Els nois de la Nickel

 

Molí d'en Torrella
Sabadell-Riu Ripoll, agost 2021

Una història d'amistat entre dos nois adolescents i negres (una dada important) que es troben reclosos en un sinistre reformatori.

Però aquesta no és una novel·la més, de la mateixa manera que amb "El ferrocarril subterrani", que ja vaig comentar, està basada en fets i llocs reals, com podreu comprovar si seguiu aquest enllaç: La veritable història del reformatori

En la ficció el reformatori té el nom de la Nickel, però en realitat va ser l'Arthur G. Dozier, amb cementiri inclòs, que va estar obert des del 1900 al 2011 sota la responsabilitat del govern de l'estat de Florida i on van morir desenes de nois menors d'edat. 

Malgrat els rumors vers les barbàries que es van realitzar allà dins, no va ser fins l'any 2013 que un grup d'antropòlegs forenses van ser autoritzats a excavar en una àrea propera que el reformatori emprava com a cementiri, que van aparèixer nombroses tombes i restes humanes que pertanyien a no menys de 55 nens.

I ja deixant aquest llarg preàmbul, un recull del llibre:

El cementiri secret era a la banda nord del campus de la Nickel.

(...)

Els nois de la Nickel sortien més barats que pagar una parella de ball i eren més rendibles, o això deien.

L'Elwood, el qui serà el narrador protagonista, és un jove negre, bon estudiant, que fa feinetes per ajudar en la migrada economia de casa seva on viu amb l'àvia. I és que: El pare i la mare de l’Elwood havien tocat el pirandó cap a l’oest i no havien ni enviat una postal 

De manera casual es veu involucrat en un incident amb altres dos nois, que el durà a ingressar en el sòrdid reformatori:

(L’agent del tribunal) Va emmanillar l’Elwood a una barra de metall fixada al darrere del seient del davant i no va dir res durant quatre-cents cinquanta quilòmetres.

(...)

Fos quina fos la seva història, independentment del que haguessin fet per acabar a la Nickel, tots tres nois estaven encadenats junts de la mateixa manera i anaven cap a la mateixa destinació.

(...)

L’escola tenia més de sis-cents alumnes, els blancs s’estaven a la part baixa del turó i els negres, a dalt.(...) Més antiga que les residències, l’escola per a negres era una de les poques estructures que dataven de quan l’escola va obrir.

Tot i que en principi va tranquil i resignat sabent-se innocent i esperant complir el més aviat possible la seva condemna, aviat pateix en pròpia carn les injustícies i els càstigs violents dels no menys violents i sàdics responsables, que el porten a l'hospital després d'una brutal pallissa:

Els pacients anaven i venien. L’Elwood va arribar a conèixer alguns nois blancs que en altres circumstàncies no hauria conegut. (...) Alguns eren males peces. (...) Els havien enviat a la Nickel per delictes que l’Elwood no havia sentit mai.

(...)

Quan va sortir de l’hospital, l’Elwood va tornar amb l’equip de jardineria.

(...)

Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat (...) La violència és l’única palanca prou gran per moure el món.

I faig un salt en el relat:

L’estat de Florida havia tancat l’escola feia tres anys i ara sortia tot, com si tothom, tots els nois, haguessin hagut d’esperar que fos morta per explicar la veritat. Ara ja no els podia fer mal, arrencar-los del llit a mitja nit i apallissar-los. Només els podia fer mal com els n’havia fet tots aquells anys.

Molí d'en Torrella
Sabadell-Riu Ripoll, agost 2021

Hi havia quatre maneres de sortir de la Nickel:

Complir la condemna

Hi podia intervenir el tribunal

Et mories

Fugir i a veure què passava. 

 

 Els nois de la Nickel

Colson Whitehead

Traducció de Laia Font i Mateu

245 pàgines

Les lleialtats

 

Guarniment d'un carrer de Gràcia
Agost, 2021

Sembla un costum força generalitzat que si algun fill o filla adopta actituds que podem considerar com alarmants, i em refereixo, per exemple al consum desmesurat de drogues o alcohol, o als petits furts dins o fora de casa, la tendència acostuma a ser de culpar "les males companyies". Mai he conegut o escoltat algú que comenti obertament que potser és el seu qui està sent un exemple inadequat pels altres; potser perquè el fet de reconèixer-ho caldria interpretar-ho com que en certa mesura, la responsabilitat també hauria de recaure sobre les famílies. 

Sigui com sigui, costa de reconèixer els propis errors i d'alguna manera, tot i que portat a les darreres conseqüències, és el tema del relat que ara comento.

En Théo, té una conducta hostil  i inaccessible amb els companys de classe. Reclòs en els seus pensaments i distant, apàtic i desinteressat per qualsevol tema que es plantegi a classe.

No resulta especialment problemàtic, però tampoc no és gens participatiu i algun cop s'ha exclamat de forts mals de cap i d'insomni. Aquests fets lligats, fan que la Hélène, la seva tutora, que de petita ha patit maltractaments, s'interessi per ell, malgrat que la seva interpretació és totalment errònia:

Vaig pensar que al nano el maltractaven, ho vaig pensar de seguida, potser els primers dies no, però sí no gaire després de començament de curs, per la seva manera de comportar-se, d’esquivar la mirada, ja m’ho conec, això, m’ho conec molt bé, una manera de confondre’s amb el paisatge, de deixar-se travessar per la llum.

Quan en Théo estableix amistat amb en Mathis, una relació que la tutora considera preocupant pel fet que pugui suposar una influència inadequada, li manifesta les seves inquietuds al director del centre que decideix intervenir:

El director em va demanar si en Théo es relacionava amb altres nois de la classe, i jo no podia pas dir el contrari, sempre van junts, s’han ben trobat, aquests dos.

El cas és que, com he avançat, la Hélène té una història d'abús en la seva infantesa que, com és de suposar, l'ha marcada profundament i que influeix en la seva visió dels problemes i també en la manera d'abordar-los perquè no sap posar-hi distància:

Tinc catorze anys, sóc a terra quan la mare torna, potser he perdut el coneixement, uns segons o uns minuts. Quan m’aixeco em raja sang entre les cames. (...) La mare em pregunta si m’ha vingut la regla, li dic que no.

(...)

Tinc disset anys, m’he tret el batxillerat i me’n vaig. El pare s’acaba de morir de càncer, el deteriorament ha durat dos anys, dos anys de treva, sense concurs ni cops, només alguna galeta quan em tenia a l’abast de la mà.

Ara era el pare el que anava a terra. La mare el va cuidar fins al final.

Tinc disset anys, penso estudiar, vull ser professora, no oblidaré res.

(...)

Tinc trenta-vuit anys i no tinc fills. 

Però què li passa a en Théo? Quin és el seu veritable problema? Els seus pares fa temps que s'han divorciat i aviat ha descobert que el pare és alcohòlic i ell ha començat a tastar l'alcohol i enganxar-s'hi:

No recorda quant de temps fa que no treballa, el pare. Dos anys. O tres.

(...)

Té dotze anys i mig i si hagués de contestar sincerament a les preguntes que li fan els adults (...) contestaria sense dubtar: m’agrada sentir l’alcohol dins del cos.

(...)

Aquest matí ha agafat de casa del pare una ampolla vella de Martini de la qual quedava prop d’un terç. (...) Li ha agradat l’aroma suau de l’alcohol, ha pensat que seria fàcil beure més que l’última vegada.

Per obtenir aquesta sensació immediata, multiplicada, de l’embriaguesa quan està en dejú, no ha menjat quasi res.

I què en sabem d'en Mathis l'inseparable company d'escola?:

El primer dia de classe havia escollit la fila del mig.  I després el seu lloc: al mig de las fila del mig.

(...)

No van haver de parlar per saber que es podien entendre.

(...)

En Mathis s’encarrega de robar els diners a la seva mare. Ella no desconfia.

(...)

Beure era un joc. Al principi. Un joc clandestí que compartien tots dos. 

El noi també té un problema, es tracta de la relació amb Cécile, la seva mare, que ha descobert que en William, el seu marit, té una vida secreta inquietant. No és ben bé la mateixa situació que en Théo, però s'hi acosta

La Cécile reflexiona vers la seva vida, però en els seus raonaments en Mathis n'és absent:

Quan vaig conèixer en William vaig descobrir un univers del qual desconeixia tant els costums com els tabús. Ell em renyava, amb delicadesa, quan deia incorreccions.

(...)

Qualsevol que hagi viscut en parella sap que l’Altre és un enigma. Jo també ho sé. Sí, sí, sí, una part de l’Altre se’ns escapa, decididament, perquè l’Altre és un ésser misteriós que té els seus propis secrets.

(...)

El temps de la innocència ja s’ha acabat. (...) En la xarxa, Wilmor75 sembra menyspreu i escup verí.

No conec l’home que escriu aquestes paraules.

Grafitti a Sabadell
Agost 2021

La Cécile no suporta en Théo, pensa que pot ser una mala influència pel seu fill que, recordem, acostuma a furtar-li diners cada cop que li plau i ella no sembla adonar-se.

La mare d'en Théo no sabem el que opina de pràcticament res mentre el seu fill està entrant en una dinàmica greu i irreversible de borratxeres. 

Quin dels dos és la influència nociva per l'altre?  

Mentre tant, ambdós en són lleials a llur amistat. Costi el que costi, passi el que passi... fins el final.

Les Lleialtats

Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martin Lloret

172 pàgines

A l'horitzó

Us presento el protagonista. Quan el coneixem ja és un home dur, bregat i solitari que té com a única fita trobar el seu germà del que es va separar accidentalment quan tots dos pensaven anar cap a fer fortuna a "Les Amèriques":

En Hâkan Söderström, va néixer en una casa de camp al nord del llac Tystnadem, a Suècia. L’amo de la terra esgotada que treballava la seva família era un home ric a qui no havien vist mai però que, per mitjà d’un administrador, cobrava regularment la part que li corresponia de la sega. 

La seva història és la de la recerca del germà, però no sap pas on pot fer-ho i així comença el seu llarg periple ple d'aventures més o menys prodigioses.

Ens situem a principis del segle XIX i en plena febre d'or..., sol i desemparat. La primera "estació" del seu viatge la farà en vaixell, cap a Califòrnia al costat d'un jove matrimoni que han viatjat amb l'esperança de trobar or:

A banda de la tripulació, la majoria dels homes que anaven a bord eren buscadors d’or que s’havien pagat el passatge amb el seu esforç, arrencant, amb dinamita i a cops de martell, blocs enormes de gel de les glaceres.

(...)

La travessia havia durat mesos, però quan van atracar a San Francisco, en Hâkan era uns quants anys més gran: aquell noi desmanegat s’havia convertit en un home jove de cara angulosa i colrada pel sol i pel vent salabrós.

Després que l'espòs patís un episodi de bogeria, són rescatats/espoliats per una estranya tribu on la màxima dirigent és una dona que s'encapritxa del jove i el converteix en el seu esclau, fins que aconsegueix fugir:

El portaven a la comuna, que era a l’exterior, dos cops al dia, poc després dels àpats, que li servien a l’habitació. Abans que es fes fosc, li portaven aigua per al bany i una muda neta de roba. (...) Aquells eren els únics esdeveniments que donaven un cert sentit d’ordre a la seva existència.

(...)

Tot i que no estava acostumat a la violència, en Hâkan va començar a ordir un pla per fugir en el qual intervenia vagament el ganivet espuntat que feia servir per menjar. (...) Tanmateix, el que va passar al cap d’unes quantes nits va estalviar-li haver de posar en pràctica els plans que havia mig ideat. 

La següent etapa el portarà cap una caravana que és assaltada pel que resultaran uns falsos indis "Soldats de Jahú. Els àngels de la Ira. (...) La milícia del profeta" i començarà a forjar-se una llegenda vers la figura del jove que s'enfrontarà als agressors i aconseguirà foragitar-los salvant així no sols una gran part dels membres de la caravana sinó també un grup de pels roges que  havien estat atacats.

També aprendrà del "bruixot" de la tribu, noves tècniques de guariment que l'ajudaran a seguir sobrevivint en el mitjà tant hostil com és el desert.

I així, d'aventura en aventura i sempre en solitud, va passant la vida del nostre protagonista

Sóc suec . vaig perdre el meu germà. Vaig a Nova York per buscar-lo. La gent del camí de la caravana. Els vaig trobar. Ells. Després...

(...)

No sabia pas quants anys havien passat des que se n’havia anat dels canyons. Ja s’havia vist el primer floc de cabells blancs feia uns quants hiverns. 

(...)

Hi havia un silenci absolut, dins la seva ment. Rarament pensava en res que no fos immediat. Els anys desapareixien sota un present ingràvid.

(....)

A la natura, res del que quedava enrere no es podia recuperar mai. Cada trobada era definitiva. Ningú no tornava de l’altre costat de l’horitzó. Era impossible recobrar res ni ningú. Tot el que desapareixia de la vista es perdia per sempre.

Un relat trist, amb una supervivència gairebé animal, on la bellesa l'aporten les imatges i reflexions del protagonista:

Després del vaixell, vam caminar. Llavors vaig estar-me al desert. Molt temps. Primer era vermell. Després va ser blanc. Després altre cop vermell. Vaig ser-hi molt temps, al desert. Tot sol. Després vaig ser a les planes, també durant molt temps. En acabat, vaig tornar a veure el desert. 

A l'horitzó

Hernán Díaz

Traducció de Josefina Caball

329 pàgines 

Rewind

Una única història, la d'una explosió, i cinc diferents perspectives. Aquest és el punt de partida del relat.

No ho acostumo a recollir, però en aquesta ocasió, m'ha semblat significativa la data de publicació i ho és perquè d'alguna manera m'ha recordat l'incident previ als atemptats de Barcelona de l'any 2017 en què als terroristes els van esclatar els explosius que manipulaven.

Val a dir que no he trobat enlloc cap referència al respecte i pot ser que només siguin cabòries meves.

Les víctimes són un grup  d'estudiants que compartien un pis; podríem dir que són els protagonistes, tot i que només sobreviu un d'ells, en Paul, que és el narrador. La resta de narradors corresponen als pares de la Emma, a Hanna, la propietària d'un quiosc de diaris que estava ubicat front de la casa que esclata, Gianna, la germana de Luca, i Nicolette, metgessa de guàrdia a urgències.

Els responsables de l'explosió, un matrimoni amb un fill adolescent, també moren en la mateixa, però les indagacions posteriors confirmen que la causa ha estat la manipulació d'artefactes explosius.

Per mitjà dels seus relats coneixerem les seves històries i sentiments personals, informació de la tragèdia i de les conseqüències posteriors. Tot i que, per no allargar-me massa no he recollit les dades que es donen referents a l'explosió, es descobreixen els autors i tangencialment el perquè.

Contràriament al que acostumo ha resultat un comentari molt llarg, però no he trobat la manera de resumir-ho més.

Començo per en Paul, l'únic supervivent:

Esa es la irrisoria y única razón por la que ahora estoy vivo; mis ganas de hacer pis. No me gusta pensar en ello. Me cansé.

(...)

En cada planta del edificio había dos pisos. Nosotros compartíamos la primera con el matrimonio Adel Slimani y Calise Hamza y su hijo Alí. No se hacían notar apenas. (…) Nuestra casa siempre estaba abierta para ellos.

Alí tenía diecinueve años, y acudió a las fiestas de los viernes desde el primer momento. Era uno más del grupo aunque no tuviese llaves de la casa. 

