PATRIA

"Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco."

Fernando Aramburu a Zenda: Autores, libros y compañía 16 novembre 2018

Quan es va publicar aquest llibre em vaig sentir atreta especialment pel títol. Val a dir que pensava, equivocadament, que parlava de Catalunya amb tot el procés d'independència. Un cop més ben informada, vaig perdre interès, però més tard em vaig dir que seria bo conèixer el punt de vista des d'un autor basc, del problema del terrorisme d'ETA tot i que ja havia llegit el que en el  seu moment va  publicar en Bernardo Atxaga: Llibres amb històries contundents que no deixen indiferent.

El tema de PATRIA a hores d'ara ja és molt conegut, només puc afegir que fonamentalment es posa l'accent en el dolor, d'altra banda més que justificat, dels afectats pel terrorisme i la repercussió que aquest fet té en les relacions de les persones: En el pueblo vive mucha gente echada a perder por la política. Gente que hoy te da un abrazo y mañana, por lo que sea que le hayan contado, deja de dirigirte la palabra.

El relat comença amb l’anunci per part d'ETA de la treva: Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. (…) Por fin vamos a tener paz. Ya era hora.

Malgrat que la història afecta a la totalitat de dues famílies i bona part dels veïns del poble, en realitat hi ha dues protagonistes principals, les dues dones de les famílies enfrontades pel terrorisme amb l'atemptat on perd la vida el Txato, el marit de la Bittori: Mataron al Txato, una tarde de lluvia, a pocos metros del portal de su casa. Y el cura, menudo pájaro, le insistía a Bittori para que el funeral se celebrase en San Sebastián. Alhora, s'escampa la sospita que en Joxe Mari, el fill radicalitzat de l'altra família, amb la mare, la Miren, al capdavant, n'és el màxim responsable, sinó l'executor: A mi me mandan que ejecute a fulano y lo ejecuto sea quien sea. Su misión no era pensar ni sentir, sino cumplir órdenes. És força conegut que la societat basca és molt matriarcal i en el desenvolupament de la història queda palès. 

Mentre que na Bittori parla mentalment amb el seu difunt marit: Ya no soy como cuando vivías. Me he vuelto mala. Bueno, mala no. Fría, distante. Si resucitas, no me reconoces. 
La Miren per la seva banda pensa quan recorda el seu fill ara a la presó: Somos víctimas del Estado y ahora somos víctimas de las víctimas. Nos dan por todas partes.

Dues posicions totalment irreconciliables.

Les actituds de les dues dones, que havien estat amigues inseparables, s'enquisten en les posicions clarament oposades i cap de les dues no vol donar el braç a tòrcer: La ama está muy combativa. No entiende ni jota de política, no ha leído un libro en su vida, pero suelta consignas como quien revienta cohetes. Mentre les respectives famílies pateixen doblement, tant, en un cas, pel dolor de la pèrdua: Ella, (Nerea, la filla del Txato) su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen.  Com, per l'altra, del dolor de tenir un fill del qual hi ha la certesa que ha participat en atemptats terroristes que han ocasionat morts: Joxian (El pare de'n Joxe Mari) consideraba al fallecido amigo suyo. A pesar de todo. Aquí, en mi corazón. No se hablaban, lo uno por el qué dirán, lo otro por Miren, que no lo tragaba..

I una reflexió final: Cal pensar que aquesta història, segurament com moltes altres, es desenvolupa en un petit poble on tots els veïns es coneixen des de sempre i han de conviure dia a dia:

Las pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad pase, pero en un pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado. 

També en parla: Fragments Personals