dissabte, 23 de gener del 2016

RODA DE SOLITARIS




Cinc relats que confluiran per mostrar-nos la dissortada història d'una família durant la Guerra Civil. Cinc punts de vista que, sense saber-ho i fins i tot sense arribar a conèixer-se algun d'ells, van aclarint el caràcter i fins i tot alguna reacció del que, per mi és el protagonista i que no és altre que en Carles, el pare de l'Avel·lí, que curiosament no protagonitza directament cap capítol i sempre són els altres que ens el presenten en les diferents facetes com a pare, espòs, capità i amant.

Ja coneixem en Joaquim Amat per la seva obra més coneguda, K.L.Reigh que he comentat en aquest mateix espai, però aquest cop parlem d'una novel·la publicada uns anys abans.

En aquest cas, tot i que també té la guerra com a rerefons, ens conta la història d'una mateixa família narrada a partir de cinc personatges que d'una o altra manera han participat o han estat testimonis excepcionals de la seva vida i el seu destí final com a perdedors durant la Guerra Civil.

El relat l'inicia l'Avel·lí, un nen de dotze anys, fill únic d'una família benestant en el moment que el pare marxa a la guerra. Ell manté una relació epistolar amb el pare absent al qual li professa una gran admiració, mentre que amb la mare es manté més distant. Sovint reflexiona sobre la seva situació familiar i lamenta que la mare li pugui explicar al pare algun fet que faci que aquest el pugui recriminar. i recorda un episodi en que ha acabat lesionat en un d'aquells jocs a pedrades entre dos grups rivals i que ha tingut conseqüències en la seva relació amb la família:

L’Avel·lí no va tenir temps d’obeir. Envalentonat, satisfet d’ell mateix i també -ai las!- inexperimentat en palestres d’aquesta mena, resultà ser la primera baixa. Ell ignorava que a la guerra -petita o gran- no es pot anar amb el cap alt. 
(...)
Els grans s’entenen bé entre ells. (...) De cop i volta resulta que no té per a dir. (...) l’Avel·lí esgratinya el paper dins que se li rebrega als dits i acaba fent-ne una bola

Sabem per la Berta, la mare, que la relació amb el seu fill no és bona, que aquest noi se li està fent estrany, i amb el marit, que ella es confessa no haver estimat mai,  al front, troba en les atencions de'n Ricard un consol per la seva solitud i acaba tenint una aventura:

Berta es reprotxa no pensar en el seu fill com temps enrere (...) Cada vegada més fred, més indiferent, més llunyà, poc li costa creure que l’Avel·lí sigui també cada vegada menys seu. 
(...)
(I referint-se al seu amant, Ricard) Tots els homes fan igual, però mentre amb uns es pot arribar a tot, amb altres no serà possible. Berta no sabria explicar el perquè. (...) És... és una força d’atracció indefinible. Parlar d’amor li sembla estúpid. 

Ara és Esteve qui ens parla. Ell ha lluitat amb en Carles, l'ha conegut com a capità i l'ha sobtat el seu valor i la seva duresa, una imatge que contrasta amb la de la Berta que el recorda com un home més aviat apocat i feble. L'Esteve ha estat fet presoner després d'haver desertat i considerant-se un covard viu amb la temença de ser descobert pels seus companys de captiveri:

La por no és solament un sentiment d’angoixa davant el perill, sinó més tost un estremiment físic de dolor real. (...) Era la por una opressió material a les entranyes, l’ofec al pit, la paralització progressiva dels ressorts de la voluntat. 
(...)
Què queda de Carles al cap de tres dies de no veure’l, després de tot el que ha passat? (...) Esteve no  encerta a explicar-se què passa dintre seu. Hi ha Carles, l’amic, que ara, absent, ja no pot reconèixer, un amic que és, tirant llarg, un simple record, inquietant. 
(...)
No costa gaire ser valent quan no hi ha ganes de viure. (...) I la guerra és córrer molt, anar endavant o enrere, tant se val, però fer-ho tot corrent, amb presses, com si s’hagués d’acabar la feina a data fixa. 

