La Decisió

De política en fem tots, d’una manera o d’una altra, tot és política: les decisions que prenem, el que estem o no estem disposats a fer per nosaltres i pels altres...

Material de rebuig.

Gairebé es podria canviar el títol d'aquest llibre pel "Les normes". Resulta curiós fer el recull del llarg llistat de normes que a la protagonista li inculca o imposa, especialment la seva mare:

Les normes de la regla són: camina amb la mirada baixa, ves pel bon camí i queda’t a casa. Però mentre no em vingui puc fer les feines de l’hort, anar al mercat a vendre verdures, granotes o cargols amb el meu pare, tirar pedres amb la fona als nois. 

(...)

Les normes del casament són: et poses el vestit blanc, recorres la nau fins on és el capella i dius que sí. 

(...)

Les normes del rosari són: desgrana el rest de grans, repeteix les pregàries i espera que s’acabi. 

(...)

Les normes del ball són: mantingue’t allunyada dels nois, no cantis a plens pulmons, no moguis els malucs com una endimoniada. 

(...)

Les normes de  missa són: aixeca’t quan el capellà diu “posem-nos drets”, asseu-te quan diu “podeu seure” i no desenganxar la sagrada forma del paladar amb la llengua després d’haver pres la comunió. 

(...)

Les normes dels funerals són: vesteix-te de negre, dona el condol i plora amb llàgrimes verdaderes. Quan al poble es moria algú, sempre la cridaven a ella per a les pregàries, perquè sabia desesperar-se fins i tot davant dels morts desconeguts. 

O les regles:

Les regles de la dona són: casa’t, tingues fills i porta la casa.

(...)

Les regles de la taula són: no parlar amb la boca plena, no escurar el plat amb el pa, no demanar per repetir, si hi ha convidats. 

(...)

Les regles del cos són: no gesticular, no riure amb la boca oberta, no estar-te a la finestra. Les vaig aprendre de petita i les he seguit sempre.

(...)

Les regles de l’obediència són: segueix el camí, mostra’t dòcil i assenteix amb el cap. 

(...)

Les regles del son són: estira’t de sobines, respira fondo i tanca els ulls. Però tan bon punt tanco les parpelles no puc deixar de pensar en demà. 

Massa normes, moltes regles i al cap de vall una desastre anunciat:

Ella parla i parla, i sempre m’enumera totes les regles, i d’aquesta manera és fàcil desobeir-la. El meu pare, en canvi, sovint guarda silenci, i és per això que no aconsegueixo mai saber què haig de fer per ser estimada. 

Què es pot esperar d'una mare que a més de seguir, inculcar i exigir un seguit de normes, té aquest concepte de la seva mateixa nissaga:

La dona és com un gerro: qui el trenca se’l queda, això diu la meva mare. (...) Dels dos, la meva mare prefereix en Cosimino, perquè ell té la pell i els cabells clars, com el meu pare, i jo en canvi soc negra com un corb. I ell no és cap gerro. No es trenca. I si es trenca, s’arregla i ja està.

No és estrany que la filla, malgrat veure's forçada a acceptar la família, en la seva migrada intimitat reflexioni amargament: 

Des de que soc una dona que estic com a recer durant un temporal: no en surto per no mullar-me. No poc anar a casa d’en Saro. No puc anar al mercat. No puc anar a ca la Liliana.

La fatalitat la perseguirà, fins el punt que quan un dels joves influents del poble, decideix segrestar-la i violar-la, per, segons l'aberrant costum, més endavant acceptar la violació i demanar-la en matrimoni per tal de netejar el seu honor:

Ells també pateixen com nosaltres: l’honor dels homes rau en les dones que han aconseguit, l’honor de les dones rau en la seva pròpia carn. Tothom defensa com pot el que posseeix.

(...)

Si les mares eduquessin els fills mascles en el respecte a les dones, en la igualtat, si permetessin a les noies viure lliurement i sense tancar-les, si les deixessin estudiar i preparar-se per treballar... De qui és la culpa, la mentalitat? Només dels homes o també de les dones? (...) Les noves generacions de noies han de ser les primeres a rebel·lar-se contra les normes antigues.

(...)

Jo no ho sé, si sóc bonica, i és per això que també m’hauria estimat més néixer un noi com en Cosimino. A ell no li ha de dir ningú, com és, ell ja ho sap. Per a les dones el cos és la càrrega.

(...)

L’únic aspecte positiu de viure tancada a casa durant mesos és justament no saber res de ningú, silenciar el murmuri perpetu de les enraonies com qui apaga la radio.

Ella, pot no acceptar la petició de matrimoni, pot seguir endavant amb la denúncia de segrest i violació, pot demanar un judici, pot prendre una decisió. Però:

Tanco els ulls, la ràbia m’esclafa l’estómac. És a mi a qui jutjaran, no a ell, entenc. 

(...)

D’ara endavant res no em podrà tocar, i el que he perdut, ho he perdut per sempre: córrer fins a rebentar amb els esclops als peus, imaginar noms per als núvols, repassar mentalment els termes llatins, reproduir amb carbonet els artistes de cine, endevinar l’amor als pètals d’una flor. 

(...)

Quan aquell home va sortir en llibertat, al cap d’un any escàs a la presó, la gent es treia el barret quan ell passava, com si acabés de tornar d’un amable estiueig.

Material de rebuig 

“Quant als delictes previstos en el capítol primer i l’article 530, el matrimoni que l’autor del delicte contregui amb la persona ofesa extingeix el delicte, com també les persones que hagin concorregut en la comissió del delicte mateix, i, si hi ha hagut condemna, en cessen l’execució i els efectes penals”

 

 

La Decisió

Viola Ardone

Traducció de Mercè Ubach

328 pàgines