diumenge, 31 de desembre del 2017

La senyora Stendhal



Vaig assistir a la presentació a Sabadell d'aquest llibre de Rafel Nadal, conduida per en Tian Riba. Bons comunicadors ambdós, la xerrada va ser molt amena i amb les seves intervencions en Tian va ser un excel·lent contrapunt.

Tant bon punt com ha arribat a les Biblioteques de Sabadell, m'he fet amb un exemplar i he pogut gaudir d'una lectura que no m'ha decebut en absolut.

Ambientada en un poble al peu de les Guilleries de la Catalunya de postguerra, el protagonista/narrador principal és en Lluc, qui el darrer dia de la guerra perd la seva mare a causa d'una bala perduda, i és recollit per la senyora Stendhal, que viu amb el seu fill adolescent, en Dani, i el seu pare Dídac, un antic guerriller, ja ancià.

Cada matí seguíem la mateixa rutina i jo em podia llevar feliç per primer cop des que la mare havia mort, aquell maleït últim dia de la guerra

En Lluc aviat és un membre més de la nova família, de qui parla com si de la seva pròpia i natural es tractés, tot i conèixer i entendre la seva situació:

La companyia de la senyora Stendhal i la seva família em feia sentir com al pis de la mare i tornava a ser feliç com quan ella encara hi era. 
(...)
L’avi no era pas el meu avi. Era l’avi d’en Dani i el pare de la senyora Stendhal, però jo també li deia “avi”. 

Però la vida és dura, tot i que la senyora Stendhal fa tot el possible perquè el noi creixi en un entorn afectuós, també pateix les angúnies de la postguerra i els odis i les rancúnies dels vencedors.
I en Lluc, massa petit encara, se sent impotent en veure que la seva mare adoptiva sovint és assetjada per en Sabater, un dels membres destacats del poble, mentre que el seu fill Dani, seguint l'exemple de l'avi Dídac, revolucionari, simpatitza amb els maquis:

Em moria de ganes de créixer: hauria volgut ser prou gran per haver salvat l’avi i prou fort per protegir la senyora Stendhal de l’esbirro d’en Sabater i de tots aquells homes que la voltaven.

Arriba un moment que l'avi no pot suportar tota la pressió que pateix la seva família i en sentir-se en part responsable, decideix posar fi a la seva vida:

El cos de l’avi penjava de cara a les muntanyes; el vent el balancejava lentament, endavant i endarrere, cap a un costat i cap a l’altre, i els peus dibuixaven cercles concèntrics en l’aire; a l’altura de la meva cara. Tenia els ulls esbatanats i la boca oberta, com si vogués cridar.

A l'escola, en Lluc només se sentia bé amb un dels mestres:

El mestre prim m’agradava. Era amable amb tots els nens i ens llegia coses que no enteníem però que ens semblaven boniques. 

Però aviat la senyora Stendhal, es veu forçada a dur-lo a un internat on passarà molts anys:

A l'internat, lluny d'en Dani, tot resultava previsible. Avorrit. Les coses succeïen fatalment i jo no podia fer res per canviar-les. 

Faig un salt en el temps per trobar-nos amb en Dani mort i un Lluc ja adult que segueix les passes d'aquest i de l'avi:

En els últims dos anys, des que m'havia unit als maquis, no havíem obtingut cap èxit militar, però tampoc no havíem cedit en el control de les muntanyes. 

El desenllaç de la història que no desvetllaré, és un tant sorprenent, però situats en l'època que retrata, resulta força versemblant:

Les coses no són mai com semblen; per comprendre-les t’hi has d’acostar a poc a poc, amb desconfiança, i te les has de mirar des de totes les perspectives imaginables




diumenge, 17 de desembre del 2017

Una biblioteca diferent



L'autèntic orígen de tot plegat:

La biblioteca de Brautigan és un tipus de biblioteca diferent. Segueix la visió de l'escriptor nord-americà del segle XX Richard Brautigan proporcionant una casa per "els volums no desitjats, lírics i encantats de l'escriptura americana". Més de tres-cents manuscrits inèdits es recullen aquí, entre 1990-1996, i començant de nou el 2013, tots presentats per autors amb poca o cap oportunitat de veure les seves obres publicades comercialment. Cada manuscrit té la seva pròpia i única història per compartir. 

Hi podeu trobar més informació en qualsevol d'aquests dos enllaços: 

Basant-se en aquest fet real, en David Foenkinos, ha bastit aquesta història en què per un suposat atzar una parella formada per un aspirant a escriptor i la seva parella Delphine, editora, de pas per Crozon (Bretanya) visiten una peculiar biblioteca i tot furgant entre els llibres que en el seu moment van ser rebutjats, s'hi topen amb el que consideren una petita joia literària.
Admirats per la troballa, decideixen publicar-la alhora que organitzen una extensa i eficient campanya publicitària:

Al cap d’un dies, el llibre va passar al primer lloc en la llista dels més venuts de ficció. 
(...)
El llibre va prosseguir el seu camí, sempre al capdamunt de les llistes
(...)
L’èxit del llibre, trobat enmig dels rebutjats, deia molt a tota una població desitjosa de ser llegida.

La família del suposat autor, un senzill pizzer mort fa poc temps, no surt del seu astorament donat que aquest no destacava per la seva afecció a les lletres:

A la Madeleine (la vídua) li costava acceptar la idea que el seu marit no li hagués dit res de la seva passió literària. 
(...)
Oh, estic cansada de tota aquesta història (la vídua). Tothom es torna boig amb aquest llibre.

La publicació també té efectes en diferents vides de l'entorn familiar i veïnal: La filla, abandonada fa uns anys pel marit, de forma sorprenent rep la trucada del seu ex que li proposa tornar-hi. Tot plegat una mentida perquè ensuma el negoci. Magali, la bibliotecària, té un afer amb un jove escriptor fracassat i es planteja fugir amb ell abandonant el seu marit:

Segurament, en algun moment, a tothom li fa fàstic la pròpia vida, el propi ofici, però jo he estimat els llibres, he estimat en José, (el seu marit) i segurament encara l’estimo si sóc honesta. (Reflexiona la Magali, la bibliotecària) 

Tot plegat confegeix gairebé una ben travada història detectivesca amb un final un tant sorprenent, ja que un cop publicat el llibre i en plena efervescència La ciutat s’ha omplert de curiosos. I això és bo per al comerç, apareix una carta que el suposat autor del llibre li va adreçar a la seva filla fa uns anys i que serà  clau per desvetllar l’enigma i el desllorigador de tot.

Tothom qui escriu té un cor palpitant. Un cop perduda l’esperança, s’imposa l’amargura d’allò inacabat, o encara millor; el mossec dels records. 

dimarts, 12 de desembre del 2017

PLAISONG


Fa poc he llegit i comentat "Nosaltres en la nit" d'aquest mateix autor, Kent Haruf. Em va causar tan bona impressió que decidit reincidir i val a dir que tampoc no m'ha decebut.

En aquest cas, l’acció transcorre a Holt, Colorado i els protagonistes són:

Els germans Ike i Bobby que a més d’estudiar i ajudar el pare, reparteixen diaris
El dissabte passaven a cobrar. (...) Duien un llibret amb paperets que s’arrencaven amb les dates dels mesos i de les setmanes, i una bossa de lona amb un cordill per posar-hi els diners. 

El pare: Tom Guthrie Professor a l’Institut
Després de mirar-la bé (a Ella) va adonar-se que ella també estava millor ara. No tan bé com havia estat feia temps, però tornava a tenir els cabells bonics, acabats de rentar i raspallar enrere, i duia uns pantalons amples de llana i una brusa blanca i bona. 

La mare sempre malalta, que només coneixem com Ella:
Havia estat una dona bonica amb cabells marrons i suaus i braços esvelts i la cintura prima. Però ara feia cara de malalta. Tenia els ulls enfonsats darrere uns cercles foscos i la cara demacrada, prima i xuclada, com si fes dies que no es recordava de menjar o com si no hi hagués res que es fiqués a la boca i que fos bo, ni tan sols per mastegar-lo i empassar-s’ho. 
(...)
No recuperava el que et donava (al marit), el que jo volia a canvi. 

La Victòria Roubideaux: jove estudiant embarassada a qui la mare fa fora de casa i es refugia a casa de la Maggie: 
Victòria no sabia què fer. Havia emprès un canvi sobtat. Tenia disset anys i duia una criatura a dintre i estava sola la major part del dia en un apartament de Denver mentre Dwayne, el noi que havia conegut l’estiu passat i que de fet no estava gens segura de conèixer de debò, anava a treballaar a la central de Gates. 

