dimecres, 27 de novembre del 2024

Auschwitz última parada

HERNANI (GIPUZKOA)
Museu Chillida-Leku



Diu l'autor...:
Jo soc al bloc 9, un bloc d’infermeria normal. La Friedel és al 10. (...) El bloc 10 és el dels experiments.
(...)
Era la primavera de 1943.

Un relat dissortadament molt conegut d'un supervivent de l'infern d'Auschwitz, que malgrat aquest començament no ha mantingut el to esperat al llarg del relat:
El tren es va posar en marxa a dos quarts d’onze. Les portes dels vagons, que eren de mercaderies, es tancaven per fora.
(...)
Vam arribar de nit. 

I segueix amb el que entenc vol ser una descripció de l'horror:
I ara estaven totalment despullats al sol, que els va cremar hores i hores.
(...)
Dedicaven el dia a estar atrafegats sense fer res. Cada dos per tres trobaven un bri de palla en algun llit o hi havia alguna taca al vidre d’alguna finestra. 
(...)
El metge del camp els havia acceptat, però el cap polonès de l’hospital l’enviava a la quarantena. (...) A la quarantena, en Hans va descobrir com era la vida al camp.

Tot i que he fet nombroses lectures referents al mateix tema, no puc deixar de recollir la descripció que fa de la descurada i  brutal organització que es patia als camps:
Amb els nazis, tot anava així. Els homes de les SS escridassaven tothom, també els presoners més antics, i llavors aquests cridaven i pegaven, també als polonesos, i aquests, al seu torn, triaven els més dèbils i també els escridassaven. I aquests eren en Hans i un jueu polonès que es deia Leib.
(...)
Van venir dies encara més durs. (...) Després de dos dies plovent, va desaparèixer la carretera. 
(...)
Al camp, el recompte no s’acabava mai. De vegades els homes s’havien de passar dues hores o més sota la pluja.

I segueix:
Auschwitz era més que una broma de mal gust a gran escala: amb les seves fàbriques i mines, era una peça important de la zona industrial de l’Alta Silèsia i tenia els treballadors més barats del món: no cobraven, i amb prou feines menjaven res.
(...)
Al camp hi havia un mercat negre animadíssim. Fins i tot hi havia preus relativament fixats. Un litre de sopa es pagava amb mitja ració de pa o una ració sencera de margarina.

Els mesos passen i les calamitats no s'aturen:
Va arribar la primavera, i amb la primavera, alguns ocells escadussers. (...) Però amb la primavera va venir el sol, i el sol tenia força vital.
(...)
Per un moment el camp deixava d’existir, havien desaparegut els horrors, havien desaparegut el filat i el mur. 
(...)
Era l’estiu de 1944, i els russos ja havien arribat a Radom, a mig camí entre Lviv i Cracòvia. (...) Vivien en una espiral de tensió en augment.

Hi ha una referència al tracte discriminatori d'algun col·lectiu que no havia trobat en cap altre escrit. En aquest cas, l'autor sembla exclamar-se en considerar que la discriminació, sorprenentment, té quelcom de positiva: 
Els gitanos rebien més pa que la resta i el feien servir per comprar salsitxes i patates que els presos comuns entraven d’amagat al camp.

Seguint endavant, sí que la seva opinió és relativament coincident amb altres autors:
Els estrangers de les SS sempre eren pitjors que els alemanys.
(...)
Amb les SS no sabies mai què t’esperava. (...) La tardor de 1943 es va descobrir un sabotatge a Majdanek, el camp de concentració que hi havia prop de Lublin.

En un epíleg se'ns fa avinent la trajectòria de l'autor. Recullo uns petits fragments:
No sabem gaire sobre la joventut de l’Eddy de Wind. No li agradava parlar-ne. (...) Va néixer el 6 de febrer de 1916 (...) fill únic d’una família jueva.
(...)
Els seus pares no eren creients i feien poc cas de les normes del judaisme. 
(...)
El 22 i 23 de febrer de 1941, els alemanys van arrestar quatre-cents vint-i-set homes jueus joves a Amsterdam. L’Eddy era un d’ells.
(...)
Just després que els alemanys se m’anessin d’Auschwitz, l’Eddy va escriure les seves experiències al camp en una llibreta que conté el text d’aquest llibre. (...) Patia la mateixa sensació de culpa que tots els supervivents. 
(...)
L’Eddy va morir el 27 de setembre de 1987, als setanta-un anys. 

A mode de conclusió, molt personal:
Tot i que se suposa que està explicat des de dins mateix del camp, acaba resultant un relat pla, sense nervi ni emoció aparent, que malgrat l’interès del fons, en la forma resulta avorrit i monòton.
El ritme decau capítol a capítol, i amb ell decau de manera lamentable, l’interès.

 

 
Auschwitz última parada
Eddy De Wind
Traducció de Maria Rossich
251 pàgines

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada