Venjança

CCCB
Agost 2015

Abans de començar a llegir la història em vaig afanyar a cercar la definició d' "epicè". Aquest és el resultat que vaig trobar al Diccionari Invers de la Llengua Catalana:

epicè

·         Que designa indiferentment els individus mascles i femelles d'una espècie.

I ja m'endinso en el relat del que sense ser una gran novel·la, m'ha resultat entretinguda, amb un final relativament sorprenent que d'alguna manera tanca el cercle amb l'estrany inici, protagonitzat per en Claude:

Et dius Reine. Al principi el teu nom m’aterria. (...) Queda’t als meus braços, amor meu.

La Reine es va acabar de vestir en silenci.

(...)

Quan va estar sol, va triar la còlera. Per alimentar-la, va decidir que es venjaria de la Reine. Matant-la? No, esclar.

El que vol per sobre de tot és que la Reine pateixi. Que pateixi tant com ell.

No minvarà mai aquesta còlera. 

No em negareu que promet.

L'episodi inicial resta tancat, sembla oblidat, una anècdota, des del moment que en Claude coneix la Dominique, una dona senzilla, sense massa caràcter ni massa pretensions: A la feina, tenia companyes arrauxades. (...) Havia arribat a la conclusió que no devia ser bonica.

(...)

Els diumenges dinava sempre a casa dels pares. (...) Com a filla única que era havia heretat la poca conversa del pare i la calma de la mare.

Ell aviat es declararà perdudament enamorat i li proposarà matrimoni; s'hi casaran i naixerà una filla: però tot forma part d'un pla premeditat, cruel i rebuscat.

Un cop casada i mare d'una nena, farà coneixença amb la Reine, una dona bonica i sofisticada que duu els fills, casualment (?), a la mateixa escola que la filla de la Dominique. I comença una amistat íntima que és recolzada, instigada i induïda pel Claude:

Va començar l’any més formidable de la vida de la Dominique. La seva nova amistat no deixava d’intensificar-se.

(...)

El cas és que cada dia es despertava amb el goig impacient de pensar que veuria la Reine.

Potser cal notar que tots dos protagonistes tenen noms epicens i que la filla que neix de la seva unió i que el pare, que només la considera un instrument per acostar-se a la Reine, menysprearà des del primer dia, és dirà Épicène:

Als cinc anys va saber que no estimava el seu pare.

(...)

Per què se n’havia de penedir, de no estimar algú que no l’estimava  a ella?

(...)

El meu pare és un monstre. M’odia des del dia que vaig néixer. No em mata perquè la llei ho prohibeix. S’inventa altres maneres de matar-me. El que ell no sap és que l’odio. L’odio més i tot que ell a mi. I un dia, no sé com, el mataré.

Després d'un temps prudencial, en Claude per mitja de la Dominique, aconseguirà que la Reine el convidi a una de les seves festes:

Els primers dies de gener, la Dominique va veure la seva amiga. (...) Quan va arribar el vespre en qüestió, la Dominique es va posar la faldilla que l’amiga havia admirat especialment al seu armari. 

Gairebé es pot intuir el què esdevindrà a continuació. Sembla que el pervers pla tindrà el final esperat, és clar que no sempre els resultats s'hi avenen als propòsits dels intrigants.

En conclusió, m'han semblat uns personatges excessivament rebuscats i una història que malgrat té un punt d'originalitat, sembla més pròpia del segle XIX.

CCCB
Agost 2015

Els noms epicens

Amélie Nothomb

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

123 pàgines 

Hamnet Shakespeare

En Hamnet va existir, va ser fill del gran William Shakespeare i la seva esposa Anne Hathaway; fou batejat al febrer del 1585 i moria a l'edat d'onze anys, el 1596 d'una malaltia desconeguda. Tenia una germana bessona, la Judith, que el va sobreviure. 

En aquesta novel·la, l'autora narra de forma imaginativa i fantàstica els darrers dies de la seva vida i la relació amb la família.

M'ha semblat un relat deliciós que comença quan després d'un tarda de jocs esbojarrats en comú, el petit observa com la seva germana bessona emmalalteix sobtadament. Es troben gairebé sols a casa i ell tracta de cercar ajuda de manera desesperada mentre observa com la germana empitjora:

El Hamnet nota que les cames li fan figa. (...) Ha fracassat de totes totes.

I aquí comença la part més fantàstica de tot el relat, quan en Hamnet, que veu amb desesperació que la seva germana no sobreviurà, es conjura per canviar-se per ella i és així que ofereix la seva vida a canvi.

La petita es salva i ell entra en un sopor que el conduirà ràpidament a la mort.

L'Agnes, la mare, que en el moment que tot succeeix es troba a fora recollint herbes medicinals, veu amb impotència com el seu fill estimat perd la vida:

Després, i durant la resta de la seva vida, pensarà que si hagués marxat en aquell moment, si hagués recollit les bosses, les plantes, la mel, i hagués enfilat el camí de tornada a casa, si hagés fet cas del seu desassossec sobtat, indescriptible, potser hauria pogut canviar el que va passar a continuació.

(...)

La Judith, la seva filla petita, està asseguda en una cadira. L’Agnes no s’ho pot creure. La nena té la car pàl·lida, però els ulls vius i brillants. Està prima i dèbil, però obre la boca per prendre el brou, fixa la mirada en la seva mare. 

(...)

El cos del Hamnet sua, els humors li traspuen per la pell com si s’estigués buidant.

(...)

De cop i volta, el Hamnet deixa de sacsejar-se i una gran quietud s’estén per l’habitació: el seu cos ha quedat sobtadament immòbil, la mirada fixa en algun punt del sostre. 

(...)

I allà, a la vora del foc, als braços de la seva mare, a l’habitació on va aprendre a gatejar, a caminar, a parlar, el Hamnet fa l’última respiració. 

Coneixerem la història de l'Agnes, des de la seva infantesa, fins el casament i el moment actual:

L’Agnes creix veient com la mare amb sabates abraça i acaricia els seus fills rossos i molsuts. Veu com els posa al plat el pa més tendre, la carn més apetitosa. L’Agnes ha de viure amb la sensació que és una filla de segona, en certa manera defectuosa, indesitjada.

(...)

En tot cas, ja hi ha dia de casament. El sacerdot falconer, apicultor i cerveser els casarà l’endemà ben d’hora, en una cerimònia organitzada a correcuita, furtivament, secretament.

(...)

És la nit de noces de l’Agnes.(...) Volta sense rumb per la casa i va tocant les coses a mesura que se les troba.

També sabrem la història del pare, en William, que tampoc ha tingut una infantesa fàcil, amb un pare embriac i maltractador que regenta amb no gaire fortuna, un negoci de guants:

Quin sentiment de fúria, d’humiliació impotent, l’inundava en els llargs minuts d’una pallissa.

Els atacs d’ira del seu pare sorgien de no-res, com un temporal, i esclataven ràpidament.

(...)

Només pel soroll de la porta quan el pare entrava a casa, pel ritme dels seus passos sobre l’enllosat, sabia si li tocaria el rebre o no.

El jove William treballa en aquell moment com a tutor de llengua d'un infant veí, i així coneixerà la que serà la seva esposa qui de manera premeditada queda embarassada per tal que la família, que no veu amb bons ulls la relació, hagin d'accedir al casament:

Els dies que ha d’anar a Hewlands, el tutor es lleva al primer crit, plega la roba del llit i va fins a la galleda per rentar-se vigorosament. (...) Els dies que no és a Hewlands, es queda estirat al llit fins que el seu pare l’amenaça d’estomacar-lo si no s’espavila.

(...)

L’Agnes l’agafa fort per les espatlles i sap, sent, que tot anirà bé, que les coses aniran com ells volen. 

(...)

Un fill. Fet per l’Agnes i ell entre les pomes del cobert. ¿Com poden no casar-se, ara? 

Més endavant, s'aparta definitivament de l'opressió del pare, dedicant-se al teatre i marxa a treballar a Londres, on li arriba la noticia de la mort del seu fill:

Ha deixat de vendre guants, d’intentar col·locar els articles del seu pare, i s’ha desmarcat completament del negoci. Ara només treballa als teatres. 

(...)

Mentre continuï girant sobre l’eix d’aquesta vida a Londres, no hi haurà res que l’afecti. 

Desconeixia que en William Shakespeare havia escrit Hamlet, basant-se en la història personal que el va colpir, com va ser la mort del seu fill Hamnet.

Ho podeu consultar aquí: Hamnet Shakespeare 

 

 

Hamnet

Maggie O'Farrell

Traducció de Marc Rubió

358 pàgines

Tàndem

 

Sabadell Parc Catalunya
A de Barca, Joan Brossa Any:1996 

L'Armand és un home vidu, ara jubilat, que ha treballat com a tècnic d’ascensors. Té un fill, l'Antonio, que fa anys viu i treballa a la Gran Bretanya i amb qui té poca relació des que es va morir la seva mare.

Ara sembla que viu en parella i acaba de ser pare, per la qual cosa ha convidat el pare a visitar-lo: Per raó del naixement de la seva filla, l’Antoni feia l’esforç d’acceptar-me de nou a la seva vida.

A grans trets, és així com coneixem l'Armand, el que en serà el narrador/protagonista d'aquesta bella i senzilla  història d'amor, o gairebé li escau més de les segones oportunitats.

A causa d'un mal d'esquena persistent, el metge aconsella l'Armand, a practicar el ioga, i s'ha apuntat a unes classes que fan al Centre Cívic del barri. Allà coneixerà l’Elena, una dona madura i atractiva que se li adreçarà en confondre'l amb el pare d'un antic company de parvulari del seu fill Marc.

Així sabem que està casada, però ignorem (l'Armand també) si està separada o bé és vídua.

Però sabrem més coses de l'Elena: Ha treballat com a mestra d’infantil:

Havia viscut els primers anys en un poblet a tocar de Viella, havia estudiat  magisteri i havia treballat en tres escoles amb els més menuts. L’encisaven les criatures fins als sis anys.

Ella es troba en un moment i circumstància de la seva vida en què es qüestiona moltes coses:

Des de feia un temps sovint li passava que es feia preguntes que sabia que no tenien resposta. 

(...)

Un cop l’any, al juny, dinava amb un grup d’excompanyes parvulistes.

I és que, quan coneixerem el seu marit, en Ramir,  de ben segur que compartirem les seves cabòries:

S’estimava més mirar pel·lícules a casa, preferentment quan ella era fora. L’Elena feia anys que anava sola al cinema. (...) No anava sola al teatre, ho trobava delatador, incòmode.

(...)

El Ramir jove havia connectat amb el món que l’Elena coneixia. (O potser només ho va fer veure)

(...)

La vida se’ls decantava a poc a poc cap a la rutina.

I l'Elena pren una decisió important, i tot i que d'entrada l'Armand se sent sorprès, decideix que el que de debò desitja és anar a viure tota sola, començar la vida de nou:

L’apartament era quasi nou, tenia seixanta metres quadrats i un balcó ample i lluminós. (...) Els armaris buits o a poc omplir li encantaven, les parets sense quadres, l’únic mirall damunt del lavabo.

(...)

Molt d’allò que l’havia envoltat durant anys li era sobrer, com ho era molt del que havia viscut. (...) Potser hauria de dir del que havia deixat de viure? 

Sabadell Parc Catalunya
A de Barca, Joan Brossa Any:1996 

No ens demanàvem res, amb l’Elena. Ens miràvem, ens abraçàvem, ens besàvem. Jo explorava el seu plaer i ella me’n retornava més. A mi no em calia res més i crec que a ella tampoc. 

 

Tàndem

Maria Barbal

175 pàgines

Vincles familiars o febleses...

Escuain
Setembre 2021

Qui és l'Edith Goodnough, la protagonista involuntària d'aquesta història que quan la coneixem es troba a l'hospital, en estat greu i pendent d'un judici per assassinat. 

Ens la presenta en Sanders Roscoe, el seu veí que coneix molt bé la seva història:

Aquesta setmana farà vuitanta anys: una dona de cabells blancs, polida i bonica, que mai no ha pesat més de cinquanta-dos quilos i que encara pesa molt menys des de Cap d’Any.

(...)

L’Edith tenia disset anys quan la seva mare va morir, el 1914; i en tenia cinquanta-cinc quan el seu pare va morir, el 1952; i en tenia seixanta-quatre quan finalment en Lyman (El seu germà) va tornar, el 1961. És tota una vida d’estar-se a casa. 

Ella ha viscut tota la vida primer sota el jou del seu pare, un home intransigent i rude que va descarregar tota la seva frustració en els seus fills i molt especialment en la seva filla. En Lyman, el fill, sempre va tenir el suport de la germana, fins el punt que el va animar a fugir de casa mentre ella restava gairebé presonera. 

Ell era un jove apocat i reprimit:

En Lyman també estava atrapat allà. (...) Estava collat amb el mateix cargol, asfixiat en el mateix sot fangós, enfonsat fins al coll. 

(,,,)

En Lyman havia superat la primera prova. Havia tastat la cervesa i les dones si havia tingut la primera experiència d’una escapada. (...) A quaranta-un anys, era un adolescent de mitjana edat que assaboria la primera ressaca.

Passaran encara uns anys fins que esclata el conflicte de Pearl Harbor i ell tractarà d'aprofitar-ho per poder marxar de casa:

Llavors, l’any següent, un matí de diumenge de desembre(...) Pearl Harbor era el seu bitllet de sortida, la seva porta del graner oberta.

(...)

En Lyman tenia quaranta-dos anys quan va marxar. 

Després de molts anys fora de casa, en el moment que es comença a trobar necessitat de companyia i cura, torna a casa i serà, un cop més, la germana qui se'n farà càrrec de tot al llarg de sis anys en què van compartir els seus records, que ella va viure com a propis.

Arribats a aquest punt, ja sabem que en Lyman Goodnough, el germà de l'Edith és el mort, i també que ella mai ha manifestat ni una queixa, ni un retret:

Arrossegant els peus, s’anava acostant al caire de l’abisme. Pel motiu que fos, es negava a sortir. No volia abandonar la casa.

(...)    

Esperava un vagabund, un dropo, un pròfug permanent amb el cap ple de serradures, son germà.

(...)

Al final això és el que va tenir l’Edith Goodnough: va tenir sis anys del que en podríem dir passar-s’ho bé. 

Ja hem conegut que en Sanders Roscoe és el veí/narrador. Ell és el  fill del que va ser l’amor frustrat de l’Edith:

Els joves de ciutat podien marxar de casa. Si l’Edith i en Lyman haguessin sigut joves de pagès d’avui dia, si haguessin viscut una joventut esbojarrada a la dècada dels setanta, les coses també haurien sigut diferents.

(...)

Però l’Edith i en Lyman no tenien aquestes possibilitats i oportunitats d’escapar-se.

El pare d'en Sanders, tot i després de casar-se, sempre va trobar la manera d'ajudar l'Edith, a la que, malgrat la separació forçosa, va seguir estimant: 

El meu pare i l’Edith no es van veure gaire durant aquells anys, tot i que em sembla que continuaven pensant molt l’un en l’altre.

(...)

Però si jo almenys la tenia a ella, ella no tenia res. 

El seu fill va continuar l'amistat amb l'Edith. Ella va esdevenir un suport emocional en els moments difícils:

A vint-i-dos anys vaig assumir la responsabilitat d’encarregar-me del ranxo que havia construït el pare, de les grans operacions amb el bestiar i de les terres de conreu.

(...)

Llavors, més tard, aquell mateix vespre o l’endemà, agafava la camioneta i m’arribava a ca l’Edith. 

No esmento la resta de protagonistes que només se'ls ha assignat  un paper secundari i concloc amb un resum del que fins que la coneixem, ha estat la decisió de l'Edith:

En algun moment entre el març i el desembre l’Edith Goodnough va decidir, per iniciativa pròpia, què fer amb el seu germà. No ho va consultar a ningú. No és la mena de coses que es puguin consultar a ningú. (...) Havia de ser una decisió pròpia, en solitari. 

El vincle més fort

Kent Haruf

Traducció de Marta Pera Cucurull

289 pàgines