Del desig

Sembla evident que en Gabriel Ferraté, possiblement sense proposar-s'ho va eclipsar la figura i l'obra del seu germà Joan. Potser fins i tot jo, no n'estic del tot segura, en un primer moment faig agafar aquest llibre pensant-me que es tractava d'una obra d’en Gabriel.

Però millor ens endinsem en el difícil univers "Del desig" del qual tractarà aquesta nova entrada:

El fet és que al llarg d’un parell de setmanes, entre el 31 de juliol i el 12 d’agost del 1966, Ferraté va escriure el primer dels tres diaris que aplega aquest volum.

(...)

Els noiets i els llibres són les dues passions veritables que Ferraté es reconeix explícitament. 

Al primer diari li va donar el títol de "Roma" i va estar escrit entre el 31 de juliol i el 12 d’agost 1966:

Les fantasies homosexuals no són gens rares en mi, ben al contrari. En l’ordre heterosexual, en canvi, no hi ha sinó una línia de fantasia que segons com pot esdevenir igualment obsessiva, i és la de les nenes ximples, les delicioses "lolitas". 

(...)

Vaig començar aquest quadern per compensar el temps perdut i gràcies al to una mica ximple i feliç de la comèdia. 

Del "Diari de Daniel" és molt probable que trobeu diverses referències, car potser, ha estat el més divulgat dels tres diaris:

Vaig començar ahir aquest diari, sense gust, per disciplina.  Hi he posat fins ara tota la veritat que sóc capaç d’expressar. Però no és tota la veritat.

(...)

Vaig conèixer Daniel el dia 12 de gener, i es va quedar amb mi fins al matí del dilluns dia 19. Total: set nits

(...)

Presa al nivell de la sensualitat i la tendresa, la vida de vegades s’acosta tant com es pugui a la felicitat total. 

I així arribem al "Darrer diari", d'un to trist, amargat i molt dur amb ell mateix, potser fruit dels seus desenganys amorosos:

La vida em fa fàstic, sovint, però no menys sovint m’hi sento tan ben instal·lat com es pugui. 

(...)

No tinc cap compromís amb res que no siguin les meves coses, (...) No tinc res a fer enlloc sinó treballar per mi.

(...)

Tinc cinquanta anys, i he hagut d’arribar en aquesta edat per acabar de saber que hi ha homes a qui agraden els homes (tots cuixes, cul i muscle a tot arreu) i homes a qui agraden les dones (totes cul i cuixa, i pits a tot arreu) per pura sensualitat, i prou, i que no els agrada res fora d’això. Ruc que sóc, ja que tots els indicis són que, maricas o no, els homes fets així són la majoria.

Grafit a Sabadell

Ens volem abans que res a nosaltres mateixos, i si ens volem és perquè mai no ens posseïm del tot, ni no ens podem posseir. 

 

 

Del desig

Joan Ferraté

135 pàgines

El joc de viure

No sé si a tothom li passa, però a mi, de vegades la portada o el títol dels llibres m'impulsa a llegir-lo. Aquest cop el títol em va cridar l'atenció i, val a dir, que també la personalitat de l'autor hi va ajudar.

Tot i no ser un gran llibre, no m'ha decebut. He conegut alguns aspectes que desconeixia d'aquest personatge del que que tants cops havia escoltat o llegit algunes intervencions.

Al pròleg, la Beth, dissenyadora i arquitecta ens situa:

Amb 31 anys, va guanyar la Càtedra d’Economia Política a Saragossa. Sis anys més tard, la de Barcelona, i dos anys després, és a dir amb 39 anys, ja era degà de la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

(...)

L’any 1974, l’Estapé va ser nomenat per segon cop rector de la Universitat de Barcelona, amb la diferència substancial que aquesta vegada no va ser designat pel càrrec per decret governamental sinó per la votació majoritària dels catedràtics d’aquesta universitat. 

I ja és el mateix Fabià que segueix:

Durant la dècada dels seixanta vaig viure la política de molt a prop, i no me’n penedeixo.

(...)

Sempre he sentit una atracció fatal per tot el que passava en els cercles de poder. Massa, segurament, perquè en més d’una ocasió m’hi enganxat els dits. 

