dissabte, 28 de novembre de 2015

Pura Pasión



Tal com els seu títol indica, aquesta història que ens narra Annie Ernaux, és ni més ni menys que el relat d'una passió desaforada d'una dona adulta, professora, divorciada i mare de dos fills ja independents, vers un home que segons anem coneixent a mesura que avancem en la lectura, no li ofereix altra cosa a banda de sexe: ni una paraula amable o considerada tot i els esforços de la protagonista per complaure'l en més d'un sentit:

Los únicos momentos felices al margen de su presencia eran aquellos en que me compraba vestidos nuevos, pendientes, medias, y me los probaba en casa delante del espejo; lo ideal, inalcanzable, consistía en que me viera en cada ocasión con un atuendo diferente.
(...)
El apenas reparaba cinco minutos escasos en mi blusa o en mis zapatos nuevos, y ya quedaban tirados en cualquier sitio hasta su partida. 

En certs moments li he trobat una certa semblança amb "Nueve semanas y media", tot i que l'anihilament de la protagonista no arriba als mateixos extrems devastadors.

L'home objecte del seu desig és un diplomàtic estranger, casat i presumptuós:

Le gustaba que le encontraran cierto parecido con Alain Delon. Yo intuía –en la medida que puede hacerse con precisión cuando se trata de un extranjero- que lo intelectual o lo artístico no le atraían, pese al respeto que le inspiraban.

No sabem el motiu, però gairebé sobtadament A, com l'anomena ella, marxa de França i desapareix de la seva vida, motiu per qual es queda totalment desolada:

Al principio, cuando me despertaba a las dos de la madrugada, me daba igual vivir que morir.

A raó de la ruptura o potser millor de l'abandonament, decideix escriure la seva història al temps que va reaccionant i tracta de reprendre la seva vida:

A pesar de todo, no consigo dejarlo (escriure la novel·la), como tampoco conseguí dejar a A. el año pasado, en primavera cuando esperaba a A. y lo deseaba sin interrupción. (…) Continuar significa también retrasar la angustia de entregar esto para que lo lean los demás. (…) Todavía ahora, delante de las páginas llenas de los garabatos de mi escritura, ilegible salvo para mí, puedo creer que se trata de algo privado, casi pueril y sin consecuencias. 

Personalment se'm fa difícil d'entendre una situació semblant i més tractant-se d'una persona culta i en aparença amb una vida estable, però certament suposo que no se sap mai...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada