Interrupció voluntària de l'embaràs.

Grafit a Sabadell

Un tema molt controvertit el que tracta aquest llibre de la Marta Orriols. I és que el que he enunciat com a "Interrupció voluntària de l'embaràs" encara ara ocasiona a més de molts dubtes, el rebuig d'una part de la població, que, ja sigui per la seves creences religioses i/o morals, no accepten cap decisió en aquest sentit.

En el cas dels avortaments voluntaris s'ha parlat molt i durant molt de temps, però crec que mai s'ha fet un debat seriós, reposat. I malgrat que en un primer moment sembla que és aquesta la pretensió, tampoc no s'aborda així al llarg de tota la història. O almenys a mi no m'ho ha semblat.

I comença. És un dia que en Dani i la Marta tenen convidats i una notícia que compartir (o no) amb ells:

Fa dos anys que estan junts. Dos anys, gairebé un sencer sota el mateix sostre. En Dani l’admira, se l’estima i a vegades la detesta una mica durant estones breus per petits curtcircuits provocats per la mateixa convivència.

(...)

Una dona i un embrió, i a baix al carrer, sobre el terra mullat, l’home responsable en part del material genètic s’atura impacient, mira el rellotge i pensa que deuen estar tots a punt d’arribar, i que segur que la Marta no sabrà si a la salsa li calen uns minuts més. 

 

ELL:

El pare era impressor, portava una bata blava, bregava amb la maquinària, a vegades les mans li feien olor de tinta i dissolvent. És dels pocs records que en guarda.

(...)

Els pocs estalvis que ha tingut al llarg de la seva vida adulta els ha fet servir sempre per estudiar, pagar el lloguer i viatjar.

ELLA:

Culta, divertida, filla d’un psicòleg i d’una mestressa de casa.

La Marta li ha comunicat al Dani, la seva parella, una notícia que en un altre moment o circumstància hauria estat motiu de goig i celebració, però...:

Rodejat de la multitud amb què normalment es fixa i pren notes per la feina, avui la sensació d’ofec no el deixa anar més enllà. (...) Sent el pes del que li va dir la Marta a la boca de l’estómac

I duu la nit en blanc enganxada a les conques dels ulls. 

Ell tampoc no arriba a entendre les raons que ella li ha exposat:

Que potser tenir fills és el que toca, no? Deixar de ser el coi de centre de la meva existència, no trobes? 

Però ell no hi està d'acord:. 

Això era tot? La feina, el lloguer dels pebrots, concerts, emborratxar-se amb els amics?

El cas és que la Marta:

Cada vegada sentia que s’acostava més a la dona que volia ser, segura i tenaç, algú amb caràcter i personalitat i amb les coses sempre tan clares; i ara, tot d’una, una veta rosa, una microinformació, ho ha esfondrat tot sota els seus peus, el terra que trepitjava amb fermesa s’ha convertit en un sorramoll sobre el qual no aconsegueix mantenir-se dreta

Podeu comptar que la història avança i també els dubtes que van i venen segons passa el temps i es fa necessari prendre una decisió amb urgència.

Hi ha consultes, confidències, rebuigs... I finalment la decisió perquè hi ha temes de parella que cal que sigui la mateixa parella que els resolgui si no vol acabar distanciant-se:

Al cap i a la fi, les grans decisions es poden respondre amb un sí o amb un no. Vens a Berlin? Tenim aquest fill? 

(...)

Es nega a acceptar que avortar sigui voluntari. (...) És un últim recurs, un recurs que neix de dues opcions, en cap cas de la seva voluntat. 

Grafit a Sabadell

Decidir. Decisions embriagades de tot el que és nou, com una obligatorietat vital de fer passos endavant cada vegada més grans, més enllà, que abracin més responsabilitats, que impliquin més pendents supersònics. Anhels i resignacions. 

 

Dolça introducció al caos

Marta Orriols

249 pàgines

Molt més que unes receptes

 

D'en David Monteagudo no fa gaire vaig llegir "Fin" que podeu recuperar seguint l'enllaç, i "Invasión" de la que ja parlaré un altre dia. Em van agradar, les vaig trobar originals i curioses i és per això que em vaig decidir a cercar per la biblioteca altres llibres del mateix autor.

Així he ensopegat amb “Si vols que t’estimin” i la meva sorpresa ha estat en comprovar que es tractava d’un llibre de receptes de cuina, però aviat em vaig adonar que anava molt més enllà que unes descripcions i/o consells habituals, tot i no desmerèixer les seves habilitats culinàries.

I al pròleg el mateix David ja ens aclareix que:

Aquest llibre és fruit de l’enveja -sana en aquest cas- que m’inspiraven els meus alumnes. (...) Quina enveja em feien, i com m’abellia de vegades, com em temptava escriure el mateix exercici que feien ells: un text breu especialment engrescador, en segona persona, o en discurs mental, o en forma epistolar, o en forma teatral, o una senzilla, una bona descripció, impressionista, amb unes poques pinzellades precises!...

(...)

Aquesta recopilació de receptes s’ha d’entendre com un regal que em faig jo mateix, com un exercici de llibertat, de fugir del format tan ferri, tan estricte, dels relats del meu darrer llibre.(...) S’ha d’entendre com un joc, però també com un compromís molt seriós amb la qualitat i l’aspiració a l’excel·lència que sempre m’han empès. 

No penso pas copiar una per una totes les receptes, ni tan sols de forma resumida, sinó que adjuntaré només un petit tastet d'aquelles que per alguna raó m'han cridat més l'atenció:

La truita de patates:

No es limita a explicar com es fa, sinó que ens fa una narració amb el que pensa, el que ensuma... genial. I entre conya i conya, potser alguna cosa em farà servei.

Qui pensa que no sap fer un senzill ou passat per aigua? Doncs veureu com ho aprofita ell per introduir algunes petites innovacions:

Sí senyor; aigua d’ampolla, i si és possible, no d’una marca qualsevol. O com a mínim, aigua filtrada, si és que a casa teva tens un d’aquells filtres domèstics....

No, jo no hi poso oli. L’oli és per als ous durs, aquesta cosa seca i enfarfegosa que necessita una mica d’hidratació. 

A que també us ha semblat curiós?

I què em dieu del nostrat pa amb tomàquet?:

La meva recepta de pa amb tomàquet neix, per tant, de la més amarga decepció, de la desconfiança i de l’escepticisme, de la renúncia, però també de l’experiència i de la recerca -sincera i hedonista, com en totes les receptes d’aquest llibre- del plaer. 

Més que adjuntar la "recepta" m'ha abellit centrar-me en les seves reflexions gairebé metafísiques.

Sóc molt amant de les sopes i les cremes, per tant em vaig aturar a descobrir alguna innovació de la crema de carbassó i ja veureu que potser no aprendrem res de nou en confeccionar-la, però ens regalarem amb uns paràgrafs deliciosos:

A les típiques preguntes de “Què porta?” o Què hi poses?” que sorgiren aquí i allà, vaig començar responent com el mag que explica el seu truc mitjançant un altre truc, o com el mestre que es resisteix a revelar els seus secrets als aprenents. 

(...)

Vaig començar a explicar-ho obligant-me una mica, per cortesia cap als meus alumnes, però a mesura que avançava en la descripció em vaig anar animant -tal com m’animo ara en escriure-ho-, a reviure l’elaboració, les olors i els sabors...

Potser arribats aquí només resta desitjar un bon profit i no només pensant en menges delicioses.

Si vols que t'estimin

Si no em descompto, la penúltima indemnització del govern més progressista de la història també havia sigut per a una empresa de Florentino, els 1.350 milions del Castor.David Monteagudo

190 pàgines

Abans de morir

En Nano, es desperta en un hospital. Recorda que porta els calçotets bruts i que  segons creu, s’ha mort i ha ressuscitat.

El que en realitat li ha passat és que ha patit un infart en ple carrer i l’han recuperat:

No, no és com si t’haguessis mort, és que efectivament t’has mort. Ets mort. Sí, ara recordes que t’has mort. (...) I aquí a baix hi havia una ambulància i un noi i una noia amb una armilla vermella que estaven ajupits al costat teu, i tu estaves estirat a terra. (...) Desfibril·lador. I et va clavar una enrampada. (...) I et vas despertar. 

L'han dut a un Hospital Públic i com és normal, té un company d'habitació. Un home, del que mai coneixerem el nom; adust, groller i impertinent que a més sembla tenir greus problemes de memòria:

Ara que prou en tens tu amb els teus problemes perquè el veí t’aboqui els seus a sobre cada nit. Prou en tens tu, que ets aquí i no saps el que tens, perquè se t’apareguin també els fantasmes del teu veí d’habitació.

(...)

Estic ingressat aquí, vaig tenir un mareig, vaig caure i em van portar aquí. Sóc el del llit 2. Vostè és a l’1, i aquest altre llit, el meu, és el 2. Així és que aquí sóc jo, el del llit 2. Per a servir-lo. 

El veí, té llargues cavil·lacions que a estones l'inquieten i d'altres se'n vanta:

Sóc viu. Jo era viu, llavors. Paraules, són paraules que passen pel meu cap. Recordo? Recordo alguna cosa? Recordo, sí. Em venen records.

(...)

Tota ells, els que van morir, tots ells, els que jo vaig veure morir, tots ells, els que vaig matar. Ells ronden per aquí, no poden atrapar-me.

(...)

Què passa ara que recordo coses que feia tant que no recordava? Com si fos avui. Com si tot fos aquí al davant. És tot aquí al davant. 

(...)

I quants en vam matar? I què sé jo. I qui en sap la xifra? Qui en té la llista? (...) Quants en vaig matar? I jo què collons sé. “Arriba España”, i cossos avall.

Mentalment va repassant la seva història. Una llarga sèrie de despropòsits i violències. Renega de tot i de tothom mentre barreja present i passat:

En una residència, residència d’ancians. Un maleït asil. De tu. Prefereixo estar adormit. Que em tractin així com si fos mort, un cos mort. Millor això i no que em tractin com un nen o com un boig, un vell sonat. No sóc un vell boig. M’adono de les coses. Jo sóc jo, continuo sent jo. (...) I aquests dos merdes que em netegen no són ningú.

(...)

Estic amb ells, amb les JONS, vaig amb ells. Però no sóc dels seus. No sóc de ningú. El meu partit és el de l’acció, el de la vida. No, no. El meu partit és el de la meva vida.

(...)

Quantes morts hi ha hagut que no consten, que no consten per a ningú. En aquell temps la mort era una cosa molt freqüent. I d’algunes morts no se’n parlava, era com si no es morís ningú. Vam fer molts fantasmes... (...) Vaig matar.

En una de les converses amb el Nano, aquest es manifesta pacifista, cosa que l'enerva:

Quan hi ha una guerra, els pacifistes moren igual que els altres, exactament igual. (...) I la guerra sempre té amo, el que la guanya. Així que no és teva. Ni tan sols dels que hi van morir, la guerra és dels que la van viure i la van guanyar. I, en tot cas, dels seus hereus. I prou.

I mentre va desgranant la seva història des de que era un infant, es va fent més i més evident el seu deteriorament cognitiu, però també la seva trajectòria criminal:

Les nostres ciutats han sigut una festa per als camarades, hem corregut lliures aquests dies. I hem fet el que hem volgut, hem anat a buscar la gent a casa seva i els hem matat com conills.

(...)

Hi ha les coses que només sap el guerrer, l’assassí i ningú més. Ser un assassí per vosaltres, per a la gent comuna, és una cosa dolenta, una cosa immoral. Per a l’assassí, al contrari, ser assassí és la seva naturalesa. L’assassí, des del moment que ocasiona la primera mort, es transforma. Deixa de ser com els altres. 

Entre els diversos records, m'ha semblat significativa una conversa, a raó d'una trobada casual, amb un antic capellà conegut de quan estudiava :

Quan la mateixa Santa Església està perseguida, quan es persegueix la religió, la veritable, quan la veritable Espanya està en perill, doncs per als que estan de part seva és una guerra justa. Quan hi ha màrtirs assassinats per la pàtria i per la religió, com els que hi va haver a les mans dels rojos, doncs els nostres herois no pequen.

(...)

Només nosaltres sabem la història completa, tota. Només jo sé el que va passar del que tu vols saber, perquè hi era. Només els botxins ho sabem tot.

(...)

Som nosaltres qui fem les dones, matem les nenes i neixen les dones. A punta de titola, a punta d’espasa. Entrem a dins d’elles i matem la nena. Tenen raó, és com si morissin elles. Mor una pixanera i neix una puta. 

La història avança amb més protagonistes i es resol amb alguna sorpresa que he obviat. Ha estat una lectura interessant i colpidora que gosaria recomanar.

Diu l’autor:

Aquest és un llibre de ficció, tant l’ancià com els altres personatges protagonistes són fantasmals, fets de paraules i sortits de la imaginació de l’autor.

(...)

Però sense ser un llibre històric, si el lector reconeix en la narració del recorregut vital del personatge principal persones i situacions històriques que coincideixen amb el que va passar entre nosaltres, això no és mera coincidència. És deliberat. 

Home sense nom

Suso de Toro

Traducció de Carles Miró

348 pàgines

La dona del Cadillac

 

Tortosa 2013
No és un Cadillac, però...

Una curiosa història entre romàntica i policíaca a la recerca d'un Cadillac, o més ben dit, del que se suposa que aquest cotxe té amagat:

Tots fem coses estranyes que un segon abans hauríem dit que no faríem mai. Fa només dos dies, no podia saber que vindria a aquest lloc i ara ja hi és. 

Un misteriós personatge es presenta al poble aïllat on l'Helena viu, i també organitza uns cursos de meditació i ioga; però no és aquest extrem el què interessa a l'estrany, sinó que l'han enviat per gestionar la compra d'un antic Cadillac vermell que ella ha heretat del seu pare i que manté tancat en un cobert que fa les funcions garatge. De manera aparentment insòlita, hi ha un recel entre alguns veïns, que semblen tenir un interès particular en què el cotxe no surti del poble i fins i tot pressionen la propietària:

Qui el voldria comprar, un cotxe maleït? El compraries, un rellotge maleït? No, no ho faries. Només cal que es pensi que el cotxe està maleït. 

És clar que l'Helena, la Lena, com tothom també té la seva història marcada en part per la desaparició d'un germà de 10 anys al que mai no van trobar:

Va ser tan horrible que ho havíem d’oblidar. No vam tornar mai més. (...) Ho vam deixar tot i el Cadillac es va quedar al garatge. (...) La mare va començar a beure. No s’emborratxava, no era això.

Jo ja tenia disset anys quan es va morir. Va anar de pressa. Ens va abandonar a la Carlota i a mi perquè havia perdut el seu Joan. 

La mare va beure i el pare es va fer vell de cop i volta. Al funeral de la mare, el pare semblava un avi.

(...)

I jo em vaig quedar amb el pare.

A partir de la coneixença per la compra del cotxe, s'estableix una complicitat entre els dos que aviat deriva cap a una atracció sexual.

Arriben les hores de les confidències mútues:

Fer de missatger no és tan mala feina. Però al final te’n canses, com passa amb tot. 

(...)

Tens pressa i fas veure que no. Vols comprar una cosa, però en busques una altra. Compleixes un encàrrec que no t’agrada, però t’hi sents obligat. I quan pensaves com seria tot això et creies que jo seria una dona desconcertada, potser una mica nostàlgica, disposada a desprendre’s d’un vell record rovellat si el preu és l’adequat. Digues que m’equivoco.

I en una trobada amb en Nico, el personatge que sembla que sigui qui ho manega tot, encara va una mica més enllà:

És mentida. No vol el cotxe. Vol alguna altra cosa i per això he vingut. He vingut a comprar el cotxe per ell, sí. Però també he vingut per entendre-ho. Per què el vol? No et sembla que hi manca alguna cosa? He pensat que junts ho podríem entendre.

(...)

Hi ha algú que vol alguna cosa que hi ha al cotxe. Jo no sé quina cosa és , tant me fa. Bitllets dels grossos d’una divisa d’aquella època? Lingots d’or o pleta? Diamants o maragdes? O el mapa de l’Illa del Tresor? Tant me fa. (...) A on ho vas trobar? Era en un doble fons al seient del darrere? O era un amagatall a tocar del dipòsit de combustible?

(...)

Aquest home, si cal, comprarà tot el poble, us farà fora de les cases, a tots, sense cap mena de compassió. Derruirà cada edifici d’aquest poble i deixarà sota la runa els desgraciats que s’hi quedin. (...) I si no ho troba hi calarà foc i d’aquest lloc no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. Ho entens ara? 

A banda dels personatges principals dels que ja he parlat en part, també té un paper rellevant en la resolució de la història, l’Àvia Rossa, una senyora que sempre mira per la finestra i sembla que ho sap tot de tothom:

Fa una passa cap enrere i una altra tot seguit. Que resin, sí, que resin pel poble, com ho ha fet ella tots aquests anys, i que Déu Nostre Senyor vulgui escoltar l’última pregària d’aquest llogarret miserable, que ens vulgui perdonar, en la seva bondat infinita, o que els maleeixi per sempre.

Al final tot queda resolt, potser una mica massa i tot. Sabrem què va passar amb el germà de la Lena, el què hi havia (perquè alguna cosa important hi havia) amagat al Cadillac, què se’n va fer d’un primer observador que va desaparèixer...

Els “dolents” rebran el seu càstig i els “bons” seran recompensats i feliços per sempre més (O això esperen). 

Pel meu gust massa "colorín, colorado" la veritat.

La dona del Cadillac

Joan Carreras

324 pàgines

La excavación

El Born
Febrer 2014

La senyora Pretty és la protagonista d'aquesta història que, pel que ens comenta el seu autor està basada en uns fets verídics que a més van concernir a algun membre de la seva família:

En mis tierras hay algunos montículos. Llevo algún tiempo pensando que alguien los excave.

Me figuro que serán prehistóricos, probablemente de la Edad de Bronce.

(…)

La gente afirma haber visto figuras misteriosas que bailaban bajo la luz de la luna. Incluso un caballo blanco.

Així comença tot: Una senyora que fa poc ha enviudat, vol realitzar un antic projecte per excavar unes terres de la família:

Lo hablaba a menudo con mi difunto esposo. Era una cuestión que nos interesaba sobremanera ambos. Pero por desgracia, falleció antes de que pudiéramos empezar.

El Born
Febrer 2014

Amb la intenció de seguir endavant amb el projecte, contacta amb el senyor Brown, el qual es conegut per emprar uns mètodes poc ortodoxes a l'hora d'excavar.

El treball comença, tot i que els primers intents no donen el resultat esperat:

Me temo que el señor Brown no ha encontrado nada. Nada salvo unos fragmentos minúsculos de vidrio azul y algunas astillas de hueso. (…) Él dice que ha sido como excavar en la falda de una montaña pequeña.

Coneixerem una mica millor el senyor Basil Brown i el moment de la seva primera presa de contacte amb el terreny:

El señor Brown caminaba con los brazos flexionados y los codos apuntando hacia fuera.

Será un trabajo de envergadura.

(...)

Me preguntaba  por qué quiere excavar esos montículos ahora. Después de todo no es como si acabara de llegar usted aquí, o algo por el estilo.

Però la feina avança i és aleshores que intueix quelcom diferent que pot tenir algun interès:

Puede que no sea nada, señora Pretty. Nada en absoluto. Pero me he dado cuenta por casualidad que este montículo no es simétrico. (…) Es más ovalado, como el lomo de un cerdo.

(...)

Creo que es un barco. (…) Un barco que enterraron en el montículo (…) Probablemente porque es una tumba. 

I a mesura que els treballs avancen, les sospites es converteixen en realitat:

Hasta trescientos años de antigüedad: anglosajón temprano abarca los siglos V y VI, lo que situaría la nave en la Alta Edad Media.

I arribats a aquest punt és quan tot adquireix un caire més oficial i hi intervenen, o millor encara, es fan càrrec les autoritats del Museu Britànic, que mai no s'havien interessat en el projecte:

… ahora esta es una excavación de gran importancia, se cuenta entre las más importantes que se han llevado a cabo en nuestro país. (…) He asumido el control pleno de la excavación. Trabajaré con personal del Museo Británico. 

(...)

Tenemos un barco anglosajón de unos treinta metros de longitud con lo que parece una cámara funeraria en el centro. Una cámara funeraria que podría estar intacta.

(...)

Es evidente que se tendrá que abrir una investigación para decidir dónde acabarán. Pero mientras tanto es fundamental que los hallazgos sean examinados y catalogados debidamente. 

I, és clar, quan la senyora Pretty, recordem que és la mestressa dels terrenys i la que en un principi ha iniciat la investigació tot costejant-la amb els seus propis mitjans, vol presentar les troballes a la premsa, tot són inconvenients: 

Si llegara a trascender la noticia del yacimiento, tendremos a toda clase de personas pululando por aquí. (…)  Sencillamente no les cuente más de lo necesario. 

El Born
Febrer 2014

Arribats a aquest punt, la història continua, però jo ho deixo aquí. Només vull acabar amb una reflexió, de la senyora May, l'esposa del senyor Brown, que m'atreveixo a fer meva:

Todo el mundo se quiere llevar el mérito, cuando el hombre que encontró este barco y que realizó una excavación todo lo buena que podría haber realizado cualquiera es mi Basil. 

 

La excavación

John Preston

Traducción de María José Díez Pérez

271 pàgines

El hombre rebelde

Barcelona, març‎ de ‎2018

Una lectura interessant de la que segur no he copsat tot el que en Camus volia transmetre, però tot i això, ja em dono per satisfeta.

Donat que sempre m'he i m'han considerat els meus pròxims, una persona rebel, tot i que sovint amb aquesta consideració s'hi amagava més o menys dissimuladament una crítica, una de les primeres afirmacions que es fan al llibre m´han semblat d'allò més aclaridores: 

¿Qué es un hombre rebelde? Un hombre que dice no. Pero negar no es renunciar; es también un hombre que dice si desde su primer movimiento.

(…)

Así, el movimiento de rebelión se apoya al mismo tiempo, en el rechazo categórico de una intrusión juzgada intolerable y en la certidumbre confusa de un buen derecho.

A banda d'aquest començament, en Camus va desgranant tota la seva visió històrica al respecte:

La rebelión mata hombres, en cambio la revolución destruye a la vez hombres y principios.

(...)

La monarquía del antiguo régimen, si bien no era siempre arbitraria en su gobierno, lejos de ello, lo era indiscutiblemente en su principio. (…) La arbitrariedad es uno de los atributos de la gracia. La monarquía, en su forma teocrática, es un gobierno que quiere poner la gracia por encima de la justicia, cediéndole siempre la última palabra. 

(...)

Para los cristianos, lo mismo que para los marxistas, hay que dominar la naturaleza. Los griegos opinan que es mejor obedecerla. El amor antiguo al cosmos es ignorado por los primeros cristianos, quienes, por lo demás, esperaban con impaciencia un fin del mundo, inminente.

Però haig de confessar que l'apartat que més m'ha interessat han estat les reflexiones sobre la guillotina (O potser millor sobre la pena de mort en general):

En vez de decir que la pena de muerte es ante todo necesaria y que luego es conveniente no hablar de ella, hay que hablar, por el contrario, de lo que realmente es y luego decir si, tal como es, debe considerarse necesaria.

(...)

Se mata al criminal porque así se ha hecho durante siglos, y, además, se le mata en las formas establecidas a fines del siglo XVIII. Por pura rutina, se repiten los argumentos que han circulado durante siglos, sin perjuicio de contradecirlos con medidas que la evolución de la sensibilidad pública hace inevitables. 

(...)

¿Puede asegurarse que ninguno de los ejecutados es recuperable? ¿Puede jurarse que ninguno de ellos es inocente?

(...)

Si el homicidio está en la naturaleza del hombre, la ley no está hecha para imitar o reproducir esa naturaleza

Resulta evident que en Camus era contrari a la pena de mort per considerar que en cap cas no resolia el problema dels homicidis basant-se en l'efecte dissuasori que podia suposar la por al càstig: Una cosa es creer antes de tener miedo y otra muy distinta encontrar la fe después del miedo; i apunta un seguit d'alternatives, algunes de les quals m'han semblat un tant ingènues o potser romàntiques, però que mai no es van aplicar i per tant no podem saber la suposada efectivitat de les mateixes.

Barcelona, gener 2019

No oblidem que les execucions eren un "espectacle" públic on sovint hi assistia tota la família, inclosos els infants:

Tal como es aplicada, aunque lo sea raramente, la pena de muerte es una repugnante carnicería, un ultraje infligido a la persona y al cuerpo del hombre. Ese destroncamiento, esa cabeza viva y desarraigada, esos impetuosos chorros de sangre, datan de una época bárbara que creía impresionar al pueblo con espectáculos envilecedores. 

 

El hombre rebelde

Obras 3

Albert Camus

Edición y prólogo de José María Guelbenzu

358 pàgines 

Tu podries ser immortal!

2013. Immortals Roques Encantades?

No tinc pas ni el desig ni la pretensió de ser immortal: quina mandra!!!. Altrament seria una bajanada creure'm que puc arribar a ser-ho, però el títol d'aquest llibre em va resultar atraient i curiós. 

No m'ha decebut gens des de la primera línia:

No tinc el gust de conèixer-vos. L’única cosa que sabem l’un de l’altre és que jo em moriré (pot ser ja ho estic!) i que vós també, encara que, a hores d’ara, vós sou viu i teniu la possibilitat de ser immortal

(...)

L’atzar ha volgut que les nostres consciències es creuessin per uns instants i penso aprofitar-los per compartir unes quantes reflexions producte d’algunes angoixes que probablement són comunes.

Però entraré de ple en el relat que comença parlant de les religions:

Totes les religions, tant si parlem d’animisme com de politeisme o de monoteisme, totes, intenten donar resposta a l’interrogant de l’origen de la nostra existència, com el gran enigma de la incertesa del “més-enllà”.

(...)

I així ha estat. La història i el nostre present estan plens de ritus i mites que intenten respondre als nostres dubtes existencials i a la necessitat recurrent de transcendir i recuperar la nostra individualitat infinitament.

I mentrestant l’angoixa persisteix.

(...)

Les religions s’han ofert també com a salvadors d’aquest problema vital, al marge de la tossudesa dels arguments de la ciència. Els mites i els ritus han estat els artefactes culturals que han intentat reduir l’angoixa a la finitud, sense gaire èxit. 

I la filosofia:

Tots els pensaments filosòfics des de l’antiguitat fins a les teories més actuals han intentat explicar la finalitat de la nostra existència i el sentit de la vida.

(...)

Tots els pensaments filosòfics, des de l’inici dels temps, han intentat donar resposta a la incertesa del nostre origen i a la tragèdia de la desaparició de la nostra individualitat.

Avancem: li arriba el torn a la perpetuació de les espècies:

Per poder perpetuar-se, per poder “continuar sent”, la matèria viva ha hagut de buscar els mecanismes per replicar-se. I ho ha fet amb diversos sistemes.

(...)

No solament vivim a través dels nostres fills, sinó identificant-nos amb el nostre grup social.

(...)

Cadascun de nosaltres rebem la influència dels nostres pares, dels nostre professors, dels nostres amics, alhora que nosaltres influïm en altres persones. 

Però, tot i que l'autor s'estén àmpliament en diferents consideracions, el que més m'ha copsat és la possibilitat real de la clonació:

L’ovella Dolly (5 de juliol de 1996-14 febrer de 2003) va ser el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta. 

(...)

La manipulació genètica del codi cromosòmic humà fa molts anys que es fa.

(...)

Potser amb menys transparència de la que desitjaríem, però ja fa dècades que és una realitat.

(...)

És absurd pensar que els principis ètics i morals dominants en la majoria de cultures seran perpetus. Ja us puc assegurar que al cap de vint anys els canvis ètics seran espectaculars.

Juliol 2014 Immortals camins a Viella?

I aprofundint en el tema de la clonació, una atenció a la memòria:

Actualment el concepte de memòria està molt lligat a la utilització dels ordinadors.

Però no té res a veure amb la memòria humana.

(...)

Som nosaltres la nostra memòria?

La nostra identitat no depèn de la nostra memòria. Encara que la perdéssim, la nostra identitat rauria en el record dels altres, en els registres que hem anat deixant durant la nostra vida i en els drets adquirits segons les legislacions vigents.

Fins aquí, anava llegint aquest apartat com si d’una proposta de ciència-ficció es tractés, però un cop he constatat que és quelcom seriós només em resta dir que em sembla un despropòsit incommensurable, i per descomptat, només a l’abast de persones amb un alt poder adquisitiu, d’aquelles que es fan dir “De rango y abolengo”.

Aleshores, si s’arriba a produir.. no segueixo especulant perquè m'esgarrifa. I és que:

No es tracta d’un individu nou. Tampoc és el mateix que va morir fa uns quants mesos. És una reencarnació amb la mateixa carga genètica, i per tant els fonaments biològics inicials de la personalitat seran els mateixos i, sobretot, la renovada intenció d’assumir el passat propi amb totes les conseqüències que se’n derivin. 

(...)

Si només poden ser immortals les persones que puguin pagar-s’ho, s’estaria incorrent en una infracció èticament reprovable de la universalització dels serveis sanitaris. 

(...)

Tot té un preu. Qui digui que alguna cosa és gratuïta és que algú altre n’està assumint el cost.

Juliol 2015 Immortals rierols a Andorra?

El preu dels serveis que s’han de rebre per poder autoclonar-se oscil·la entre els 300.000 i els 600.000 euros.

(...)

La immortalitat no es mereix, potser, tot aquest esforç?

O realment la immortalitat és un desig fals? 

En el que a mi respecta, repeteixo el que he manifestat al principi i és que ni tan sols he fregat de lluny cap desig d'aquesta categoria. 

 

Tu podries ser immortal!

Josep Barjuan i Sanz

198 pàgines 

Broken Wheel

Façana posterior de la biblioteca de Ponent
a Sabadell

Coneixem la Sara. Té vint-i-vuit anys i és sueca; ha confegit una gran amistat epistolar amb l'Amy que en té seixanta-cinc i viu a Broken Wheel, Aiowa. 

Què uneix aquestes dues dones que mai no s'han vist? Doncs el plaer per la lectura.

Quan l'Amy decideix convidar la seva amiga virtual a visitar-la, la Sara, que acaba de perdre la feina a la llibreria, no dubta gaire a acceptar la invitació i es desplaça decidida a passar uns dies amb la seva amiga i poder compartir en persona la seva afecció.

Tot s'esgarria quan, en arribar al punt on s'havien de trobar, l'Amy no apareix a recollir-la. Tot i això:

No estava gens preocupada. Encara no. L’Amy Harris li havia escrit cartes de debò en paper de carta dels d’abans: gruixut i suau, d’un to crema.

(...)

La ciutat seria tal com se l’havia imaginat?

El cert és que un desconegut es presenta a recollir-la, però li porta la trista notícia que la l'Amy és morta i que aquell mateix dia es celebra el funeral pel seu record:

L’Amy és morta -va dir.

(...)

En el record, la Sara sempre relacionaria la mort de l’Amy amb la claror massa intensa d’uns fluorescents.

La gent del poble es bolca en acollir-la, i respectant els desitjos de la difunta acorden allotjar-la a la casa de l'Amy, on podrà gaudir de la seva extensa biblioteca:

Devia haver venut desenes de milers de llibres, potser centenars de milers i tot; però no tenia cap sentit provar de comptar-los tots.

(...)

De vegades tenia la sensació que la casa li feia la guitza. Potser només la turmentava la mala consciència de no pagar per estar-s’hi, però no es treia de sobre la sensació que la infelicitat havia planat per la majoria dels racons molt abans que l’Amy morís.

(...)

D’alguna manera, descobrir els llibres de l’Amy havia canviat tota l’atmosfera d’aquell indret. Era con si tornés a ser casa de l’Amy, i la Sara en fos la convidada.

I és així que poc a poc es va obrint camí una idea agosarada: Té a l'abast un munt de llibres i descobreix que l'Amy també era propietària d'un petit i acollidor local. Així que...:

Des del primer dia que va arribar a Broken Wheel, la Sara havia tingut la sensació que d’alguna manera estava en deute amb la ciutat.

(...)

Aquella ciutat necessitava urgentment una llibreria.

(...)

A Suècia treballava en una llibreria, així que sé com van les coses.

No era del tot cert. Mai no havia estat la responsable de la botiga. I sobretot, mai no n’havia obert cap.

(...)

La col·lecció de llibres de l’Amy no contenia cap exemplar rar o valuós, però havia aconseguit reunir una habitació de moments de plaer pur i concentrat per a la lectura. Allà dins hi havia una història per a cada persona, fins i tot per a aquells que “mai no llegien un llibre” o “preferien les pel·lícules. 

La llibreria, com no podia ser d'altra manera, resulta tot un èxit; les relacions entre els diferents habitants del poble van evolucionant el mateix que les de la mateixa protagonista

La feina feta a la llibreria havia canviat l’atmosfera que es respirava a la ciutat.

(...)

En Tom: Per alguna raó insoldable, quan era amb la Sara es relaxava. Ho havia sentit des de la primera vegada que havien anat en cotxe junts. 

(...)

La llibreria era allà per a tothom que li agradés llegir. Cap encàrrec era massa gran o massa petit, i era una autèntica sort.

(...)

Ara que la llibreria feia un parell de setmanes que estava en marxa, la Sara ja podia començar a gaudir dels dies que hi passava. Però era amb una certa melangia.(...) S’havien escrit cartes durant gairebé dos anys, però tot i així hi havia tantes coses que s’havien deixat de dir.

Tot segueix endavant, excepte el permís de residència de la Sara que ja està a punt d'expirar. Tot el poble es confabula per tal de cercar una solució: Li demanen que es casi amb el poble i trien un representant: En Tom:

L’estimaven tant que fins i tot s’havien inventat aquella història esbojarrada del matrimoni de conveniència, i tenia tota la intenció de gaudir de la vetllada. 

(...)

Feies que passessin coses (...) La llibreria, la festa, el mercat. Durant un temps podria haver jurat que tornava a tenir setze anys, quan tots estàvem molt units. 

Interior de la Biblioteca dels Safareigs
a Sabadell

Interior de la zona infantil a la
Biblioteca Vapor Badia de Sabadell

Aquest no és el final, passaran més coses, però jo ho deixo aquí:

Has ensumat mai un llibre? (...) Has de poder enfonsar-hi el nas.

Si mai no ho heu fet, proveu-ho...

 

La llibreria dels finals feliços

Katarina Bivald

463 pàgines 

Mar d'estiu

Tossa de mar
Desembre 2018

 

Una passejada plena d'estima i enyorança de Rafel Nadal per la Mediterrània:

La costa mediterrània està feta per caminar-la. Les carreteres solen ser vertiginoses, van i venen, de revolt en revolt, dels penya-segats penjats sobre el mar a les torrenteres que es repleguen cap als pendents interiors de les muntanyes, com una gran ferida.

(...)

Descobrir que hi havia altres platges, altres penya-segats i altres pobles de pescadors, ens va despertar una curiositat i una ànsia viatgera compulsives, que ja no ens va abandonar mai més.

Com veureu, no només parla de les vistes; les sensacions olfactives són molt potents. A mi m'ha dut records distints, però igualment intensos de la meva infantesa a Barcelona: 

Les olors no depenen de la potència ni de la intensitat. Hi ha olors amb una gran força, complexes, intenses, suggeridores, però que brutegen; i n’hi ha que són poca cosa, que gairebé ni perfumen, però desprenen olor de net. 

I recullo la seva reflexió que no puc més que compartir: 

No m’agradaria viatjar només per posar xinxetes en un mapa, sempre més lluny, sempre a indrets exòtics, sense importar-me tot el que va quedant enrere, a tocar de casa, encara per descobrir. 

I un cop ens ha situat en el perquè i també en el com, segueix relatant-nos les seves passejades pels diferents llocs que confegeixen el paisatge i les olors de la Mediterrània i que jo recullo només amb un petit tastet.

I és que...:

A la Mediterrània hi ha més de dotze mil illes i més de dos-cents mil vaixells naveguen cada anys per les seves aigües.

STROMBOLI, on la contemplació de l'erupció de volcà, fan esclatar els visitants en aplaudiments i exclamacions de "Bravíssimo" com si d'un espectacle operístic es tractés:

Les erupcions de l’Stromboli només són comparables a les aurores boreals, als confins del cercle polar àrtic, que, com és sabut, són senzillament sobrenaturals. 

HIDRA

El Mediterrani està ple de racons i, sobretot, d’illes que es poden visitar per pura mitomania. 

XIPRE

Xipre és un regal i una anomalia ala vegada.(...) Una anomalia perquè Xipre està partida en dos a causa de la divisió ètnica i ofereix un itinerari descarnat per algunes de les pàgines més convulses de la història recent del nostre mar. 

PORTLLIGAT

Portlligat sol ser un oasi d’aigües plàcides enmig de la natura feréstega i desfermada del cap de Creus. 

Tossa de mar
Desembre 2018

Mar d’estiu

Rafel Nadal

221 pàgines 

Relats negres

 

Sense ser un recull de relats de por, d'aquells amb sorpreses sobtades que et fan botar del seient, o monstres esgarrifosos, aquestes històries tenen quelcom de pertorbador que sense gairebé ni adonar-te fan que restis garratibada a la butaca, afermant amb força el llibre i gairebé contenint la respiració.

No és que em consideri cap entesa en lectures d'aquesta temàtica, però l'he trobada interessant.

El primer relat, "Una edad difícil", que és el que li dona nom al llibre, m'ha semblat sens dubte el més reeixit i interesant del recull, amb uns flaixos que en algun moment em remetien a Kafka i la seva "Metamorfosis". El protagonista és en Fedia, encara un nen com molts altres que de manera gairebé imperceptible va canviant, es va comportant d'una manera estranya: 

Hacía unos días que Fedia tenía un comportamiento extraño. 

(...)

El cambio fue muy sutil. Al principio se volvió ensimismado, distante, algo así. Casi dejó de salir a la calle. Llegaba del colegio y se pasaba el tiempo en casa., dibujando y escribiendo en su libreta.

(…)

Y después… ¿Qué ocurrió después? ¿En qué momento el asunto pasó a ser grave de verdad? ¿Cuándo tenía diez años?

Però la cosa va a més, passen els anys i cada cop es torna més esquerp i distant amb la mare i la germana bessona, mentre que la seva conducta a l'escola és quelcom més que extravagant:

Hacía tiempo que ya no le manifestaba la menor muestra de afecto; más bien, se limitaba a soportarla. Tampoco quería a su hermana.

(...)

Vika Se avergonzaba de su hermano. Enrojecía solo de pensar que toda la escuela lo sabía. Sabían que ella y aquel monstruo imbécil y torpe vivían bajo el mismo techo, que comían en la misma mesa, y que dieciséis años atrás habían nacido al mismo tiempo, de una misma madre, después de haber compartido el mismo vientre durante nueve meses, entrelazados íntimamente el uno con el otro.

I la situació arriba a fer-se realment perillosa quan Vika i el seu nuvi desapareixen de manera sobtada mentre passegen pel bosc i mai més no se'ls trobarà:

Desde luego, Marina la buscó. No dejó de buscarla ni un instante. Aeropuertos. Estaciones de aautobús. Aduanas. Listas de pasajeros. Fotografías de periódicos.

Hoteles. Hospitales. Depósitos de cadáveres. Búsqueda internacional. Policía. Detectives privados. Adivinos. Habían desparecido en agosto, y ya estaban en abril. Nada. 

El final? Sorprenent, com no podia ser d'altra manera i també macabre i un xic morbós...

Com ja he dit al principi, és un llibre de relats. Tots fantàstics, tots dels que no pots deixar fins saber com es resolen i aleshores potser t'estimaries més haver-los deixat.

No m'aturaré pas en tots, per no allargar-me innecessàriament, però "Vivos" m'ha semblat també impactant.

El primer que coneixem és una dona; està amoïnada, al passadís hi ha una capsa que la inquieta, però que no gosa obrir, tot i que coneix quin és el contingut que ella mateixa ha triat:

Últimamente casi no como, no tengo apetito.

(…)

Procuro no pensar en la caja que hay en el pasillo.

(...)

He sido yo quien lo ha hecho tal como es. Quería que todo fuera como antes. (…) Para que siempre estuviera conmigo. Para que siempre regresara. 

(...)

Lo perdí en la revolución. (Al seu company)

Y yo seguía viva. Yo, y otras mil personas. (…) Seguí en el mundo de los vivos. Seguí viva sin él. 

Però, és clar, aquest no és el final, hi manca l'inesperat.

I us imagineu una "Agencia" que es dedica a fer muntatges per disfressar qualsevol problema? Bé, potser sí que ens la podem imaginar, però el relat, com tots amaga una sorpresa:

Entré en la Agencia gracias a un anuncio que rezaba: “Se necesitan montadores, operadores de sonido, guionistas, ayudantes de dirección y actores”

(...)

La Agencia es una organización secreta. Tiene filiales en todos los países. Solo conocen su existencia unos pocos privilegiados.

(...)

Con aquel Cliente todo fue extraño, muy extraño, desde el principio. (…) Tenia llave de mi casa, por lo visto. De lo contrario ¿cómo había entrado? Siempre cierro la puerta con llave. 

 

Una edad difícil

Anna Starobinets

Traducció de Raquel Marqués García

Pròleg de Ismael Martínez Biurrum