(...)

Però va ser durant la Guerra Civil que els pobles espanyols van mostrar fins on podia arribar el seu grau de sadisme i crueltat.

(...)

Els conversos són un grup minoritari de gent que tenen la particularitat d’haver passat els darrers anys del franquisme militant en partits d’extrema esquerra o d’esquerra assimilada, com ho era el PSUC, i que un quart de segle més tard, sobretot en l’etapa de majoria del PP (2000-2004), han actuat a les ordres de l’equip de govern pilotat pel senyor Aznar López.

(...)

Escric articles des de l’any 1955.

També recullo unes referències respecte a l'administració Bush i tot el què va representar (i encara s'arrossega), amb les que hi estic molt d'acord:

L’Administració Bush ha utilitzat els temors dels nord americans com un xec en blanc per actuar amb impunitat. I així ha estat com ha pogut mantenir obert un centre de tortures com el de Guantànamo.

(...)

No vull sentir a parlar d’armes de destrucció massiva. ¿Armes de destrucció massiva? El primer bombardeig dels Estats Units a Bagdad va ser de destrucció massiva. La resta encara s’ha de demostrar. 

I per acabar aquest brevíssim recorregut per la vida d'en Fabià Estapé, un parell d'apunts que fan referència a aspectes més personals o fins i tot íntims:

En totes les etapes de la meva vida la lectura ha estat una font de coneixement i plaer, i a través dels llibres m’he apropat una mica més al gran enigma de la vida.

(...)

Em declaro agnòstic, senzillament perquè em fa mandra ser ateu. L’ateisme implica una presa de posició diària, mentre que l’agnòstic pensa que si qualsevol dia es produeix un miracle, es convertirà tot d’una. Per això soc agnòstic: jo prou que estic disposat a ser fill de Déu, però que es manifesti. De fet, m’agradaria força creure-hi, em facilitaria molt les coses i m’ajudaria a resoldre el gran enigma, però no puc fer-ho. 

El joc de viure

Fabián Estapé

Pròleg de Beth Gali

Epíleg d’Antoni Bassas

109 pàgines

Compedio del Ensayo sobre el Entendimiento Humano

Un text que vaig encarar amb molt interès, però que a la pràctica no he acabat d'entrar i, tot i la brevetat, m'ha resultat un tant feixuc.

Sembla ser que en John Locke el va escriure pensant a sintetitzar les idees que es troben en la seva obra més extensa i detallada: "Ensayo sobre el Entendimiento Humano". El fet és que el seu hereu el va trobar després de la mort de l'autor. No era més que un recull de papers sense data ni tan sols títol, però que va comprovar que es tractava d'un resum de la seva obra fonamental i com a tal va ser publicat:

Según el testimonio del propio Locke, el Ensayo sobre el Entendimiento Humano tuvo su origen en una tarde de invierno de los primeros meses de 1671.

(...)

Escrito en porciones incoherentes, mediando largos intervalos de abandono. 

A partir d'aquesta introducció, adjunto un recull d'aquelles idees que m'han semblat més interessants i/o comprensibles per si poden ser del vostre interés:

Dulce, ácido y amargo son casi todas las denominaciones que tenemos para la casi infinita diversidad de sabores que se encuentran en la naturaleza.

(...)

Quien mire dentro de sí mismo y observe qué ocurre en su propia mente, encontrará que varias ideas aparecen y desparecen en ella durante todo el transcurso del tiempo en que está despierto.

(...)

Entre las ideas simples que recibimos tanto de la sensación como de la reflexión, no son de las más insignificantes las del placer y el dolor; son nuestra gran preocupación y a menudo acompañan nuestras otras sensaciones y pensamientos.

(...)

Las palabras son, pues, signo de las ideas; pero, como ningún sonido articulado tiene una conexión natural con una idea, pues es meramente un sonido, las palabras son tan solo signos.

Potser de tot el contingut, el que més ha cridat la meva atenció ha estat el que trobareu a continuació i que es refereix a l'ús de les paraules: 

Las palabras tienen un doble uso: 

Primero, indicar nuestros propios pensamientos, y para esto sirve cualesquiera palabras mientras se mantengan vinculadas constantemente a las mismas ideas. 

Segundo, comunicar nuestros pensamientos a otros, y para eso debe haber signos comunes que designen las mismas ideas en aquellos que han de comunicarse entre sí. 

En la comunicación tienen también un doble uso:

Primero, civil. Para mantener la conversación y comercio comunes.

Segundo, filosófico. Para comunicar las nociones precisas de las cosas y expresar en proposiciones generales verdades indudables y ciertas en las que la mente pueda descansar y quedar satisfecha en su búsqueda del conocimiento verdadero. 

Sabadell: Can Déu
Agost del 2021

 

Compendio del Ensayo sobre

El Entendimiento Humano

John Locke

Piranesi

 

Caldes de Montbui
Novembre 2016

Parlem d'en Piranesi. Aquest no és el seu nom real, li ha posat, ja fa temps "l'Altre", És un nom significatiu, com podreu comprovar si seguiu l'enllaç i llegiu la història, és clar. En el meu cas, com que sentia curiositat, vaig consultar la Wiquipèdia. 

Aquest és el resultat: https://ca.wikipedia.org/wiki/Giovanni_Battista_Piranesi

Quan el coneixem es troba perdut en un immens palau decadent, el que ell considera el seu Món, rodejat d unes colossals estàtues i on l'aigua, les marees, van ocasionant estralls. Ell, que no sembla estranyar-se del seu estrany destí gairebé en total solitud, treballa en un meticulós catàleg:

He començat un Catàleg en què pretenc deixar constància de la Posició, la Mida i el Tema de cada Estàtua, i també de qualsevol altre punt d’interès. De moment he completat la Primera i la Segona Sala del Sud-Oest, i ara treballo en la Tercera. L’enormitat de la tasca de vegades em mareja una mica, però com a científic i explorador tinc el deure de donar testimoni de l’Esplendor del Món.

(...)

Des de l’inici del Món, és segur que han existit quinze persones. (...) De les quinze persones de qui es pot verificar l’existència, només Jo i l’Altre som vius ara mateix.

(...)

Primera persona: Jo

Segona persona: l’Altre (...) I Tu. Qui ets Tu? Per a qui escric? 

Fins on sabem, en Piranesi no està sol. Comparteix refugi amb "L’Altre". Tot sembla indicar que és aquest personatge qui el controla i el domina, mentre que la seva vida és substancialment més pròspera i acostuma a dirigir-se a en Piranesi amb un cert menyspreu:

Aquest matí a les deu en punt he anat a la Segona Sala del Sud-Oest per trobar-me amb l’Altre. Quan he entrat a la Sala ell ja hi era, reclinat sobre un Pedestal buit i picant un dels seus dispositius lluminosos. 

(...)

Des que els Sostres de la Vintena i la Vint-i-Unena Sala van ensorrar-se ara fa dos anys, el Clima d’aquesta Regió de la Casa ha canviat. Els Núvols s’escolen pels Sostres Enfonsats. (...) De resultes d’això, el Món s’ha tornat fred i gris.

(...)

El Ritual és un acte de màgia cerimonial amb que l’Altre pretén alliberar el Gran Coneixement Secret del que sigui que en té captiu al Món per obtenir-lo nosaltres.

(...)

Ja fa molt anys que sé que l’Altre no reverencia la Casa com la reverencio jo.

(...)

Per un moment he tingut la intuïció de com seria el Món si en comptes de només dues persones n’hi hagués milers. 

De sobte, apareixen uns rastres sospitosos, unes paraules escrites a les parets amb uns missatges estranys i fins i tot amenaçadors. Potser els ha escrit "El Profeta"?:

L’aparició del Profeta havia sigut molt sobtada. M’havia agafat totalment desprevingut.

(...)

Tant l’Altre com el Profeta han afirmat que la Casa és font de bogeria i d’oblits, i tots dos són científics, intel·lectuals.

(...)

