diumenge, 29 de novembre de 2015

A voltes amb el Procés



Quan escric aquesta entrada, ja han passat més de dos mesos des que vam anar a votar i en vam conèixer els resultats.

Tal com han recollit tots els noticiaris i els articles, va ser una jornada altament participativa, sense incidents remarcables i molt emocionant. 

El fet que s'hi presentessin dues forces que des de diferents punts de vista defensessin la independència em semblava positiu, tant la coalició de JxS on s'hi trobaven representats dos partits manifestament independentistes, a més de personalitats independents i una digníssima representació del que es ve a nomenar "població civil", com la més radical formada per la CUP, ja que un contrapunt de rauxa sempre em sembla positiu.

En el que a mi respecta, poques vegades em quedo seguint els resultats de l'escrutini més enllà del que considero una hora raonable d'anar a dormir. Aquest cop, però vaig trencar la meva norma i vaig restar desperta i pendent de les notícies, comentaris i valoracions fins a gairebé la matinada.

Una barreja de sentiments se'm van barrejar aquella nit, entre l'alegria emocionada pels resultats globals dels escons aconseguits pels partidaris d'iniciar la via cap a la Independència, i la inquietud per no haver assolit una majoria més contundent i incontestable especialment en vots.

Bé, parafrasejant el poeta, tot estava per fer i tot era possible, així que era d'esperar que les dues formacions partidàries del sí, trobarien la manera de posar-se d'acord. No havia de què preocupar-se.

Les primeres manifestacions en una entrevista a Catalunya Ràdio del nou líder de la CUP, el senyor Baños,  van ser en el sentit que ells no hi posarien cap trava per tirar endavant el procés i que si bé en Mas no els agradava, s'abstindrien en les votacions perquè el futur del país estava pel damunt de tot.

Fins aquí un breu resum del neguit dels primers dies. A partir d'aquí tot es va torçar, des de la CUP van començar a fer més i més exigències i cap concessió, per dos cops consecutius i contràriament al que havien anunciat, han votat de forma negativa a la Investidura del nou President, alineant-se així amb la resta de partits anti-independentistes.

La primera, però que no seria la única decepció va ser quan des de la CUP van renunciar a formar part de la mesa del Parlament que tant dignament i responsable presideix la Sra. Carme Forcadell i així es van quedar lliures de qualsevol compromís, mentre, això sí, seguien i segueixen amb les seves exigències.

Ara mateix ens trobem amb una situació que al meu entendre frega el ridícul: S'ha aprovat una declaració de trencament amb el govern d'España, mentre que per tirar-ho endavant hi manca un Govern i per descomptat un President.

M'he sentit i em sento desconcertada i enganyada. No m'agraden les exigències ni per descomptat que s'humiliï al que a hores d'ara segueix sent President de la Generalitat, ni que sigui en funcions.

D'alguna manera aquesta actitud dels parlamentaris de la CUP em recorda "L'Auca del Senyor Esteve", en què, el fill menyspreant la tasca i els esforços dels pares es desentén del negoci familiar i decideix ser artista. Això sí, sense fer cap aportació econòmica i depenent totalment dels pares.

Si fa no fa, les paraules són:

- Doncs jo (el fill) seré escultor.
- Sí, però perquè jo (el pare) serà qui paga el marbre.






dissabte, 28 de novembre de 2015

Pura Pasión



Tal com els seu títol indica, aquesta història que ens narra Annie Ernaux, és ni més ni menys que el relat d'una passió desaforada d'una dona adulta, professora, divorciada i mare de dos fills ja independents, vers un home que segons anem coneixent a mesura que avancem en la lectura, no li ofereix altra cosa a banda de sexe: ni una paraula amable o considerada tot i els esforços de la protagonista per complaure'l en més d'un sentit:

Los únicos momentos felices al margen de su presencia eran aquellos en que me compraba vestidos nuevos, pendientes, medias, y me los probaba en casa delante del espejo; lo ideal, inalcanzable, consistía en que me viera en cada ocasión con un atuendo diferente.
(...)
El apenas reparaba cinco minutos escasos en mi blusa o en mis zapatos nuevos, y ya quedaban tirados en cualquier sitio hasta su partida. 

