DESOBEIR

Només núvols...

Tant si us considereu unes persones obedients i submises, com si algun cop (o molts) us ho heu qüestionat i, per què no, us ho seguiu qüestionant, aquest recull, que per força serà molt resumit, no us deixarà indiferents.

El filòsof Frédéric Gros, l'autor, d'alguna manera ens interpel·la mentre es qüestiona respecte els motius i les arrels de l'obediència.

Veurem si sóc capaç de fer un recull coherent:

El primer motiu, és clar, és la recruada de les injustícies socials, les desigualtats econòmiques.

(...)

La vida és la poca cosa que resta un cop s’ha pagat al banc.

(...)

El segon aspecte intolerable del nostre model actual és la degradació progressiva del medi ambient.

(...)

L’última situació inacceptable, que sens dubte engloba les dues primeres i els dona un moviment en espiral, gira al voltant del procés contemporani de creació de riquesa. (...) I per què no diem res? Per què, davant la imminència de la catàstrofe, continuem amb els braços plegats i, si bé no hi estem resignats, sí que mirem cap a una altra banda?

De tot això i moltíssim més tracta el llibre que avui ens ocupa:

Aquest llibre voldria entendre, examinant les condicions ètiques del subjecte polític, per què és tan fàcil posar-se d’acord per dir que l’ordre actual del món és desesperançador i tan difícil, en canvi, desobeir-lo.

Un començament molt elaborat ens situa a les arrels, ni més ni menys que al segle XVI. Temps de la Inquisició:

Desobeir és relliscar pel pendent de la salvatgeria, cedir a les facilitats de l’instint anàrquic. Si el que ens fa desobeir és l’animal dins nostre, aleshores obeir és afirmar la nostra humanitat.

I avancem vers un concepte molt ampli, com el de ser submís:

Per “submissió” entenc una obediència imposada: hom obeeix la persona que té a la mà l’arma o les xurriaques, el poder de decisió sobre la carrera o fins i tot sobre la vida i la mort. (...) Ser submís vol dir ser presoner d’una relació de forces que subjuga, doblega, aliena en el sentit propi de la paraula.

(...)

En el fons, l’única raó per obeir és la impossibilitat de desobeir. 

(...)

Al capdavall, és molt còmode desfer-se de tanta responsabilitat. Quin descans dir-me que no hi puc fer res o, més aviat, dir-me, sobre el que he fet, que en realitat no soc jo que ho ha fet.

“No en soc responsable: obeïa ordres.”

Cal diferenciar entre l'obediència més o menys obligada i la sobreobediència:

Si molts suporten la tirania és sobretot perquè se’ls ofereix el plaer de fer-se tirà d’un altre. “El tirà esclavitza uns súbdits per mitjà dels altres.”

(...)

Servir és més que obeir: és donar penyores, avançar-se als desigs, obeir de la millor manera possible, convertir l’obediència en una expressió de gratitud, justificar les ordres que se’ns donen; el que podríem anomenar “sobreobediència”.

(...)

Més enllà de la natura, la política, la política basada en l’obediència de tothom, inventa la unitat fanàtica.

Només una pinzellada a la submissió econòmica:

La relació de submissió econòmica és una realitat tossuda que el pensament polític intenta fer oblidar agitant falsos pretextos, mentre que la relació entre l’Estat i els individus es concreten precisament en aquestes relacions de força.

Parlem del consentiment. Què vol dir, consentir en termes d'obediència?:

El consentiment és un acte mitjançant el qual un esdevé presoner de si mateix.

(...)

Consentir significa consentir lliurement a dependre d’un altre. “Jo consento...” Quan signo un contracte, accepto a la bestreta que se m’obligui a alguna cosa. El consentiment suposa un acte inicial de despossessió i implica una desproporció enorme entre el caràcter puntual d’aquest acte hipotètic i a la llarga cadena de servituds, que arrossega paradoxalment el primer sí: “Sí, he desitjat lliurement la meva pròpia alienació”. 

(...) 

Consentir vol dir acceptar lliurement.

I saltant-nos un munt d'exemples, arribem al terme que dona títol al llibre: DESOBEIR:

És el contrari del consentiment. L’obligació és la possibilitat general de desobeir dins la forma ètica de l’obediència. En última instància, sempre soc jo que m’ordeno a mi mateix obeir, i això vol dir que, en tal o tal situació,, em podré negar a obeir, perquè son jo que meno.

(...)

Justificar no és solament donar la raó o presentar explicacions, també és fer tornar just el que decididament no ho pot ser. L’acció autènticament justa no s’ha de justificar, no s’ha de duplicar en un discurs que l’inscrigui en una legitimitat superior.

(...)

Tan bon punt obeeixo, “desaparec”. Tan bon punt obeeixo, el que faig deixa de ser la “meva” responsabilitat. Cal desobeir per a ser responsable?(...) El mot “responsabilitat” té una significació molt àmplia. Hi ha la responsabilitat dels dirigents, dels directors, la responsabilitat de la presa de decisions i el sentit comú.

Només...

Desobeir vol dir, en un sentit suprem, obeir. Obeir-se a un mateix.

El problema és que aquest un mateix tan consistent... no existeix.

(...)

La veritable traïció és mentir-se a si mateix. (...) El que realment fa por (...) és la llibertat, una llibertat que obliga, que compel·leix i desencadena en cadascú de nosaltres el moviment de desobediència que comença per un mateix.

(...)

Mai no és massa d’hora per ser lliure, ni mai és massa tard, tal com es diu, per a fer el bé. El moment de triar sempre és ara, i el passat pesa poc en vista d’aquesta facultat. 

 Desobeir

Frederic Gros

Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera

235 pàgines