Un hombre que duerme

Una història sens dubte curiosa la que ens proposa en Georges Perec en "Un hombre que duerme", on un estudiant, en un dia crucial d'examen per la llicenciatura de Sociologia, decideix no aixecar-se del llit, i deixar els estudis alhora que trencar qualsevol relació amb els seus amics. 
Fonamentalment, decideix tancar-se a la seva habitació, seguir dormint i no respondre a cap intent de l'exterior per comunicar-se amb ell. 
I la primera reflexió serà...:

Te acostaste temprano, has dormido plácidamente. (…) Tu despertador suena, tú no te mueves en absoluto, te quedas en la cama, vuelves a cerrar los ojos. (…) Tú no te mueves. No te moverás.
(...)

Te levantas demasiado tarde (…) No terminarás tu licenciatura, no conseguirás nunca un título. No estudiarás más. 

Però aquest estat de coses no s'acaba aquí, sinó que segueix i segueix:

Permaneces en tu buhardilla, sin comer, sin leer, casi sin moverte. (…) Tienes veinticinco años y veintinueve dientes, tres camisas y ocho calcetines, algunos libros que ya no lees, algunos discos que ya no escuchas.

I a la recerca de la llibertat o l'estudi de la nova vida, el nostre protagonista es desplaça al poble, a casa dels seus pares que durant una temporada en tenen cura d'ell:

Más tarde, te vas de París, no vas a la ventura, vas a casa de tus padres. (…) Te quedas allí varios meses.
(...)

El pueblo está ahora lleno de jubilados y de habitantes de la ciudad que vienen a pasar el fin de semana y un mes cada verano, duplicando o triplicando la población invernal.

Aquesta situació no aconsegueix satisfer-lo i retorna a París, però d'alguna manera segueix adormit, sol, apartat del món i sense trobar respostes:

Vuelves a París y te encuentras de nuevo con tu buhardilla, con tu silencio.
(...)

En el silencio de tu habitación, el tiempo ya no penetra, está alrededor.

I quin pot ser el final d'aquesta aventura existencial? Els amics acudeixen al seu domicili, truquen i truquen sense obtenir cap resposta, s'amoïnen, ho comenten, insisteixen... i es cansen, deixen de trucar, deixen de parlar d'ell, l'obliden, passen a altres assumptes més immediats que són els que els omplen...

Te queda todo por aprender, todo lo que no se aprende: la soledad, la indiferencia, la paciencia, el silencio,
(...)

Te dejas ir, te dejas llevar. 
(...)

No hablas solo, todavía no. No gritas, de ninguna manera.
(...) 

Los monstruos han entrado en tu vida, las ratas, tus semejantes tus hermanos.

En definitiva:

El tiempo, que se ocupa de todo, ha dado con la solución a pesar tuyo.

El tiempo, que conoce la respuesta, ha seguido pasando.