Testimonis sense veu

D'alguna manera, penso que el títol d'aquest llibre, vol rescatar de l'oblit els milions de víctimes a les que mai no podrem sentir la veu. 

Després de patir l'agonia dels camps de concentració, alguns dels supervivents van sentir la necessitat de recollir en un escrit les seves vivències: així, en aquest recull trobarem experiències viscudes tant en el que s'ha conegut com a l'Holocaust, com en les menys comentades dels Gulag. 

El seu objectiu, en paraules del mateix autor, no és altra que tractar d'acostar-se al que significaria comprendre el terror: els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels GulMalgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag. de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.

Algú pot pensar que és poc oportú escriure encara sobre les víctimes dels camps de concentració, atesa la immensa bibliografia existent, fins el punt que no hi ha ningú que pugui pretendre abastar-la tota.

(...)

Disposem, en efecte, de molts estudis sobre el nazisme i els camps de concentració nazis -potser no tants obre el camps de concentració soviètics-, però d’altra banda també es constata que hi ha moltes llacunes en la documentació.

(...)

El que aquí proposem és una reflexió filosòfica (...) S’han tingut en compte els testimoniatges dels perpetradors, així com els estudis fets per historiadors.

(...)

També ho podem aplicar a les víctimes del terror: totes l’han viscut “a la seva manera”, com diria Tolstoi. (...) Per això, escoltar les diverses veus de les víctimes ens transmet una polifonia del terror -sinistra, sens dubte-, que no és exhaustiva, però sí que és imprescindible.

Fa distinció entre els que varen ser testimonis del terror:

Els qui anomenem “testimonis del terror” parlen, per tant, en nom de les víctimes, que són “els sense veu, els enfonsats”, com diu Primo Levi. (...) Si els testimonis parlen en nom de les víctimes, també l’historiador esdevé, malgrat tot, el portaveu d’aquells que han estat en la impossibilitat de dir la veritat sobre la seva condició.

O els testimonis per atzar, que són aquells que van sobreviure mentre, d'alguna manera, podia suposar que un altre ocuparia el seu lloc:

Tot el que era privilegi per a uns, era perjudici per als altres. (...) Els privilegis tenien, efectivament, un costat tràgic, fet del qual n’eren conscients molt testimonis, però malgrat això no hi podien renunciar si és que volien sobreviure.

(...)

Sense dubte, moltes persones van sobreviure perquè van aconseguir treballs “de confiança” i van poder escapolir-se dels treballs comuns.

(...)

Sentir-se culpable d’haver sobreviscut és el que podríem anomenar de manera metafòrica, el “pecat original” de molts supervivents dels camps de concentració, amb una diferència fonamental, però, amb el concepte teològic: que el sentiment de culpabilitat dels supervivents dels camps de concentració no es pot redimir amb cap acte simbòlic.

És molt evident que no tots els sobrevivents han sentit la necessitat de deixar el seu testimoni, o bé no han tingut prou forces per continuar revivint les experiències:

Memòria i oblit -com parlar i escoltar- són dues cares d’una mateixa moneda. (...) perquè passat i futur estan intrínsecament vinculats com la memòria i l’oblit.

(...)

Hi ha, d’una banda, por de recordar, i de l’altra, por de perdre la memòria; de recordar, perquè el record impedeix una vida equilibrada; por d’oblidar, perquè l’oblit, com deia Ehremburg, és “preludi de mort”. 

Però no tot va ser fàcil entre els que van sobreviure als camps, també, encara que ens pugui semblar sorprenent, en alguns casos s'hi van trobar incomprensió i van decidir restar en silenci:

Ignorància, incomprensió, solitud, destorb, desinterès, són actituds que qualifiquen la recepció dels supervivents dels camps.

(...)

Els soviètics que van retornar dels camps també van sentir ignorància, incomprensió, solitud, destorb o desinterès per part dels qui havien viscut en “llibertat”

(...)

El que representava l’antisemitisme a l’Alemanya nazi era comparable al que representava el concepte “d’enemic del poble” a la Unió Soviètica: la gent en fugia com de la pesta.

(...)

Explicar-ho no tenia sentit, però oblidar-ho tampoc no era possible.

I és que de vegades: 

Explicar el mal o el terror vol dir buscar una causa que el justifiqui, i això és  negar-lo com a mal.

I tanco aquest resum, amb unes paraules de les moltes que m'han arribat molt endins:

“Cal aprofitar tota ocasió d’escoltar persones grans que encara poden explicar coses que han viscut, perquè més endavant, un cop aquesta generació hagi desaparegut, tan sols quedaran els llibres, els documentals, els vídeos. Però llegir un llibre és molt diferent que escoltar una persona. No perquè uns diguin la veritat i els altres no, sinó perquè a una persona se li poden fer preguntes i objeccions i, en canvi, a un llibre no. Un llibre conté el que conté, i el que no hi és, és com si no existís” 

Jaime Vándor (2013) 

 

Testimonis sense veu

Josep Hereu

221 pàgines