Trobem en Carles en la rereguarda, convalescent d'una ferida, en una sortida a un establiment d'esbarjo, mig cabaret i mig local de prostitució quan fa coneixença amb la Nora, una treballadora amb la qual establirà una relació molt íntima fins el punt que ambdós s'enamoren i tracten d'encetar uns plans de futur.
Fruit de la confiança de la relació, coneixem una altra part de la història familiar de'n Carles, que acaba confiant-li algun dels seus secrets més íntims, entre d'altres que va arribar a conèixer la infidelitat de la seva esposa quan descobreix en un moneder abandonat a la calaixera una nota comprometedora, però ja res no importava, ni l'esposa ni el fill, tots dos...:

Van morir tots dos soterrats en un refugi. La meva dona era jove i bonica, ell era un xicot de dotze anys que volia venir amb mi a fer la guerra. 
(...)
Beure és com viure al costat d’alguna persona a qui s'estima. 

I ja per acabar coneixem "El Negre", el subaltern que l'admira i el serveix fins el darrer moment i més enllà, perquè en Carles cau en una acció que en aquest cas no ha estat agosarada, cau en el moment en què semblava que la vida li podia tornar a donar una nova oportunitat:

A més, donava gust sortir amb el capità! Ell sabia posar-se al davant de tots i encertava sempre a fer el que millor convenia. Un valent, allò que se’n diu un oficial que coneix la feina! 

Tot plegat, un munt de vides esgarriades, unes històries segades sovint abans de començar. En Carles que tornava a estimar la vida, la Nora que no sabrà mai que se'n va fer del seu estimat i amb un grapat de promeses que no es compliran, L'Avel·li, mort tant prematurament, la Berta i els seus dubtes tant absurdament morts en un refugi que els havia de salvar. L'Esteve i els seus remordiments...

Però la guerra és un monstre que ens va devorant l'un darrere l’altre, inexorablement, i que no deixa marge a cap esperança com no sigui la més miserable de totes, la de sobreviure amb el cos... No ens queda altre camí que el d’aquesta nit que fa mesos que dura, esperant a les palpentes vés a saber què. 


dilluns, 18 de gener del 2016

Konzentrations Lager Reich.


Amb aquesta novel·la gairebé autobiogràfica i colpidora, Joaquim Amat-Piniella, ens narra, basant-se en la seva experiència d'uns fets reals, la supervivència d'un grup de soldats republicans espanyols al camp de concentració Reigh annex a Mathausen. 

Havien fet una guerra civil i ara sofrien captiveri per una causa. 

L'autor va trigar setze anys a publicar-la, en algun estudi al respecte s'esmenta que aquest va ser el temps que va esmerçar a confegir el relat.

A diferència d'altres llibres que parlen de les condicions dels presoners als camps de concentració nazis, posant especial èmfasi en la massacre de la població jueva, en Joaquim ens presenta un retrat acurat dels companys republicans de captiveri i de les diferents reaccions humanes davant l'horror del camp de concentració:

En Francesc, creia en un final feliç; l'avanç fulminant dels exèrcits anglesos i les revoltes nacionals dels oprimits.
(...)
L'Emili somreia quan pensava en la ingènua fe del seu amic [Francesc]. La realitat del camp s'imposava feixuga damunt els somnis. 
(...)
En Vicent tenia fam, molta fam. (...) En Vicente era un condemnat a mort, ell ho sabia prou bé, però, abans de morir, maldava per defensar-se com un gat panxa enlaire.

En referir-se a la convivència dels presoners al camp, ens fa el que almenys per mi és una sorprenent reflexió:

Era un món amb classes socials ben diferenciades, més injustes encara que les de l’altre món, ja que els motius que les determinaven no eren mai la conducta ni el mèrit personal, ni la intel·ligència, la laboriositat o l'audàcia, sinó la sort, el favoritisme i, ben sovint, les inclinacions inconfessables. 

També comenta el moment en què un cop certificada la mort de Hitler, comencen les tasques per l'alliberació, en què es desfermen les passions i les venjances. L'Emili observa, i en les hores incertes fins a l'arribada de les forces alliberadores, en la mesura de les seves escasses possibilitats, amb un grup de companys tracta de mantenir un mínim d'ordre mentre no arribi la culminació de la tan anhelada llibertat:

Aquelles poques hores, les darreres, semblaven més dures que tots els anys anteriors. Era una exacerbació de sensacions i sentiments; la fam es convertia en bulímia, la temença de no arribar a l’Hora imminent es transformava en pànic. (...)L'instint de conservació s'havia desfermat i l'actitud d'aquella gent era humana només pel que tenia de bestial. 
(...)
La gent únicament pot tenir consciència del canvi si allà on hi havia sang dels uns hi ha ara sang dels altres; si allò que era prohibit és avui permès i viceversa. 

I ja un cop alliberats, mentre s'organitza l'evacuació cap les diferents destinacions dels pocs supervivents, es fa palès que fins i tot en circumstàncies extremes es fan evidents els recels i les divisions entre els qui fins fa només unes hores han compartit les misèries del camp de concentració.

L'Emili se sentia avergonyit del menyspreu instintiu que molts espanyols demostraven ara en els seus contactes amb la massa de desvalguts.

I concloc fent-me ressò un cop més de les seves paraules:

Després de portar una temporada al camp, quan arribava l'aclimatació a força de renúncies i d'esmussament mental, aquell lloc de tortura i de mort prenia als ulls del pres l'aparença d’un poble, com una imatge deformada dels del món exterior. 
(...)
Aquesta injustícia bàsica no era casual, sinó que formava part del sistema penitenciari. Si algú havia de salvar el cos, sortiria del camp amb l'esperit estrafet.









dimecres, 13 de gener del 2016

ENVELLIR

He tingut poques possibilitats de conviure amb persones properes que hagin envellit. Els pares van morir molt joves i als avis ni tan sols els vaig arribar a conèixer.

És per això que ara que jo ja he entrat en aquesta etapa de la meva vida m'he sentit no sé si encuriosida o empesa a tractar d'entendre el què significa el procés d'envellir.

Naturalment podia recórrer a les definicions que trobem en qualsevol enciclopèdia. Segons la sempre recurrent Viquipèdia: 

"L'envelliment o senescència és el conjunt de modificacions morfològiques i fisiològiques que apareixen com a conseqüència de l'acció del temps sobre els éssers vius, que suposa una disminució de la capacitat d'adaptació en cada un dels òrgans, aparells i sistemes, així com de la capacitat de resposta als agents lesius (noxes) que incideixen en l'individu. L'envelliment dels organismes i particularment el nostre com espècie humana, ha estat motiu de preocupació des de fa anys. i particularment el nostre com espècie humana, ha estat motiu de preocupació des de fa anys.
I segueix, amb una llarga explicació que si us vaga podeu consultar, però jo voldria anar una mica més enllà i fixar-me en la meva experiència personal, és a dir, a les meves sensacions i percepcions tant quan m'enfronto a la meva imatge al mirall o d'una manera més quotidiana, quan constato que ja no camino amb la mateixa energia, que em fatigo en pujar i baixar escales o, més senzillament que ja no em ve tant de gust fer determinades activitats i no per res en concret, sinó més aviat perquè ja no en tinc ganes. 
Crec fermament que com quasi tot en aquesta vida, no hi ha una única manera d'envellir i que sempre que la salut ens acompanyi ho podem fer bé, amb dignitat i fins i tot amb humor, o malament, rondinant, exclamant-nos contínuament, perquè ja no podem fer tal o qual cosa amb la mateixa energia que "abans" (aquesta utilització del mot abans sempre m'ha fet una certa gràcia).

Tret de conservar-me en un estat de salut raonablement bona, només hi ha un aspecte que de ben segur m'amoïna més que qualsevol dels que hi he esmentat i no és pas veure com van apareixent les arrugues o els cabells van tornant-se deliciosament blancs, i és el de perdre l'interès pel mon que m'envolta, deixar de sentir curiositat per contemplar els arbres o els núvols o la pluja.




La realitat és que, fet i fet, no és tan dolent envellir; és cert que el temps s'escurça, però també que quan durant molts anys has estat una mica esclava del rellotge en èpoques laborals, ara pots, de fet així que em vaig jubilar ho vaig fer, prescindir d'aquest artefacte i encara que sembli un contrasentit pots dedicar-te a viure la vida.

 Segons la visió d’un corb, la vellesa en els humans:

I diu el corb... En cambio, los hombres padecen toda clase de vejaciones con el correr del sol; se transforman, su feísima piel desplumada se arruga, cáeseles el pelo, los dientes, se consumen; todo se les vuelven colgajos, sálenles manchas oscuras y las costillas se les marcan como si el esqueleto quisiera salirse de tan innoble envoltura. Carraspean, escupen, peden, a quien mejor. 

Mis páginas mejores. Max Aub.

En principi el títol d'aquest escrit havia de ser "ENVELLIR, EMMALALTIR, MORIR", però després de donar-li algunes voltes al tema vaig començar traient primer MORIR perquè vaig entendre que poca cosa podia comentar d'un estat que no conec i que quan el conegui ja hauré fet tard per poder dir qualsevol cosa al respecte.

Després li va tocar el torn a EMMALALTIR. Em considero afortunada ja que tret d'algunes petites molèsties, no he estat una persona malaltissa i tampoc no podia aportar gaire al respecte. Només un però a aquest aspecte i són els acúfens, però tampoc no és cap malaltia i estendre'm en explicacions d'aquesta diguem-ne emprenyadora molèstia no tenia massa sentit.

Bé, ja veieu, m'he quedat amb ENVELLIR, que això sí que ho conec en primera persona i com se sol dir, que sigui per molts anys.






dimarts, 12 de gener del 2016

LLEGIR AL TREN



Jean-Paul Didierlaurent, ens porta una curiosa història que en principi m'ha fet pensar en Fahrenheit 451, aquella novel·la on es relatava la tasca d'un equip de bombers que en realitat es dediquen a cremar llibres, i que prenia el nom de la temperatura a que aquests entren en combustió, mentre un grup de resistents fan l'esforç d'aprendre-se'ls de memòria per tal que no es perdi la transmissió dels sabers.

En aquest cas també es destrueixen llibres, però en realitat l'objectiu no és altre que treure'ls del mercat i convertir-los en una pasta que servirà per confeccionar nous llibres.

Per realitzar aquest procés s'utilitza una màquina enorme i sorollosa que el nostre protagonista, Guibrando, anomena "la Cosa":

La Cosa estaba ahí, maciza y amenazante, plantada en pleno centro de la fábrica. 
(...)
La Cosa era un sinsentido que ingería con una glotonería abyecta su propia mierda. 

En realitat Guibrando és l'encarregat del correcte funcionament de la maquinària i també el lector que cada matí a les 6.27, camí de la feina, té per costum llegir en veu alta un grapat de fulls dispersos que la nit anterior ha rescatat de les profundes entranyes de "La Cosa" que no ha pogut digerir. Tothom a l'atapeït vagó se l'escolta gairebé de manera reverencial.

La màquina és traïdora i com a tal perillosa, de vegades sembla adquirir vida pròpia i tot i desconnectada es posa en marxa quan algun operari s'ha de ficar en el seu interior per netejar les restes de la trituració que no han quedat ben dissoltes. En Giuseppe, un empleat amic del nostre protagonista, va perdre així les dues cames en caure dins la màquina a causa d’una d'aquestes estranyes fallades. Es passa la resta de la seva vida recuperant els llibres que es van imprimir amb la pasta que va quedar del llibres triturats barrejats amb les restes de les seves cames.

Però la vida de Giuseppe no és ni de bon tros feliç, tant és així que ell mateix després d’una rutinària revisió de salut on li diuen que tot va bé, es fa aquesta dura reflexió:

No, todo no va tan bien como parece, le dieron ganas de replicar a Guibrando. Espero el regreso de un padre muerto desde hace veintiocho años, mi madre se cree que soy un ejecutivo de una gran editorial. Todas las noches le cuento mi día a un pez, el curro me asquea hasta el punto de que me dan ganas de vomitar hasta las tripas, y, en fin, para colmo de todo esto, estoy a punto de caer bajo los encantos de una chica a la que no he visto jamás. 

I és que un dia, en sortir del tren, es troba amb un pen drive i en llegir els arxius descobreix la història de Julie, una jove que treballa com a netejadora dels lavabos públics dels homes en un centre comercial i la seva vida fa un tomb quan a través d'aquests escrits s'enamora perdudament d'ella i es decideix a cercar-la, amb l'ajuda de'n Giuseppe que fa un treball incessant de recerca virtual que resulta fonamental per trobar-la.

Però tot i ser agradós i romàntic, aquest no és l'argument més important, el veritable interès de la lectura està en el fet que un desconegut puntualment cada matí llegirà uns petits fragments d'unes històries que sense inici sense final acompanyaran els passatgers del vagó del tren de les 6.27 i per una instants oblidaran els seus problemes quotidians i els faran somniar.

Cuando el RER se detuvo en la estación y la gente salió del vagón, un observador exterior se habría dado cuenta de hasta qué punto los oyentes de Guibrando desentonaban con los demás usuarios. Sus caras no mostraban esa máscara de impasibilidad que lucía el resto de los viajeros. Ellos mostraban un ligero aire feliz de lactantes satisfechos.






dimarts, 5 de gener del 2016

La guerra dels infants.



Els darrers anys s'ha escrit i comentat força respecte el patiment tant dels soldats com de la població civil, en el transcurs de la Guerra Civil espanyola.

És el primer cop que llegeixo un testimoni referent als nens de famílies republicanes que van ser desplaçats per les mateixes i amb el suport dels respectius Governs, a països que es trobessin fora de la influència del drama que s'estava vivint a casa, tractant així de mantenir-los el més sans i estalvis possible.

Quan va acabar el conflicte bèl·lic, les autoritats vencedores van reclamar el retorn dels infants, les raons no eren pas humanitàries, sinó autoritàries, una demostració de força en el sentit de fer-los sentir que seguien sent espanyols i que estaven obligats a obeir les indicacions del seu nou estat d'ordre. No tots van poder ser retornats a les respectives famílies, en molts casos aquestes havien mort o també s'hi trobaven desplaçades, exiliades. No podem oblidar que ells van ser els vençuts.

El aquests cas, es parla de l'experiència d'un grup de nens bascos narrat des del punt de vista de Santi, un nen de dotze anys que amb la seva germana de set viurà tota una aventura i tota mena de vicissituds durant els dos llargs anys que va durar el seu exili a terres de França.

L'autor, Luisde Castresana, va conèixer en primera persona tota aquesta aventura i, encara que en algun episodi hi ha afegit algun element més novel·lesc, es pot considerar un testimoni fiable.

En Santi, el nostre protagonista, vivia en una petita localitat prop de  Bilbao. No era el primer cop que visitava la capital amb els seus pares, però aquesta vegada les circumstàncies són penoses, és temps de guerra i tant ell com la seva germaneta marxaven de casa cap a un destí un tant incert:

Lo primero que solía hacer Santi siempre que iba a Bilbao, al bajar del tranvía o del tren, era dar unos pasos, pararse y mirar despaciosamente a su alrededor. La gran ciudad le impresionaba un poco. 

Els pares els han fet vestir amb la major dignitat possible i els han preparat un petit equipatge. Tot és senzill, però molt net i ben endreçat. En arribar davant l'Ajuntament on els esperen els autocars que els han de conduir fins al vaixell que se'ls endurà lluny, encara hi ha temps per les darreres abraçades, moixaines, llàgrimes i recomanacions. Passi el que passi han de tractar de mantenir-se junts i molt units, però tot i la voluntat dels nens, no podran seguir vivint junts, seran acollits per famílies diferents i tot i que podran mantenir el contacte un tant esporàdic, no hi conviuran. 

A partir d'aquí, en Santi passarà per diversos centres i famílies d'acollida. El seu esperit rebel i molt afermat als seus orígens de vegades li suposarà algun conflicte.

Pero recordó de pronto algo. Recordó de pronto que tenía la boina en la maleta (…) Santi sintió la necesidad, la desesperada necesidad de definirse y de subrayar su identidad individual. 

Els esdeveniments s'aniran succeint, la guerra seguirà el seu fatídic curs i quan als nens exiliats els arriba la notícia del final del conflicte, aquest no és el què esperaven. Tot i això només pensen en retornar amb les seves famílies, a casa, els que tenen la sort que encara segueixi en peu.

Él hubiera querido que la guerra la ganaran los suyos y los suyos habían perdido; pero la vida, pensaba, era algo más que la política, tenía que ser más que la dichosa o la maldita política.

Quan per fi els arriba la tant esperada hora de retornar a casa, una altra guerra comença a amenaçar Europa, en Santi reconeix aquells primers símptomes, les primeres cues davant les botigues, les primeres pors pels bombardeigs tot mirant el cel amb recel, els primers desconcerts... i se'n dol.

Y era siempre la guerra, siempre la maldita guerra: guerra de tres años en España, (…) y ahora una guerra que empezaba y que nadie sabía qué catástrofes traería consigo ni cuánto tiempo duraría. “¿No aprenderán nunca los hombres, nunca?” 
(...)
Santi recordó las colas del pan y los refugios llenos de niños y de mujeres, miró lentamente a su alrededor (…) “Y luego dicen que las guerras las luchan los hombres en el frente” 


dissabte, 2 de gener del 2016

Història d'un cambrer


Una història curiosa escrita per Bohumil Hrabal que narra les peripècies d'un jove aspirant a cambrer, poc agraciat físicament i una mica acomplexat per la seva baixa estatura, que després de passar per diversos llocs de treball en diferents hotels dels quals sempre en surt mal parat, arriba a complir la seva màxima aspiració que no és altra que fer-se ric.

He llegit en algun comentari que la història té episodis que es qualifiquen d'hilarants i lamento no compartir en absolut aquesta idea, ja que francament, no li he trobat en cap moment res que es pugui acostar a l'humor, sinó més aviat considero que es tracta del relat d'un jove humil un tant amargat i amb un punt de burla cruel vers els seus semblants.

Heus aquí un breu episodi que potser ajudarà a entendre a què em refereixo. Ens trobem amb un jove Ditie, el protagonista, que en els seus inicis se li assignen tasques molt poc valorades, com anar a fer la compra o a vendre begudes a l'estació del tren. Ell ja demostra el menyspreu que sent pels seus semblants i amb una acció un tant lamentable:

Vaig esperar que passés més gent per allà, vaig agafar un grapat de monedes i el vaig llençar enlaire: tot seguit vaig agafar les nanses del cistell per anar-me'n i quan vaig tombar-me un cop a la cantonada, vaig veure unes quantes persones que s'arrossegaven per terra, cadascú feia veure que les monedes li havien caigut a ell i les volia recuperar davant dels nassos dels altres, xisclant, escopint i traient les urpes com si fossin el gat amb botes; davant d'aquell espectacle em vaig fer un panxó de riure perquè vaig veure ben clar què és el que mou la humanitat, què treu la gent de polleguera i de què és capaç el gènere humà per tal d'aconseguir unes quantes monedes.

El seu pensament constant són els diners, fer-se ric, sense aturar-se gaire a reparar en els mètodes:

Les possibilitats que donen els diners m'encoratjaven, i és que a vegades sentia gran necessitat d'aixecar-me la moral, sobretot quan veia una cosa bonica.

Per un fet inesperat en què la seva companya, membre del partit nazi, es fa amb una important i valuosa col·lecció de segells provinent de l'espoli a una família jueva, aconseguirà bastir-se una considerable fortuna, i en una antiga pedrera abandonada edifica un hotel que confia segui l'enveja de propis i estranys, però tot i això mai no serà acceptat com un membre prominent de la societat, sempre serà considerat un estrany:

Vaig començar a bastir un hotel ben diferent de tots els hotels, entre el meu i els altres hi havia tanta diferència com de la nit al dia. (Hotel La Pedrera)
(...)
Ben mirat els rics sempre intenten tenir bones relacions amb el maitre o amb l'amo de l'hotel perquè una persona així pot fer que mengin o beguin o dormin millor.

La seva relació amb el partit nazi acabarà passant-li factura. Poc a poc, i massa tard, començarà a adonar-se que el seu pretès èxit, no és sinó un altre fracàs a afegir a la seva llarga llista i que aquesta fortuna l'ha aconseguida a raó del sofriment i possiblement la mort dels seus autèntics propietaris, i els remordiments l'acompanyaran la resta de la seva novament miserable vida:

Jo ja no em prenia seriosament a mi mateix, em reia de mi mateix, jo ja era autosuficient fins al punt que la gent em començava a fer nosa.
(...)
L'home vàlid i autèntic és únicament aquell que sap retirar-se i viure anònimament, que sap despullar-se de la falsa identitat.