A voltes amb el Procés

Quan escric aquesta entrada, ja han passat més de dos mesos des que vam anar a votar i en vam conèixer els resultats.

Tal com han recollit tots els noticiaris i els articles, va ser una jornada altament participativa, sense incidents remarcables i molt emocionant. 

El fet que s'hi presentessin dues forces que des de diferents punts de vista defensessin la independència em semblava positiu, tant la coalició de JxS on s'hi trobaven representats dos partits manifestament independentistes, a més de personalitats independents i una digníssima representació del que es ve a nomenar "població civil", com la més radical formada per la CUP, ja que un contrapunt de rauxa sempre em sembla positiu.

En el que a mi respecta, poques vegades em quedo seguint els resultats de l'escrutini més enllà del que considero una hora raonable d'anar a dormir. Aquest cop, però vaig trencar la meva norma i vaig restar desperta i pendent de les notícies, comentaris i valoracions fins a gairebé la matinada.

Una barreja de sentiments se'm van barrejar aquella nit, entre l'alegria emocionada pels resultats globals dels escons aconseguits pels partidaris d'iniciar la via cap a la Independència, i la inquietud per no haver assolit una majoria més contundent i incontestable especialment en vots.

Bé, parafrasejant el poeta, tot estava per fer i tot era possible, així que era d'esperar que les dues formacions partidàries del sí, trobarien la manera de posar-se d'acord. No havia de què preocupar-se.

Les primeres manifestacions en una entrevista a Catalunya Ràdio del nou líder de la CUP, el senyor Baños,  van ser en el sentit que ells no hi posarien cap trava per tirar endavant el procés i que si bé en Mas no els agradava, s'abstindrien en les votacions perquè el futur del país estava pel damunt de tot.

Fins aquí un breu resum del neguit dels primers dies. A partir d'aquí tot es va torçar, des de la CUP van començar a fer més i més exigències i cap concessió, per dos cops consecutius i contràriament al que havien anunciat, han votat de forma negativa a la Investidura del nou President, alineant-se així amb la resta de partits anti-independentistes.

La primera, però que no seria la única decepció va ser quan des de la CUP van renunciar a formar part de la mesa del Parlament que tant dignament i responsable presideix la Sra. Carme Forcadell i així es van quedar lliures de qualsevol compromís, mentre, això sí, seguien i segueixen amb les seves exigències.

Ara mateix ens trobem amb una situació que al meu entendre frega el ridícul: S'ha aprovat una declaració de trencament amb el govern d'España, mentre que per tirar-ho endavant hi manca un Govern i per descomptat un President.

M'he sentit i em sento desconcertada i enganyada. No m'agraden les exigències ni per descomptat que s'humiliï al que a hores d'ara segueix sent President de la Generalitat, ni que sigui en funcions.

D'alguna manera aquesta actitud dels parlamentaris de la CUP em recorda "L'Auca del Senyor Esteve", en què, el fill menyspreant la tasca i els esforços dels pares es desentén del negoci familiar i decideix ser artista. Això sí, sense fer cap aportació econòmica i depenent totalment dels pares.

Si fa no fa, les paraules són:

- Doncs jo (el fill) seré escultor.

- Sí, però perquè jo (el pare) serà qui paga el marbre.