Història d'un cambrer

Una història curiosa escrita per Bohumil Hrabal que narra les peripècies d'un jove aspirant a cambrer, poc agraciat físicament i una mica acomplexat per la seva baixa estatura, que després de passar per diversos llocs de treball en diferents hotels dels quals sempre en surt mal parat, arriba a complir la seva màxima aspiració que no és altra que fer-se ric.

He llegit en algun comentari que la història té episodis que es qualifiquen d'hilarants i lamento no compartir en absolut aquesta idea, ja que francament, no li he trobat en cap moment res que es pugui acostar a l'humor, sinó més aviat considero que es tracta del relat d'un jove humil un tant amargat i amb un punt de burla cruel vers els seus semblants.

Heus aquí un breu episodi que potser ajudarà a entendre a què em refereixo. Ens trobem amb un jove Ditie, el protagonista, que en els seus inicis se li assignen tasques molt poc valorades, com anar a fer la compra o a vendre begudes a l'estació del tren. Ell ja demostra el menyspreu que sent pels seus semblants i amb una acció un tant lamentable:

Vaig esperar que passés més gent per allà, vaig agafar un grapat de monedes i el vaig llençar enlaire: tot seguit vaig agafar les nanses del cistell per anar-me'n i quan vaig tombar-me un cop a la cantonada, vaig veure unes quantes persones que s'arrossegaven per terra, cadascú feia veure que les monedes li havien caigut a ell i les volia recuperar davant dels nassos dels altres, xisclant, escopint i traient les urpes com si fossin el gat amb botes; davant d'aquell espectacle em vaig fer un panxó de riure perquè vaig veure ben clar què és el que mou la humanitat, què treu la gent de polleguera i de què és capaç el gènere humà per tal d'aconseguir unes quantes monedes.

El seu pensament constant són els diners, fer-se ric, sense aturar-se gaire a reparar en els mètodes:

Les possibilitats que donen els diners m'encoratjaven, i és que a vegades sentia gran necessitat d'aixecar-me la moral, sobretot quan veia una cosa bonica.

Per un fet inesperat en què la seva companya, membre del partit nazi, es fa amb una important i valuosa col·lecció de segells provinent de l'espoli a una família jueva, aconseguirà bastir-se una considerable fortuna, i en una antiga pedrera abandonada edifica un hotel que confia segui l'enveja de propis i estranys, però tot i això mai no serà acceptat com un membre prominent de la societat, sempre serà considerat un estrany:

Vaig començar a bastir un hotel ben diferent de tots els hotels, entre el meu i els altres hi havia tanta diferència com de la nit al dia. (Hotel La Pedrera)
(...)
Ben mirat els rics sempre intenten tenir bones relacions amb el maitre o amb l'amo de l'hotel perquè una persona així pot fer que mengin o beguin o dormin millor.

La seva relació amb el partit nazi acabarà passant-li factura. Poc a poc, i massa tard, començarà a adonar-se que el seu pretès èxit, no és sinó un altre fracàs a afegir a la seva llarga llista i que aquesta fortuna l'ha aconseguida a raó del sofriment i possiblement la mort dels seus autèntics propietaris, i els remordiments l'acompanyaran la resta de la seva novament miserable vida:

Jo ja no em prenia seriosament a mi mateix, em reia de mi mateix, jo ja era autosuficient fins al punt que la gent em començava a fer nosa.
(...)
L'home vàlid i autèntic és únicament aquell que sap retirar-se i viure anònimament, que sap despullar-se de la falsa identitat.