En certs moments li he trobat una certa semblança amb "Nueve semanas y media", tot i que l'anihilament de la protagonista no arriba als mateixos extrems devastadors.

L'home objecte del seu desig és un diplomàtic estranger, casat i presumptuós:

Le gustaba que le encontraran cierto parecido con Alain Delon. Yo intuía –en la medida que puede hacerse con precisión cuando se trata de un extranjero- que lo intelectual o lo artístico no le atraían, pese al respeto que le inspiraban.

No sabem el motiu, però gairebé sobtadament A, com l'anomena ella, marxa de França i desapareix de la seva vida, motiu per qual es queda totalment desolada:

Al principio, cuando me despertaba a las dos de la madrugada, me daba igual vivir que morir.

A raó de la ruptura o potser millor de l'abandonament, decideix escriure la seva història al temps que va reaccionant i tracta de reprendre la seva vida:

A pesar de todo, no consigo dejarlo (escriure la novel·la), como tampoco conseguí dejar a A. el año pasado, en primavera cuando esperaba a A. y lo deseaba sin interrupción. (…) Continuar significa también retrasar la angustia de entregar esto para que lo lean los demás. (…) Todavía ahora, delante de las páginas llenas de los garabatos de mi escritura, ilegible salvo para mí, puedo creer que se trata de algo privado, casi pueril y sin consecuencias. 

Personalment se'm fa difícil d'entendre una situació semblant i més tractant-se d'una persona culta i en aparença amb una vida estable, però certament suposo que no se sap mai...





dilluns, 23 de novembre de 2015

Reflexions d'un adolescent.


Peter Cameron, un autor desconegut per mi, narra la història de'un jove intel·ligent, reservat, complicat (cosa de l’adolescència), solitari i a voltes un tant entremaliat. Com correspon.

En quan al títol, segons el mateix autor, extret d'una frase d'Ovidi " Sigues pacient i fort; algun dia aquest dolor et servirà" és un reflex de la manera de ser introvertida del nostre protagonista, que al llarg de tot el llibre anirà desgranant les seves reflexions entorn tot el que l'envolta, ja siguin coses o persones. 

En James, el protagonista, acaba de complir els divuit anys, segons totes les previsions, al final de l'estiu haurà d'entrar a la Universitat; ara treballa en l'estrafolària galeria d'art de la mare. Com que gairebé mai no hi entra ningú, disposa de molt temps per donar via lliure a les seves cabòries i malgrat que tot el seu entorn es posiciona activament en contra seva, alguna cosa al seu interior comença a rebel·lar-se:

El problema principal era que no m’agrada la gent en general i la gent de la meva edat en particular, i la gent de la meva edat són els que van a la universitat. Em rumiaria anar a la universitat si fos una universitat per a gent més gran.

Amb els pares, separats de fa anys, manté una relació correcta i fins i tot cordial. Tot i això els hi dedica alguns pensaments un tant lapidaris:

Em cau bé el meu pare, tot i que és empipador i ximple.
(...)
La meva mare passa gran part de la seva vida regirant la bossa. Sempre porta aquestes bosses enormes on ho emmagatzema tot i mai no troba res. 

En general, no es relaciona massa amb ningú, com he dit de bon començament és un noi força reservat:

Estar sol és una necessitat bàsica que tinc, com menjar i beure, però m'adono que no és així per als altres.
(...)
Hi ha persones que se senten incòmodes amb un silenci, que s'apressen a omplir-lo dient qualsevol cosa, pensant que qualsevol cosa és millor que no res, però jo no sóc una d’aquestes persones. No m'inquieta pas gens el silenci.

I com no podia ser d'altra manera té idees força radicals respecte la política i la religió:

Sóc anarquista. Odio la política. Odio la política i odio la religió: sóc ateu, també. 

La història s'esdevé sense massa sorpreses ni sobresalts, de fet tot es desenvolupa de manera previsible. Un cop passat l'estiu tot tornarà a transcórrer de la manera prevista. Potser només en restarà a mode de resum un pensament pessimista, propi del seu estat de rebel·lia, que en el fons sabem que amb els anys s'anirà apaivagant segurament fins a desaparèixer:

De vegades em poso d’aquest humor en què tot el que veig o que penso em deprimeix. Tot sembla una demostració que el món és un lloc de merda i cada vegada va pitjor. 

dijous, 19 de novembre de 2015

EL VIGILANT

A l'estil del Castell de'n Kafka, en Peter Terrin  ens narra una història inversemblant i a voltes una mica delirant, de dos vigilants d'uns apartaments que podríem considerar una mescla d'hotel senyorial i vivenda luxosa, amb tota mena de serveis.

Els dos protagonistes, en Harry i en Michael, que és qui ens narra la història, viuen en complerta solitud i sense veure mai la llum del dia, a l'aparcament de l'edifici. La seva missió és vetllar per la seguretat dels hostes, però no els està permès cap tipus de relació amb ells.

Completament aïllats, depenen del que anomenen "l'organització" que és l'ens que per mitjà d'un transport tan inversemblant com ells, els subministra els queviures, unes minses vitualles que bàsicament es composen de llaunes de conserva i ampolles d'aigua, que els arriben amb una periodicitat un tant aleatòria.

La raó d'aquesta complexa situació ens fa pensar en algun tipus de cataclisme nuclear o quelcom per l'estil, però el cert és que mai no s'acaba de desvetllar aquest extrem. El cas és que sempre els cal estar alerta a l'aguait d'un hipotètic enemic invisible i inexplicable:

La rutina és un enemic insidiós. 

La seva existència és gairebé miserable. Només disposen d'una cadira i un tamboret, una petita taula plegable que no se sap ben bé d'on ha sortit i un parell de llits disposats en lliteres, mentre que la il·luminació és una miserable bombeta i els llums del mateix aparcament.

A banda del menjar, els subministren una manyopla per la seva higiene i unes tovalloles que gairebé són uns draps i prou, i alguna mena de detergent per netejar els plats i els uniformes que, això sí, han de dur sempre impecables. No tenen ni tan sols raspall de dents:

Cada dia ens posem els uniformes ben raspallats, perquè les normes són sagrades; en això en Harry i jo hi estem totalment d’acord. Al capdavall, l'uniforme fa el vigilant. L'uniforme i l'arma

Les escasses deixalles es llencen en un triturador que es troba en un extrem del mateix garatge:

L’Artur (un empleat del servei) és qui ens va explicar que a l'edifici no hi ha conductes per a llençar la brossa, perquè no ofereixen prou garanties; seria com obrir les portes a un atac amb armes biològiques. 

En les seves llargues hores de servei (només els està permès dormir-ne cinc i sempre per separat), especulen amb la possibilitat d'ascendir laboralment i entrar a forma part del que anomenen "elit" i els suposats avantatges que aquest canvi suposaria:

I a la farmaciola de l'elit hi ha realment de tot. Al matí, Modafinil, per mantenir-nos desperts, per treure el màxim rendiment a les nostres neurones. Creatina per a la massa muscular, perquè en última instància hem de ser capaços de liquidar un intrús amb les mans nues. Estem esgotats, però l'estrès no ens deixa dormir. Tamazepan. I així anar fent. N’hi ha per a tots els gustos. El paradís terrenal. 

Un canvi ve a distorsionar la seva rutina diària i és que l'organització decideix enviar-los-hi un altre vigilant, però no així ampliar-los cap tipus d'equipament, així és que ara en són tres persones i només disposen de dos seients i dos llits. Un fet inesperat i que acullen amb tota mena de sospites i especulacions que els durà fins a resoldre-ho d'una manera inesperada i violenta, fruit de la seva evident paranoia:

Un colós negre. Amb ronyons, orelles i medul·la espinal. És massa dràstic per acceptar-lo sense més, però així i tot aquí el tenim, repenjat a la paret, amb una Flock 28 carregada al maluc. Respira el mateix aire. (El nou vigilant) 

Els esdeveniments es precipiten, tots els hostes excepte un abandonen l'edifici i al seu darrere també el servei, ara innecessari, també ho fa, quedant-se així en la més completa solitud i donant pas a noves elucubracions cada cop més delirants i fora senyades.

Seguint el meu costum m'estimo més no avançar cap final. Tot i tractar-se, com es pot veure, d'una història totalment sense cap tipus de lògica, el cert és que la seva lectura t'atrapa.
Recomanable? Francament opino que sí.

El que estem fent és impensable. Residents, visites, servei: aquí és on anem en Harry i jo. L’única entrada a l’edifici, una solució que adoptem per necessitat. Quaranta apartaments de luxe, que ja pràcticament se'ns havien oblidat, es drecen en tota la seva glòria al damunt nostre. Uns apartaments que mai no hem vist, ni de prop ni de lluny!



dissabte, 7 de novembre de 2015

Juan Goytisolo

El primer que cal dir d'aquest extens llibre de memòries de'n Juan Goytisolo és la seva valentia en publicar-les l'any 1985.
I si parlo de valentia és pel contingut de les mateixes: Sense cap concessió a la hipocresia, parla sense embuts de les seves complicades, rudes i gairebé estranyes relacions amb el sexe tant amb les dones com amb els homes i amb les drogues.

De manera semblant parla de la seva família sense mostrar cap condescendència ni disfressar o dissimular res. Amb molta duresa i cruesa.


El mito familiar, escrupulosamente alimentado por mi padre, se esfumó para siempre tras la cruda verdad de un universo de desmán y pillaje, desafueros revestidos de piedad, abusos y tropelías inconfesables. 
(...)
Las sombras y opacidades de la línea materna son todavía más densas. (…) Los vestigios del pasado interferían en mi juventud de forma molesta. 

De la mateixa manera que em va passar a mi, sembla que se sentia més lligat intel·lectualment a la mare, "Mientras mi padre desconocía la existencia de la literatura (…) ella, se había forjado una cultura en la materia vasta y fuera de lo común." una mare que un dissortat dia va morir durant un bombardeig encara que com en altres aspectes de la seva vida, també amb aquesta mort s'ha guardat alguna mena de silenci. Ell ens comenta:

Cómo ocurrió su muerte, en qué lugar exacto cayó, adónde fue trasladada, en qué momento y circunstancias la reconocieron sus padres es algo que no he sabido nunca ni sabré jamás.

Jo, no és cap secret, vaig nàixer el 1943 a Barcelona, en un barri de gent humil i treballadora i en una vivenda sense cap condició ni higiènica ni estructural. Els pares treballaven, ell en una botiga de recanvis per automòbils i ella de modista, pantalonera o brodadora. Els sous eren de misèria, però amb moltes dificultats i estretors no em va faltar mai el plat a taula, tot i que no n'estic del tot segura que la mare mengés cada dia.

Si comento tot això és perquè des de ben petita tot el meu interès estava fixat en canviar de barri i millorar la meva condició de vida. I tot això, ho tenia ben clar, ho havia de fer per mitjà dels estudis. La fita era la universitat que aleshores m'hi estava negada perquè només hi podien accedir els fills de famílies benestants o "afines al régimen" i a casa no érem ni una cosa ni l'altre, ja que pertanyíem al bàndol dels republicans vençuts.

Anys més tard hi vaig poder accedir, però això ja és una altra història. M'hi he referit a la universitat per incloure unes reflexions de l'autor que estic comentat:

Para quienes no han tenido el triste privilegio de conocer la universidad española de fines de los cuarenta (…) resulta casi imposible imaginar el estado de indigencia y sopor en el que vegetaba. 

O sigui que tot i el meu anhel, poca cosa hauria tret encara que hi hagués accedit.
Sortosament, igual que en Goytisolo, la meva passió sempre van ser i ho segueixen sent els llibres. Llegir és un plaer a l'abast de tothom. Per ell (i també per a mi) ho era així:

Mientras la adquisición de los libros que buscaba me impuso una serie de sacrificios y obstáculos –tanto por el precio prohibitivo a que se vendían como por la dificultad en encontrarlos-, los coleccioné amorosamente hasta formar una modesta, pero meritoria biblioteca. 

I per concloure, una afirmació amarga i dolorosa, però no per això menys certa en una família que es trobava al bàndol dels guanyadors, dels, com ell diu, "els bons":

La pobreza inhumana que agobiaba al país afectaba incluso a sus clases altas. (…) Esta época de plagas, represión y miseria se revestía sin embargo, de puertas afuera, con oropeles de fariseísmo y exaltación: el final de la contienda, el triunfo de “los buenos”, eran descritos en casa como en el colegio en términos casi místicos.