dissabte, 31 de desembre de 2016

Resistir



En aquests temps tant plens d'incerteses que ens demana molt coratge, és més que evident que ens cal una bona dosi de paciència, o potser millor de resistència,

"La Resistència Íntima" de'n Josep Maria Esquirol  reflexiona vers la complicada condició humana i ho fa des d'un punt de vista filosòfic que no resulta en absolut obscur o farragós:

Resistir no sólo es propio de anacoretas y ermitaños. 
(...)
Es resistente es capaz de renunciar a comodidades y a posesiones, incluso, in extremis, es capaz de sacrificarse. 
(...)
La paciencia tiene más poder que la fuerza. (Plutarco)
(...)
La fortaleza es capacidad de aguantar, capacidad de resistir y de soportar lo adverso que viene. En este sentido, fortaleza, paciencia y resistencia son una misma cosa. 

Quan escolto que algun polític conegut es refereix al diàleg condicionat no puc per menys de constatar el gran error de confondre diàleg amb imposició. En Josep Maria s'hi refereix així:

Un diálogo auténtico es como un canto a dos voces. (…) El diálogo -el pensar juntos- es mucho más que un simple intercambio; es contacto y compañía que dice, celebra y, al mismo tiempo, se protege del mundo. 
(...)
El silencio, en cambio, no es mudo sino, con frecuencia, muy significativo y elocuente. Lo contrario de la palabra no es el silencio, sino la violencia. 

Són tant i tant variats els aspectes a què es refereix l'estudi que seria molt llarg i feixuc anar-hi afegint cites i més cites.
És un escrit per llegir pausadament, per aturar-se a pensar i rellegir algunes afirmacions o frase contundent que, almenys personalment, penso que resulta reconfortant:

En un universo de dimensiones inimaginables, la casa es el rincón que actúa como centro del mundo. De ahí que la casa modesta sea más casa que el gran palacio.
(...)
A casa no se va, se vuelve, y se suele volver a casa cada día. Pero retorno, no eterno retorno.
(...)
La finitud y la muerte no se superan: se afrontan.

I disculpeu-me si tanco aquest escrit amb un parell de reflexions que m'han fet sentir l'orgull de ser mestra:

La del médico y la del maestro no son profesiones como las demás: detrás de la especialización hay dedicaciones que toda antropología filosófica debería tener muy en cuenta.
(...)
El buen maestro es también médico, primero porque cuida de sus discípulos, y después porque bajo su cobijo los efectos son beneficiosos. En cambio, la retórica siempre es fría e indistante.

diumenge, 18 de desembre de 2016

La bellesa


En el bell i contundent llenguatge amb què acostuma a obsequiar-nos, Maria Barbal ens relata una història d'amor, però no ens parla d'amors arravatats de joventut, sinó de tendresa i comprensió, mirades i silencis:

Abans d’atacar una peça (comenta un concert) enllaçaven una breu mirada d’acord. M’interessen aquests senyals que bandegen les paraules i les superen. 
(...)
És persona que ha compartit la intimitat amb l’escriptor homenatjat i aquest fet la transforma en personatge (...) Segurament alguna joveneta es canviaria ara mateix per ella, somriu interiorment la Simoneta (...) S’adona, la Simoneta, que li han quedat per saber tantes coses d’ell, ara es fa càrrec que va estar-se d’interrogar-lo sobre les paraules escrites, ajornant-ho sempre per una estona més escaient.

Però en el fons les reflexions van molt més enllà, ens parla de la bellesa en totes les seves manifestacions, la bellesa que va molt més enllà de l'aspecte físic i com no, de l'edat:

Tot flueix com en un somni resplendent. Aquest estat em recorda la bellesa d’aquells paisatges que admirem durant uns minuts i que no podem absorbir fins al fons.
(...)
La idea de bellesa és capaç de fer-nos pecar contra nosaltres mateixos.
(...)
La bellesa m’atrau malgrat el desig d’estar en calma, sense cap pol on dirigir-me (...) Al llarg dels meus anys solitari, la bellesa m’ha despertat l’instint del plaer i de la companyia, però avui és encara un misteri en què voldria capbussar-me. (...) En el meu cas, sóc un autor estranger, nascut al país i malalt.
(...)
Si la bellesa és èxtasi, ¿què és la lletjor? 

Com notareu, no m'he referit a l'argument del llibre, possiblement perquè a mi és el que menys m'ha interessat, no obstant això, tractaré de resumir-lo en poques paraules: Un escriptor d'èxit, solter i ja madur, en Fidel, que des dels Estats Units i malalt, retorna a la seva ciutat natal on es retroba amb una antiga amiga d'infantesa, la Simoneta, infermera, i amb una filla adolescent.
Gairebé a l'instant sorgeix l'interès, l'amor. Viuen en comú la seva història i mentre a ell la vida li va fugint, junts creen una de nova: un nen que naixerà tot just poc temps abans que el pare mori.

La Simoneta, redescobreix un cop més en Fidel quan, un cop mort, llegeix el seu diari:

Ara, ben quieta entre llençols, sentint l’escalfor de la manta, se li presenta la serenor dels últims dies del Fidel, un saber estar delatant un saber ser. 
(...)
El pensament se li escapa sovint cap a les paraules del Fidel, paraules escrites que ella llegeix i que li perfilen l’autor amb algun traç nou.

Hi ha molt més: El Professor Peris, periodista que mentre l'entrevista se sent atret per la Simoneta, la Patrícia, la filla adolescent amb anorèxia, que també se sent atreta pel Fidel, l'altre Fidel, el germà desconegut que va morir just abans que ell nasqués i pel qual li van posar el mateix nom, la Elionor, la Miranda, una minyona molt particular, la Glòria, mare de la Simoneta, sempre insatisfeta amb el seu aspecte... Segur que si us decidiu a llegir-la hi trobareu molts al·licients, jo ho deixo aquí. 


Bella edat, bell amor:

Mirar junts en la mateixa direcció, una definició d’amor que havia fet fortuna. 

També en parla: Fragments Personals

divendres, 9 de desembre de 2016

La Puríssima



Devia tenir uns deu anys quan a l'escola, la senyoreta Camila, ens va encomanar fer un treball pel 8 de desembre, Dia de la Mare, que coincidia amb el de la Puríssima Concepció.

En aquell temps de dura postguerra, el català estava totalment bandejat de les aules i del carrer; fins i tot en el sí de les llars es parlava sempre en veu ben baixa, que no se sabia qui podia estar escoltant.

Doncs bé, malgrat això i que la direcció de l'escola, totalment seglar, era declaradament catòlica i apostòlica a més de afecta al règim, el català se seguia ensenyant si bé d'una forma precària i una mica d'amagat. Així era habitual que en els àlbums que es feien cada final de curs, sempre hi havia alguna referència a monuments o fets catalans i alguna pinzellada del nostre idioma.

Han passat molts anys, tants com més de cinquanta i la postal que vaig confegir aleshores està extraviada, però el record el mantinc ben viu.

Una de les nenes, sempre la preferida, de família provadament religiosa, sempre amb vestidets ben emmidonats i amb llaçades, sortia a la pissarra mentre la resta, ploma en ma, ens disposàvem a copiar al dictat fixant-nos bé en la pissarra que corregia la senyoreta, per tal de no fer faltes i heus aquí el què vam copiar:

¡Quina alegria, el mateix dia de la Immaculada,
festa de ma mare en el cel,
la que m'ha criat a la terra!

¡Quan us dec, mare meva, quan us dec,
A vos i al meu bon pare,
la vida que gaudeixo i tot el que sóc i penso ser!

Com us quedeu?

La mare, encara ho tinc present, s'ho va mirar, em va fer un petó i amb cara i to burleta va anar a comentar-li quelcom al meu pare. Tots dos, republicans convençuts, van riure i jo en aquell moment no vaig saber de què.

Només uns vint anys després d'aquell dia, també un 8 de desembre, la mare moria a causa d'un maleït càncer.

Una data difícil d'oblidar.




dimecres, 7 de desembre de 2016

Massa ensucrada



He arribat a aquesta publicació de Jenn Díaz, a través d'un programa de Millennium en què parlaven de la despoblació rural. Ella era una de les convidades i, com acostuma a fer el presentador, en Ramon Colom, va comentar la bibliografia de cada un dels convidats.

Les intervencions en el debat per part de la Jenn em van semblar interessants i mesurades i vaig decidir-me a llegir el seu primer llibre escrit en català.

El que vol ser una novel·la de dones escrit per una dona, no aconsegueix captar l'esperit de l'ànima femenina i es queda, al meu entendre en un relat massa ensucrat, tot i haver-hi algun episodi que sembla insinuar alguna crua duresa, aviat s'esvaeix sense més conseqüència:

A casa érem quatre dones i el pare. I, no cal dir, no n’hi havia mai, d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res.

Les enraonies de la gent juguen un relatiu paper, però no acaba de quallar una trama que penso podia aportar un contrapunt interessant:

La gent sempre parla del que no coneix, s’ha de fer alguna cosa en les hores mortes -n’hi ha tantes, al llarg de la vida. 

Bé, en resum, una història de quatre dones lligades pel parentiu, però molt distants tant per caràcter com per trajectòria personal:

Una mare, la Glòria, que s'esforça en ser moderna, però que en el fons sempre es deixa portar pels convencionalismes.
Una cunyada, la Dolors, abnegada i servicial que voldria sentir-se mare i estimada carnalment, però que quan se li presenta l'oportunitat, en el darrer moment, tria l'opció de la solteria.
I dues filles, l'Àngela i la Natàlia, amb les seves respectives complicades històries amoroses i no massa ben avingudes ni entre elles ni amb la mare:

La mare sempre s’aprofitava de la bondat de la seva cunyada i això ho sabien totes les veïnes, que no estaven conformes ni amb l’una ni amb l’altra, perquè quina família rara, aquella. 
(...)
La Glòria era una dona intel·ligent i es tenia per una persona comprensiva, però era incapaç d’apropar-se a les seves filles, perquè amb els anys entre les mares i les filles hi ha una cosa... una mena de... no se sap, un distanciament, un buit d’incomprensió.
(...)
L’Àngela rep una trucada de la seva mare i el primer que pensa quan penja és que la mare està vella, ha envellit de cop, en morir el pare, i ara els tocarà a la Natàlia i a ella tenir cura de la mare i la tia.

I com se sol dir, i amb això acabo, queda la "guinda del pastís" en forma d'una reflexió equivocada i egoista del pare:

Alguna vegada, el seu pare, al cel sia, deia que estava content d’haver tingut dues filles, perquè els fills sempre s’acaben escapant dels pares, però les filles no, es quedaven, i quan els pares es feien vells, les filles s’encarregaven de cuidar-los. 

dilluns, 28 de novembre de 2016

ELS DIES SENSE GLÒRIA


No és el primer que llegeixo de la Sílvia Alcàntara: Olor de Colònia i La casa cantonera (2011) em van semblar uns relats força interessants, però en aquesta ocasió considero que ha volgut abastar massa històries i encabir-les en una principal, tot i que el fil conductor mai no acaba de quedar massa definit.

En arribar al final, era tal la dispersió de la història que m'he plantejat si no havia estat escrita per un d'aquells encàrrecs dels representants o els editors que a més imposen una data rígida d'entrega.

En general opino que la idea inicial podia haver donat peu per a una bona història a l'entorn d'una relació de parella al llarg dels anys amb l'afegitó de l'entorn familiar i social i més quan es dona molta importància a les enraonies sovint malicioses i interessades i als recels i mitges paraules.

Sempre igual! A tots els pobles passa el mateix. Tothom ficant-se en la vida de tothom, només pendents del què diran. I les dones sempre eren les que en sortien més perjudicades; quin fàstic!. 
(...)
La quotidianitat s’imposà i l’acceptaren de bon grat per força. 
(...)
A cal Noi Xic hi sobraven males cares, paraules a mig dir i silencis enxubats; com un aire espès i dens s’anaven filtrant dins la pell de cadascun. I es van aixecar parets cada vegada més gruixudes per protegir-se l’un de l’altra, l’altra de l’un, i les parets es convertiren en murs i tots tres per motius diferents s’hi sentien atrapats. 
(...)
Les pitjors mentides poden ser aquelles que ens fan creure que són veritat. 

Tot i això, i aquí és on diria que es perd l'interès del relat, les coses no sempre són el que sembla i no tots són tant innocents com en principi ens ha semblat. Apareix el passat, ai, el passat! amb vores més fosques del que seria esperar.

Empesos per l'afany de prosperar, el matrimoni es trasllada a Barcelona no sense abans desfer-se'n de la casa de la mare de l'Enric (el marit), una dona que ha passat tota la seva vida abocada al seu fill i molt recelosa amb la Glòria (la nora). 

En part per commiseració i en molt per l'egoisme que els cuidi els petits, el matrimoni se'n du l'avia a viure amb ells:

Des dels inicis d’haver-se traslladat a la ciutat, tant l’Enric com la Glòria havien somiat poder conquerir un espai propi en un món esquerp, tant diferent d’aquell a què estaven acostumats; eren joves, se sentien forts, estaven units, volien el mateix. Segur que se’n sortirien

I ja ho deixo aquí, no voldria desvetllar més del necessari del final de tot plegat i potser, si us decidiu a llegir-lo no us decebrà tant com a mi.





dissabte, 12 de novembre de 2016

Perquè no et perdis pel barri



X-"La seva nova novel·la, Perquè no et perdis pel barri, que Proa i Anagrama posaran a la venda dimecres, comença amb un fet real. Quan vostè, de nen, va ser confiat juntament amb el seu germà a una dona misteriosa en una mansió d'on entraven i sortien visitants estranys..."

P-"Sempre et serveixes de la teva pròpia vida, però no és un llibre autobiogràfic sinó una ficció. He tingut una infantesa peculiar, els pares em deixaven contínuament a cura d'amics seus que jo no coneixia, en cases estranyes. En aquell moment em semblava natural... "

Fragment d'una entrevista a La Vanguardia XAVI AYÉN, Barcelona 30/05/2015 


Val a dir que l'inici del relat conté gairebé tots els elements d'un "Thriller": Una trucada inesperada al domicili d'un vell escriptor, una llibreta d'adreces recuperada per un desconegut, una cita un tant inquietant amb uns personatges misteriosos (En Guilles Ottolini i la Chantal Grippay) que semblen saber molt de'n Daragane, el protagonista:

El telèfon havia sonat cap a les quatre de la tarda a casa en Jean Daragane, a l’habitació que anomenava “el despatx” (...) En Daragane tenia ganes de penjar. Però de què li serviria? L’aparell continuaria sonant, sense callar mai. I, llevat que arrenqués definitivament el cable del telèfon...
(...)
El telèfon va sonar a la tarda, a la mateixa hora que l’altre dia, i va pensar que devia tornar a ser en Guilles Ottolini. Però no, era una veu femenina. (La Chantal)
(...)
En Gilles ha llegit tots els seus llibres i s’ha informat sobre vostè... 
Sap moltíssimes coses sobre vostè... 
Vagi amb compte amb ell... El voldrà veure cada dia... No li deixarà ni un segon de respir... És un paio...
-...enganxós?
-Sí, molt enganxós. 

Però a mesura que avancem en el relat, aquest s'esdevé un viatge al passat de'n Daragane, un record per fets i persones que creia oblidades i que en un temps ja llunyà havien estat profundament significatives. I tot i no ser poc, quan arribes al final, et deixa una sensació que potser podria resumir-se en un Oh!!!, però i els personatges inicials on s'han quedat? I el misteri de l'estranya relació entre la Chantal i en Gilles? I la incògnita de l'oblidat vestit negre amb unes orenetes brodades que ha desassossegat en Daragane?
Tot queda sense resoldre, és més ni es torna a mencionar:

Per què hi ha gent l’existència de la qual ignoraves, amb qui només coincideixes una vegada i que no tornaràs a veure més, que exerceixen en secret un paper important a la teva vida?

En la meva opinió, la història prometia molt més del que acaba resultant. Potser és que a l'autor l'estaven apressant per publicar-la? Aquest extrem el desconec, però si el llegiu, agrairé els vostres comentaris al respecte.

Un s'assabenta, sovint massa tard per parlar-li’n, d’un episodi de la seva vida que una persona propera li ha ocultat. L’hi ha ocultat de debò? L’ha oblidat o més aviat és que, amb el temps, ha deixat de pensar-hi. O, simplement, no troba les paraules. 
(...)
No, no tornaria als llocs per veure si els reconeixia. L’espantava massa que la pena, evitada fins aleshores, es propagués a través dels anys com al llarg d’una metxa d’explosiu. 



dijous, 10 de novembre de 2016

Patti Smith


Realment aquest és un cas molt clar de que les aparences enganyen. Pels qui no coneixeu la Patti Smith adjunto un enllaç a una de les seves actuacions. Una noia dura, d'aspecte un tant descurat, gens sofisticada, desafiadora, fins i tot amb una certa agressivitat en els seus gestos i expressions.

Almenys aquesta va ser la impressió que em vaig dur quan gràcies a un bon amic que me'ls va facilitar, vaig revisar alguns dels vídeos de les seves actuacions publicats. I aleshores, vaig començar la lectura d'aquest breu llibre que a mode de memòries ens relata alguns moments de la seva vida.

És una lectura senzilla que es pot fer en poc més d'una hora i que té un regust de dolçor i poesia reposada que no deixa indiferent:

Todo lo que contiene este librito es cierto, y tal como está escrito ocurrió. Escribirlo me arrancó de mi extraño letargo
(...)
Escribía a mano en papel cuadriculado, y el 30 de diciembre de 1991, el día de mi cuarenta y cinco cumpleaños, acabé el manuscrito
(...)
En nuestra pequeña casa éramos ocho, contando con el gato de mi madre, Mittens, y mi perra Bambi.

I així, d'una manera gairebé onírica va rememorant petits instants bàsicament de la seva infantesa: 

Qué felices somos de niños. Cómo se atenúa la luz con la voz de la razón. Deambulamos por la vida… un engaste sin gema. Hasta que un día doblamos una esquina y ahí está, en el suelo, delante de nosotros: una gota de sangre con facetas, más real que un fantasma, brillando. Si la removemos podría desaparecer. Si no actuamos nada se habrá reivindicado.
(...)
Junté las manos y me incliné, y dejé mi puesto para ir tras el ruido de la vida

Per la Patti, l'opinió del seu pare comptava molt, per això li va portar un dels exemplars acabats d'imprimir, però passaven els dies i ell no li comentava res, fins que un dia poc abans de morir, quan ja pensava que no se l'havia llegit, li va fer un breu comentari: 
“Patricia, he leído tu libro” “Escribes bien”.

No hi puc estar més d'acord.
-        




Quiso el destino que yo tomara una senda que se alejaba mucho de la de mis antepasados, pero sus costumbres también son las mías. 


dissabte, 5 de novembre de 2016

Maleïts? Segur?


D'en Pau Maldivo, pseudònim de Pau Maragall Mira,(1948-1994) ens parla en Pere, un dels seus germans:

Todo esto constituye el final de una historia que empezaba en el año 1948 en Barcelona, en el seno de una família de classe media acomodada del barrio de Sant Gervasi (...) Pau, el séptimo hijo de Jordi Maragall y Basi Mira.
De hecho se iniciava ya la etapa de relativa prosperidad desde los años difíciles de la immediata postguerra.
Pau me precedió y me marco el camino (...) ya en los últimos años de bachillerato formó parte de la F.I.E.B. cuando había dejado el col·legio Sant Gregori, y estudiava en institutos de enseñanza media como el Milà i Fontanals, en la Ronda Sant Pau o el Menendez Pelayo en la Vía Augusta, cerca de casa.

En Pau va morir molt jove en unes circumstàncies que m'estalvio de relatar, ja que considero que pertanyen a la privacitat de la família. La seva vida va estar plena de desmesures que ell reivindica en aquest recull d'articles que comento, però gràcies a la bona posició econòmica de la seva família va poder tenir accés a una excel·lent formació acadèmica, la qual a molts altres de condició més modesta ens va estar prohibida.

