Diu l'autor...:
Jo soc al bloc 9, un bloc
d’infermeria normal. La Friedel és al 10. (...) El bloc 10 és el dels
experiments.
(...)
Era la primavera de 1943.
Un relat dissortadament molt conegut d'un supervivent de l'infern d'Auschwitz, que malgrat aquest començament no ha mantingut el to esperat al llarg del relat:
El tren es va posar en marxa a
dos quarts d’onze. Les portes dels vagons, que eren de mercaderies, es tancaven
per fora.
(...)
Vam arribar de nit.
I segueix amb el que entenc vol ser una descripció de l'horror:
I ara estaven totalment
despullats al sol, que els va cremar hores i hores.
(...)
Dedicaven el dia a estar
atrafegats sense fer res. Cada dos per tres trobaven un bri de palla en algun
llit o hi havia alguna taca al vidre d’alguna finestra.
(...)
El metge del camp els havia
acceptat, però el cap polonès de l’hospital l’enviava a la quarantena. (...) A la
quarantena, en Hans va descobrir com era la vida al camp.
Tot i que he fet nombroses lectures referents al mateix tema, no puc deixar de recollir la descripció que fa de la descurada i brutal organització que es patia als camps:
Amb els nazis, tot anava així.
Els homes de les SS escridassaven tothom, també els presoners més antics, i
llavors aquests cridaven i pegaven, també als polonesos, i aquests, al seu torn,
triaven els més dèbils i també els escridassaven. I aquests eren en Hans i un
jueu polonès que es deia Leib.
(...)
Van venir dies encara més
durs. (...) Després de dos dies plovent, va desaparèixer la carretera.
(...)
Al camp, el recompte no
s’acabava mai. De vegades els homes s’havien de passar dues hores o més sota la
pluja.
I segueix:
Auschwitz era més que una
broma de mal gust a gran escala: amb les seves fàbriques i mines, era una peça
important de la zona industrial de l’Alta Silèsia i tenia els treballadors més
barats del món: no cobraven, i amb prou feines menjaven res.
(...)
Al camp hi havia un mercat
negre animadíssim. Fins i tot hi havia preus relativament fixats. Un litre de
sopa es pagava amb mitja ració de pa o una ració sencera de margarina.
Els mesos passen i les calamitats no s'aturen:
Va arribar la primavera, i amb
la primavera, alguns ocells escadussers. (...) Però amb la primavera va venir
el sol, i el sol tenia força vital.
(...)
Per un moment el camp deixava
d’existir, havien desaparegut els horrors, havien desaparegut el filat i el
mur.
(...)
Era l’estiu de 1944, i els
russos ja havien arribat a Radom, a mig camí entre Lviv i Cracòvia. (...)
Vivien en una espiral de tensió en augment.
Hi ha una referència al tracte discriminatori d'algun col·lectiu que no havia trobat en cap altre escrit. En aquest cas, l'autor sembla exclamar-se en considerar que la discriminació, sorprenentment, té quelcom de positiva:
Els gitanos rebien més pa que
la resta i el feien servir per comprar salsitxes i patates que els presos
comuns entraven d’amagat al camp.
Seguint endavant, sí que la seva opinió és relativament coincident amb altres autors:
Els estrangers de les SS
sempre eren pitjors que els alemanys.
(...)
Amb les SS no sabies mai què
t’esperava. (...) La tardor de 1943 es va descobrir un sabotatge a Majdanek, el
camp de concentració que hi havia prop de Lublin.
En un epíleg se'ns fa avinent la trajectòria de l'autor. Recullo uns petits fragments:
No sabem gaire sobre la joventut
de l’Eddy de Wind. No li agradava parlar-ne. (...) Va néixer el 6 de febrer de
1916 (...) fill únic d’una família jueva.
(...)
Els seus pares no eren
creients i feien poc cas de les normes del judaisme.
(...)
El 22 i 23 de febrer de 1941,
els alemanys van arrestar quatre-cents vint-i-set homes jueus joves a
Amsterdam. L’Eddy era un d’ells.
(...)
Just després que els alemanys
se m’anessin d’Auschwitz, l’Eddy va escriure les seves experiències al camp en
una llibreta que conté el text d’aquest llibre. (...) Patia la mateixa sensació
de culpa que tots els supervivents.
(...)
L’Eddy va morir el 27 de
setembre de 1987, als setanta-un anys.
A mode de conclusió, molt personal:
Tot i que se suposa que està explicat des de dins mateix del camp, acaba resultant un relat pla, sense nervi ni
emoció aparent, que malgrat l’interès del fons, en la forma resulta avorrit i
monòton.
El ritme decau capítol a
capítol, i amb ell decau de manera lamentable, l’interès.
Auschwitz última
parada
Eddy De Wind
Traducció de Maria
Rossich
251 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada