dissabte, 7 de novembre de 2015

Juan Goytisolo

El primer que cal dir d'aquest extens llibre de memòries de'n Juan Goytisolo és la seva valentia en publicar-les l'any 1985.
I si parlo de valentia és pel contingut de les mateixes: Sense cap concessió a la hipocresia, parla sense embuts de les seves complicades, rudes i gairebé estranyes relacions amb el sexe tant amb les dones com amb els homes i amb les drogues.

De manera semblant parla de la seva família sense mostrar cap condescendència ni disfressar o dissimular res. Amb molta duresa i cruesa.


El mito familiar, escrupulosamente alimentado por mi padre, se esfumó para siempre tras la cruda verdad de un universo de desmán y pillaje, desafueros revestidos de piedad, abusos y tropelías inconfesables. 
(...)
Las sombras y opacidades de la línea materna son todavía más densas. (…) Los vestigios del pasado interferían en mi juventud de forma molesta. 

De la mateixa manera que em va passar a mi, sembla que se sentia més lligat intel·lectualment a la mare, "Mientras mi padre desconocía la existencia de la literatura (…) ella, se había forjado una cultura en la materia vasta y fuera de lo común." una mare que un dissortat dia va morir durant un bombardeig encara que com en altres aspectes de la seva vida, també amb aquesta mort s'ha guardat alguna mena de silenci. Ell ens comenta:

Cómo ocurrió su muerte, en qué lugar exacto cayó, adónde fue trasladada, en qué momento y circunstancias la reconocieron sus padres es algo que no he sabido nunca ni sabré jamás.

Jo, no és cap secret, vaig nàixer el 1943 a Barcelona, en un barri de gent humil i treballadora i en una vivenda sense cap condició ni higiènica ni estructural. Els pares treballaven, ell en una botiga de recanvis per automòbils i ella de modista, pantalonera o brodadora. Els sous eren de misèria, però amb moltes dificultats i estretors no em va faltar mai el plat a taula, tot i que no n'estic del tot segura que la mare mengés cada dia.

Si comento tot això és perquè des de ben petita tot el meu interès estava fixat en canviar de barri i millorar la meva condició de vida. I tot això, ho tenia ben clar, ho havia de fer per mitjà dels estudis. La fita era la universitat que aleshores m'hi estava negada perquè només hi podien accedir els fills de famílies benestants o "afines al régimen" i a casa no érem ni una cosa ni l'altre, ja que pertanyíem al bàndol dels republicans vençuts.

Anys més tard hi vaig poder accedir, però això ja és una altra història. M'hi he referit a la universitat per incloure unes reflexions de l'autor que estic comentat:

Para quienes no han tenido el triste privilegio de conocer la universidad española de fines de los cuarenta (…) resulta casi imposible imaginar el estado de indigencia y sopor en el que vegetaba. 

O sigui que tot i el meu anhel, poca cosa hauria tret encara que hi hagués accedit.
Sortosament, igual que en Goytisolo, la meva passió sempre van ser i ho segueixen sent els llibres. Llegir és un plaer a l'abast de tothom. Per ell (i també per a mi) ho era així:

Mientras la adquisición de los libros que buscaba me impuso una serie de sacrificios y obstáculos –tanto por el precio prohibitivo a que se vendían como por la dificultad en encontrarlos-, los coleccioné amorosamente hasta formar una modesta, pero meritoria biblioteca. 

I per concloure, una afirmació amarga i dolorosa, però no per això menys certa en una família que es trobava al bàndol dels guanyadors, dels, com ell diu, "els bons":

La pobreza inhumana que agobiaba al país afectaba incluso a sus clases altas. (…) Esta época de plagas, represión y miseria se revestía sin embargo, de puertas afuera, con oropeles de fariseísmo y exaltación: el final de la contienda, el triunfo de “los buenos”, eran descritos en casa como en el colegio en términos casi místicos. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada