Un hombre que duerme

Una història sens dubte curiosa la que ens proposa en Georges Perec en "Un hombre que duerme", on un estudiant, en un dia crucial d'examen per la llicenciatura de Sociologia, decideix no aixecar-se del llit, i deixar els estudis alhora que trencar qualsevol relació amb els seus amics. 
Fonamentalment, decideix tancar-se a la seva habitació, seguir dormint i no respondre a cap intent de l'exterior per comunicar-se amb ell. 
I la primera reflexió serà...:

Te acostaste temprano, has dormido plácidamente. (…) Tu despertador suena, tú no te mueves en absoluto, te quedas en la cama, vuelves a cerrar los ojos. (…) Tú no te mueves. No te moverás.
(...)

Te levantas demasiado tarde (…) No terminarás tu licenciatura, no conseguirás nunca un título. No estudiarás más. 

Però aquest estat de coses no s'acaba aquí, sinó que segueix i segueix:

Permaneces en tu buhardilla, sin comer, sin leer, casi sin moverte. (…) Tienes veinticinco años y veintinueve dientes, tres camisas y ocho calcetines, algunos libros que ya no lees, algunos discos que ya no escuchas.

I a la recerca de la llibertat o l'estudi de la nova vida, el nostre protagonista es desplaça al poble, a casa dels seus pares que durant una temporada en tenen cura d'ell:

Más tarde, te vas de París, no vas a la ventura, vas a casa de tus padres. (…) Te quedas allí varios meses.
(...)

El pueblo está ahora lleno de jubilados y de habitantes de la ciudad que vienen a pasar el fin de semana y un mes cada verano, duplicando o triplicando la población invernal.

Aquesta situació no aconsegueix satisfer-lo i retorna a París, però d'alguna manera segueix adormit, sol, apartat del món i sense trobar respostes:

Vuelves a París y te encuentras de nuevo con tu buhardilla, con tu silencio.
(...)

En el silencio de tu habitación, el tiempo ya no penetra, está alrededor.

I quin pot ser el final d'aquesta aventura existencial? Els amics acudeixen al seu domicili, truquen i truquen sense obtenir cap resposta, s'amoïnen, ho comenten, insisteixen... i es cansen, deixen de trucar, deixen de parlar d'ell, l'obliden, passen a altres assumptes més immediats que són els que els omplen...

Te queda todo por aprender, todo lo que no se aprende: la soledad, la indiferencia, la paciencia, el silencio,
(...)

Te dejas ir, te dejas llevar. 
(...)

No hablas solo, todavía no. No gritas, de ninguna manera.
(...) 

Los monstruos han entrado en tu vida, las ratas, tus semejantes tus hermanos.

En definitiva:

El tiempo, que se ocupa de todo, ha dado con la solución a pesar tuyo.

El tiempo, que conoce la respuesta, ha seguido pasando.

Tino Costa

Segons ens diu el seu autor, Sebastià Juan Arbó: Em proposo d’escriure una història fosca, una història de violència i de nit. Un aclariment, potser innecessari, però que cal tenir en compte: Aquesta novel·la va estar escrita el 1947. I segueixo fent esment al seu autor: La història que vull escriure és la història tràgica i estranya de Tino Costa, la història de la seva mare i la de la Mila del Santo, i la de la petita  Sileta. (...) es donà en l’època de les guerres carlines, època de passions desenfrenades, de crims i de violències.

Val a dir que tots els propòsits confessats per en Sebastià s'acompleixen a bastament.
Començo parlant del protagonista, en Tino Costa és, suposadament, fill d'un pare desconegut nascut a finals del segle XIX, amb una infantesa marcada també per l'odi i la violència.: Tino Costa havia nascut en una època turbulenta, entre estampit de fusells i planys i crits d’alarma. Durant molt de temps el van tenir amagat per evitar a la seva mare la vergonya d’aquell infantament.(...) El part fou dolorós: la Maria Àgueda (La mare) gemegà hores i hores. (...) Tino Costa esdevingué de mica en mica un noi trist. (...) La Maria Águeda hagué de treure’l de l’escola; no hi hagué altre remei, donada l’hostilitat i les burles cruels dels altres nens. 

També en tenim notícia de la dissortada mare, la Maria Àgueda:

La petita -Maria Àgueda, la futura mare de Tino Costa- era d’una bellesa delicada, de maneres gracioses, senzilla i bondadosa. (...) creixia sota la severa vigilància del seu pare, que a penes la deixava sortir al carrer.
(...)

En aquell moment, quan la guerra bramava amb tot el seu furor, arribà a Amposta una petita tropa que venia destacada a la població. (...) Amb aquesta tropa arribà ell: era alt, ben plantat, pertanyia a una il·lustre família originària del Nord. 
(...)
A despit dels seus temors, a despit de la vigilància i de la severitat del pare, ell aconseguí encara, d’amagat, entrevistar-se amb ella. 

Però el destí, la guerra, fa que el qui hauria estat el pare de'n Tino, mori en una emboscada abans que ell vingui al món:

Mentre avançava per una sendera, a través de les hortes, sonà el retrò d’un trabuc i el capità caigué amb el front tacat de sang: caigué sense lluita i sense glòria.  I és així que el petit Tino constarà sempre com a fill de pare desconegut.

I anys més tard, després de molt temps lluny de casa en Tino torna al poble, als seus incerts orígens, i gairebé la història es repeteix, aquest cop amb la Mila, una noieta amb qui havia jugat d'infant:

Durant l’absència de Tino Costa, la Mila del Santo havia crescut i s’havia fet una dona. Tino Costa l’havia vista en poques ocasions.

I malgrat tots els impediment, i amb només unes mirades els sorgeix l'amor, prohibit, i es veuen arrossegats per una passió que mai es veurà satisfeta:

Així fou com la Mila i Tino Costa es trobaren arrabassats en aquell terbolí passional.

Tot se'ls gira en contra, cal que renunciïn: en Tino ho intenta i s'allunya, la Mila sofreix, i així arribem a un final que ja s'endevina malgrat que jo no l'especifiqui aquí:

Amb les primeres llums de l’alba, Tino Costa tornava al seu pis. Anava sense barret, escabellat. 
(...)

La Mila s’aprima; de dia en dia apareix més distreta, malalta. De nit dorm poc; a penes tasta el menjar; s’asseu a taula i espera que arribi el seu pare.
(...)

Havia passat gairebé mig any i al poble a penes se sabia res d’ella ni de Tino Costa
(...)
Una nit d’aquelles, mentre ells dos (La Mila i el seu padrí) feien via cap a la ciutat, Tino Costa, que feia el camí invers, s’estava refugiant en una balma, esperant que parés l’aiguat. 

I així gairebé acaba aquesta història. M'hi reservo els detalls del final, però no costa gaire de suposar que serà tant fosc com tota la història i és que...

Així transcorria l’existència. I els homes naixien i morien.

Twist

El primer que em va cridar l'atenció d'aquesta novel·la de  Harkaitz Cano, era la semblança dels seus protagonistes i dels fets que es narren, amb el cas de Lasa i Zabala del 1983 que va causar un gran impacte informatiu. Aleshores vaig cercar informació i en efecte, una bona part del relat està basat en aquell cas que es concreta en els dos protagonistes principals: Soto i Zebeiro. Morts per la policia després de torturar-los.

Però per damunt de tot, al meu entendre, és la història d'un remordiment: Diego Lazkano: Amic i delator sota tortures dels mateixos polis que escriuen a punta de navalla a la seva esquena la paraula (amb faltes d'ortografia) “chibato.”:

Diego reveló a Idoia (antiga novia, ara casada) con todo detalle lo que nunca antes había confesado a nadie. (…) Bajo tortura, es cierto, pero había delatado a dos de sus compañeros que se habían visto obligados a pasar a la clandestinidad por atracar un banco con pistolas de juguete.
(...)

A él lo dejaron libre tras humillarlo con el falso suicidio, después de su confesión. Y estar libre empezó a hacérsele insoportable.  (…) Después de aquello puso tierra de por medio. Sus padres le prestaron dinero para que se fuera, primero a París y luego a Lille.
(...)

Lazkano tiene en mente a aquellos a quienes hicieron desaparecer.
(...)

El recuerdo más doloroso para Diego Lazkano es, con mucho, aquel que guardaba en un recóndito rincón de la memoria clasificada bajo el epígrafe de “juguemos a imaginar dónde estaremos y a que nos dedicaremos al cabo de veinticinco años”

Son estudiantes todavía. 
(...)
Haciendo un esfuerzo especialmente doloroso, Lazkano puede llegar a imaginar al futuro de Soto, desde el día que los hicieron desaparecer, hasta hoy. Podía imaginar a Soto, cada vez más metido en la organización, cada vez más lejos de casa. (…) Podía imaginar a Zeberio trabajando en la tienda de lámparas de sus padres, inventariando el almacén con celo (…) Siempre trabajando por su cuenta, hasta que lo detuviesen. 

El llibre comença amb un episodi insòlit i atroç en què un dels morts es revolta a la seva sepultura i amb treballs aconsegueix aixecar-se, es re-composa l'esquelet tot desfent-se dels osos que corresponen al seu antic company, i es posa a caminar mentre rememora els darrers moments de la seva vida i les paraules que li van adreçar els seus torturadors i assassins mentre cavaven la fosa on els enterrarien:

Aquí. Estamos en la década de los ochenta. En el Estado español, de cada diez personas en edad de trabajar, dos están en el paro, siempre según datos oficiales.
(...)

El primer trabajo es cavar el hoyo. Un hoyo adecuado. Que pueda “adecuarse”. En el que quepas tendido mientras duermes. O con las rodillas encogidas, tampoco hace falta exagerar.
(...)
Sucederá como con la Guerra Civil: descorrerán una cortinilla, aplaudirán sin muchas ganas, descubrirán una lápida conmemorativa y, cuando no quede nadie a quien pedirle cuentas ni perdón, dirán que se ha hecho justicia. 
(...)
Digo que, como todos los mártires, al principio te convertirás en adrenalina del pueblo, y que luego te convertirás en anestesia para ese feo tubérculo llamado pueblo. (…) porque demasiada gente durante demasiados años, buscará en tu piel la razón de otras muchas cosas. Adrenalina y anestesia, puede que ambas a un tiempo. 

Però ja he avançat que per mi, la història principal és la del remordiment que es concreta:

Las principales razones por las que se pierde un amigo no son la traición o la divergencia ideológica sobrevenida, sino la inevitable erosión difuminadora de la vida.

(...)

Cuando Lazkano escribe sus historias, intenta hacerlo como Soto lo hubiese hecho, pero le resulta imposible. 
(...)

Dicen que a fin de cuentas, la verdad siempre sale a la luz. Pero la mayoría de las veces sucedía tarde, cuando ya no servía para nada.
(...)

En cualquier caso, a aquellos amigos íntimos, Soto y Zeberio, ¿no habrá sido la muerte y la culpa las que los elevaron a esta categoría? (Los mejores amigos de su muerte)

(...)

Soto deseaba ser escritor (…) pero por mucho que escribiese innumerable bocetos, apenas si llegó a ver publicado ninguno mientras vivía. 

Acabo amb una reflexió que em porta a la meva mare: El seu germà va desaparèixer a la guerra, havia una notificació de l'exèrcit republicà que el donava per mort i una altra per desaparegut, però mai no es va trobar el seu cos que sempre hem cregut que déu estar, com tants d'altres, perdut en qualsevol cuneta:

Necesita el cuerpo. Que al menos uno de ellos sea un cadáver presencial, que sus huesos confirmen el final de la historia. El cuerpo significa que el muerto reposa en algún lugar, en un sitio concreto, que allí termina su historia. (…) El sitio ofrece “descanso” no solo al muerto, sino también a su familia y a sus amigos.