Un jardí és un lloc on et pots refrescar veient plantes i arbres. Però un jardí no és res que existeixi al Món, i tampoc no hi ha cap Estàtua que reflecteixi concretament aquesta idea. (De fet no em puc imaginar com seria, l’Estàtua d’un jardí). 

O potser els ha escrit en 16?:

No he parlat a l’Altre del missatge que va escriure la 16. Tampoc no li he explicat que després d’esborrar-lo van quedar tot de mitges frases i oracions que he deixat intactes.

(...)

Amb el temps els Antics van deixar de parlar amb el Món i d’escoltar-lo. I quan això va passar el Món no només va callar, sinó que va transformar-se. Els aspectes que havien estat en comunicació constant amb els Homes -tant si en diem energies com poders, esperits, àngels o dimonis- ja no tenien lloc ni motiu per quedar-se i se’n van anar.

En Piranesi demostra un enorme acatament vers l'Altre al qui considera, i com a tal es comporta, el seu superior, però els darrers esdeveniments el fan dubtar:

M’equivocava. L’Altre no és amic meu. No ho ha sigut mai. És el meu enemic.

(...)

Unes Grans Onades s’han precipitat a la Sala per les Portes del Nord. Una s’ha endut l’Altre i l’ha rebotut contra la Paret Sud. S’ha estavellat contra les Estàtues en un punt situat a uns quinze metres per sobre del Terra. Suposo que ha sigut llavors que ha mort.

I és que les coses no han estat mai el que semblen. Hi ha un secret, un misteri que haurà de desvetllar:

Al cap tinc totes les marees, les estacions, les pujades i baixades. Al cap tinc les sales, aquella successió infinita, els camins intricats. (...) Em fixo molt, precisament, en les portes que he de passar, en els girs que he de fer a esquerra i dreta, en les estàtues que hi haurà a les parets. 

 

Grafit a Sabadell
Agost 2019

Piranesi

Susanna Clarke

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

272 pàgines

Testimonis sense veu

D'alguna manera, penso que el títol d'aquest llibre, vol rescatar de l'oblit els milions de víctimes a les que mai no podrem sentir la veu. 

Després de patir l'agonia dels camps de concentració, alguns dels supervivents van sentir la necessitat de recollir en un escrit les seves vivències: així, en aquest recull trobarem experiències viscudes tant en el que s'ha conegut com a l'Holocaust, com en les menys comentades dels Gulag. 

El seu objectiu, en paraules del mateix autor, no és altra que tractar d'acostar-se al que significaria comprendre el terror: els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels GulMalgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag. de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.

Algú pot pensar que és poc oportú escriure encara sobre les víctimes dels camps de concentració, atesa la immensa bibliografia existent, fins el punt que no hi ha ningú que pugui pretendre abastar-la tota.

(...)

Disposem, en efecte, de molts estudis sobre el nazisme i els camps de concentració nazis -potser no tants obre el camps de concentració soviètics-, però d’altra banda també es constata que hi ha moltes llacunes en la documentació.

(...)

El que aquí proposem és una reflexió filosòfica (...) S’han tingut en compte els testimoniatges dels perpetradors, així com els estudis fets per historiadors.

(...)

També ho podem aplicar a les víctimes del terror: totes l’han viscut “a la seva manera”, com diria Tolstoi. (...) Per això, escoltar les diverses veus de les víctimes ens transmet una polifonia del terror -sinistra, sens dubte-, que no és exhaustiva, però sí que és imprescindible.

Fa distinció entre els que varen ser testimonis del terror:

Els qui anomenem “testimonis del terror” parlen, per tant, en nom de les víctimes, que són “els sense veu, els enfonsats”, com diu Primo Levi. (...) Si els testimonis parlen en nom de les víctimes, també l’historiador esdevé, malgrat tot, el portaveu d’aquells que han estat en la impossibilitat de dir la veritat sobre la seva condició.

O els testimonis per atzar, que són aquells que van sobreviure mentre, d'alguna manera, podia suposar que un altre ocuparia el seu lloc:

Tot el que era privilegi per a uns, era perjudici per als altres. (...) Els privilegis tenien, efectivament, un costat tràgic, fet del qual n’eren conscients molt testimonis, però malgrat això no hi podien renunciar si és que volien sobreviure.