(...)

Las paredes saltaron por los aires, en miles de trozos, a semejanza de un estornudo, pero no fue algo que pudiese asegurar sin lugar a duda. No lo vi. Me lo dijo el aire. (…) Vi, es decir, adiviné, que no saldría vivo de allí jamás.

(…)

La vida sigue caminos que no existen hasta que los tomas, y después de creerme muerto, presa del pánico, y a continuación a gusto con la idea de estar muriéndome porque después de todo viajaba en una nube, y luego vivo. 

(...)

Ahora soy otro. Nadie se recupera de algo así de tal modo que la vida vuelva a su sitio despacio. Simplemente no hay un sitio al que regresar. 

El pares de la Emma:

Cumplimentamos algunos trámites y, tras dar respuesta a unas cuantas preguntas del funcionario del juzgado, y también de Emmanuel, relativas a las pertinencias de Emma.

(...)

No fue extraño que seis meses después, pese a todo lo que habíamos vivido juntos, nos divorciásemos. 

Hanna, la propietària del quiosc de diaris:

Amaba a aquellos chicos como si fuesen mis hijos. Yo no los tuve, y cuando los conocí a ellos estaba a punto de cumplir los sesenta años.

(...)

Nos hicimos tan amigos que en mi quiosco había una llave de su piso permanentemente, porque de vez en cuando alguno de ellos se olvidaba las suyas, o las perdía, y algunos días no tenía quien le abriese.

(...)

Cuando aquel 7 de mayo saltó por los aires el edificio debía de hacer diez minutos que me había quedado dormida. No me enteré de nada, y a las cinco de la mañana me levanté como si nada.

(...)

Adel y Calise ( Els amables veïns dels nois) acumulaban en casa una gran cantidad de peróxido de acetona (TATP), un tipo de explosivo que se fabrica mezclando acetona, agua oxigenada y ácido sulfúrico.

Gianna, la germana de Luca:

Cuando éramos pequeños, y después mientras vivimos de adolescentes en casa, Luca y yo oíamos el claxon y nos levantábamos entusiasmados como si llegase el Papa.

Pero el lunes, cuando un día más mi padre tocó el claxon, y entró con su Alfa Romeo verde en el garaje, y cerró la puerta, y accedió a la casa, no vio a mamá esperándole

(...)

Se había hecho cortes en los dos brazos, a lo largo, que al parecer es como hay que seccionar para asegurarse de que te vas a morir bien. 

(...)

La vida era injusta y cruel, de una crueldad que me hacía repetir, mientras estaba sola en aquella sala del hospital: “Me quiero morir, me quiero morir.” 

Nicolette, metgessa de guàrdia a urgències:

En mi  profesión, las cosas terribles que enfrentamos no pueden afectar a nuestra sensibilidad más que durante un rato. Más tiempo es un lujo. O un desperdicio. 

(...)

Yo llegué en la primera de las ambulancias, casi al tiempo que el primer equipo de bomberos, que sofocaban un pequeño incendio e intentaba llevar luz a la oscuridad del edificio. Hacía mucho calor. 

(...)

Las semanas que siguieron a la explosión de la rue Romarin no sirvieron para alejarme tanto de aquel día como para aferrarme a él. 

I m'ha semblat que el millor d'aquesta llarga entrada, era acabar amb els comentaris de'n Paul, el supervivent al qual, tot i salvar-se li han destrossat la vida:

Han transcurrido ya tres años y sigo acudiendo a tratamiento psicológico, aunque solo una vez cada tres meses.

(...)

Nadie se acostumbra a convalecer de sus heridas o enfermedades en un hospital y convertir eso en su vida normal.

(...)

Mentiría otra vez si no admitiese que desde la muerte de mis amigos había pensado varias veces en el suicidio.

Rewind

Juan Tallón

209 pàgines 

Publicat el 12 de febrer de 2020

El silenci

 

No us ha passat mai trobar-vos que marxa la corrent i us quedeu sense saber què fer? A mi més d'un cop i començo a donar tombs per casa d'un costat a l'altre: Ordinador... ostres no, que no funciona, potser aprofitar per posar una rentadora, bufff no, avançaré el dinar i... la cuina és elèctrica. I així amb tot: ni calefacció o ventilador, ni telèfon fixe i alerta que el mòbil tingui bateria, ni ràdio si no té piles, (tele ja ni hi  penso), ni el rellotge, que també és elèctric i si és hivern o ennuvolat, mig a les palpentes.

Un desastre, i m'empipo perquè sóc tant depenent, però, què hi puc fer? Tampoc és que pensi que fora millor tenir un fogonet de carbó o haver d'anar a trucar des d'una cabina, només per posar un parell d'exemples fàcils.

Sobre això gairebé gira aquesta història en què els protagonistes sense cap motiu aparent, de sobte es troben que res no funciona; i no només els electrodomèstics, tampoc no ho fan ni els semàfors, els avions, les torres de control, els caixers, els ascensors... als hospitals només aconsegueixen fer funcionar els generadors pels aparells més essencials, però ni radiografies, ni historial clínic...

Son una colla d'amics, havien quedat per sopar mentre miraven el partit per la tele. Un partit, sembla, d'aquells importants, quan de sobte, la tele comença a fallar i ni movent l'antena es resol el problema.

En Max estava acostumat a la vida sedentària, a estar enganxat a una superfície, a la butaca, assegut, mirant, renegant en silenci si algú fallava el xut a pals o perdia la pilota. 

(...)

En Martin era sempre puntual, anava ben vestit, afaitat amb cura, vivia al Bronx, on feia de professor de física d’institut i vagava pels carrers sense que el veiés ningú.

(...)

Una fallada de sistema. O una taca solar. M’ho han dit de debò. Un paio que fumava amb pipa.

(...)

Tothom que he vist avui tenia una història. Vostès, l’accident d’avió. (...) Una cosa sí que els puc dir. Sigui el que sigui el que passa, ens ha destruït la tecnologia.

(...)

Calefacció morta, nevera morta. La calor que començava a escapar-se per les parets.

(...)

És com si, a tot arreu, totes les pantalles s’hagin buidat. Què ens queda per veure, per escoltar, per sentir? Hi ha un grup selecte de persones amb alguna mena de telèfon implantat al cos?

Sortosament: 

El cos té un cervell propi. 

Segur?

El silenci

Don DeLillo

Traducció de Ferran Ràfols

106 pàgines

Un lloc anomenat Antany

Segons la contracoberta Antany ingressa en la confraria de les geografies mítiques de literatura, i la compara amb Macondo de "Cien años de soledad". Potser és un afirmació un tant agosarada, però val a dir que ha estat una lectura suggestiva i interessant, molt interessant.

En deixo un tast:

L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. (...) A la frontera oest hi ha el risc de tornar-se orgullós. La guarda l’arcàngel Miquel (...) A l’Est, el límit de l’Antany coincideix amb el riu Blancoi. (...) Aquí, guarda la frontera l’arcàngel Uriel. (...) Des del nord-est cap al sud corre el riu Negre, que s’uneix al Blancoi prop del molí. (...) El riu que neix de la unió del Negre amb el Blancoi vora el molí es diu Riu. 

El relat està situat entre al 1915, en temps del que es coneix com a Gran Guerra i el 1984, en època de canvis profunds.

Així doncs, coneixem els habitants d'Antany al llarg de les dues grans guerres mundials i de manera molt especial, de les conseqüències posteriors.

És el 1914, la Genowefa està casada amb en Michal, el moliner. Encara no ho sap, però ja està embarassada de la Misia quan s'emporten el seu marit:

Dos soldats tsaristes amb uniformes de color clar van venir muntats a cavall a buscar en Michal.

Quan van caure les flors de les patateres i, al seu lloc, van borronar els petits fruits verds, la Genowefa es va adonar que estava prenyada.

(...)

La guerra s’acabarà per Nadal (deien).

Però no es va acabar ni aquell Nadal, ni cap dels quatre següents.

(...)

En Michal va tornar l’estiu de l’any mil nou-cents dinou. Va ser un miracle, però en un món en què la guerra ha fet trontollar totes les lleis, els miracles es donen sovint.

Mentre el seu pare era al front, naixia la Mísia:

L’àngel va veure el naixement de la Mísia d’una manera diferent que la Kucmerka, la llevadora. Els àngels tot ho veuen d’una manera diferent.

(...)

Com tots els humans, la Mísia va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. (...) D’ençà de la tornada del pare, la Mísia podia contemplar el món. (...) La Mísia no tenia cap record d’ella mateixa d’abans de la tornada del pare. Com si no hagués existit. Recordava algun objecte aïllat.

Més tard naixerà l’Izydor amb un problema d'hidrocefàlia:

El dia del primer aniversari, l’Izydor encara no tenia cap dent. Amb prou feines s’aguantava assegut i no havia crescut gaire.  Era clar que tot el creixement es concentrava al cap.

(...)

L’Izydor observava la vida de la seva casa nova. Va veure gent que bellugava els llavis, però no sentia res del que deien. 

(...)

Des que havia après a llegir i escriure, l’Izydor viva fascinat per les cartes. Les arreplegava en una capsa de sabates. 

Però a Antany hi ha més veïns, com a molts altres pobles n'hi ha que es dediquen a treballar per tirar endavant les famílies, i d'altres que sense família ni casa miren de sobreviure. Aquest és el cas de l’Espigueta. Dona a llum una nena molt espavilada i bonica, La Ruta:

L’Espigueta va aparèixer a Antany pel juliol o per l’agost. (...) L’Espigueta va començar a fer de puta. (...) Era ben plantada i ufanosa. (...) L’Espigueta mai no va voler ajeure’s com Déu mana. Deia:

-Per què hauria d’estar ajaguda sota teu? Sóc igual que tu.

(...)

Els homes del bosc feien por a l’Espigueta. Els observava d’amagat quan alteraven la pau i la tranquil·litat de la natura amb el seu guirigall estranger.

I així podrien anar desfilant els més destacats veïns d'aquest poble singular que la guerra havia destruït: L’Eli, l’hereu Popielski, la Florentynka, en Kurt,  l'Ivan... I l'home dolent:

Des que la gent havia fugit de l’Antany al bosc i hi vivia en cavernes excavades a terra, l’Home Dolent no sabia on fer cap.

Un dia l’Home Dolent es va aturar als confins del bosc i va mirar el poble. Era buit i fred com la carronya. Algunes cases tenien les teulades destruïdes, a d’altres hi mancaven els vidres de les finestres. En tot el poble no hi havia ni ocells ni gossos. No hi havia res. Aquella imatge va agradar a l’Home Dolent. Com que la gent havia entrat al bosc, l’Home Dolent va entrar al poble. 

I el protagonista principal d'aquesta història no pot ser altre que la terra, el poble, amb la seva realitat. Perquè a Antany la realitat es confon amb la fantasia i les meravelles. I és que d'ençà de les guerres:

La terra està foradada per les bombes i els dos rius, malalts i nafrats, porten les seves aigua tèrboles i fan de mal distingir. Les pedres s’esmicolen entre els dits dels nens morts de gana. 

(...)

Al mur del cementiri hi havia una làpida amb una inscripció gravada per una mà matussera:

Déu et compta els pecats

La mort et va al darrere

El temps corre de pressa

L’eternitat t’espera.

(...)

El temps dels Difunts empresonava els ingenus que eren de l’opinió que no calia aprendre a morir, aquells que havien estat suspesos en la mort com en un examen. (...) Després de la mort descobrien el secret de la vida, i aquest era un descobriment inútil.

(...)

A l’Antany, com arreu del món, hi ha també un lloc per on la realitat es replega i s’esmuny com l’aire d’un globus punxat. Aquest lloc va aparèixer, tot just acabada la guerra, als camps de darrere del turó i, d’aleshores ençà, ha anat creixent d’una manera notable. A la terra s’hi ha obert un cràter que xucla la sorra groguenca, feixos d’herbes i còdols, i ningú no sap on van a parar totes aquestes coses. 

Un lloc anomenat Antany

Olga Tokarczuk

Traducció d’Anna Rubió

I Jerzy Stawomirski

255 pàgines

 

El colibrí

El que va ser l'entrada a una xemeneia
Sabadell, agost 2021 

Una història d'amor enrevessada i complicada. Reconec que a estones m'ha costat de copsar el raonament i/o la intenció de l'autor.

No puc afirmar si m'ha agradat o m'ha cansat, perquè més aviat ha resultat que em perdia massa i havia de rellegir més d'un cop el que havia llegit abans.

Seria absurd tractar d'ignorar que la vida és complicada i que les històries d'amor no sempre poden ser relats plans o novel·letes roses, però tot i això, m'ha semblat un xic massa perdedora.

El protagonista principal és el doctor Marco Carrera, un especialista oftalmòleg. 

De petit, com era molt menut i escanyolit, a la seva mare li va donar per nomenar-lo colibrí, però mai no va fer cap pas per mirar de resoldre el seu problema, cosa que sí va fer el pare que el va dur a un bon especialista. Així es va poder corregir la seva manca de desenvolupament amb un tractament adequat.

Té un amic, en Duccio Chilleri amb el que comparteix una afecció gens recomanable:

Un noi molt alt i malgirbat i tanmateix dotat per a l’esport, encara que no tant com son pare havia donat per fet. 

(...)

L’únic amic que li quedava en tot Florència era en Marco Carrera. Havien estat companys de pupitre a primària i secundària, de tenis al CT Firenze i d’esquí (...) Però sobretot, sobretot, allò que va solidificar la seva amistat va ser els jocs d’atzar.  

En Marco està casat amb la Marina, però manté una passió secreta i, malgrat que corresposta mai consumada, per la Luisa:

De no estar junts n’hem sabut molt; quan finalment hem pogut estar junts no ens n’hem sortit. Per què no ho diem així? (Carta d'en Marco a Luisa)

Després d'anades i vingudes amb la seva esposa de la que acaba per separar-se, tot i que, com he avançat, tampoc no viurà mai amb la seva estimada Luisa, una tragèdia familiar els torna a aconsellar reconciliar-se: 

Hi ha éssers que viuen una vida de sacrifici per tal de progressar, conèixer, conquerir, descobrir i millorar, per acabar descobrint que no han fet sinó empaitar la vibració que els va projectar al món; per a ells el punt de partida i el d’arribada són el mateix.  

 

Si us decidiu a llegir-lo, trobareu una llarga i detallada descripció d’un episodi d’eutanàsia. No he volgut recollir ni un mot per no desvetllar a qui correspon, però m’ha semblat sens dubte el millor del llibre.

I si teniu curiositat per saber més respecte els colibrís us deixo un enllaç curiós i amb curiositats:  https://www.curiositats.cat/curiositats-del-colibri/

 

 

El colibrí

Sandro Veronesi

Traducció de Pau Vidal

338 pàgines

La mà que prenia la meva

 

Can Déu
Sabadell, 8 de juliol 2021

Una història de dues parelles, que sense saber-ho, com segurament ens passa, ha passat i passarà; sense pensar-hi, viuen en els mateixos llocs que els anys han transformat.

Jo, ho he comentat altres cops, però en el meu descàrrec diré que és ben sabut que a mesura que anem fent anys ens repetim fins a cansar, vaig néixer a Barcelona, al Carrer del Carme. El que va ser casa meva durant 21 anys no existeix, ara forma part de la Rambla del Raval, per tant, ningú no podrà tornar a viure en el mateix espai que hi vaig ser jo, però sí que es mourà pels mateixos carrers i entrarà on estaven aquelles botigues que jo vaig trepitjar fa tants anys i que ara s'han reconvertit en qualsevol altre negoci.

I ni ells ni jo no ho sabrem. Mai.

Som a finals dels cinquanta. I la vida de l'Alexandra, o la Lexie, com l'anomenarà ell, tot i que ella encara no n'és conscient, comença a canviar quan en la seva vida apareix l'Innes, que serà el seu gran amor:

L’Alexandra no sap -ni pot saber- que l’Innes Kent és allà. (...) La vida tal com la coneixerà a partir d’ara està a punt de començar, però ella està absorta, finalment, en la lectura, en la lluita amb la mortalitat d’un home que fa temps que és mort.

(...)

Té feina, un lloc per viure, ha arribat a Londres i la sensació que té és d’alegria.

I qui és l'Innes?:

La formació de l’Innes és en art. O potser seria més encertat dir que l’art és la seva prioritat.

(...)

No sap per què, però és conscient que aquesta dona és diferent, que la necessita. És un pensament inexplicable.

(...)

La presència de la Lexie a la vida de l’Innes semblava que turmentava la Gloria (la seva ex només de conveniència) d’una manera que no havia passat amb cap de les altres dones. 

Faig un salt per dir-vos que s'han enamorat apassionadament, i que han decidit anar a viure plegats, per la qual cosa, els molt conservadors pares de l'Alexandra, l'han rebutjat.

Quan els seus pares es van assabentar que la Lexie vivia amb un home, li van dir que per ells estava morta, que no es posés mai més en contacte amb ells. I ella no ho va fer.

I no passarà gaire temps fins que l'Innes emmalaltís greument i moris gairebé de forma sobtada i que la Glòria, l'antiga parella de l'Innes, la fes fora de l'apartament que compartien. Ho pot fer perquè tot i que ella només va signar un acord amb el difunt, a tots els efectes és "la legal", la que "té papers":

L’Innes, l’amor de la seva vida, va morir sol, això, la Lexie no ho superaria mai.

(...)

L’època posterior a la mort de l’Innes va ser per a la Lexie un seguit de dies infinits, d’hores buides, d’anys que anaven passant. En certa manera, no hi ha res a dir, perquè va ser una època buida, de mancança, marcada per l’absència. 

I ja han passat uns anys, els llocs, tot i que han canviat, s'han mantingut, però les vides i les persones són unes altres. Ara coneixem l'Elina, que acaba de ser mare tot i que sembla haver perdut la memòria:

Recorda que estava embarassada. I veu el nen aquí, a la seva falda. Però com hi ha arribat, és un misteri.

(...)

En el seu passaport, en el full de la declaració de la renda, en alguns formularis que ha d’omplir, hi diu que és artista . Però no sap què vol dir això.

(...)

Va conèixer en Ted perquè ella buscava un lloc per viure; buscava un lloc per viure perquè havia decidit deixar l’Oscar; havia decidit deixar l’Oscar perquè mai no es comprava material i sempre li prenia el seu... 

I, és clar, també coneixem en Ted, el seu marit, que té estranyes llacunes de memòria referents a la seva infantesa. Una parella un tant peculiar:

Feia quatre dies, l’Elina havia estat a punt de morir.

(...)

Quan pensa en la seva infantesa, recorda sobretot la sensació que la vida estava passant en un altre lloc, sense ell.

(...)

... des que ha nascut, us veig a tots dos junts i de sobte sembla que recordi coses. Però no del tot.

I malgrat que ho desconeixen, les històries dels llocs que han evolucionat, mantenen les essències del seu passat, el record dels que hi van viure, el caliu de les seves històries... Per què no? Pot ser romàntic o temptador creure-ho:

Les oficines de la revista “ambients” actualment són un cafè. O un bar. No se sap ben bé.

(...)

I assegut a la taula on abans hi havia l’escriptori de la Lexie, hi ha en Ted. 

Can Déu
Sabadell, 8 de juliol 2021

La mà que prenia la meva

Maggie O’Farrell

Traducció de Núria Parés Sellarés

367 pàgines

Les hores (i els dies) greus

 

La qualitat de les fotografies no és massa bona,
però m'ha agradat recordar-lo en aquesta visita a Sabadell
el 23 de març del 2009

Si us decidiu a llegir aquest llibre, aviat us adonareu que aquest no és un relat dels esdeveniments, sinó les vivències d'una persona, d'un home, un President, que es va trobar sol i malalt, en uns dies difícils en què tot el país vivíem amb la incertesa del desconegut, amb persones que morien cada dia soles, amb hospitals i personal desbordat i impotent, alguns amb familiars o persones properes malaltes, algunes greus i a les que no podíem acompanyar.

I profundament desconcertats, tractant de digerir i traduir els missatges confusos que ens arribaven des de les "autoritats". Veiem rodes de premsa en què més que científics o sanitaris, ens mostraven a diari militars uniformats que opinaven i ens parlaven de temes que en aquell moment ens resultaven si més no, confusos i innecessaris. Fins i tot amb el seu llenguatge bèl·lic adoptaven un caire amenaçador.

El President Torra, en les primeres pàgines i amb poques paraules, també descriu la seva percepció de les primeres trobades virtuals amb el President del Gobierno:

La pantalla amb divuit finestretes, una per al president Sánchez i la resta per als presidents autonòmics. No es podia trobar una imatge més gràfica del que és l’Estat de les autonomies. Disset pantalletes més una. 

(...)

Ha estat capaç de tot, de dir una cosa i la contrària, de pactar amb qui sigui per mantenir-se al poder. Es va autoqualificar de “resistent”. Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni perquè ni amb qui ni cap a on. Com s’enfrontarà a la pandèmia? 

Ho vam poder seguir amb el filtre que suposo imposava tot l'aparell de l'Estat, però tot i això, alguna cosa sabíem de les protestes del President i de la buidor que trobava a l'altre costat:

M’imagino que a l’Estat dec ser considerat un boig sense aturador i que represento una causa contra la qual estan disposats a tot. Però avui han hagut d’aguantar tot el que els volia dir. 

(...)

No veuen que cal el confinament total? Com és possible que no ho vegin? Quins interessos tenen per no veure-ho? Què els paralitza d’actuar? S’adonen que perdre un dia pot representar centenars de morts? 

A les xarxes diran que semblo d’Arran; jo, un noucentista d’Acció Catalana? La veritat, no sé què semblo, però ara mateix.

(...)

Hi ha presidents que parlen més de quinze minuts. No he assistit a reunions més improductives i soporíferes que aquestes. 

(...)

El president Sánchez, impertèrrit diguem el que diguem, no contesta res. Clou el tràmit i... fins a la setmana que ve.

Tampoc entre els membres del seu mateix govern trobava massa suport i gens d'escalf. Ans al contrari, sovint apareixien "filtracions" interessades del que s'estava tractant portes endins. Se'n lamenta, però ara sabem que no va aconseguir evitar-ho perquè se sentia, i possiblement ho estava, massa sol.

Les raons segurament cadascú de nosaltres déu tenir les seves interpretacions i no seré pas jo qui desveli aquí les meves:

La política catalana és allò que passa entre filtració i filtració.

(...). 

Em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai. (El mateix que explica en Puigdemont d’en Junqueras. Consignes o ineficàcia?) 

(...)

La legislatura estava acabada abans de començar. (...) Aquesta guerra sense final, agreujada per les diferències de l’acció a seguir després de la no implantació de la República, ha tingut una conseqüència directa sobre el Govern i el Parlament.

(...)

Incomprensiblement, en un moment crític de la història de Catalunya, no hem sabut trobar el camí de la lluita conjunta.

No pot evitar lamentar-se amb impotència de la seva situació:

Què bé que viuen alguns contra mi! Han sortit a disparar Comuns i PSC. I tot perquè “la dreta burgesa catalanista” està plantada davant l’Estat demanant, i exigint, sense demanar perdó per fer-ho, decrets i lleis socials de protecció als autònoms i treballadors als esquerranistes i cosmopolitistes de saló que governen Espanya.

(...)

És un joc pervers, aquest del PSC i dels Comuns, lacais dels seus amos madrilenys. (...) ...com és habitual, mai no té la culpa de res. És un prodigi de la política. L’alcaldessa líquida.

També es refereix  als presos i exiliats de Junts, i ho fa amb una breu anàlisi, curta i senzilla, però molt significativa: 

Vaig viure amb una tristesa infinita l’entrada a la presó de Jordi Turull -i dels altres-, a qui havia donat un cop de mà en una petita part de la seva intervenció. (...) Odio els aduladors tant com als conspiradors, i per això la relació amb el president Puigdemont més aviat va ser sempre respectuosament distant. També per part seva. En això ens assemblem molt. 

I ja gairebé per concloure aquest petit i segurament maldestre recull, uns petits apunts de la vessant més íntima i personal del MHP Torra:

Estic cansat però, pitjor encara, estic decebut. Decebut que tot sigui tan feixuc, que continuïn les ganivetades i deslleialtats mentre tenim el país en la situació gravíssima en què el tenim, decebut que el Govern espanyol hagi jugat amb la salut de tots i no hàgim pogut fer-hi res més que alçar la veu i buscar totes les escletxes possibles per restringir la mobilitat.

(...)

Sincerament, fins aquí hem arribat. He donat la cara en aquesta emergència per tothom. Però s’ha acabat. Han estat dos anys en què he vist coses increïbles. Però que ara, avui, en un moment tan greu, continuem d’aquesta manera, ja no... Em sento deslligat de qualsevol altre compromís que no sigui amb la meva consciència. Va de ciència, no de política! Divendres, 24 d’abril.

I concloc, no sense recomanar la lectura d'aquest llibre, un dietari que malgrat el títol considero que va més enllà d'unes hores i abasta alguns dels dies més greus, però pensant que queden moltes coses per explicar, confio tingui continuïtat en un segon volum:

I, tanmateix, aquesta vivència atroç, aquest desastre de la presó i l’exili, de què els haurà servit, a ells? I al país? És una llavor de victòria o la demostració de la derrota? Tot tenia sentit si si haguéssim continuat la lluita, si de la presó i l’exili n’haguéssim volgut fer una palanca per a la revolta real. Però no ha estat així. 

Sabadell
23 de març del 2009

 No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc no tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres. 

Les hores greus

Dietari de Canonges

Quim Torra i Pla

306 pàgines