Arada torta

Dues germanes i una troballa insòlita marcaran de per vida el destí d'aquesta família, en un relat que té molt de màgic i misteriós i que comença amb una maleta desada sota el llit de l'avia que conté un ganivet esmolat que les nenes de manera inexplicable decideixen llepar amb el resultat que podem imaginar:

El pare o la mare ens renyaven a tota hora. La meva àvia, concretament, només ens havia de mirar amb fermesa per fer-nos venir esgarrifances i escalfor a la pell, com si ens haguéssim acostat a una foguera.

(...)

Quan la Donana va apartar la cortina que separava la cuina de l’habitació on dormia, jo ja havia agafat el ganivet de terra i l’havia embolicat de qualsevol manera en el drap xop. 

(...)

L’una havia perdut la llengua, l’altra tenia un tall fondo, però no corria perill de perdre-la.

Ja tenim les germanes començant una nova vida:

Els primers mesos després de perdre la llengua ens va envair un sentiment d’unió que s’havia afeblit per culpa d’aquell passat de baralles i desavinences infantils. (...) La que hi posaria la veu hauria de resseguir amb la vista els senyals del cos de la que havia emmudit.

(...)

Així va ser com vam veure passar els anys i ens vam sentir gairebé siameses perquè compartíem el mateix òrgan per produir els sons que manifestaven el que ens calia ser.

No ho he dit de bon començament, però no costarà gaire suposar la complexitat del relat que sovint es converteix en quelcom d'irracional i confús:

Anys després de l’accident que va fer emmudir una de les seves filles, el meu pare, instigat per en Sutério, havia convidat el germà de la meva mare a anar a viure a Água Negra. 

(...)

Al capdavall, érem les filles del curador Zeca Barret Gran. El meu pare era respectat pels veïns i els seus fills de llevament, pels seus patrons i senyors, i per en Sutério, el gerent.

(...)

El meu pare no estava alfabetitzat, signava amb el dit ple de talls i durícies, de collir fruita i espines del camp. 

(...)

En pocs mesos van començar la construcció de l’escola. 

Les circumstàncies adverses de la vida al poblat, fa que la Bibiana decideixi deixar la família. D'endur-se l'antiga maleta de l'àvia i quelcom més...:

La matinada de la partida, l’antiga maleta de la Donana estava feta, espolsada, per endur-me el poc que tenia cap a aquella nova vida que despuntava. (...) Quan vaig deixar la casa per la porta del darrere, a la serena de la nit, no vaig poder evitar mirar enrere unes quantes vegades, mentre anava per la carretera a trobar-me amb en Severo.

(...)

Entre les coses que m’enduia, i potser la que més greu em sabia, hi havia la meva llengua. Era la llengua ferida que havia expressat en sons, durant els darrers anys, les paraules que la Belonísia evitava dir per vergonya dels sorolls estranys que havien substituït la seva veu. 

Tardor en blanc
Sabadell

La partença de la Bibiana que feia de traductora ha marxat, ha deixat la germana totalment desemparada:

Després de la seva partida va venir una temporada de calma. (...) Tot i ser un líder entre la gent que vivia a Água Negra, el meu pare es negava a fer de jutge.

(...)

A l’escola, sense la Bibiana al meu costat per ajudar-me, la vida se’m va convertir en un turment. 

(...)

Els dies van passar com el vent. Ni la Bibiana ni el Severo van venir per Cap d’Any, com havien promès. Ni tan sols va arribar una nota per dir si la criatura havia nascut, si era nen o nena, si es deia Severo o José, o Salustiana o Hermelina.

D'alguna manera també a la Belonísia sembla arribar-li l'hora de crear una família:

Un matí, el meu pare se’m va adreçar, a la taula que feia olor de cafè fresc que la Salu colava. Em va dir que en Tobias li havia anat a trobar amb respecte, perquè se’m volia endur a viure amb ell. 

(...)

Me’n vaig anar de casa dels meus pares muntada en un cavall i en companyia d’en Tobias, i em vaig endur un farcell petit de roba tot recordant la maleta de pell gastada de la Donana que la Bibiana havia tret de sota el llit abans de marxar.

(...)

Trigaria pocs dies a penedir-me enormement d’haver escrit “ho vull” en el paper marró que vaig donar a la meva mare, perquè vaig comprendre que la meva vida d’aleshores endavant no seria gens fàcil.

Amb resignació accepta el que considera una més de les feines obligades:

Un cop em va haver ajagut al llit, besat el coll i aixecat la roba, no vaig sentir res que justifiqués la meva por. Era com cuinar o escombrar, és a dir, una feina més. Només que aquesta no l’havia fet mai, la desconeixia.

(...)

A mesura que passava el temps, semblava que en Tobias no estava satisfet amb el que jo feia. 

(...)

Abans que qualsevol home s’atrevís a pegar-me li arrencaria les mans o el cap, que no dubtessin de la meva fúria.

No obstant, la situació es fa insostenible i al mateix temps, es resol d'una manera inesperada:

L’agressivitat d’en Tobias va augmentar els mesos següents, fins al punt que la meva mare em va fer arribar un missatge del meu pare: estava preocupat per mi i volia que tornés a casa.

(...)

Al cap d’unes setmanes, després d’una nit mal dormida, sense saber on parava en Tobias, en Genivaldo, un vaquer de la plantació, es va presentar a la porta de casa nostra amb el barret a la mà. (...) Em va convidar a acompanyar-lo per la carretera cap al lloc on havia trobat l’home que se m’havia endut de casa meva, caigut. 

(...)

Se m’havia assecat alguna cosa el dia que vaig permetre aquella unió, que vaig entrar en aquella casa farcida de trastos i vaig deixar que en Tobias m’aixequés la roba.

I acabo, no sense recollir un seguit de reflexions de la emmudida Belonísia: 

He vist homes que feien tractes de sang, que es tallaven la carn amb punyals esmolats.

(...)

He vist homes que embogien, sense dormir, garbellant sense parar el riu Serrano, a les serres, als jaciments, emboscats en la foscor per veure l’esclat canviar de lloc. (...) Es vinclaven sota el pes de la pròpia il·lusió, derrotats, arraulits en un munt de terregall.

(...)

He vist tanta crueltat al llarg dels temps, i fins i tot estant-hi avesada, em commoc en veure els homes vessant sang per destruir somnis.

(...)

Ara es parlava del dret dels negres, dels descendents d’esclaus que havien viscut errants d’un lloc a l’altre. Se’n parlava molt. Que ara hi havia lleis. Maneres d’assegurar la terra. De no viure a mercè de l’amo, corrent d’aquí cap allà, com en el passat.

(...)

Feia una temporada que els habitants de la plantació havien decidit aixecar les seves cases amb materials duradors. 

 

 

 

Arada torta

Itamar Vieira Junior

Traducció de Pere Comellas Casanova

301 pàgines