Tino Costa

Segons ens diu el seu autor, Sebastià Juan Arbó: Em proposo d’escriure una història fosca, una història de violència i de nit. Un aclariment, potser innecessari, però que cal tenir en compte: Aquesta novel·la va estar escrita el 1947. I segueixo fent esment al seu autor: La història que vull escriure és la història tràgica i estranya de Tino Costa, la història de la seva mare i la de la Mila del Santo, i la de la petita  Sileta. (...) es donà en l’època de les guerres carlines, època de passions desenfrenades, de crims i de violències.

Val a dir que tots els propòsits confessats per en Sebastià s'acompleixen a bastament.
Començo parlant del protagonista, en Tino Costa és, suposadament, fill d'un pare desconegut nascut a finals del segle XIX, amb una infantesa marcada també per l'odi i la violència.: Tino Costa havia nascut en una època turbulenta, entre estampit de fusells i planys i crits d’alarma. Durant molt de temps el van tenir amagat per evitar a la seva mare la vergonya d’aquell infantament.(...) El part fou dolorós: la Maria Àgueda (La mare) gemegà hores i hores. (...) Tino Costa esdevingué de mica en mica un noi trist. (...) La Maria Águeda hagué de treure’l de l’escola; no hi hagué altre remei, donada l’hostilitat i les burles cruels dels altres nens. 

També en tenim notícia de la dissortada mare, la Maria Àgueda:

La petita -Maria Àgueda, la futura mare de Tino Costa- era d’una bellesa delicada, de maneres gracioses, senzilla i bondadosa. (...) creixia sota la severa vigilància del seu pare, que a penes la deixava sortir al carrer.
(...)

En aquell moment, quan la guerra bramava amb tot el seu furor, arribà a Amposta una petita tropa que venia destacada a la població. (...) Amb aquesta tropa arribà ell: era alt, ben plantat, pertanyia a una il·lustre família originària del Nord. 
(...)
A despit dels seus temors, a despit de la vigilància i de la severitat del pare, ell aconseguí encara, d’amagat, entrevistar-se amb ella. 

Però el destí, la guerra, fa que el qui hauria estat el pare de'n Tino, mori en una emboscada abans que ell vingui al món:

Mentre avançava per una sendera, a través de les hortes, sonà el retrò d’un trabuc i el capità caigué amb el front tacat de sang: caigué sense lluita i sense glòria.  I és així que el petit Tino constarà sempre com a fill de pare desconegut.

I anys més tard, després de molt temps lluny de casa en Tino torna al poble, als seus incerts orígens, i gairebé la història es repeteix, aquest cop amb la Mila, una noieta amb qui havia jugat d'infant:

Durant l’absència de Tino Costa, la Mila del Santo havia crescut i s’havia fet una dona. Tino Costa l’havia vista en poques ocasions.

I malgrat tots els impediment, i amb només unes mirades els sorgeix l'amor, prohibit, i es veuen arrossegats per una passió que mai es veurà satisfeta:

Així fou com la Mila i Tino Costa es trobaren arrabassats en aquell terbolí passional.

Tot se'ls gira en contra, cal que renunciïn: en Tino ho intenta i s'allunya, la Mila sofreix, i així arribem a un final que ja s'endevina malgrat que jo no l'especifiqui aquí:

Amb les primeres llums de l’alba, Tino Costa tornava al seu pis. Anava sense barret, escabellat. 
(...)

La Mila s’aprima; de dia en dia apareix més distreta, malalta. De nit dorm poc; a penes tasta el menjar; s’asseu a taula i espera que arribi el seu pare.
(...)

Havia passat gairebé mig any i al poble a penes se sabia res d’ella ni de Tino Costa
(...)
Una nit d’aquelles, mentre ells dos (La Mila i el seu padrí) feien via cap a la ciutat, Tino Costa, que feia el camí invers, s’estava refugiant en una balma, esperant que parés l’aiguat. 

I així gairebé acaba aquesta història. M'hi reservo els detalls del final, però no costa gaire de suposar que serà tant fosc com tota la història i és que...

Així transcorria l’existència. I els homes naixien i morien.