Els invisibles

 

En Joan-Lluís, l'autor, relata a mode de memòries novel·lades, com va néixer i es va desenvolupar la seva estima incondicional per la llengua catalana. Pels qui no en tingueu cap referència, afegiré un petit apunt:

Va néixer a Perpinyà i tal com recull la Viquipèdia: " És també un militant de la llengua catalana i a través d'escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l'Estat francès."

D'això, i molt més, en parla en el seu llibre.

Però comencem per la seva presentació: Sóc el tercer de quatre fills (...) Vivíem al Voló -tan a prop de la frontera, i tan lluny dels que vivien de l’altra banda. 

La seva família: La meva història familiar per la banda paterna és una ziga-zaga per damunt de la ratlla fronterera. (...) Família humil però que devia saber que una frontera, a més d’una barrera, pot ser una oportunitat. 

(...)

El meu besavi, en tot cas, saltava tot sovint la ratlla i per això no va costar gaire al seu fill, el meu avi Narcís Lluís, seguir la ruta paterna quan el govern espanyol el va cridar per anar a la guerra d’Àfrica.

(...)

I el meu pare, doncs, Rafel Lluís, va néixer a Morellàs, el 1927. 

(...)

(La mare) Nascuda a Riudellots de la Selva i criada a Cassà de la Selva, era de família gairebé íntegrament gironina. I el seu parlar, doncs, també.

(...)

Va aprendre el francès sola. Ho va fer prou bé i sense adonar-se mai que tenia un cert do per les llengües.

Quina llengua es parlava a casa?: Parlàvem, a casa, un català rudimentari cada vegada més precari, assetjat, aïllat, estabornit per la llengua francesa i les seves envestides diàries. Era un català de família parcialment catalanoparlant.

La meva infantesa, tot i néixer i créixer a Barcelona, també estava envoltada d'una confusió amb la llengua familiar. Com que els pares pertanyien humilment al bàndol perdedor defensors de la República, la repressió era evident, tant o més que la por, i fruit d'això es parlava en castellà, fins i tot en les reunions familiars més íntimes doncs era vigent aquella expressió: "les parets tenien orelles" que a mi em tenia intrigada perquè, com és natural, no les veia pas.

Vaig ser una nena curiosa, apassionada de la lectura, pel saber, per entendre, i devorava amb fruïció tots els llibres que em proporcionava la recentment inaugurada biblioteca del barri, quan encara no tenia ni dotze anys: A partir de quinze o setze anys, i gràcies a la biblioteca del liceu, vaig començar a acumular lectures que, en bon apart, era massa immadur per entendre.

(...)

Els pòsits de lectura, encara que sigui de lectura incompresa, a vegades fertilitzen reflexions posteriors. 

És curiós el record ambivalent que tinc dels meus anys escolars. Ambivalent perquè depenia de la mestra que vaig tenir en cada etapa, tot i que de manera majoritària també era considerada una alumna de segona categoria, tant per ser filla de qui era, com perquè la migrada economia familiar, no ens permetia dur regals a les mestres (acostumaven a fer-se pels volts de Nadal i consistien en barres de torró) o contribuir a guarnir amb rams de flors, l'altar que es posava cada mes de maig (El mes de Maria, li deien i ens feien resar tots els dies): Em va recordar que jo era allò que, segons el dogma de l’escola francesa, en principi no podia ser, un alumne de segona categoria. Era un fill d’immigrants, un fill d’immigrants pobres, un passafurtant. 

(...)

De mica en mica m’havia anat adonant que l’escola i la societat m’havien mentit amb la pitjor mentida: m’havien mentit sobre el que jo era. (...) Per ser un alumne d’èxit havia d’ignorar tot el que tenia a veure amb la cultura, la llengua, la història i la identitat catalanes.

I ja concloc aquesta publicació, amb una reflexió que podria haver compartit fil per randa referint-me a l'Estat Espanyol:

Cada vegada, però, em sentia menys còmode amb la cultura francesa, com a emancipació d’un estat i d’una societat que negaven la dignitat de la llengua catalana i que l’havien condemnada ja feia molt de temps, i per sempre, a la desaparició. 

 

Els invisibles

Joan-Lluís Lluís

123 pàgines