(...)

Sense dubte, moltes persones van sobreviure perquè van aconseguir treballs “de confiança” i van poder escapolir-se dels treballs comuns.

(...)

Sentir-se culpable d’haver sobreviscut és el que podríem anomenar de manera metafòrica, el “pecat original” de molts supervivents dels camps de concentració, amb una diferència fonamental, però, amb el concepte teològic: que el sentiment de culpabilitat dels supervivents dels camps de concentració no es pot redimir amb cap acte simbòlic.

És molt evident que no tots els sobrevivents han sentit la necessitat de deixar el seu testimoni, o bé no han tingut prou forces per continuar revivint les experiències:

Memòria i oblit -com parlar i escoltar- són dues cares d’una mateixa moneda. (...) perquè passat i futur estan intrínsecament vinculats com la memòria i l’oblit.

(...)

Hi ha, d’una banda, por de recordar, i de l’altra, por de perdre la memòria; de recordar, perquè el record impedeix una vida equilibrada; por d’oblidar, perquè l’oblit, com deia Ehremburg, és “preludi de mort”. 

Però no tot va ser fàcil entre els que van sobreviure als camps, també, encara que ens pugui semblar sorprenent, en alguns casos s'hi van trobar incomprensió i van decidir restar en silenci:

Ignorància, incomprensió, solitud, destorb, desinterès, són actituds que qualifiquen la recepció dels supervivents dels camps.

(...)

Els soviètics que van retornar dels camps també van sentir ignorància, incomprensió, solitud, destorb o desinterès per part dels qui havien viscut en “llibertat”

(...)

El que representava l’antisemitisme a l’Alemanya nazi era comparable al que representava el concepte “d’enemic del poble” a la Unió Soviètica: la gent en fugia com de la pesta.

(...)

Explicar-ho no tenia sentit, però oblidar-ho tampoc no era possible.

I és que de vegades: 

Explicar el mal o el terror vol dir buscar una causa que el justifiqui, i això és  negar-lo com a mal.

I tanco aquest resum, amb unes paraules de les moltes que m'han arribat molt endins:

“Cal aprofitar tota ocasió d’escoltar persones grans que encara poden explicar coses que han viscut, perquè més endavant, un cop aquesta generació hagi desaparegut, tan sols quedaran els llibres, els documentals, els vídeos. Però llegir un llibre és molt diferent que escoltar una persona. No perquè uns diguin la veritat i els altres no, sinó perquè a una persona se li poden fer preguntes i objeccions i, en canvi, a un llibre no. Un llibre conté el que conté, i el que no hi és, és com si no existís” 

Jaime Vándor (2013) 

 

Testimonis sense veu

Josep Hereu

221 pàgines 

Mai més

Un dur retrat de la realitat que podem trobar en qualsevol barriada perifèrica ( o fins i tot no tant perifèrica) on el problema de l'habitatge s'agreuja amb el de la violència de les bandes que ho volen controlar tot en benefici propi:

Els pakistanesos eren molts més que ells, que això sí, estaven millor armats, però sens dubte l’allau d’homes furiosos equilibrava la batalla campal que es lliurava a l’edifici ruïnós de la Mina.

(...)

Els moderns que no vivien a la zona afirmaven que el Besós i el Maresme era un barri multicultural; a la Rosa li feia més l’efecte d’un reducte per als oblidats: allà acabaven tots els qui havien de marxar de casa per guanyar-se el pa, i els que havent nascut aquí no donaven el nivell econòmic i social per gaudir de la Barcelona enlluernadora.

Les màfies es volen fer amb tots els habitatges possibles per ocupar-los i destinar-los al tràfic i consum de drogues, el que es coneix com a "narcopisos".

La droga mou molts diners, per tant no s'aturen davant de res, si cal, segresten qualsevol membre de la família, en aquest cas la més aparentment feble. No demanen cap rescat, només volen extorsionar la família per tal que abandonin l'habitatge. 

Els protagonistes. En Biel:

Sempre paguem els mateixos. És així, aquí al Pakistan i a la Xina. Les coses són iguals de merdoses arreu. 

(...)

Aquell estiu del 2007, el Biel, amb deu anys acabats de fer, va aprendre moltes coses: que les nenes no tenen gens d’interès en un nano amb sobrepès i tan tímid que quequejava en parlar,

(...)

Era inevitable somiar amb les vides d’aquelles persones més afortunades i que vivien molt millor que ell a escassos deu minuts de casa seva, persones que no es dirigien a la platja a matar a sang freda un altre ésser humà. 

 

I la Laia, una jove pakistanesa que després de la mort de la mare, s'ha fet càrrec del pare i la germana petita. Viuen en un humil pis, sota l'amenaça dels grups que els volen fer fora, sempre amb violència i que ara veu amb impotència que han segrestat la seva germana:

Al Pakistan en tenien prou per viure, és veritat que anaven molt justos, si fa o no fa, com la resta del veïnat, però no els mancava res, ni roba, ni llibres per anar a escola, ni menjar. Vivien una pobresa digna. 

(...)

El pare no era un home intransigent, tot i que tenia present les tradicions del seu país. Acceptava de bon grat que la seva filla fos una estudiant brillant, sabia que una carrera com Medicina li obriria de bat a bat les portes d’una vida millor.

Els seus compatriotes s'organitzen, tracten de donar-se suport, defensar-se dintre de les seves migrades possibilitats: 

El pis era ple de gom a gom. Pràcticament no hi havia marge de moviment. Amics i familiars del barri i de zones veïnes com ara Sant Adrià i la Verneda s’havien aplegat dins dels quaranta-dos metres quadrats del pis.

(...)

No és el primer cop que aquesta gent fan servir pràctiques mafioses, amenaces, extorsions, violència fins i tot. 

A partir d'aquí, tot és acció, violència  extrema i angoixa, sense cap esperança:

L’expedició de rescat de la Hanifa va resultar un daltabaix rotund. El balanç de morts i ferits era esgarrifós

                     

 

Mai més

Susana Hernández

180 pàgines

No tornaran vius

Grafit a Sabadell

La dura realitat dels joves que són captats per grups terroristes amb la finalitat de cometre atemptats. És evident que malgrat no es nomena en cap moment, ni tan sols els escenaris són els mateixos, la trama està inspirada en l'atemptat que vam patir a Barcelona l'agost del 2017.

El relat és conduït per quatre personatges on cadascun d'ells aporta el seu particular punt de vista tant dels fets, com de l'abans i el després dels mateixos.

Vist des del després, ens adonem d'algun detall que ara ens sembla prou significatiu:

Era un detall que cridava l’atenció, als bars no es barrejaven els sexes, no era habitual veure-hi una cambrera.

(...)

Era un nano callat, poc sociable, i es deia Hhas, divuit anys acabats de fer, nas ganxut. 

Qui era en Hhas?:

Encara en la penombra de l’habitació havia entrat a pàgines prohibides, de sexe i de combatents. Era el que solia fer abans d’adormir-se.

(...)

No, no enyorava el país que no l’havia vist néixer, tan sols enyorava una mica en Mufid, (un antic amic) res més. 

A determinades edats, en especial l'adolescència, les colles adquireixen una gran importància. La pertinença a un grup acostuma a ajudar-los a sentir-se segurs i potser també, a cometre algunes accions que de manera particular mai no s'atrevirien. Aquest fet, pot suposar que puguin caure fàcilment sota el control de líders que els utilitzin per les seves finalitats:

Va ficar-s’hi perquè es fixava en totes les colles de nois als quals desitjava assemblar-se. Magribins bronzejats, orgullosos dels seus orígens  però satisfets de viure allà, ben alimentats, formats en instituts públics i amb una feina que els havia començat a omplir les butxaques amb prou quincalla per no haver de dependre sempre dels pares. 

(...)

Ombres fosques de pell bronzejada a dins la furgoneta. La comunitat, el grups, els teus, tot allò que et fa sentir fort concentrat en una rotllana clandestina. 

L'atemptat ja s'ha perpetrat, s'han retirat els morts, s'han traslladat els ferits, però en el paisatge encara romanen les restes de la tragèdia. I hi seran molts dies, hi restaran en la memòria dels supervivents, dels veïns, de les famílies.

Costarà tornar a passar per alguns d'aquests llocs que en altres moments eren quotidians, els miraran, quan se'n sentin prou forts per fer-ho, amb uns altres ulls, alguns tornaran a escoltar el xerric dels frens del cotxe, ressonaran els trets, sentiran les olors de la pólvora, els laments dels ferits, els crits de dolor i ràbia dels supervivents...

S’hi veia el passeig Marítim en silenci després del xoc, el cotxe bolcat panxa enlaire, tot volt, estesos a terra, els cadàvers dels terroristes morts a trets amb cinturons d’explosius a la cintura. Vídeos que corrien per la xarxa, anònims i impactants. 

(...)

Als atemptats hi ha les víctimes primàries, les directes. Després hi ha les víctimes secundàries, o sigui els testimonis o els familiars. (...) I després hi ha les víctimes terciàries (...) Els que treballem en les emergències, metges, psicòlegs, policies, ens pensem que som una mena de superherois. Fins que alguna cosa falla.

Per molt que ens hi esforcem mai no sabrem què és el que hauríem fet de trobar-nos en les mateixes circumstàncies:

Pel què jo no?

(...)

No val la pena perdre el temps pensant què hauríem fet tots plegats si haguéssim tingut una segona oportunitat. Quan ets tu o ells, quan saps que han assumit que potser no tornarien vius, no tens gaires opcions. 

I l'autor s'hi deté a considerar les sensacions d'uns joves que, tot i semblar adaptats, se senten diferents i han accedit a escoltar i participar en les propostes que els ha fet l'Imam, perquè al cap i a la fi, ell és un dels "seus":

En Hhas tornava cap a casa encara carregat amb més dubtes.(...) Havia deixat de sortir a les nits i ara agafava tots els torns dobles que li oferien a la panificadora perquè treballar servia per pensar en altres coses. 

(...)

Integrats? Els seus avis els retreien que no observaven prou bé les tradicions mentre que, per als companys de l’escola, simplement eren els moros. Amb la identitat en terra de ningú, és massa fàcil que els reclutadors provin de captar-te. 

Quan tot ha passat, s'organitzen ajudes psicològiques adreçades a l'entorn dels joves, també als sanitaris que van assistir els ferits al mateix lloc de l'atemptat, i a les forces d'ordre que van participar en les detencions.

Ningú s'ho esperava, ningú s'ho temia, semblaven uns joves tan integrats, que res no feia témer aquesta evolució. O ara que mirem enrere, potser sí?:

La Nabila, una psiquiatra que també fa teràpia, aporta la seva interessant reflexió:

En àrab gihad no significa només combat armat, significa sobretot esforç. Esforçar-se cada dia contra la prepotència, contra l’egoisme, és a dir, contra els vicis. Practicar el gihad no és matar infidels, és millorar cada dia per ser bones persones. Per això els terroristes no es mereixen que els diguin gihadistes. 

No tornaran vius

Xevi Sala

234 pàgines

Indecents

Grafit a Sabadell

Arthur Sackler, el diguem-ne protagonista d'aquesta història certa, va néixer a Brooklyn l’estiu del 1913:

Arthur Sackler era un investigador i publicitari d’èxit, conscient en la mateixa proporció de la seva pròpia importància. (...) Gaudia del poder i de l’admiració que despertava i semblava que n’extragués noves energies, com si hagués trobat la manera de metabolitzar l’admiració dels altres.

Tractant de trobar una justificació a la venda massiva de fàrmacs per tractar de guarir o només millorar els brots psicòtics, o depressions o ansietats, se n'ha parlat dels tractaments inhumans que s'efectuaven als psiquiàtrics, potser així es volien considerar els efectes secundaris com un mal menor:

Els electroxocs tenien els seus defensors, i fins i tot avui continuen sent un tractament molt utilitzat per combatre la depressió profunda. Però Arthur Sackler el detestava.

(...)

Per si no n’hi havia prou amb els electroxocs, s’estava posant de moda una tècnica molt més agressiva: la lobotomia. Aquest procediment, que implicava tallar nervis del cervell del pacient, semblava que alleujava el malestar psicològic. Però a costa, de fet, d’apagar una llum dins del cervell.

I així van començar a inundar el mercat de nous fàrmacs, fins el punt que:

La quantitat de fàrmacs que sortien al mercat era tan gran, que els metges necessitaven ajuda per posar-se al dia sobre les novetats. 

(...)

El 1960, quan es va introduir el Librium en el mercat, se’n van vendre vint mil unitats durant el primer mes. I de seguida  es va disparar. Al cap d’un any els metges ja estaven signant un milió i mig de receptes del fàrmac cada mes.

(...)

El Librium i el Valium van enriquir Arthur Sackler de manera extraordinària. 

La història va seguir i potser ho fa encara, amb els descendents de la la família. Tota una dinastia:

Sackler estava molt interessat en la psicologia de l’orgasme, en quina era la seva causa, en com poder-lo comprendre. Era un assumpte important, considerava, que la ciència havia negligit durant massa temps. De manera que els Richards van decidir convertir aquesta recerca en un projecte, en una mena d’estudi independent. 

El patriarca va morir i van sorgir problemes per l'herència. Ja sabem que quan més gran és la fortuna i diversos els hereus, acostumen a sorgir més problemes:

Segons una estimació el litigi (pel testament) sobre el patrimoni de l’Arthur va costar als Sackler més de set milions de dòlars. Però és probable que la xifra real fos molt més alta. 

Però tot i això, el negoci seguia i seguia...:

Als anys cinquanta, Arthur Sackler s’havia adonat que, amb una mica d’astúcia, un executiu farmacèutic podria reclutar metges teòricament independents perquè validessin el seu producte. 

(...)

La generació més jove de la família Sackler s’estava implicant cada cop més en la companyia. 

(...)

Els representants comercials no són metges. Són venedors.

(...)

Un estudi del 2016 va descobrir que el simple fet de convidar un metge a dinar per valor de vint dòlars pot fer-li canviar la manera de receptar un medicament. 

I la indecència no només seguia endavant sinó que creixia:

Aviat, els pacients amb dolor van començar a anar “de metges”, a demanar cites amb múltiples facultatius diferents. (...) Una sobredosi podia provocar una aturada respiratòria.

(..)

Arthur Sackler parlava molt poc dels estralls de l’addicció i el consum abusiu causats perls tranquil·litzants que l’havien fet ric.

(...)

Moltes persones a les quals es va receptar OxiContin es van trobar experimentant els símptomes d’abstinència entre dosi i dosi. 

Per tal d'eludir responsabilitats, es tracta de re-formular la composició de l'OxyCotin, aleshores, els "pacients" addictes diversifiquen els consums:

En alguns consumidors, la reformulació de l’OxyContin va provocar una transició cap a altres opioides amb recepta, dels quals es podia abusar sense inconvenients.

(...)

La industria havia preparat els metges per aconseguir que aquestes persones consumissin els medicaments, però no perquè fessin el camí contrari.

I per si no hi havia prou amb tot el que he tractat de resumir, encara es pot reblar el clau:

Un dels efectes secundaris del consum d’opioides és l’estrenyiment, i durant molts anys els representants comercials de Purdue van comercialitzar el Senokot, el laxant de confiança de la companyia, com a parella perfecta de l’OxyContin. 

(...)

La pandèmia del 2020 i el col·lapse econòmic resultant van intensificar encara més la crisi d’opioides, perquè l’aïllament social i l’estrès econòmic van fer que moltes persones hi recaiguessin, i les taxes de morts per sobredosi van assolir màxims en moltes zones del país. 

 

Bosc de Can Bonvilar 
Març 2014

 Per si quedava cap dubte: 

Aquesta és una obra de narrativa de no-ficció: no he inventat ni he imaginat cap detall; en els casos en què atribueixo pensaments o sentiments a alguna persona, ho faig perquè aquestes persones me’ls van descriure a mi o els van descriure a algú altre, o confio en la descripció d’algú que les coneixia. 

L’imperi del dolor

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

716 pàgines