També en parla: Fragments Personals

Mr. Vertigo

Mr. Vertigo és una història no sé si qualificar-la de curiosa, estranya o senzillament diferent, que ens planteja Paul Auster

Ja de bon començament ens podem fer una idea de l'insòlit del relat:

Tenia dotze anys  la primera vegada que vaig caminar per damunt de l’aigua. (...) El mestre Yehudi em va trobar quan tenia nou anys, un orfe que pidolava centaus als carrers de Saint Louis, i va treballar tres anys amb mi, sense parar.

El cert és que Paul Auster és un dels autors dels quals he llegit, no diré que tota la seva obra, però segur que una part important i mai no m'ha decebut. En aquesta ocasió tampoc no ho ha fet, tot i que val a dir, que és la història més insòlita de les que he llegit.

Coneixem el protagonista quan encara és un nen i el "descobreix" un estrany preceptor, "El mestre Yehudi" que li proposa treballar amb ell fins que assoleixi el gran repte que no és altre que el de volar, o més específicament levitar i amb aquesta destresa o habilitat guanyar uns bons diners com a "Noi Meravella":

L’oncle Slim i la tia Peg no eren gran cosa, però jo vivia a casa seva, i saber que no em volien em va glaçar la sang.
(...)

L’art de la levitació  havia estat contaminat per estafadors i xarlatans. 

El noi marxa a viure amb aquest personatge i una petita "troupe" composta per la mare del mestre i un altre noi, l'Êsop, que pateix una greu discapacitat física, tot i que una ment prodigiosa. Aquesta "família" l'acull gairebé de manera amorosa i en té cura d'ell al llarg dels anys de les diferents i cada cop més dures fases del seu aprenentatge:

Vaig aprendre les lletres i els números amb l’ajuda de l’Èsop.
(...)
Havia suportat les etapes més esgarrifoses de la meva iniciació, i el que ara m’esperava eren les diferents fases de lluita mental, l’enfrontament de mi mateix amb mi mateix.
(...)

Jo havia après a volar tot sol, o si més no a fer una cosa que s’assemblava a volar, i vaig suposar que això volia dir que era el meu propi amo, ara, i que no li devia explicacions a ningú, tret de mi mateix. Al final, va resultar que només havia arribat fins a la següent fase del meu desenvolupament
(...)
Havia estat dos anys sense pensar gaire en ningú, tret de mi mateix, i havia acceptat la gent que tenia al voltant més o menys tal com rajava, tal com els veia.

M'estalvio relatar totes les etapes de l'aprenentatge i també de les peripècies personals quan el que va ser el seu oncle que ni tan sols s'ocupava d'ell, en veure que pot treure'n algun benefici, tracta de recuperar-lo amb males arts i amenaces arribant al segrest:

Vet aquí les jugades de la fortuna. El segrest va ser la pitjor cosa que m’havia passat mai, i va acabar per convertir-se en el meu trampolí, en l’impuls que finalment em va posar en òrbita.

Ja tenim al jove noi triomfant en actuacions per diferents fires, però de la mateixa manera sobtada que havia aconseguit elevar-se, li apareixen unes insuportables migranyes que l'obliguen a deixar l'espectacle, convertint-se a les hores en Mr. Vertigo que és el que dona títol al relat:

El mal de cap  em va durar quaranta-vuit hores. (...) Llavors es va enfonsar la Borsa de Nova York i això em va fer fora de la primera pàgina.
(...)

Havia lluitat tant de temps per arribar a l’èxit, i ara, justament quan estava a punt de convertir-me en un dels immortals de la història, havia de girar cua i anar-me’n.

També en parla Fragments Personals

Algú com tu

Què pot passar-nos pel cap, si un cop morts els pares, o potser encara que sembli masclista, més concretament la mare, descobrim que no era el què ens pensàvem, que no la coneixíem? Amb quin dret podem furgar en la seva història més íntima? Jo en sabia moltes coses íntimes de la vida de la meva mare, algunes totalment desconegudes per la resta de la família, en especial del meu germà, ara ja recentment mort. Coses que naturalment mai contaré i que segons com i per qui, podrien resultar "escandaloses", però tot i això, ens podem atorgar el dret a jutjar-la? a censurar-la? I em responc a aquestes preguntes clarament retòriques, de manera senzilla i rotunda: Evidentment no hi tenim cap dret.

En certa manera, tot i salvant les enormes distàncies, "Algú com tu" de'n Xavier Bosch, m'ha recordat a "Los Puentes de Madisson" i m'explico: 

Gina. Als nou anys es mor la seva mare i la van a buscar a l’escola. Nou anys més tard reflexionarà respecte aquest fet:

No s’havia plantejat, ni per un instant, què van dir d’ella a partir del moment en què, sense saber-ho, es va convertir en el centre d’atenció.

La retrobem 20 anys més tard en un d'aquells normalment avorrits sopars d'exalumnes:

Han passat 20 anys: Sopar d’exalumnes. Primer fa mandra. Després, també. Quan hi ets, però la nyonya tendeix a evaporar-se. 

I encara un temps més tard:

La Gina, als trenta-vuit anys, s’assemblava molt a les fotos que havia vist de la seva mare a la seva edat. 

Però, torno a l'inici de les meves reflexions, en el moment en què a raó d'una trobada casual (sempre les casualitats) amb un jove que a Barcelona sembla cercar la seva mare, la Gina comença a pensar en refer el què va ser la vida de la Paulina, la mare:

Estic intentant refer la vida de la meva mare. Episodis concrets. Moments vitals.
(...)

Així que la Gina va posar un peu a la terminal de l’aeroport, a les nou tocades del matí, va sentir una estranya fiblada. La seva mare havia arribat la primavera del 1981, carregada amb dues maletes, per al casament de la seva cosina. Ella hi feia cap a la tardor, trenta anys després, amb una maleta de rodetes que no havia hagut de facturar i una bandolera creuada que pesava com un mort. 

I tot seguint el relat, fem un pas enrere i ens trobem la Paulina, mare de la Gina que s'ha desplaçat a París al casament d'una cosina amb qui la lliga un afecte especial i que pensa passar-hi tot el cap de setmana. El marit no l'ha volgut acompanyar, a ell aquestes celebracions l'atabalen. Al convit, d'una manera casual, com normalment solen començar moltes històries, la Paulina coneix en Jean Pierre, propietari d'una petita i exclusiva galeria d'art:

L’endemà el Jean Pierre... A la Paulina li feia l’efecte que havien tornat alguns capítols enrere, on ho havien deixat la nit abans, i ara no sabia en quin episodi es trobaven. En Jean Pierre l’havia rebut amb dos petons, freds, fraternals -a la galta-.
(...)

Si la Paulina hagués pogut fer fotos d’aquells dies, d’aquells carrers, d’aquelles passejades i d’aquell home tan especial... 
(...)

Tant dissabte com diumenge s’havien retrobat, d’entrada, amb educada prudència, amb tacte respectuós, gairebé amb refinament aristocràtic.

És fàcil de refer la història de la Paulina en aquell temps; l'una mica esbojarrada, i pot ser fins i tot una mica inversemblant història d'amor que va viure, i també l'astorament de la Gina, la seva filla, tant semblant físicament a la seva mare, quan descobreix els breus dies d'amor apassionat que va viure.
En definitiva, una lectura que sense massa pretensions, resulta interessant.

I per si voleu conèixer una mica més l'autor, seguint l'enllaç hi trobareu una entrevista.