El joc de viure

No sé si a tothom li passa, però a mi, de vegades la portada o el títol dels llibres m'impulsa a llegir-lo. Aquest cop el títol em va cridar l'atenció i, val a dir, que també la personalitat de l'autor hi va ajudar.

Tot i no ser un gran llibre, no m'ha decebut. He conegut alguns aspectes que desconeixia d'aquest personatge del que que tants cops havia escoltat o llegit algunes intervencions.

Al pròleg, la Beth, dissenyadora i arquitecta ens situa:

Amb 31 anys, va guanyar la Càtedra d’Economia Política a Saragossa. Sis anys més tard, la de Barcelona, i dos anys després, és a dir amb 39 anys, ja era degà de la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

(...)

L’any 1974, l’Estapé va ser nomenat per segon cop rector de la Universitat de Barcelona, amb la diferència substancial que aquesta vegada no va ser designat pel càrrec per decret governamental sinó per la votació majoritària dels catedràtics d’aquesta universitat. 

I ja és el mateix Fabià que segueix:

Durant la dècada dels seixanta vaig viure la política de molt a prop, i no me’n penedeixo.

(...)

Sempre he sentit una atracció fatal per tot el que passava en els cercles de poder. Massa, segurament, perquè en més d’una ocasió m’hi enganxat els dits. 

(...)

Però va ser durant la Guerra Civil que els pobles espanyols van mostrar fins on podia arribar el seu grau de sadisme i crueltat.

(...)

Els conversos són un grup minoritari de gent que tenen la particularitat d’haver passat els darrers anys del franquisme militant en partits d’extrema esquerra o d’esquerra assimilada, com ho era el PSUC, i que un quart de segle més tard, sobretot en l’etapa de majoria del PP (2000-2004), han actuat a les ordres de l’equip de govern pilotat pel senyor Aznar López.

(...)

Escric articles des de l’any 1955.

També recullo unes referències respecte a l'administració Bush i tot el què va representar (i encara s'arrossega), amb les que hi estic molt d'acord:

L’Administració Bush ha utilitzat els temors dels nord americans com un xec en blanc per actuar amb impunitat. I així ha estat com ha pogut mantenir obert un centre de tortures com el de Guantànamo.

(...)

No vull sentir a parlar d’armes de destrucció massiva. ¿Armes de destrucció massiva? El primer bombardeig dels Estats Units a Bagdad va ser de destrucció massiva. La resta encara s’ha de demostrar. 

I per acabar aquest brevíssim recorregut per la vida d'en Fabià Estapé, un parell d'apunts que fan referència a aspectes més personals o fins i tot íntims:

En totes les etapes de la meva vida la lectura ha estat una font de coneixement i plaer, i a través dels llibres m’he apropat una mica més al gran enigma de la vida.

(...)

Em declaro agnòstic, senzillament perquè em fa mandra ser ateu. L’ateisme implica una presa de posició diària, mentre que l’agnòstic pensa que si qualsevol dia es produeix un miracle, es convertirà tot d’una. Per això soc agnòstic: jo prou que estic disposat a ser fill de Déu, però que es manifesti. De fet, m’agradaria força creure-hi, em facilitaria molt les coses i m’ajudaria a resoldre el gran enigma, però no puc fer-ho. 

El joc de viure

Fabián Estapé

Pròleg de Beth Gali

Epíleg d’Antoni Bassas

109 pàgines