La Maggie: també professora a l’Institut amb un pare amb demència, enamorada de Guthrie amb qui finalment té una relació íntima:
Dintre el llit ella desprenia una escalfor increïble, i era suau, i la dona més generosa que ell havia congut mai. I semblava que li fregava tot el cos amb setí. 

Els germans Mc.Pheron: Harold i Raymond. Grans i solters que a petició de la Maggie acullen la Victòria a casa seva.
Els seus pares varen morir en un accident de camió quan aquests vells eren més joves que tu (Victòria) ara. 

Judy, una companya de treball que té una aventura esporàdica amb en Guthrie
Aleshores ella va sortir del lavabo amb una camisola i res a sota i ell va poder veure els medallons foscos de les arèoles i els contorns dels pits, petits, i el delta fosc dels pèls. (...) Va ficar-se al llit amb ell. Feia molt de temps. Feia gairebé un anys que Ella i Gurthrie no dormien junts. Va notar l’escalfor de Judy al seu costat, al llit. 

Tota la trama, gairebé coral, dons els personatges acaben conformant una mena de comunitat en la qual s'ajuden mútuament, tot i que estrictament, només en algun cas viuen sota el mateix sostre.
De fet, les històries més o menys compartides tenen en comú l’institut que podem considerar com un protagonista més. 

Una lectura un tant diferent i interessant.







divendres, 8 de desembre del 2017

Panóptic


Diverses vegades he escoltat o llegit alguna referència a aquest llibre. Normalment em deia que l'havia de llegir, però anava passant el temps i mai no semblava trobar l'ocasió per fer-ho.
Enguany, tot el tema de la manca de llibertat ha esdevingut, si més no per mi i per altres persones del meu entorn, quelcom de dolosa actualitat; a més he seguit escoltant veus que anomenaven algun paràgraf del mateix i de manera decidida el vaig anar a cercar al catàleg de les biblioteques de Sabadell.
Amb gran disgust vaig poder comprovar que no es trobava en disposició en cap d'elles i vaig ampliar la meva diguem-ne recerca, cap a altres biblioteques.
Bé, el fet és que he aconseguit llegir-lo i val a dir que no m'ha deixat indiferent. Escrit per Michel Foucault el 1975, està estructurat en quatre parts: 

Suplici:
¿Qué es un suplicio? “Pena corporal, dolorosa, más o menos atroz”, decía Jaucourt.
(...)
Escrita, secreta, sometida, para construir sus pruebas, a reglas rigurosas, la instrucción penal es una máquina que puede producir la verdad en ausencia del acusado. 
(...)
La protesta contra los suplicios se encuentra por doquier en la segunda mitad del siglo XVIII: entre los filósofos y los teóricos del derecho; entre juristas, curiales y parlamentarios; en los Cuadernos de quejas y en los legisladores de las asambleas. 

Castic:
El derecho de castigar ha sido trasladado de la venganza del soberano a la defensa de la sociedad. (...)
El arte de castigar debe apoyarse, por tanto, en toda una tecnología de la representación. 

Disciplina:
La disciplina no es ya simplemente un arte de distribuir cuerpos, de extraer de ellos y de acumular tiempo, sino de componer unas fuerzas para obtener un aparato eficaz. 
(...)
En resumen, puede decirse que la disciplina fabrica a partir de los cuerpos que controla cuatro tipos de individualidad, o más bien una individualidad que está dotada de cuatro características:
Es celular 
 Es orgánica
Es genética
Es combinatoria.
(...)
El poder disciplinario, en efecto, es un poder que, en lugar de sacar y de retirar, tiene como función principal la de “enderezar conductas”; o sin duda, de hacer esto para retirar mejor y sacar más.
(...)
El castigo disciplinario tiene por función reducir las desviaciones.

Presó:
La prisión, lugar de ejecución de la pena, es a la vez lugar de observación de los individuos castigados. En dos sentidos. Vigilancia naturalmente. Pero conocimiento también de cada detenido, de su conducta…
(...)
Es dócil un cuerpo que puede ser sometido, que puede ser utilizado, que puede ser transformado y perfeccionado.

En la introducció, Foucault fa el que podríem considerar com una declaració d'intencions:

Objetivo de este libro: una historia correlativa del alma moderna y de un nuevo poder de juzgar; una genealogía del actual complejo científico-judicial en el que el poder de castigar toma su apoyo, recibe sus justificaciones y sus reglas, extiende sus efectos y disimula su exorbitante singularidad.
(...)
Es feo ser digno de castigo, pero poco glorioso castigar. 

Com es pot apreciar, m'he detingut més en l'apartat de la disciplina i és que els darrers esdeveniments a casa nostra ha fet que hi trobi molts punts en comú, com ara per exemple, aquesta: '"enderezar conductas" o "reducir desviaciones". És clar que tot plegat pot conduir a més d'una lectura o interpretació. Jo em quedo amb les meves i, com no podria ser d'altra manera, deixo que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

El Panòptic:
I encara em resta comentar quelcom respecte el títol que he triat per aquesta entrada: El Panòptic.  Ideat i dissenyat per Jeremy Bentham., es va concebre com un sistema perfecte per exercir la vigilància. Les persones vigilades mai no veuen el vigilant, ni poden saber en quin moment són observats.
Quan vaig visitar la Model, un cop tancada pel aleshores Conseller de Justícia Carles Mundó, (quines ironies), em va impressionar aquesta estructura que té una funció molt específica i que no és altra que la de controlar, i com Foucault comenta, i confesso que per la meva sorpresa, no es troba només en edificis penitenciaris:

El hecho de ser visto sin cesar, de poder ser visto constantemente, es lo que mantiene en su sometimiento al individuo disciplinario.
(...)
El que está sometido a un campo de visibilidad, y que lo sabe, reproduce por su cuenta las coacciones del poder. 
(...)
El Panóptico es un lugar privilegiado para hacer posible la experimentación sobre los hombres, y para analizar con toda certidumbre, las transformaciones que se pueden obtener en ellos. 
(...)
Es polivalente en sus aplicaciones; sirve para enmendar a los presos, pero también para curar a los enfermos, para instruir a los escolares, guardar a los locos, vigilar a los obreros, hacer trabajar a los mendigos y a los ociosos.

Panòptic de la Model






dissabte, 2 de desembre del 2017

Calígula



Segons el Pròleg escrit per Jaume Mascaró PonsEl 1937 Camus viu un moment peculiar. D’una banda s’acaba de separar de la seva primera dona, Simone Hié, amb qui ha compartit dos anys de tensions i confrontacions. Per l’altra, està iniciant una etapa de replantejaments: deixa el Partit Comunista (...) i canvia de grup teatral.

De Calígula, la història ens diu que fou un emperador romà, que si bé en el principi del seu controvertit regnat sembla que va ser apreciat pel seu poble i els seus cercles pròxims, aviat va donar mostres d'una conducta extravagant i cruel.

En aquesta obra, Camus ens presenta l'etapa en què, a raó de la mort de Drusil·la, la germana-amant, i de la que en alguns estudis se'l fa responsable directe, l'emperador, consumit pel dolor, sofria constants atacs irats i almenys en aparença fora-senyats.

Però quan llegim o escoltem les reflexions que l'autor posa en la seva boca, ens podem adonar que, d'alguna manera, el salva:

No és pas més immoral robar directament als ciutadans, que anar deixant caure impostos indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat. 
(...)
Sempre som lliures a costa d’algun altre. És molest, però és normal. 
(...)
No hi ha res com l’odi per fer que la gent es torni intel·ligent. 
(...)
Un tirà és un home que sacrifica els pobles en nom de les seves idees o de la seva ambició. Jo, no en tinc d’idees, i ja no aspiro a res més pel que fa als honors i al poder. 
(...)
I si em resulta tan fàcil matar, és perquè no em resulta difícil morir. 

Quèrees: No m’agrada gens res d’això. Però tot anava massa a l’hora. Aquest emperador, era perfecte. 
(...)
Reconeguem, almenys, que aquest home exerceix una influència innegable. Obliga a pensar. Obliga tothom a pensar. La inseguretat, això és el que fa pensar. I és perxò que hi ha tants odis que l’empaiten. 

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure la impactant representació que s'ha fet en el Teatre Romea, sota la direcció de Mario Gas, amb un excel·lent Pablo Derqui com a protagonista, que ha estat la que m'ha conduït a la lectura de l'obra per tal de poder copsar amb deteniment tots els matisos dels profunds diàlegs i reflexions.