La pira al port

 

Segons el pròleg, a l'autor, Boris Pahor: A Pahor el van detenir el 21 de gener del 1944 i fins al 28 de febrer va estar tancat a la presó del carrer Coroneo de Triestre; després el van deportar als camps nazis. (...) Els que no tenim experiència amb detencions i tortures probablement no podem apreciar l’impacte d’aquesta escena en l’autor. 

Val a dir que en Boris encara és viu, té 108 anys i es considera el darrer gran supervivent dels camps de concentració nazis.

Aquesta publicació consta d'una sèrie d'històries vistes des dels ulls d'un nen, per la qual cosa encara es fa més evident la duresa dels relats i de les situacions viscudes i de la dificultat afegida, un cop alliberat del Camp de Concentració, d'incorporar-se, en el millor dels casos, a la vida quotidiana amb les seves "normes" i interessos:

Jo era un d’aquells que havien tornat d’un indret on els cossos dels morts acabaven en un forn. Havia tornat d’un indret on ens afaitaven el cap, d’un indret on havia suportat la gelor de la pluja i la neu alemanyes sobre la pell desprotegida. Jo havia tornat d’allà. I no tinc clar, encara, com ho vaig aconseguir. Però ara sóc aquí. I em diuen que m’haig de tapar el caparró amb un barret. 

En el relat que dona nom al volum, trobem a dos infants que assisteixen a les converses dels adults, sense arribar a copsar la magnitud de la tragèdia que els estava assolant.

Salvant les immenses distàncies, m'ha dut a recordar la meva infantesa, en plena postguerra, quan els adults parlaven en veu baixa, gairebé entre murmuris, d'interrogatoris, de tortures, de por, de delacions i de tant en tant, per algun comentari, podia esbrinar que era de la policia a qui es referien:

L’Evka i el Branko eren petits, no comprenien de què parlava la gent. Veien que s’havia incendiat el Narodni Dom. Els va semblar que no estava bé que els feixistes hi haguessin calat foc. Però no sabien per què també hi havia els soldats, a la plaça d’Oberdank, que ho observaven tot amb els braços plegats. (...) I per què als bombers no se’ls deixava apagar el foc? Per què els soldats miraven impassibles els homes de negre que donaven empentes als bombers just en el moment que aquests havien desplegat la lona per interceptar la persona que s’havia precipitat des de la finestra? 

I què dir de la llengua de l'escola? Un tema dissortadament d'actualitat en el moment que escric aquesta ressenya.

Jo, com tota la meva generació, vaig fer l'aprenentatge escolar (i bona part del familiar, per la por) en castellà, tot i que a l'escola de manera solapada, fèiem alguna lectura en català, amagada sota unes tapes d'història en castellà. Mai no ho entenia, però tampoc no preguntava.

En el meu cas, no havia conegut l'ensenyament en català, però sí que vaig arribar a conèixer algunes persones que gairebé no sabien parlar ni entenien el castellà quan va acabar la guerra, i van patir el mateix que ens comenta l'autor en el relat següent:

Quina mena de capità seria si va plorar com una nena quan van prohibir l’escola eslovena i la seva mestra va haver d’anar a donar classes al sud d’Itàlia. Ell l’estimava com si fos la seva mare, però per això no calia plorar. 

(...)

Sí, l’italià va portar a casa seva la violència i les baralles.(...) La nova escola havia introduït a les seves vides la rudesa i la violència, va pensar la dona. Valdria més buscar un lloc on el nen pogués fer d’aprenent.

(...)

Abans anava a l’escola per aprendre. I ara hi anava com si cada dia hagués de fer una mena de penitència. 

(...)

Si no estàs disposat a oblidar la teva llengua materna, t’espera l’oli de ricí o bé la casa incendiada. I si no saps parlar la llengua dels altres, et sometent a l’escarni. 

I abans de tancar aquesta ressenya, em permeto recomanar ferventment aquest programa amb la traductora i en Xavier Antich que es va realitzar al Més 324.

La pira al port

Boris Pahor

Traducció i pròleg de Simona Skrabec

285 pàgines

L'Anticrist

Lourdes setembre 2020

Potser paga la pena fer una petita introducció i recollir el què també trobem a la Introducció, i és que l'autor, tal com el seu pare, va estar diagnosticat d'esquizofrènia, en el seu cas complicada amb una alcoholèmia que va ser la causa definitiva de la seva mort el 27 de maig de 1939 en ple "delirium tremens" amb només quaranta quatre anys.

En el que es refereix estrictament a "L'Anticrist"  segons el Nou Testament, és aquell que s'oposaria a Crist, de la mateixa manera que el Dimoni s'oposa a Déu. 

Ho podem interpretar com el gran seductor que amaga l'essència del mal, el portador de totes les desgràcies, l'impulsor de la guerra: Però l’Anticrist és molt pitjor que un rei violent, perquè aquest rei el podem veure, escoltar, sentir i patir. En canvi, l’Anticrist té el poder de convertir el que és pròsper en un ermot, tot fent-nos creure alhora que precisament l’erm és pròsper. 

Hollywood ocupa un lloc prominent en les cabòries de Roth: Certament els humans “moderns” es diferencien dels antics sobretot pel fet que ja han establert a la terra l’Hades, el regne de l’ombra. L’Hades de l’home modern és Hollywood.

(...)

¿Quina d’entre totes les forces que decideixen sobre la nostra existència disposa de prou astúcia i poder per pagar les noies que es banyen i robar als homes que van cap a la mort? (Aquí es refereix a una pel·lícula on es recrea la trobada de Moisés i unes noies que s’estan banyant despullades, i que ell entén que han cobrat per interpretar aquest paper, mentre que a continuació fan un reportatge dels soldats que marxen a la guerra, els quals no han cobrat pas, mentre suposadament caminen cap a la mort) 

Però, més endavant, en referir-se a una estada al "País de les ombres" que qualifica com a "gran i extens, però car. Per tant, les persones no hi construeixen una casa al costat de l’altra, sinó una casa al damunt de l’altra, ja que allà l’aire encara no costa res", segueix amb la seva obsessió: 

Hollywood: És l’origen de totes les ombres del món, l’Hades que ven les seves ombres a canvi de diners, les ombres dels morts i dels vius, a totes les pantalles del món. (...) Les noies i els nois que viuen arreu del món i veuen aquestes ombres n’imiten la manera de caminar, el rostre, la figura i la postura. (...)

Els adoradors creuen que els actors encara són amos de sí mateixos i de les seves ombres.

(...)

Els pobres també s’hi venen l’ombra. Només és que no s’anomenen pobres, sinó figurants o extres. 

En referir-se a la guerra ho fa amb un exemple que m'ha resultat curiós:

I d’aquella hora ençà, ( Quan va viure en temps de guerra que de les campanes en feien canons i un cop acabada tornaven a fer campanes dels canons) cada cop que sento tocar les campanes em fa l’efecte que tot de canons es gronxen sobre les teulades i els campanars de les esglésies, i que no els branden honestos sagristans o noiets alegres, sinó aquell de qui estem parlant. 

I en el seu vagarejar pel món cercant, no oblidem, els orígens de l'Anticrist, arriba al que ell anomena "L'indret de la pau":

Havien agafat dues escombres, l’una per tal de netejar la terra, l’altra per tal de netejar el cel. I fins i tot donaven noms a les escombres. L’una s’anomenava Revolució. I l’altra es deia Intel·ligència Humana.

(...)

Així doncs, van ensenyar a la gent a formular preguntes, però només aquelles preguntes per a les quals prèviament ja es disposava d’una resposta. 

I l'ésser humà? Només té accés a una "vida" engabiats que sembla haver acceptat de manera voluntària:

Les persones van viure primer en coves, després en cabanes, llavors en cases, i ara viuen en gàbies, en gàbies fetes de vidre i acer.

(...)

Dins una cova, una cabana, una casa feta de pedra i maons, l’ésser humà es troba protegit. En canvi, dins una gàbia és presoner. (...) Però si l’ésser humà es basteix una gàbia de manera voluntària, deu ser perquè ja porta a dintre la sensació que en realitat és un presoner. 

Hi ha un moment en què s’embranca en una mena de panegíric o reflexions vers el que són, com son, com parlen i/o pensen els jueus, al meu entendre totalment innecessari i feixuc.

I concloc amb una llarga citació que m'ha semblat  molt punyent:

L’ésser humà tem l’ésser humà sense que hi hagi cap motiu, sinó que el temor de l’ésser humà cap al seu igual no és pas la conseqüència de les seves enemistats i les seves guerres, sinó que n’és la causa. Els animals temen l’home. El temen fins i tot més que no pas les feres, que són els seus enemics ancestrals.

Per tant, en ser temut per tots els éssers de la creació, l’ésser humà podria ser-ne realment l’amo.

Però com que l’ésser humà també tem els seus iguals, deixa de ser l’amo indiscutible de la creació. 

Per tant, en resum: 

Si l’ésser humà no temés els seus iguals, ni tan sols li caldria tenir por del Temptador, del diable, de l’Anticrist. 

 

L’Anticrist

Joseph Roth

Traducció de Pilar Estelrich i Arce

190 pàgines

Els invisibles

 

En Joan-Lluís, l'autor, relata a mode de memòries novel·lades, com va néixer i es va desenvolupar la seva estima incondicional per la llengua catalana. Pels qui no en tingueu cap referència, afegiré un petit apunt:

Va néixer a Perpinyà i tal com recull la Viquipèdia: " És també un militant de la llengua catalana i a través d'escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l'Estat francès."

D'això, i molt més, en parla en el seu llibre.

Però comencem per la seva presentació: Sóc el tercer de quatre fills (...) Vivíem al Voló -tan a prop de la frontera, i tan lluny dels que vivien de l’altra banda. 

La seva família: La meva història familiar per la banda paterna és una ziga-zaga per damunt de la ratlla fronterera. (...) Família humil però que devia saber que una frontera, a més d’una barrera, pot ser una oportunitat. 

(...)

El meu besavi, en tot cas, saltava tot sovint la ratlla i per això no va costar gaire al seu fill, el meu avi Narcís Lluís, seguir la ruta paterna quan el govern espanyol el va cridar per anar a la guerra d’Àfrica.

(...)

I el meu pare, doncs, Rafel Lluís, va néixer a Morellàs, el 1927. 

(...)

(La mare) Nascuda a Riudellots de la Selva i criada a Cassà de la Selva, era de família gairebé íntegrament gironina. I el seu parlar, doncs, també.

(...)

Va aprendre el francès sola. Ho va fer prou bé i sense adonar-se mai que tenia un cert do per les llengües.

Quina llengua es parlava a casa?: Parlàvem, a casa, un català rudimentari cada vegada més precari, assetjat, aïllat, estabornit per la llengua francesa i les seves envestides diàries. Era un català de família parcialment catalanoparlant.

La meva infantesa, tot i néixer i créixer a Barcelona, també estava envoltada d'una confusió amb la llengua familiar. Com que els pares pertanyien humilment al bàndol perdedor defensors de la República, la repressió era evident, tant o més que la por, i fruit d'això es parlava en castellà, fins i tot en les reunions familiars més íntimes doncs era vigent aquella expressió: "les parets tenien orelles" que a mi em tenia intrigada perquè, com és natural, no les veia pas.

Vaig ser una nena curiosa, apassionada de la lectura, pel saber, per entendre, i devorava amb fruïció tots els llibres que em proporcionava la recentment inaugurada biblioteca del barri, quan encara no tenia ni dotze anys: A partir de quinze o setze anys, i gràcies a la biblioteca del liceu, vaig començar a acumular lectures que, en bon apart, era massa immadur per entendre.

(...)

Els pòsits de lectura, encara que sigui de lectura incompresa, a vegades fertilitzen reflexions posteriors. 

