dijous, 4 de juliol de 2019

La maledicció dels Palmisano



D'en Rafel Nadal m'agraden tant les seves presentacions, com les seves històries: aquest ha estat el cas de "La maledicció dels Palmisano" que he llegit a raó d'assistir a la presentació de la seva darrera obra "El fill de l'italià" que, val a dir, encara tinc a la llarga llista dels llibres "pendents de llegir", i on en va parlar gairebé com de passada, dels Palmisano.

Diu l'autor... Aquesta és una obra de ficció, de manera que els fets descrits i els seus protagonistes són responsabilitat exclusiva de l’autor. (...) la novel·la vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d’Itàlia contra l’aliança nazifeixista i que sovint han estat oblidats per la història.

I a partir d'aquí, tot i que l'autor aclareix aquest extrem al final de la novel·la, començaré a relatar les meves impressions.

Aquesta és la història dels Parmisano, una nissaga maleïda en la que els seus components mascles, moren, de vegades d'una manera inexplicable, a una edat jove...

El primer de morir va ser en Giuseppe Oronzo Palmisano, el més bel·licista de tots i el que feia més temps que es preparava per si la pàtria el reclamava. Va caure el 24 de maig de 1915, l’endemà que Itàlia hagués declarat la guerra a Àustria.
(...)
L’últim Palmisano havia mort fora de termini, quan la guerra ja es donava oficialment per acabada, però havia mort sense adonar-se, sense patir. 

Així les coses, dues joves vídues, la Francesca i la Donata, van quedar embarassades gairebé en les mateixes dates. Ambdues estaven soles, els seus marits havien mort, però hi havia alguna diferència. la Donata, de família humil, estava casada amb un Palmisano, i patia perquè el seu home no fora el darrer dels Palmisano morts per la suposada maledicció, mentre que la Francesca pertanyia a la família benestant dels Convertini:

La Francesca no volia se supersticiosa, però era evident que la Donata tenia raó: (...) Déu havia decidit venjar-se dels Palmisano i havia condemnat a mort els homes de la família. (...) Els mesos que van seguir, mentre la Francesca lluïa la panxa pels carrers del poble, la Donata va amagar el seu embaràs a les coves dels Sassi.

I ambdues dones, amb la complicitat necessària del metge, arriben a l'acord que els respectius fills, la Giovanna, filla de la Francesca i en Vitantonio, fill de la Donata i un Palmisano, serien reconeguts com a bessons Convertini, tractant així de foragitar la suposada i molt temuda maledicció:

El dia 26 de juliol del 1923 els bessons va fer quatre anys.
(...)
La Giovanna i en Vitantonio sempre s’havien sabut diferents dels altres: se’ls havia mort el pare a la guerra abans del seu propi naixement i tot just havien fet quan ja havien hagut d’enterrar la Francesca, la primera de les dues dones que havien de compartir com a mares. 

Un nen i una nena que en realitat no tenen cap vincle familiar ni de sang, atrapats en un secret. Però els secrets difícilment porten la felicitat i acaben per portar complicacions, i el temps anirà posant les coses al seu veritable lloc.

Tot i que jo no ho expliqui, ja es pot intuir que la història d'aquests dos joves, que no germans, no serà plàcida i que hi haurà motius per creure que la maledicció no és només una superstició o una llegenda, esclatarà una altra guerra, en Vitantonio, s'hi veurà implicat: Eren a l’estiu del 1943 i havia arribat l’hora d’agafar les armes i demostrar que no era un covard., i finalment tot es resoldrà i és que:

Així és la guerra: de vegades cal sacrificar algunes vides per guanyar una bona posició i salvar-ne moltes més. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada