Si una tarda de juliol...

Juliol a Sabadell
Els camps a punt de collir

Gairebé un conte, no de fades, perquè el final ho esgarraria, però romàntic i encantador.

Un nen, ja gairebé un adolescent amb catorze anys, i un avi absent, d'aquells morts o desapareguts de la guerra que moltes famílies patíem i dels quals, com de tantes altres coses, només es parlava en veu molt baixa, i és que, no oblidem, les parets tenien orelles: 

La història de l’avi Valentí no era una història prohibida, però no en parlàvem mai. (...) Era un enigma, per mi, el que el meu pare guardava al cor (o allà on fos que ho guardés), d’aquell soldat mort que no va tenir temps de fer-li de pare.

(...)

El meu avi era un noi especial, pensava amb orgull de net. M’impressionava molt l’enyorança que sentia per l’àvia, la seva Teresa.

(...)

Jo no sabia com l’havien matat, l’avi. No era una pregunta per fer. D’un tret, m’imaginava, com maten als soldats. O una bomba. O una granada. No sabia res, de fet. L’únic que sabia és que estava boig per l’àvia.

I un bon dia, en la sabateria que regentava la seva àvia, un caminant foraster que s'hi adreça a comprar unes sabates.

Però en aquell moment, l'àvia no hi és, i el foraster té una mirada, un aspecte... que al noi li fa encendre la imaginació.

I comença la història:

No crec que sigui l’avi Valentí, però em cau especialment bé, aquest senyor, vaig pensar ara.

(...)

Se’l veia despistat, però alhora internament conscient de ves a saber què.

Ves per on, el foraster ha perdut l'últim autocar que sortia del petit poble; se li ha escapat o potser ho ha fet a propòsit?. El cas és que ara no hi ha transport fins l'endemà.

L'home sembla vacil·lar, rumiar... però s'hi torna a adreçar a la botiga. No hi ha on allotjar-se i la bona senyora li ofereix una habitació i, si ho vol, també un sopar casolà que ell accepta de molt bona gana:

Devien ser dos quarts de deu quan vam seure a la taula per començar a sopar.

(...)

En veritat jo sabia que era una esperança sense gaire o cap fonament, que aquell home fos l’avi Valentí, però no sé per què em resistia a deixar de jugar.

(...)

Aquella nit, recordo que jo tenia el cap en l’àvia i el Valentí; me’ls imaginava al menjador, mirant-se en silenci i, ja posats a jugar, ell confessant-li finalment a ella qui era, o ella, aprofitant que s’havien quedat sols, preguntant-li per què havia tornat al cap de tants anys i coses d’aquestes, sense gaires dramatismes.

Coses de criatures, o no, però aquell vespre el noi no gaudeix de la companyia de la colla, només pensa en el foraster i la seva fantasia que potser és l'avi Valentí i decideix investigar:

Devien ser més de les dues de la matinada quan vaig sortir de l’habitació i novament em vaig dirigir de puntetes a l’habitació del convidat. (...) Ho vaig fer i ja està. (...) Ara, mentre ho recordo, m’adono que una mica sí que seguia jugant a creure que aquell home podia ser el meu avi.

I és aleshores que el conte de fades comença a prendre cos. Encuriosit, remena la documentació del foraster i hi troba unes cartes. El cor li fa un salt, aquelles cartes són de l'àvia!:

Estava en estat de xoc. (...) M’havia passat de llest jugant. (...) Vaig tornar a ficar les cartes als sobres i tot dins la cartera, vaig sortir de l’habitació i em vaig encaminar al quarto de l’avia. 

(...)

Vaig tornar a desar les cartes i les fotos a la cartera i em vaig vestir. (...) L’avi Valentí no ha tornat, vaig pensar, no es pot tornar de segons quins llocs. Era un altre.

(...)

Devien ser quasi les cinc de la matinada.

(...)

Sense saber-ho, estava vivint la nit més important de la meva vida. Ara ho sé. Mai més he tornat a viure una nit com aquella.

Hi ha un desenllaç, però no em sembla que l'hagi de desvetllar o trencaria la màgia que viureu si us decidiu a llegir-lo.

Una tarda de juliol a Sabadell...

 

 

Si una tarda de juliol un borinot

Pep Puig

109 pàgines