dissabte, 5 de novembre de 2016

Maleïts? Segur?


D'en Pau Maldivo, pseudònim de Pau Maragall Mira,(1948-1994) ens parla en Pere, un dels seus germans:

Todo esto constituye el final de una historia que empezaba en el año 1948 en Barcelona, en el seno de una família de classe media acomodada del barrio de Sant Gervasi (...) Pau, el séptimo hijo de Jordi Maragall y Basi Mira.
De hecho se iniciava ya la etapa de relativa prosperidad desde los años difíciles de la immediata postguerra.
Pau me precedió y me marco el camino (...) ya en los últimos años de bachillerato formó parte de la F.I.E.B. cuando había dejado el col·legio Sant Gregori, y estudiava en institutos de enseñanza media como el Milà i Fontanals, en la Ronda Sant Pau o el Menendez Pelayo en la Vía Augusta, cerca de casa.

En Pau va morir molt jove en unes circumstàncies que m'estalvio de relatar, ja que considero que pertanyen a la privacitat de la família. La seva vida va estar plena de desmesures que ell reivindica en aquest recull d'articles que comento, però gràcies a la bona posició econòmica de la seva família va poder tenir accés a una excel·lent formació acadèmica, la qual a molts altres de condició més modesta ens va estar prohibida.

Pero la universidad no ofrecía mucho. Cátedros aburridos, niños ricos que se pasaban el día en el bar o aprobaban por su buen nombre, bedeles policiacos. Y el nuño bueno de familia de clase media perdía el culo. Y se fijaba en aquellos elementos extraños que se dedicaban a propagar los ideales democráticos.

Com ja he dit, reivindica la marginalitat i les drogues i ho fa erigint-se com a posseïdor de la veritat i parlant amb un cert menyspreu dels altres joves que no seguien la seva trajectòria: 

En fin, que buenos niños convencidos y satisfechos debía de haber pocos. Buen niño significa aprender lo que te dicen, creerlo o hacer como que lo crees

Així mateix, parla del LSD com una droga quotidiana que "corría de mano en mano," i suposo que es refereix als ambients més restrictius i adinerats on ell es movia.

En Pau va ser gairebé de la meva promoció, ell es va criar en els barris de la zona alta de Barcelona mentre jo ho feia en el Raval, que aleshores era un barri obrer al costat del "Barrio Chino", que és un dels llocs on a més de prostitució se suposa que la droga hi era present.

Celebro que tant jo com les persones amb què em relacionava no només ens vam mantenir al marge sinó que fins i tot puc afirmar que desconeixíem aquest suposat tràfic de drogues dures. Potser és que vam ser "bons nens" que teníem altres interessos o no vam arribar a ser tan "moderns":

Cuando nosotros éramos los únicos “modernos” en medio de un mundo uniforme, gris, estrecho, moralizante, nuestra exaltación, nuestra conciencia de la brutal diferencia que había entre nosotros y el mundo, esa sensación de gran aventura nos protegía un poco de las propias contradicciones.

En Pau s'autodefineix com a maleït, nosaltres com a lluitadors i resistents i el més segur és que tots plegats exageràvem.

Això sí, fet i fet...

Por muy rebelde que uno sea, estar en casa de papá significa comer y dormir allí, tener ropa limpia, agua caliente, no pagar gas, luz y agua, no pagar alquiler. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada