Tu, calla.

"El Congrés suspèn els presos polítics del seu càrrec com a diputats, obeint el criteri dels lletrats de la cambra". Ara. cat 24/05/2019

"La mesa del congrés espanyol ha decidit de suspendre els quatre presos polítics escollits a les eleccions espanyoles: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez. Així ho han resolt els vots del PSOE, Ciutadans i PP. " VilaWeb 24/05/2019

Com es pot comprovar per la data, aquests dos redactats d'una mateixa notícia, són d'avui mateix. Coincideix que fa només un parell de dies que he acabat de llegir "Tu, calla!" de la Laura Huerga i la Blanca Busquets. No puc resumir ni comentar aquest breu però intens i molt recomanable llibre, només afegiré unes notes extretes de la lectura. Cadascú podrà treure les seves conclusions al respecte:

Algunes de les pràctiques criminalitzadores que estem vivint actualment entren en contradicció directa amb allò que es vol protegir amb aquests documents: (Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU i de la UE) 

(...)

La llei mordassa va entrar en vigor l’1 de juliol del 2015. (...) L’avantprojecte de llei es va presentar el novembre del 2013 i ja va rebre fortes crítiques, malgrat que els ministeris i el Consejo de Estado van donar-hi el vist-i-plau.

(...)

La via penal garanteix la presumpció d’innocència, pel sol fet que en un judici s’ha de demostrar la culpabilitat de l’acusat; la via administrativa elimina la presumpció d’innocència i és l’acusat qui ha de demostrar que no és culpable.

(...)

Amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però a més ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin.

(...)

La reforma del Codi Penal entra en vigor el mateix dia que la llei mordassa, l’1 de juliol del 2015, i és la reforma més profunda feta des de la seva creació el 1995.

(...)

Amb la llei mordassa, les crítiques es poden llegir com a faltes de respecte amb molta facilitat: la discrecionalitat policial permet la interpretació de la llei i la sanció directa.

(...)

Els casos d’acusacions per enaltiment del terrorisme són nombrosos. Van des del cantant, passant pel periodista, fins al tuitaire.

(...)

Que les presons estan plenes de pobres no és descobrir cap secret, però que la llei mordassa augmenta i magnifica el problema potser sí.

(...)

La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. 

PATRIA

"Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco."

Fernando Aramburu a Zenda: Autores, libros y compañía 16 novembre 2018

Quan es va publicar aquest llibre em vaig sentir atreta especialment pel títol. Val a dir que pensava, equivocadament, que parlava de Catalunya amb tot el procés d'independència. Un cop més ben informada, vaig perdre interès, però més tard em vaig dir que seria bo conèixer el punt de vista des d'un autor basc, del problema del terrorisme d'ETA tot i que ja havia llegit el que en el  seu moment va  publicar en Bernardo Atxaga: Llibres amb històries contundents que no deixen indiferent.

El tema de PATRIA a hores d'ara ja és molt conegut, només puc afegir que fonamentalment es posa l'accent en el dolor, d'altra banda més que justificat, dels afectats pel terrorisme i la repercussió que aquest fet té en les relacions de les persones: En el pueblo vive mucha gente echada a perder por la política. Gente que hoy te da un abrazo y mañana, por lo que sea que le hayan contado, deja de dirigirte la palabra.

El relat comença amb l’anunci per part d'ETA de la treva: Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. (…) Por fin vamos a tener paz. Ya era hora.

Malgrat que la història afecta a la totalitat de dues famílies i bona part dels veïns del poble, en realitat hi ha dues protagonistes principals, les dues dones de les famílies enfrontades pel terrorisme amb l'atemptat on perd la vida el Txato, el marit de la Bittori: Mataron al Txato, una tarde de lluvia, a pocos metros del portal de su casa. Y el cura, menudo pájaro, le insistía a Bittori para que el funeral se celebrase en San Sebastián. Alhora, s'escampa la sospita que en Joxe Mari, el fill radicalitzat de l'altra família, amb la mare, la Miren, al capdavant, n'és el màxim responsable, sinó l'executor: A mi me mandan que ejecute a fulano y lo ejecuto sea quien sea. Su misión no era pensar ni sentir, sino cumplir órdenes. És força conegut que la societat basca és molt matriarcal i en el desenvolupament de la història queda palès. 

Mentre que na Bittori parla mentalment amb el seu difunt marit: Ya no soy como cuando vivías. Me he vuelto mala. Bueno, mala no. Fría, distante. Si resucitas, no me reconoces. 
La Miren per la seva banda pensa quan recorda el seu fill ara a la presó: Somos víctimas del Estado y ahora somos víctimas de las víctimas. Nos dan por todas partes.

Dues posicions totalment irreconciliables.

Les actituds de les dues dones, que havien estat amigues inseparables, s'enquisten en les posicions clarament oposades i cap de les dues no vol donar el braç a tòrcer: La ama está muy combativa. No entiende ni jota de política, no ha leído un libro en su vida, pero suelta consignas como quien revienta cohetes. Mentre les respectives famílies pateixen doblement, tant, en un cas, pel dolor de la pèrdua: Ella, (Nerea, la filla del Txato) su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen.  Com, per l'altra, del dolor de tenir un fill del qual hi ha la certesa que ha participat en atemptats terroristes que han ocasionat morts: Joxian (El pare de'n Joxe Mari) consideraba al fallecido amigo suyo. A pesar de todo. Aquí, en mi corazón. No se hablaban, lo uno por el qué dirán, lo otro por Miren, que no lo tragaba..

I una reflexió final: Cal pensar que aquesta història, segurament com moltes altres, es desenvolupa en un petit poble on tots els veïns es coneixen des de sempre i han de conviure dia a dia:

Las pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad pase, pero en un pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado. 

També en parla: Fragments Personals

Els arbres

"La vida secreta de los árboles" de'n Peter Wohlleben és un llibre curiós, però, malgrat el títol que , almenys a mi, em va semblar tota una promesa, gens fantàstic ni extraordinari.

L'autor va treballar com a guarda forestal molt familiaritzat amb els boscos i sensibilitzat amb tot el referent a l'ecologia. Aquest extrem queda evidenciat en tot el llibre, on l'autor ens mostra la seva estima per la natura: La explotación forestal moderna produce madera, es decir, abate troncos y planta nuevos plantones. 

A partir de les primeres pàgines queda evident que en Peter té un coneixement extraordinari de tot el referent a la vida i l'evolució dels arbres i mentre ens ho explica podem intuir el seu entusiasme.

No tinc cap punt especial que comentar o destacar. Malgrat pugui semblar poc atractiu el meu comentari, només em limitaré a transcriure uns quants paràgrafs que m'ha cridat especialment l'atenció per llur singularitat:

El que los árboles se unan a través de las raíces es un hecho que en ocasiones puede observarse en los taludes de los caminos.
(...)

Así pues, los árboles se comunican a través de los olores, visual y eléctricamente (por medio de una especie de células nerviosas que se encuentran en la punta de las raíces).
(...)

Los árboles del bosque prefieren florecer todos al mismo tiempo, ya que de esta manera pueden mezclarse los genes de muchos individuos. 
(...)

Los árboles tienen una disposición muy social y se ayudan los unos a los otros.
(...)

En su interior un árbol contiene prácticamente tanta agua como nosotros los humanos, por lo que es poco interesante para los parásitos que literalmente se ahogan.
(...)

En un puñado de tierra del bosque se esconden más seres vivos que hombres hay sobre la tierra. 81

A los árboles no les gustan los cambios de temperatura ni de humedad.
(...)

El ecosistema del bosque está bien equilibrado. (…) Todas las especies quieren sobrevivir y les quitan a los otros lo que necesitan.
(...)

Cuando un árbol ha conseguido subsanar con éxito una herida en el tronco, es decir, ha logrado cerrarla, entonces puede hacerse tan viejo como un congénere que no haya sufrido ningún daño. 

Ara, la decisió de fer-vos amb el llibre i llegir-lo dependrà de vosaltres, a mi m'ha agradat, això sí, sense entusiasmar-me. 

Llum d'agost

Tot i la forta anomenada que ha adquirit darrerament, i que és just reconèixer-li un llenguatge ric i un tant barroc, "Llum d’agost" de'n William Faulkner, (Premi Nobel al 1949) no m'ha resultat massa interessat.

En un principi sembla que la protagonista principal ha de ser la Lena Grove, una jove de disset anys, que des de la mort del seu pare, Un dia a la tarda van enterrar el pare en una arbreda que hi havia al darrere d’una església rural, amb un tauló de pi per làpida, ha estat treballant pel seu germà i la seva cunyada,  El germà treballava a la serradora. Tots els homes del poble treballaven a la serradora o per a la serradora, i que ara, sense comptar amb cap recurs econòmic i amb un embaràs avançat, inicia un llarg viatge cap a l'Amèrica més profunda, a la recerca del pare del seu futur fill i es troba amb una sèrie de personatges que, en diverses ocasions, empesos possiblement per la compassió acostumen a ajudar-la.

Però com he dit, el protagonisme és per a en Christmas, un soci ocasional i interessat de'n Brown, el que la Lena haurà conegut com a Lucas Bruch, i pare de la seva futura criatura. En Christmas no és més que una ànima turmentada, amb una dura història on s'intueix un mestissatge, (tot sembla indicar que té sang negra, quelcom molt greu en aquella època), la qual cosa fa que tant ell com els perjudicis dels qui l'envolten, facin que ho visqui com una obsessiva maledicció racial. A Christmas amb la seva fosca història, l'anirem coneixent a mesura que avança el relat.

En Christmas i Brown/Lucas Burch:

Es va associar amb en Brown perquè era foraster i perquè li va semblar despreocupat i poc escrupolós i ben disposat al que fes falta, però sense ser excessivament valent, i en aquest sentit en Christmas sabia del cert que, a pesar de les seves limitacions, un covard a mans d’un home assenyat pot fer prou bon servei a tothom menys a si mateix.
(...)
Es dedicaven a vendre whisky i feien servir la cabana del quarter general, de tapadora, com si diguéssim.
(...)
En Christmas desafiava la llei per fer diners mentre que en Brown la desafiava perquè no tenia prou senderi per adonar-se del que feia

I en un paper més al marge, un tant secundari, trobem en Byron, treballador també de l'obrador on ha estat company de'n Christmas i Brown, que coneix i s'interessa per la Lena, l'ajuda tant com pot i acaba enamorant-se d'ella, un amor que no serà correspost:

I en Byron, per la seva banda, es fa la imatge d’una  noia traïda i abandonada que ni tan sols ha entès que l’han abandonat i que encara no es diu Burch (El cognom del que hauria de ser el seu marit) ni de lluny. 
(...)

Jo estava convençut que, si hi havia un lloc en el món on un home podia estar segur que no se li presentaria cap oportunitat de fer mal a ningú, aquest lloc era l’obrador un dissabte a la tarda.