Judes i la primavera

Un relat llarg i complex que està distribuït en vint capítols, "protagonitzats" per cinc personatges.

M'ha semblat oportú fer aquesta introducció, possiblement més per centrar-me jo mateixa abans d'abordar qualsevol altre comentari.

Els personatges mencionats són: 

Don Macià, el sastre:

D’uns anys ençà, al poble ja no hi ha el costum que els vailets matin jueus, pegant amb un fas damunt l’escalonada de l’església.

(...)

És ciència el que cal estudiar. Apologètica, rector, apologètica. ¿Sap donar una prova de l’existència de Déu?

Salvador: 

Tens vint anys. (...) Sense diners ni roba no és pot viure. Amb mi sí. Nua i sense un duro sota l’escudeller, encara miraria per tu. ¡Ai!

(...)

Varen matar els bons i han quedat els dolents per llavor. (...) El televisor està damunt una caixa de cervesa Damm posada damunt una de les taules de marbre, atacada a la paret d’enfront. 

Maria, la mare d'en Salvador:

Tenir fills és tenir morts. (...) Tens un fill i t’adones que només ho és mentre no pot caminar o no pot parlar. Nosaltres els tenim, però ells no ho són. Són homes: se’n van. I una queda endarrere. Sí, endarrere. Sense home i quasi sense dona. Sí. Quasi sense dona, perquè, quan ells se’n van, l’únic que una pot fer és estar en pecat en va... 

Mossèn Manuel:

La degradació del poble té la rel en els adolescents que tanquen el seu poder en aquesta demència cristal·lina que és l’adolescència. És una demència que consisteix a oblidar la naturalesa. Si seguissin la naturalesa, s’adonarien del pecat.

Julià, l’idiota. Al qual només li dedica un únic capítol; ell ho ha vist tot; no té prou capacitat per trobar l'entrellat, però ho explica, a la seva manera desendreçada, però potser tot se sabrà:

Perquè batlle comanda i fa fer llum. Sí, llum. I duu camisa blava i corbata negra i fletxes de plata a butxacó i fa fer llum. Quan varen dur llum Hostili jo hi era, sí, i tothom també, mudats, davant caseta electricitat, i batlle va pujar damunt escaló portal i tenia braç enlaire i pistola en mà i ¡pum! I Tarongí, el que fa comptes Ajuntament va estirar palanca avall, i bombeta de cantonada. amb don Macià, tothom darrere anar a església i cantar salve, i sastre tenia mocador amb randeta de butxacó davant boca, de riure, i batlle, vestit de blanc, amb cordó i medalla coll, estava dret a altar major i, en una mà tenia el bastó i, en l’altra, la pistola.

De tots els personatges esmentats, en Salvador és sens dubte el Judes d'aquesta història. Ell, fill de la Maria i d'un pastor que va ser assassinat, que retorna al poble on ha nascut i és rebut amb feredat, potser pels seus orígens, potser perquè ha abandonat la carrera eclesiàstica, potser perquè en recelen del què potser pot explicar...

Mires les primeres estrelles de la nit que tremolen, netes, damunt el poble. Recordes: feia anys que no havia mirat els estels. I sents que pels ulls t’hi ha entrat una netedat.

(...)

Complir amb alegria les imposicions de l’Església donava fermesa als teus deu anys.

(...)

El poble tot l’any vivia menjat per l’herba del sembrat. (...) La vergonya dels homes, la perspectiva d’haver-se d’agenollar davant mossèn Manuel (...) Les dones, en realitat, volien evitar que els marits apareguessin davant els veïns i coneguts com a renegats.

(...)

De tota la vida havien estat fidels a l’Església. (...) Callaven entre el càntic de tothom, buits del seu cor i del que tenien enfront. Eren allà. Ignoraven.

(...)

Enmig d’aquesta atmosfera, mossèn Manuel et demanà si volies ser sacerdot.

(...)

La teva resposta va ser infantil: intel·ligent. L’endemà vares començar d’assistir a la missa de mossèn Manuel. 

I és que en Salvador, es fa moltes preguntes i, sempre dins el seu cap, sembla que en troba massa respostes que incomodarien els seus conciutadans:

Horabaixa de tot, varen veure un estol de milicians que venia. Cantaven la Internacional. (...) Els del front Popular tornaren endarrere i arrencaren a córrer.

(...)

Al poble del senyor Vidal a penes s’adonaren de la guerra, si no era quan les campanes de l’església i la de l’Ajuntament es posaven a repicar.

(...)

-És absurd que, justament en tenir divuit anys, pensis que has equivocat el camí. El camí el tria Déu. No tu. Recordaràs aquesta idea perquè veig que has aixecat el cap. 

(...)

-Si en surts, et sentirà molt sol. Déu et deixarà. (...) Potser Déu et castigarà no deixant-te cometre més que actes d’adolescència.

(...)

-Ja li ho he dit: no vull estudiar més, jo. 

(...)

-Si has d’anar enmig de la guàrdia civil pel carrer, l’equivocació més gran és avergonyir-te’n i caminar amb el cap baix. (...) Un detingut és una cosa molt important. Caure malalt és ser detingut. I ser tarat també. 

Aviat intueix que el domini del poble està gairebé repartir entre Don Macià "Sobretot en aquests darrers anys, en què és visible la desaparició creixent de l’home cristià, és quan potser la religió ha arribat o està a punt d’arribar a una autèntica humilitat. L’home ha deixat, en general, la pràctica religiosa exterior, s’aferra amb fúria a la terra estricta." i, d'alguna manera més o menys evidents, també de Mossèn Manuel: "Si tingués un cartutx, n’endevinaria una.

Apuntava entre el timó i la cama de don Jaume, que era dret a prop.

(...)

El vàreu estendre damunt del llit. Li vares escoltar el cor. Era mort. (...) Donares l’absolució al mort i, en aixecar els ulls, topares amb la mirada de don Macià. 

Una crítica interessant i força aclaridora la podeu trobar en aquest enllaç.

 

 

 

Judes i la primavera

Blai Bonet

Edició i Postfaci de Nicolau Dols

313 pàgines