És curiós el record ambivalent que tinc dels meus anys escolars. Ambivalent perquè depenia de la mestra que vaig tenir en cada etapa, tot i que de manera majoritària també era considerada una alumna de segona categoria, tant per ser filla de qui era, com perquè la migrada economia familiar, no ens permetia dur regals a les mestres (acostumaven a fer-se pels volts de Nadal i consistien en barres de torró) o contribuir a guarnir amb rams de flors, l'altar que es posava cada mes de maig (El mes de Maria, li deien i ens feien resar tots els dies): Em va recordar que jo era allò que, segons el dogma de l’escola francesa, en principi no podia ser, un alumne de segona categoria. Era un fill d’immigrants, un fill d’immigrants pobres, un passafurtant. 

(...)

De mica en mica m’havia anat adonant que l’escola i la societat m’havien mentit amb la pitjor mentida: m’havien mentit sobre el que jo era. (...) Per ser un alumne d’èxit havia d’ignorar tot el que tenia a veure amb la cultura, la llengua, la història i la identitat catalanes.

I ja concloc aquesta publicació, amb una reflexió que podria haver compartit fil per randa referint-me a l'Estat Espanyol:

Cada vegada, però, em sentia menys còmode amb la cultura francesa, com a emancipació d’un estat i d’una societat que negaven la dignitat de la llengua catalana i que l’havien condemnada ja feia molt de temps, i per sempre, a la desaparició. 

 

Els invisibles

Joan-Lluís Lluís

123 pàgines

QUEMAR LIBROS

Un títol molt suggerent, malgrat no ha estat ni de bon tros el què m'esperava quan em vaig fer amb aquest llibre, que fa un recorregut pel que, segons el seu autor, han estat elements culturals destruïts conscientment.

No podria afirmar ni negar aquest plantejament donat que no considero que tingui prou informació al respecte, però sí que goso afirmar que en algun dels exemples que ens proposa, aquesta afirmació potser està allò que se sol dir "una mica agafada pels pèls".

En la introducció del llibre és on semblava una proposta engrescadora "A lo largo de la historia, bibliotecas y archivos han sido objeto de ataque. (…) No todo puede o debería conservarse (…) la idea de que todo documento debería conservarse es económicamente insostenible." però a mesura que avançava en els exemples és quan m'ha anat decebent.

I sense més dilació passo a enumerar, de manera resumida, alguns dels exemples del llibre, dels quals he fet un petit recull a manera de mostra:

Una pira de papiros:

Al parecer, la causa última de la destrucción de la Biblioteca de Alejandría fue la falta de supervisión, liderazgo e inversión que imperó durante siglos. 

(...)

Cuando los libros eran una ganga:

La práctica de reutilizar libros viejos de forma insólita perduró en la Edad Media; se empleaban algunos volúmenes (normalmente libros litúrgicos, usados por los sacerdotes para celebrar los servicios religiosos) rotos, vendidos o reutilizados cuando quedaban anticuados o estaban demasiado desgastados para el uso diario. 

(...)

Botín del conquistador:

La destrucción de la biblioteca por los británicos en 1814 fue una acción de un Estado contra otro. 

(...)

Como desobedecer a Kafka:

Quienes sobreviven a la muerte de un ser querido a veces tienen que tomar decisiones sobre el destino del material de archivo personal (en especial cartas y diarios) que han tenido posteriormente un gran impacto en la historia de la literatura.

(...)

La brigada del papel:

Se ha calculado que se destruyeron más de cien millones de libros durante el Holocausto, en los doce años que van desde el periodo del dominio nazi en Alemania en 1933 hasta el final de la segunda guerra mundial.

(...)

Sarajevo mon amour:

La biblioteca tardó tres días (25-27 de agosto) en quemarse hasta los cimientos, tres días durante los cuales hubiera sido posible rescatar parte de sus colecciones. 

(...)

El diluvio digital:

Lo que más me preocupa del Archivo de Internet es su sostenibilidad a largo plazo. 

Como bien nos advirtió Orwell en “1984: “El pasado fue borrado, lo borrado fue olvidado, la mentira se convirtió en verdad”. 

 

Quemar libros

Una historia de la destrucción deliberada del conocimiento

Richard Ovenden

Traducción de Silvia Furió

365 páginas

Assimilació i acomodació

 

Tot va començar gairebé de sobte:

García recordó con minuciosa precisión su vívida experiencia del día anterior: los dos gigantes, el perro, el pánico paralizador, con que vivió aquel episodio.

I després d'una experiència semblant és comprensible que es comenci a qüestionar el seu estat de salut (fonamentalment la mental) 

Yo, en realidad, me encuentro muy bien. Y solamente ahora, al final, en cosa de un mes, he tenido dos momentos, dos momentos muy breves, en los que parece que sí, que algo, algún cable, se ha cruzado. 

(...)

Pienso que ojalá todo aquello fuera un sueño, una de esas pesadillas pegajosas, que te van angustiando, que te amargan la vida, hasta que te das cuenta de que la vida no era tal, sino un sueño. 

Així comença el calvari del nostre protagonista: Està convençut que ha vist una parella de gegants que passejaven un gos també gegantí. A més, a les cases del seu barri estan fent obres; sembla que augmenten l'alçada dels pisos i les entrades a molts edificis. Casualitat? O potser és que estan adaptant els habitatges a la nova envergadura dels seus inquilins?

Tot i això, físicament sembla trobar-se bé i als vespres descansa sense problemes. Igual tot plegat només són manies:

Como le había ocurrido la noche anterior, se durmió sin ninguna dificultad, como si el cuerpo, sabiamente, compensase con el olvido transitorio del sueño, los sufrimientos que estaba padeciendo la mente.

(...)

García cruzó la plaza del mercado con alguna aprensión, mirando de vez en cuando a su alrededor, pero no vio nada fuera de lo normal, tan solo el movimiento habitual a aquellas primeras horas del día. 

Donat que aquests símptomes no remeten es decideix a visitar un psiquiatra que li ha recomanat un company de feina al que ha fet partícip de la seva preocupació:

Le abrió el propio psiquiatra. Era un hombre de aspecto agradable, de unos cincuenta años y con el pelo entrecano.

(...)

García le fue narrando al psiquiatra, uno a uno, todos los momentos en los que había visto algún gigante.

(...)

Pero usted es el único que ve a esos gigantes, y por lo tanto proceden de su interior. Los genera su mente.

(...)

Si rehúyo el contacto es porque temo que la cosa siga adelante, que se amplíe a otras parcelas de la percepción. 

Li recepta uns tranquil·litzants que es pren confiadament tot i que el deixen molt apàtic i confús, però pensa que tot sacrifici és poc per tal de desfer-se de l'angoixa que li estan produint el que considera manies.

Passen els dies, el seu estat no millora, el psiquiatra tant atent en la primera visita, cada cop es mostra més esquiu i distant, ja no el vol rebre adduint que està molt enfeinat, fins i tot quan s'apropa a la consulta aquest no li obre la porta, mentre observa esverat que a l'escala de l'edifici també estan fent obres. A la feina també han començat les reformes; ara mateix estan canviant el mobiliari per un altre model més consistent i GRAN!!!

Tracta de convèncer-se que en realitat no existeixen aquests gegants que només són cosa de la seva imaginació, malgrat que:

En las calles bulliciosas, llenas de animación, se veía a más de un gigante asomando su desgarbado corpachón por encima de las cabezas de la multitud. 

(...)

Bien es verdad que en una tienda dio marcha atrás y devolvió a los estantes lo que ya había cogido, al ver el cuerpo gigantesco del tendero, y que en otra se cambió de fila por el mismo motivo. 

Els canvis a la feina s'agreugen, els companys se'l miren amb recel, té una acalorada discussió amb el seu cap: 

García era uno de los trabajadores más antiguos de la agencia, y se sentía valorado y respetado por el director, aunque también era cierto que sus contactos con el jefe a lo largo de aquellos años habían sido mínimos, y siempre circunscritos al ámbito y al horario estrictamente laboral. (…) buena parte de los recelos que de repente le asaltaron provenía del hecho -imposible de ignorar- de que el jefe también era un gigante. 

Decideix deixar de prendre's la medicació i de manera sorprenent comença a trobar-se molt millor, més tranquil.

Finalment quina creieu que serà la seva reacció: es conforma? es transforma? s'adapta?:

 

Invasión

David Monteagudo

189 pàgines