ESCRIVIA CARTES AL CEL

Un relat, m'atreveixo a dir, curiós i un tant difícil de comentar, que la Maria Barbal va escriure el 1996 i que pel que sembla està basat en un fet real, com és el segrest dels alumnes i la professora d'una classe de pàrvuls, li serveix per descobrir-nos un cop més, les complicades relacions i reaccions humanes. 

El protagonista és en Josep Ram, o Napoleó Jeroni, un home culte i anodí que pren com a hostatges una classe de pàrvuls i la seva mestra, la Francesca Puigcor. Demana un rescat milionari que sap que el seu pare, l’exalcalde d’Enar i una de les fortunes més importants del país abonarà.

Ningú no sospitava que en Josep podria arribar a aquest extrem, però quan coneixem la història des del moment que encara infant perd la seva mare, i la seva complicada relació amb el seu pare, un home ric i extremadament rigorós, tot sembla encaixar:

Aquell xiquet a qui ensinistraven per rebre algun dia dignament l’herència del pare ric és la imatge més allunyada de mi.

(...)

Des de la mort de la mare, quan jo tenia nou anys, he estat vivint en l’engany. 
(...)

Jo vaig ser un infant indefens. Ningú no m’havia defensat del meu pare. Ell m’havia segrestat a casa, m’havia ensinistrat com un animal de circ i tothom li feia barretades i tothom em compadia. 

En l’acció del segrest no hi ha cap tipus de violència, però la premsa s’apressa a incloure detalls per fer-ho suposar i quan la mestra, protagonista involuntària, tracta de desmentir-ho i de fer conèixer amb tota senzillesa la veritat dels fets es veu qüestionada i fins i tot menyspreada pel públic sempre àvid de truculències.

Tot sembla sortir-li segons havia previst i aconsegueix cobrar el rescat que és ni més ni menys de dos-cents milions, però com sempre acostuma a ocórrer, té una petita relliscada per la qual el descobreixen i acaba tancat a la presó.

Un cop a la presó manté amb el seu company de cel·la, Nazari, una relació tan estranya i sorprenent que acaba suplantant-li la personalitat en una sèrie de missives amoroses vers una voluntària fins que un cop descobert aquest li clava una pallissa que el porta a la infermeria.

I a partir d'aquí s'inicien les seves interessants reflexions:

De temps, me’n sobra, i he pensat que escriure potser em servirà per esbravar-me i aclarir-me. 
(...)

Sota el meu punt de vista només pot defensar-me de forma convincent qui sàpiga les meves raons veritables. 
(...)

Viure reclòs et fa percebre realitats tan petites que ara crec que la presó em fa de microscopi. 

Sota el seu punt de vista, distorsionat sens dubte, la revenja esdevé quelcom lògic i raonable:

Un innocent era maltractat, però un bon dia encertava una o més víctimes disparant la seva revenja i així esdevenia culpable. Fins que la víctima passava a castigar i perdia la innocència. La vida era un camí rodó i viure era el passatge segur cap a la culpabilitat.