Pero la universidad no ofrecía mucho. Cátedros aburridos, niños ricos que se pasaban el día en el bar o aprobaban por su buen nombre, bedeles policiacos. Y el nuño bueno de familia de clase media perdía el culo. Y se fijaba en aquellos elementos extraños que se dedicaban a propagar los ideales democráticos.

Com ja he dit, reivindica la marginalitat i les drogues i ho fa erigint-se com a posseïdor de la veritat i parlant amb un cert menyspreu dels altres joves que no seguien la seva trajectòria: 

En fin, que buenos niños convencidos y satisfechos debía de haber pocos. Buen niño significa aprender lo que te dicen, creerlo o hacer como que lo crees

Així mateix, parla del LSD com una droga quotidiana que "corría de mano en mano," i suposo que es refereix als ambients més restrictius i adinerats on ell es movia.

En Pau va ser gairebé de la meva promoció, ell es va criar en els barris de la zona alta de Barcelona mentre jo ho feia en el Raval, que aleshores era un barri obrer al costat del "Barrio Chino", que és un dels llocs on a més de prostitució se suposa que la droga hi era present.

Celebro que tant jo com les persones amb què em relacionava no només ens vam mantenir al marge sinó que fins i tot puc afirmar que desconeixíem aquest suposat tràfic de drogues dures. Potser és que vam ser "bons nens" que teníem altres interessos o no vam arribar a ser tan "moderns":

Cuando nosotros éramos los únicos “modernos” en medio de un mundo uniforme, gris, estrecho, moralizante, nuestra exaltación, nuestra conciencia de la brutal diferencia que había entre nosotros y el mundo, esa sensación de gran aventura nos protegía un poco de las propias contradicciones.

En Pau s'autodefineix com a maleït, nosaltres com a lluitadors i resistents i el més segur és que tots plegats exageràvem.

Això sí, fet i fet...

Por muy rebelde que uno sea, estar en casa de papá significa comer y dormir allí, tener ropa limpia, agua caliente, no pagar gas, luz y agua, no pagar alquiler. 

dimarts, 1 de novembre de 2016

EL DEFECTO



Una història de Magdalena Tulli, insòlita i delirant al voltant d’una població de atrezzo, "El relato no tiene lugar aquí o allí. Está contenido por entero en sí mismo, como en una bola de cristal en la que hay todo lo necesario para cada eventualidad posible" de la qual no coneixem ni el nom, amb uns habitants de fireta moguts per algú desconegut i invisible que decideix vers les seves vides i destins (us sona?), "Los personajes no conocen el precio real de los materiales y de la mano de obra".on després d'un confús cop d'estat es veu sacsejada per l'arribada d'uns refugiats que es desconeix d'on procedeixen ni com han arribat a la fins aleshores tranquil·la plaça del poble, trencant la monotonia de la comunitat que veu perillar la seva estabilitat:

Hablemos de la plaza. Con un parterre en el centro y redonda cual esfera de reloj. Balaustradas decorativas en los balcones, en las ventanas visillos. Unas flores amarillas en el parterre y un sol amarillo sobre los tejados.

En certa mesura l'he trobat una semblança amb "El show de Truman", pel·lícula del 1998 en la qual es relatava la vida d'un personatge creada en un plató, a partir i al servei d'un "reality" televisiu,  un tràiler de la qual podeu trobar si cliqueu aquest enllaç  per si n'hi ha que no ho recordeu o desconeixeu.

Certament el relat no respon a cap de les preguntes que en un moment o altre la majoria dels humans ens hem plantejat, i em refereixo al "d'on venim" "on anem" "què fem aquí"... El que planteja és també l'etern problema de l'estrany, el foraster, l'altre, que apareix en un lloc qualsevol i que genera desconfiança i inquietud:

Cuando uno ve a un extraño, nota de lejos ese algo diferente, aunque no acierte a especificar por qué lo sabe, como no sea por ciertos rasgos indefinibles del corte y las telas. 
(...)
Nadie se para a plantearse qué paso dar en relación con ese gentío que poco a poco se ha adueñado del espacio de la plaza para, envueltos en un permanente olor a naftalina, sentarse sobre sus maletas y aguardar un desenlace incierto.
(...)
La propia presencia de los forasteros que viven sobre el empedrado la considero un escándalo. Me intranquiliza ver cómo se instalan sobre sus maletas, cómo cada uno de ellos amuebla un trocito de plaza con sus fardos.

Aviat, els nous dirigents de la ciutat comencen a plantejar-se com posar fi a aquesta invasió, que tot i ser pacífica en principi no es pot descartar que moguts per la fam i la incertesa pugui acabar esdevenint una revolta. La solució no passarà per fer-se'n càrrec de les seves necessitats, ni tan sols de seure's plegats per conèixer el seu origen. Senzillament, s'acordarà acabar amb ells:

La nueva idea para restablecer el orden era sencilla. No exigía ninguna acción aparte de tapar unos cuantos respiraderos.

Bé, aquest no és el final de la història, cal recordar que tots no són més que personatges moguts per una voluntat invisible que serà en definitiva qui prendrà, o els farà creure que prenen, la decisió final.

I una reflexió final, una mica retorçada, ho reconec: Potser tots nosaltres no som més que uns titelles els fils dels quals mou qui sap qui, des de qui sap on, amb ves a saber quina intenció?:

Lo quiera yo o no, la multitud sin hogar, vestida ora de una manera, ora de otra, cruza por todas las hisrtorias que se pueden poner en marcha.
(...)
Pero cuanto más profundas son la desesperación y la duda, mayor es la fe en que al final una alta instancia poderosa e imparcial lo juzgará todo, sopesará los daños, recompensará por los sufrimientos padecidos. 

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Memòria d'una traïció




En Sorj Chalandon, que durant anys va cobrir el conflicte nord-irlandès, en aquesta impactant i commovedora història s'ha servit d'un personatge fictici com és en Tyrone Meehan per parlar-nos de algú que ell va conèixer bé, en Denis Donaldson, un ex membre de l'IRA i dirigent del Sinn Féin.

D'alguna manera, en el llibre tracta de trobar una resposta per la traïció del qui fins aleshores, durant 20 llargs anys havia considerat el seu amic. Tot i que al 2008 havia escrit "Mi traidor" on hi abocava tot el ressentiment i la frustració que sentia, no m'és difícil imaginar amb quin dolor va afrontar aquest nou llibre on ens parla de l'empresonament, les tortures i la pressió que van patir els membres de l'IRA: un tema que ell va conèixer bé.

Pel que he pogut esbrinar tot consultant les xarxes, a més de tot el relat esgarrifós i detallat de la repressió, també hi ha alguns indicis del què podria ser la raó per la qual en Denis va trair els seus; un fet fortuït, que els anglesos van aprofitar en el seu benefici. Potser és més un desig de l'autor que una certesa, però si més no, el pot haver ajudat a perdonar.

I acabo amb uns petits apunts del què podreu trobar si us decidiu a llegir-lo:

No feu cas del que diguin. No us fieu dels meus enemics, i encara menys dels meus amics. (...) Ningú no ha estat mai dins la meva pell. Ningú. Si ara parlo, ho faig perquè sóc l’únic que pot dir la veritat.(...) Acabava de començar el meu diari. 

Em vaig incorporar a l’IRA el 10 de gener de 1942, quatre dies després de la nostra arribada a Dholpur Lane.  En fi, no ben bé a l’IRA. Jo era massa jove. (...) Cada barri republicà tenia la seva pròpia unitat de joves. L’IRA es dividia en brigades i batallons, nosaltres ens ajuntàvem en cumann. 

Érem una colla de marrecs. (...) Volíem lluitar per la llibertat del nostre país, honorar la seva memòria, conservar la seva terrible bellesa. Tant se’ns donaven els pacte si les aliances. Estàvem disposats a morir els uns pels altres. Morir de  debò. I alguns de nosaltres complirem la promesa

Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l’IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar

La nostra llengua era un arma. Els carcellers ho sabien. 

Quan la campanya de l’IRA va parar oficialment, al febrer del 1962, vuit dels nostres havien estat assassinats, sis policies havien trobat la mort i els únics que circulaven lliures eren els nostres rius. 



Un traïdor destrossa la moral d’una comunitat. És com una granada de fragmentació. Llança trossets en totes les direccions. Amb un traïdor, tothom queda ferit. I és difícil recuperar-se. 



dissabte, 15 d’octubre de 2016

Relat d'un enterrament.



En la meva època de joventut que llegia tot el que queia a les meves mans sense cap ordre ni criteri, recordo haver llegit alguna cosa de William Faulkner i també recordo que em va resultar avorrit i molt pesat. El més segur és que no vaig entendre res.

Suposo que en el fons el record negatiu ha pesat més del que semblava i no ha estat fins ara, després d'un grapat d'anys, i amb més criteri, que m'he decidit a interessar-me per l'obra d'aquest autor del qual només que he llegit i escoltat elogis.

Tot i això, no vaig voler arriscar massa i em vaig decidir per un llibre poc voluminós abans de decidir-me per les seves obres més extenses.

MIENTRAS AGONIZO, gairebé considero que té dues parts diferenciades, on en la primera es narra la història d'una mare agonitzant mentre supervisa com Cash, el seu fill gran, li va construint el seu taüt; i posteriorment, el penós viatge que fa tota la família amb una atrotinada carreta tirada per dues mules, conduint el cadàver cap al seu enterrament que, complint els desigs de la difunta, s'ha de celebrar en un poble apartat. I tot plegat després d'una tempesta que ha destruït tots els ponts del recorregut.

Anem coneixent els diferents membres de la família i algun, pocs, dels veïns a través de les seves pròpies veus, o potser fora millor dir dels seus pensaments.

La diguem-ne protagonista, l'agonitzant mare, ens sorprèn amb unes reflexions que posen en evidència que la voluntat de ser enterrada al seu poble natal obeeix més a uns desigs de revenja vers un marit, Anse, que mai no ha estimat i uns fills no desitjats:

Le di a Anse esos hijos. Yo no los pedí. Ni siquiera le pedí a él lo que podía haberme dado. Era mi deber para con él. 

Una història fosca, curulla d'altres de personals sovint inconfessables, només unides pel que consideren el deure de satisfer la voluntat de la difunta, mentre rebutgen qualsevol ajuda externa i es van consumint física i mentalment en el transcurs del penós viatge.





dimecres, 12 d’octubre de 2016

Qui és la víctima?


En Leventhal és un home molt impressionable, massa pendent i preocupat pel què diran: sempre vol quedar bé amb tothom i amb aquesta actitud impossible, la vida li resulta complicada més d'un cop per foteses:

Tu vols agradar a tothom. Però sempre hi haurà gent aquí no cauràs bé. (...)  A mi el cor no se m’encongeix amb aquestes coses. Però tu et preocupes massa quan a algú no li caus bé o quan diuen de tu tal cosa o tal altra.
(...)
Què és això, un d’aquells atacs de debilitat que t’agafen, sempre preocupant-te per si caus bé o no? 

Tot i això el seu caràcter és violent, amb gairebé nul·la resistència a la frustració, per la qual cosa amb massa freqüència els esdeveniments el posen a prova i en suportar malament la pressió, reacciona de forma poc adequada:

Es notava el pit, alt i gruixut, insuportablement lligat i comprimit, i va alçar les espatlles en un esforç per respirar bé. 
(...)
Pàl·lid, amb els llavis premuts, fent un gran esforç per contenir-se la ràbia i la por inexplicable que l’omplien, en Leventhal es va posar la ma al coll i es va quedar mirant en Harkavy amb les celles arrufades. 
(...)
Una descàrrega forta de ràbia i decepció va recórrer tot el cos d’en Leventhal i el va deixar sense respiració. Es notava les extremitats com de suro; les cuixes les sentia buides i rígides com el llautó, i no en podia desenganxar les mans.

Aquest és el nostre protagonista de "La Víctima", una història que en Saul Bellow situa a Nova York, en un final d'estiu xafogós:

A Nova York hi ha nits que fa tanta calor com a Bangkok. 
(...)
L’ambient era humit: la cara se li va amarar (...) La pluja s’havia retirat cap a l’horitzó, una afranja fosca que ultrapassava les línies tènues de la costa. 
(...)
Els fanals groguejaven, envoltats de mosques i d’arnes.
(...)
La suor li baixava dels cabells espesos i desllustrats i li amarava la pell fosca. 

Situats en l'ambient i el protagonista, la història és alhora simple i confusa, gairebé impossible: El nostre protagonista es troba sol a la ciutat perquè la seva esposa ha hagut d'atendre un problema familiar que la manté lluny de casa.
Enyorat i capficat per l'absència i la solitud a la que s'afegeix la calor, surt un vespre a fer un tomb i se li acosta un home amb aspecte de captaire que li etziba que ell és el responsable de totes les seves desgràcies.
En principi, sembla que no és més que un desconegut desequilibrat, però aviat descobrim que en realitat en Leventhal el reconeix i que en un temps no massa llunyà hi han tingut una certa relació laboral que es va acabar quan el seu cap va acomiadar l'home que ara li retreu la seva responsabilitat en l'assumpte.

Aquest és a grans trets, l'inici de la història, gairebé un calvari per un protagonista que, com hem vist, no accepta les crítiques i sempre vol agradar tothom. Així, comença a dubtar, a indagar... Cerca que tothom que hi va tenir alguna relació amb ells, li faci costat, però no se n'acaba de sortir i mentre el seu ànim es va deteriorant més i més, amb alguns rampells de violència mal controlada, l'altre, l'intrús li va guanyant més i més terreny, fins el punt d'instal·lar-se a casa seva i fent-se seu tot el que hi conté sense respectar ni el mateix llit conjugal:

En Leventhal se sentia inexplicablement dèbil davant seu. (...) Es notava els ulls calents i cansats, i la sensació de proximitat semblava que havia substituït i esmorteït totes les altres emocions. 

Al meu entendre, el final no està a l'alçada del desenvolupament gairebé kafquià de la història, en què realment s'arriba a confondre qui dels dos és realment la víctima, però això és quelcom que haureu de descobrir si us abelleix.



dissabte, 8 d’octubre de 2016

Dalton Trumbo

Fa anys que vaig llegir "Johnny va agafar el fusell", també vaig tenir ocasió de veure la pel·lícula. Una història escruixidora com poques que difícilment s'oblida.

L'autor, en Dalton Trumbo, (9/12/1905-10/09/1976) que va estar inclòs en la "Llista Negra" de Hollywood i va passar onze mesos a la presó per negar-se a facilitar informació respecte la influència comunista en el sector del cinema, també va dirigir la pel·lícula. Anys més tard confessarà que es va arruïnar:

Por culpa de Johnny y por las enormes sumes de dinero que perdí con él y los cientos de miles de dolares que debò todavía (...) me veo obligado, por pura necesidad econòmica, a mis 68 años, a arrebatar cuanto dólar de Hollywood pase por mi puerta.

En LA NOCHE DEL URO, llibre que va deixar inconclús perquè la mort li va sobrevenir, pretenia afrontar la biografia fictícia d'un nazi al que anomena Grieben el qual mai no es va penedir de la seva trajectòria, ni, per descomptat, de tot el dolor que havia causat, al temps que descriu una vida carregada de violència i un malaltís desig sexual. Tot plegat, una reflexió respecte el poder:

Lo que he tratado de describir, aunque incapaz de afirmarlo claramente, es la confusión sexual, política y mística que me parece inherente a la historia del pueblo alemán y particularmente a la del periodo nazi

En el relat fa menció a un suposat diari que portava el protagonista i unes cartes on també relatava part de les seves experiències. És realment enriquidor el seguiment que podem fer del seu procés creatiu, de les notes, els afegits, les esmenes...Tot ho tenia previst: Les reflexions íntimes abocades en el diari, la complexitat de la seva desmesurada luxúria, les debilitats de la seva pretesa virilitat...

I acabo amb unes breus notes que volen ser només una mostra del què es recull en el llibre, la lectura del qual considero molt recomanable:

He matado, por supuesto, pero siempre por comida, o con un propósito social más alto que mis propios deseos. 
(...)
¿Qué es lo que hay en nosotros que nos hace ser crueles cuando deseamos ser bondadosos? (…) Como la sucesión de los equinoccios, así, inevitablemente, el bien se torna en mal, el deseo en lujuria, el amor en odio, la vida en muerte. 
(...)
En el último año de la guerra, Ludwig Grieben, de diecisiete años, ingresa en el ejército bávaro con su amigo Gunther Blobel. (…) Lo que encuentran en el frente es algo muy distinto (…) Encuentran, en suma, el fango, el hambre, la privación, la sangre y la muerte. 
(...)
Te digo amén a ti, Dios, amén desde Auschwitz, en donde hacemos diariamente lo que con un simple gesto de tu mano bastaría para que lo dejáramos de hacer, si no fuera porque es tu voluntad que lo hagamos. 
(...)
Poco antes de Navidad, Grieben descubre que se está volviendo impotente. 



Dalton Trumbo
Un hombre o una nación no necesitan estar locos para dar rienda suelta al humano impulso del asesinato de masas

divendres, 7 d’octubre de 2016

Coneixes els teus veïns?



Poc es pensaven els seus veïns durant molt anys, que aquella parella tan aparentment encantadora, havien estat uns destacats col·laboradors del nazisme: només la casualitat i alguns rumors han donat llum a una de les moltes històries de nazis fugits i amagats a España, acollits i emparats pel règim franquista, mentre gaudien de total impunitat i de les fortunes amassades de forma fraudulenta.

La història que Toni Orensanz relata en aquest llibre i que no és altra que la de Juan Buyse i la seva esposa Anita Salden, va ser fruit d'un seguit de coincidències afortunades:

Aquesta història va començar el dia que no vaig saber dir que no a l’amiga Àngela Guxens. La proposta que em feia l’Àngela era d’allò més simple, senzillíssima. (...) Volia que l’acompanyés a fer una entrevista.

L'entrevista era a una anciana senyora que havia publicat un llibre sobre les flors del seu jardí, il·lustrat delicadament per ella mateixa i que va resultar ser la vídua de'n Juan Buyse.
L'autor, va començar a tibar d'un dèbil fil que va sortir en el transcurs de la conversa fins que després de diverses gestions i investigacions, va arribar a confegir tota la història que ha publicat amb el títol de "El Nazi de Siurana"

Tal com ell mateix admet:

Les bones històries populars ja ho tenen, això: arrenquen no se sap com i semblen tenir vida pròpia. 

Un relat que sens dubte no deixarà ningú indiferent, tant pel que té d'investigació periodística quasi novel·lesca, com per la constatació del que va ser la trajectòria del involuntari protagonista el qual, en els anys que va viure a Siurana, va esdevenir un actiu muntanyenc coordinant la llista oficial dels cims de 3.000 metres dels Pirineus que va recollir i publicar.

El "señor Juan" com sembla ser que se'l coneixia va fer algunes aportacions al desenvolupament de Siurana, sempre, és clar també en benefici propi, i, com no, estava molt ben relacionat

El señor Juan, que és com tothom li deia, señor Juan!, el coneixien a tot arreu, això em consta. El coneixia fins i tot el governador franquista de Tarragona i a Barcelona hi tenia molts bons contactes. 

No tinc costum de desvetllar el final de cap relat sigui o no de ficció, però aquest cop em permetreu que, donat que la història pràcticament ja explica el final des del mateix títol, reculli un apunt del mateix autor en fa un breu resum en només quatre ratlles:

Resum: Ja tenim ple el cistell amb totes les acusacions: nazi convençut i fanàtic, primer líder de les SS a Brussel·les, reclutador de joves voluntaris per al front de l’est, membre de les Waffen SS, informador de la Gestapo a Brussel·les, president implacable dels reporters gràfics nazis, col·laborador en les ràtzies contra la Resistència i autor, almenys, d’un assassinat. 

També en parla: Fragments Personals




dijous, 29 de setembre de 2016

Incongruències


Era jo petita encara quan el meu pare un diumenge al matí em va dur al monument a Colom de Barcelona. Aleshores vivíem molt a prop de Les Rambles, però per aquelles prevencions pròpies de l'època, no m'estava permès passejar sola més enllà del Liceu, és a dir, que aquella matinal va ser tot un esdeveniment.

Recordo que després de pagar l'entrada, vam pujar a l'ascensor, potser era el primer cop que ho feia, i quan vam arribar a la rotonda vam poder gaudir de les vistes magnífiques. El pare també em va dir que al dit del monument hi havia un restaurant. Era una petita mentida, que aleshores jo vaig creure, només per fer-me notar la grandesa de la instal·lació.

Certament ell no es plantejava si el descobriment va ser una gran fita o una massacre, només volia gaudir de la sensació de visionar una part de Barcelona des d'un lloc tan elevat, alhora que podia presumir de tenir un monument tant important a la ciutat que tant estimava, Evidentment tampoc no es qüestionava si l'almirall era català, italià o de ves a saber on, ni l'importava massa.

Poso un altre exemple personal: A casa sempre van ser republicans fervents i anticlericals convençuts, però el dia que es feia la recaptació de diners per la construcció de la Sagrada Família, mai no van deixar de contribuir, amb l'orgull que l'Estat Español no hi posés ni un ral perquè aquella havia de ser una obra creada i construïda per i pels catalans. La importància estava en l'obra, no pas en el què se suposava que seria la seva utilització.

No em puc imaginar el què sentirien els meus familiars absents, veient que es demana enderrocar un monument al que mai no li van donar cap altra importància que la seva espectacularitat mentre que es permet l'exhibició de la estàtua eqüestre del dictador i el monument que va fer erigir a la (seva) victòria, que tant dolor ens i va causar.


diumenge, 25 de setembre de 2016

LIMÓNOV



Si cerqueu informació respecte Limónov, us trobareu, a més de la seva biografia, diversos comentaris que francament no el deixen en massa bon lloc.
Certament, les opinions poden ser divergents i discutibles, però tot i que Carrère, sembla haver volgut fer una neteja de la imatge d'aquest controvertit personatge, enemic declarat de Putin, el mateix protagonista, fa unes afirmacions que deixen molt pocs dubtes respecte la seva forma de pensar i veure el mon:

Comprende una cosa esencial, y es que hay dos clases de personas: a las que puedes pegar y a las que no puedes, y que éstas no son las más fuertes o las mejor entrenadas, sino las que estaán dispuestas a matar. Ése es el único secreto, y el amable y pequeño Eduard [Limónov] decide pasarse al segundo bando: él será un hombre al que nadie pega porque se sabe que puede matar.

En efecte, la llista de tot el que ha estat al llarg de la seva vida seria pràcticament inabastable i van des de delinqüent juvenil, fins a poeta avantguardista, "Escribir no había sido nunca para Eduard un fin en sí mismo, sino el único medio a su alcance de alcanzar el verdadero objetivo, hacerse rico y famoso". tot passant per foscs episodis de relacions sexuals de tota mena o milicià a Sèrbia, sempre, suposadament, cercant el plaer de la glòria:

Entre el dinero y la gloria le interesa la gloria.
(...)
Él mismo se ve como un héroe y se le puede considerar un canalla.

Una lectura interessant, però al meu entendre massa llarga i a voltes una mica confusa, on l'autor, barreja les seves pròpies vivències amb les del protagonista no sempre de manera prou justificada, la qual cosa fa que el relat perdi interès i s'acaba convertint en la biografia gairebé creuada dels dos personatges.

Ja he fet una petita menció de les diverses ocupacions de'n Limònov, que a més ha viatjat de manera incansable des de Ucraïna, Moscou, Nova York, París, Sarajevo... 

Bolcheviques, fascistas y nazis, sus modelos, no empezaron desde más arriba su ascensión al poder. Lo que falta es dinero.



dissabte, 24 de setembre de 2016

El Regne




Quan a Carrère li van encomanar el guió per a una sèrie de televisió i li donaven total llibertat a l'hora de triar el tema, es va decidir per Sant Pau.
Ell havia passat uns anys totalment abocat a la religió, hi va dedicar molt temps a l'estudi reflexiu i profund dels evangelis i ja aleshores, la figura de Sant Pau l'havia atrapat.

L'ocasió que li facilitava l'encàrrec el podria permetre anar molt més enllà de la superficialitat i les anècdotes, però un cop immers en el treball, arriba a la conclusió que seria més oportú recollir-ho en un llibre. A grans trets, és així com comença la seva aventura en l'estudi i fins a cert punt, anàlisi, de la religió cristiana que era la que, en aquell moment, practicava.

L’acció se situa a Corint, a Grècia, cap a l’any 50 després de Crist -tot i que en aquell temps ningú no és conscient de viure “després de Crist”. 

Amb aquestes paraules, l'autor gairebé inicia el relat, extens i documentat d'un tema complex que, segons ell mateix ens confessa, feia molt temps que li donava voltes, tot i que l'havia anat deixant de banda.

Quan tracto un tema, m’agrada agafar-lo bé amb tenalles. Havia començat a escriure sobre les primeres comunitats cristianes quan em va passar pel cap la idea de fer, en paral·lel, un reportatge sobre la seva creença dos mil anys després.

No és una lectura fàcil i tot i tractar-se d'un tema de per sí interessant i transcendent, a voltes resulta feixuc.

Potser la raó d'endinsar-se en aquesta història, és la curiositat o més aviat el desig de comprovar de la manera més aproximada possible la veracitat dels relats, el mateix que a en Carrère, a mi...:

Quan m’expliquen una història, m’agrada saber qui me l’explica.

En Carrére, que en èpoques anteriors havia estat un devot fervent, en el moment d'escriure la història ja és troba un tant més distant, i així en aquesta recerca del que podria ser LA VERITAT, s'aproxima als escrits de'n Renan "Ernest Renan era un petit bretó educat en un catolicisme fervent, destinat a ser capellà" pel què tenen de racionalitzadors:

Tot el projecte de Renan consisteix a donar una explicació natural a uns esdeveniments considerats sobrenaturals, a retornar el diví a l’humà i la religió al terreny de la història. (...) Renan explica la vida de Jesús intentant esbrinar el que va poder passar realment, històricament, i que els primers relats deformen segons la naturalesa de la seva creença.

Com era d'esperar també parla de la figura i la vida de Jesús i a mode de resum l'hi dedica unes paraules en un to irònic, que no irreverent:

Resumim: és la història d’un curandero rural que practica exorcismes i que prenen per un bruixot. Parla amb el diable, al desert. La seva família el voldria fer tancar. S’envolta d’una colla de ganduls que terroritza amb unes prediccions tan sinistres com enigmàtiques i que surten corrent quan el detenen. La seva aventura, que va durar menys de tres anys, s’acaba amb un judici a corre-cuita i amb una execució sòrdida, enmig  del desànim, l’abandó i l’esglai.

Una lectura sens dubte recomanable que no deixa indiferent, això sí, per fer-la d'una manera reposada, o al menys aquesta és la meva opinió.





dijous, 15 de setembre de 2016

ALLÒ





Escrit com si d'un reportatge d'actualitat es tractés, Pep Coll ens narra la història de la petita que un dia va veure en l'escletxa d'una cova una imatge que ella va qualificar com d'allò i que amb els temps i les pressions va acabar convertint-se en la Verge.

Certament hi ha una part important de fabulació en el relat, però el cert és que està molt documentat i que, pel que sabem, a hores d'ara cap estament religiós no l'ha contradit ni tan sols s'ha pronunciat al respecte, la qual cosa em fa creure que no hi han trobat res a objectar.

Aquesta lectura m'ha dut des de les primeres línies el record de la imatge d'un grup de monges netejant l'altar de la Sagrada Família, on en el procés de sacralitzar-lo s'hi havien abocat uns olis que suposo sagrats, mentre tot l'estament religiós, composat exclusivament per homes solemnement investits amb les seves millors gales, i el Papa al front, seien i esperaven que tot tornés a estar ben net i presentable.

Ja en el seu moment aquesta imatge em va resultar controvertida, tot i que suposo que les protagonistes estaven molt orgulloses de participar, ni que fos netejant, en el ritual.




Però segueixo amb el tema que m'ocupa. La petita Bernardette, és una nena de salut fràgil, i senzilla, filla d'una família humil, i amb uns principis religiosos propis de l'època, té un respecte que quasi es podria qualificar de temor vers els capellans:

Sempre em van fer respecte els homes amb sotana, sobretot el rector Dominique Peyramale, que em semblava més alt i ferreny que la penya del castell de Lourdes

Ja ha quedat dit, que en principi, mai no va afirmar que "allò" que havia vist tingués un caràcter sobrenatural, més aviat va insistir en què es tractava d'una nena si fa no fa com ella, amb un vestit blanc i no cap representació sagrada.

I com va passar de ser "allò" a la Verge? Doncs per les contínues pressions a que va ser sotmesa.

En principi tothom hi diu la seva:

La nena és víctima d’al·lucinacions provocades per una malaltia cerebral. (Segons el metge)
(...)
La nena es provoca les visions a la cova. Li han omplert el cap de fantasies i quan arriba davant de la cova, on les beates li han dit que s’apareix la Verge, llavors el cap li explota. (Segons el fiscal)
(...)
El cert és que tant a la cova de les aparicions com en altres del bosc de les Espelugues els historiadors han descobert restes que demostren que havien estat habitades per homes primitius (El Mestre)
(...)
Lourdes és terreny adobat per a les supersticions. (El rector Perymale)

El cert és que la vida de la Bernardette canvia totalment. Mentre les autoritats la interroguen i s'hi pronuncien d'una o altra manera pressionant-la, les bones gents comencen a desfilar per la cova i l'atabalen amb precs i demandes. La família reacciona de diferents maneres: la mare amb temor, el pare amb escepticisme, els germans amb recel i la padrina, més astuta, aviat veu el negoci que hi pot fer.
Pràcticament s'hi veu obligada a acceptar que ha vist la Verge i gairebé conseqüentment a ingressar en un convent i a repetir la mateixa història fins a la seva mort ocorreguda la matinada del 16 d’abril del 1879:

La veritat és que no estic gaire segura si en tenia o no de vocació religiosa (...) Vaig considerar que un convent seria la manera més segura de guanyar-me el cel, i també, un bon refugi on amagar-me de les multituds de devots i de malalts que em volien tocar.
(...)
Vet aquí com contar les aparicions, sigui de paraula sigui per escrit quan en vaig aprendre , havia de ser la principal activitat de la meua vida

També en parla: Fragments personals




dissabte, 10 de setembre de 2016

Una qüestió personal



L'autor, en Kenzaburô Ôe, que al 1963 va tenir un fill amb autisme i microcefàlia, ens narra en aquest llibre l'experiència que afronta un pare primerenc davant el naixement del seu fill amb una greu discapacitat.

És un relat dur, però que potser per la meva experiència professional en aquest camp, considero sincer i realista.

Mai no pot ser fàcil enfrontar-se a la noticia que el fill tan esperat i desitjat pateix d'alguna disminució que farà que la seva vida no sigui totalment plàcida i el que entenem per "normal". He vist famílies culpabilitzar-se cercant "pecats" que purgar, mentre que d'altres tracten de negar la realitat i reaccionen a la defensiva; encara n'hi ha d'altres que cerquen remeis miraculosos, que es deixen entabanar per aprofitats que els prometen resultats impossibles que mai no es realitzaran, i fins i tot, i aquí ho deixo, alguns, pocs, que decideixen girar-se cap a la religió, sigui aquesta la que sigui, a la recerca d'alguna actuació mística o miraculosa que els deslliuri d'aquest patiment.

Vull que quedi palès que amb aquests comentaris no estic jutjant ningú ni tan sols minimitzant el patiment de les famílies, només exposo una realitat que repeteixo he conegut, però només, i no és poc, des de la vesant professional.

El protagonista, en Bird, amb 27 anys, ja abans del naixement d'aquest fill era una persona un tant insegura, ex alcohòlic: "Mentre no entengués per què s’havia submergit en l’abís de l’alcohol, hi hauria el perill que tornés a caure-hi inesperadament.",  dominat per la seva esposa i constantment menyspreat pels sogres.

Amb aquests precedents, ja de per sí preocupants, s'enfronta al naixement del seu primer fill i amb el tracte d'un metge absolutament desconsiderat i sobrepassat pel que acaba de comprovar:

Si vol que li sigui franc, em sembla que, tant per a ell com per a vostès, val més que es mori. 

I en Bird comença el seu calvari particular, els sogres li ho volen amagar a la mare, ell es troba desorientat, forçat a mentir, i totalment sol mentre tracta de racionalitzar el què segurament els espera:

Vermell com una gamba i embolcallat amb aquella pell llustrosa com acabada de cicatritzar, començava a viure com una bestiola, arrossegant un llast feixuc al cap. ¿Tindria una vida de vegetal? 
(...)
¿Com s’ho farien ell i la seva dona per continuar vivint amb el pes d’aquella criatura que quedaria com un vegetal? Havia de trobar la manera de desempallegar-se d’aquell monstre. (...) Alhora, però, es va posar vermell i va començar a suar, avergonyit per la tènia d’egoisme que s’havia apoderat d’ell. 

I així comença una etapa en què els metges li insinuen que millor no donar-li cap aliment al nen, tot i que més tard se'n desdiuen, fins els comentaris poc afortunats i burlescs de les infermeres que l'atenen i el pare que va entrant en totes les contradiccions possibles, desitjant amb vergonya i alhora tement que el petit mori, fins arribar a un dels possibles desenllaços de la història que no desvetllaré.

En la majoria de qüestions personals, pots anar-te endinsant en una cova i avançar fins que trobes una veritat que no t’afecta només a tu sinó a tothom. I així, encara que pateixis, trobes una compensació al patiment.