Reflexions d'un adolescent.

Peter Cameron, un autor desconegut per mi, narra la història de'un jove intel·ligent, reservat, complicat (cosa de l’adolescència), solitari i a voltes un tant entremaliat. Com correspon.

En quan al títol, segons el mateix autor, extret d'una frase d'Ovidi " Sigues pacient i fort; algun dia aquest dolor et servirà" és un reflex de la manera de ser introvertida del nostre protagonista, que al llarg de tot el llibre anirà desgranant les seves reflexions entorn tot el que l'envolta, ja siguin coses o persones. 

En James, el protagonista, acaba de complir els divuit anys, segons totes les previsions, al final de l'estiu haurà d'entrar a la Universitat; ara treballa en l'estrafolària galeria d'art de la mare. Com que gairebé mai no hi entra ningú, disposa de molt temps per donar via lliure a les seves cabòries i malgrat que tot el seu entorn es posiciona activament en contra seva, alguna cosa al seu interior comença a rebel·lar-se:

El problema principal era que no m’agrada la gent en general i la gent de la meva edat en particular, i la gent de la meva edat són els que van a la universitat. Em rumiaria anar a la universitat si fos una universitat per a gent més gran.

Amb els pares, separats de fa anys, manté una relació correcta i fins i tot cordial. Tot i això els hi dedica alguns pensaments un tant lapidaris:

Em cau bé el meu pare, tot i que és empipador i ximple.

(...)

La meva mare passa gran part de la seva vida regirant la bossa. Sempre porta aquestes bosses enormes on ho emmagatzema tot i mai no troba res. 

En general, no es relaciona massa amb ningú, com he dit de bon començament és un noi força reservat:

Estar sol és una necessitat bàsica que tinc, com menjar i beure, però m'adono que no és així per als altres.

(...)

Hi ha persones que se senten incòmodes amb un silenci, que s'apressen a omplir-lo dient qualsevol cosa, pensant que qualsevol cosa és millor que no res, però jo no sóc una d’aquestes persones. No m'inquieta pas gens el silenci.

I com no podia ser d'altra manera té idees força radicals respecte la política i la religió:

Sóc anarquista. Odio la política. Odio la política i odio la religió: sóc ateu, també. 

La història s'esdevé sense massa sorpreses ni sobresalts, de fet tot es desenvolupa de manera previsible. Un cop passat l'estiu tot tornarà a transcórrer de la manera prevista. Potser només en restarà a mode de resum un pensament pessimista, propi del seu estat de rebel·lia, que en el fons sabem que amb els anys s'anirà apaivagant segurament fins a desaparèixer:

De vegades em poso d’aquest humor en què tot el que veig o que penso em deprimeix. Tot sembla una demostració que el món és un lloc de merda i cada vegada va pitjor.