dijous, 19 de novembre de 2015

EL VIGILANT

A l'estil del Castell de'n Kafka, en Peter Terrin  ens narra una història inversemblant i a voltes una mica delirant, de dos vigilants d'uns apartaments que podríem considerar una mescla d'hotel senyorial i vivenda luxosa, amb tota mena de serveis.

Els dos protagonistes, en Harry i en Michael, que és qui ens narra la història, viuen en complerta solitud i sense veure mai la llum del dia, a l'aparcament de l'edifici. La seva missió és vetllar per la seguretat dels hostes, però no els està permès cap tipus de relació amb ells.

Completament aïllats, depenen del que anomenen "l'organització" que és l'ens que per mitjà d'un transport tan inversemblant com ells, els subministra els queviures, unes minses vitualles que bàsicament es composen de llaunes de conserva i ampolles d'aigua, que els arriben amb una periodicitat un tant aleatòria.

La raó d'aquesta complexa situació ens fa pensar en algun tipus de cataclisme nuclear o quelcom per l'estil, però el cert és que mai no s'acaba de desvetllar aquest extrem. El cas és que sempre els cal estar alerta a l'aguait d'un hipotètic enemic invisible i inexplicable:

La rutina és un enemic insidiós. 

La seva existència és gairebé miserable. Només disposen d'una cadira i un tamboret, una petita taula plegable que no se sap ben bé d'on ha sortit i un parell de llits disposats en lliteres, mentre que la il·luminació és una miserable bombeta i els llums del mateix aparcament.

A banda del menjar, els subministren una manyopla per la seva higiene i unes tovalloles que gairebé són uns draps i prou, i alguna mena de detergent per netejar els plats i els uniformes que, això sí, han de dur sempre impecables. No tenen ni tan sols raspall de dents:

Cada dia ens posem els uniformes ben raspallats, perquè les normes són sagrades; en això en Harry i jo hi estem totalment d’acord. Al capdavall, l'uniforme fa el vigilant. L'uniforme i l'arma

Les escasses deixalles es llencen en un triturador que es troba en un extrem del mateix garatge:

L’Artur (un empleat del servei) és qui ens va explicar que a l'edifici no hi ha conductes per a llençar la brossa, perquè no ofereixen prou garanties; seria com obrir les portes a un atac amb armes biològiques. 

En les seves llargues hores de servei (només els està permès dormir-ne cinc i sempre per separat), especulen amb la possibilitat d'ascendir laboralment i entrar a forma part del que anomenen "elit" i els suposats avantatges que aquest canvi suposaria:

I a la farmaciola de l'elit hi ha realment de tot. Al matí, Modafinil, per mantenir-nos desperts, per treure el màxim rendiment a les nostres neurones. Creatina per a la massa muscular, perquè en última instància hem de ser capaços de liquidar un intrús amb les mans nues. Estem esgotats, però l'estrès no ens deixa dormir. Tamazepan. I així anar fent. N’hi ha per a tots els gustos. El paradís terrenal. 

Un canvi ve a distorsionar la seva rutina diària i és que l'organització decideix enviar-los-hi un altre vigilant, però no així ampliar-los cap tipus d'equipament, així és que ara en són tres persones i només disposen de dos seients i dos llits. Un fet inesperat i que acullen amb tota mena de sospites i especulacions que els durà fins a resoldre-ho d'una manera inesperada i violenta, fruit de la seva evident paranoia:

Un colós negre. Amb ronyons, orelles i medul·la espinal. És massa dràstic per acceptar-lo sense més, però així i tot aquí el tenim, repenjat a la paret, amb una Flock 28 carregada al maluc. Respira el mateix aire. (El nou vigilant) 

Els esdeveniments es precipiten, tots els hostes excepte un abandonen l'edifici i al seu darrere també el servei, ara innecessari, també ho fa, quedant-se així en la més completa solitud i donant pas a noves elucubracions cada cop més delirants i fora senyades.

Seguint el meu costum m'estimo més no avançar cap final. Tot i tractar-se, com es pot veure, d'una història totalment sense cap tipus de lògica, el cert és que la seva lectura t'atrapa.
Recomanable? Francament opino que sí.

El que estem fent és impensable. Residents, visites, servei: aquí és on anem en Harry i jo. L’única entrada a l’edifici, una solució que adoptem per necessitat. Quaranta apartaments de luxe, que ja pràcticament se'ns havien oblidat, es drecen en tota la seva glòria al damunt nostre. Uns apartaments que mai no hem vist, ni de prop ni de lluny!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada