dissabte, 23 de gener de 2016

RODA DE SOLITARIS


Cinc relats que confluiran per mostrar-nos la dissortada història d'una família durant la Guerra Civil. Cinc punts de vista que, sense saber-ho i fins i tot sense arribar a conèixer-se algun d'ells, van aclarint el caràcter i fins i tot alguna reacció del que, per mi és el protagonista i que no és altre que en Carles, el pare de l'Avel·lí, que curiosament no protagonitza directament cap capítol i sempre són els altres que ens el presenten en les diferents facetes com a pare, espòs, capità i amant.

Ja coneixem en Joaquim Amat per la seva obra més coneguda, K.L.Reigh que he comentat en aquest mateix espai, però aquest cop parlem d'una novel·la publicada uns anys abans.

En aquest cas, tot i que també té la guerra com a rerefons, ens conta la història d'una mateixa família narrada a partir de cinc personatges que d'una o altra manera han participat o han estat testimonis excepcionals de la seva vida i el seu destí final com a perdedors durant la Guerra Civil.

El relat l'inicia l'Avel·lí, un nen de dotze anys, fill únic d'una família benestant en el moment que el pare marxa a la guerra. Ell manté una relació epistolar amb el pare absent al qual li professa una gran admiració, mentre que amb la mare es manté més distant. Sovint reflexiona sobre la seva situació familiar i lamenta que la mare li pugui explicar al pare algun fet que faci que aquest el pugui recriminar. i recorda un episodi en que ha acabat lesionat en un d'aquells jocs a pedrades entre dos grups rivals i que ha tingut conseqüències en la seva relació amb la família:

L’Avel·lí no va tenir temps d’obeir. Envalentonat, satisfet d’ell mateix i també -ai las!- inexperimentat en palestres d’aquesta mena, resultà ser la primera baixa. Ell ignorava que a la guerra -petita o gran- no es pot anar amb el cap alt. 
(...)
Els grans s’entenen bé entre ells. (...) De cop i volta resulta que no té per a dir. (...) l’Avel·lí esgratinya el paper dins que se li rebrega als dits i acaba fent-ne una bola

Sabem per la Berta, la mare, que la relació amb el seu fill no és bona, que aquest noi se li està fent estrany, i amb el marit, que ella es confessa no haver estimat mai,  al front, troba en les atencions de'n Ricard un consol per la seva solitud i acaba tenint una aventura:

Berta es reprotxa no pensar en el seu fill com temps enrere (...) Cada vegada més fred, més indiferent, més llunyà, poc li costa creure que l’Avel·lí sigui també cada vegada menys seu. 
(...)
(I referint-se al seu amant, Ricard) Tots els homes fan igual, però mentre amb uns es pot arribar a tot, amb altres no serà possible. Berta no sabria explicar el perquè. (...) És... és una força d’atracció indefinible. Parlar d’amor li sembla estúpid. 

Ara és Esteve qui ens parla. Ell ha lluitat amb en Carles, l'ha conegut com a capità i l'ha sobtat el seu valor i la seva duresa, una imatge que contrasta amb la de la Berta que el recorda com un home més aviat apocat i feble. L'Esteve ha estat fet presoner després d'haver desertat i considerant-se un covard viu amb la temença de ser descobert pels seus companys de captiveri:

La por no és solament un sentiment d’angoixa davant el perill, sinó més tost un estremiment físic de dolor real. (...) Era la por una opressió material a les entranyes, l’ofec al pit, la paralització progressiva dels ressorts de la voluntat. 
(...)
Què queda de Carles al cap de tres dies de no veure’l, després de tot el que ha passat? (...) Esteve no  encerta a explicar-se què passa dintre seu. Hi ha Carles, l’amic, que ara, absent, ja no pot reconèixer, un amic que és, tirant llarg, un simple record, inquietant. 
(...)
No costa gaire ser valent quan no hi ha ganes de viure. (...) I la guerra és córrer molt, anar endavant o enrere, tant se val, però fer-ho tot corrent, amb presses, com si s’hagués d’acabar la feina a data fixa. 

Trobem en Carles en la rereguarda, convalescent d'una ferida, en una sortida a un establiment d'esbarjo, mig cabaret i mig local de prostitució quan fa coneixença amb la Nora, una treballadora amb la qual establirà una relació molt íntima fins el punt que ambdós s'enamoren i tracten d'encetar uns plans de futur.
Fruit de la confiança de la relació, coneixem una altra part de la història familiar de'n Carles, que acaba confiant-li algun dels seus secrets més íntims, entre d'altres que va arribar a conèixer la infidelitat de la seva esposa quan descobreix en un moneder abandonat a la calaixera una nota comprometedora, però ja res no importava, ni l'esposa ni el fill, tots dos...:

Van morir tots dos soterrats en un refugi. La meva dona era jove i bonica, ell era un xicot de dotze anys que volia venir amb mi a fer la guerra. 
(...)
Beure és com viure al costat d’alguna persona a qui s'estima. 

I ja per acabar coneixem "El Negre", el subaltern que l'admira i el serveix fins el darrer moment i més enllà, perquè en Carles cau en una acció que en aquest cas no ha estat agosarada, cau en el moment en què semblava que la vida li podia tornar a donar una nova oportunitat:

A més, donava gust sortir amb el capità! Ell sabia posar-se al davant de tots i encertava sempre a fer el que millor convenia. Un valent, allò que se’n diu un oficial que coneix la feina! 

Tot plegat, un munt de vides esgarriades, unes històries segades sovint abans de començar. En Carles que tornava a estimar la vida, la Nora que no sabrà mai que se'n va fer del seu estimat i amb un grapat de promeses que no es compliran, L'Avel·li, mort tant prematurament, la Berta i els seus dubtes tant absurdament morts en un refugi que els havia de salvar. L'Esteve i els seus remordiments...

Però la guerra és un monstre que ens va devorant l'un darrere l’altre, inexorablement, i que no deixa marge a cap esperança com no sigui la més miserable de totes, la de sobreviure amb el cos... No ens queda altre camí que el d’aquesta nit que fa mesos que dura, esperant a les palpentes vés a saber què. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada