Per segons qui pot semblar una vida de pel·lícula, però sens cap mena de dubte, ha de ser angoixant.
Aquest és un relat que ens parla del dia a dia dels lluitadors clandestins; identitats falses i potser diverses, domicilis camuflats, "pisos francs" els anomenen...: La clandestinitat comporta gairebé d’habitud uns hàbits de vida, més enllà del joc de paraules derivades.
(...)
La clandestinitat i els clandestins polítics són els protagonistes d’aquest llibre.
(...)
La clandestinitat va ser important en la lluita antifranquista, perquè en ella s’hi va articular. (...) Persones compromeses que van esmerçar els seus esforços i generositats, el risc de perdre patrimoni, el patiment de la tortura, els anys de presó o del piquet d’execució...
M'ha resultat curiosa la referència a les primeres transgressions, d'alguna manera recollides:
Els transgressors Adam i Eva, “s’amaguen entremig
dels arbres del jardí perquè Jahvé Déu no els veiés”. I és clar, quan els
entrelluca, judici, càstig i condemna.
(...)
Les paràboles són potser més un registre per evitar la censura que contes
infantils per fer entendre el que fos a un públic sensibilitzat que memoritzava
versicles de la Bíblia i una part del qual estava capacitat per desxifrar la Càbala.
Que és un veritable galimaties.
(...)
El secretisme de la maçoneria
també va íntimament lligat a la clandestinitat. Tenen uns codis molt elaborats.
(...)
La Inquisició va ser
substituïda per policies polítiques. Els clandestins que assenyala la llei les
van desafiar.
I mirant a prop de lloc i de temps, parlem de la Guerra Civil i de la postguerra:
El final de la Guerra Civil va
ser la victòria del franquisme i la derrota de la democràcia, de l’exercici de
les llibertats fonamentals i de la forma de govern més representativa i de més
tradició de la història de l’Estat de dret: la república.
(...)
Les penes per reunir-se,
manifestar-se o fer vaga podien arribar a la mort i la reclusió major, i
permetien que s’impliqués una jurisdicció militar ferotge. (...) L’any que va
morir Franco, a Espanya hi havia dos mil presos polítics en números rodons.
(...)
L’única manera d’evitar
aquella xapa morbosa i mortífera, que portava als sinistres calabossos de la
prefectura de la Via Laietana, era la clandestinitat.
I enumerant alguns clandestins que potser encara podem reconèixer i recordar:
López Raimundo va ser el
primer protagonista de la gran clandestinitat.
(...)
Gregorio López Raimundo va ser
distingit amb la Medalla d’Honor de la Generalitat, amb un emotiu discurs del
president Maragall, ell assegut entre Pasqual Maragall i Diana Garrigosa. (...) va morir al novembre del 2007, als
noranta-tres anys.
(...)
Antonio Gutiérrez Díaz: Fill d’immigrants per partida doble, nascut a Catalunya, parlava les dues llengües amb una perfecció acadèmica que fregava la pedanteria.
(...)
El Guti va pilotar el PSUC vers la Catalunya moderna. (...) va ser un dels polítics més preparats del tardofranquisme encarant la Transició.
(...)
Pere Portabella Ràfols va néixer a Figueres, el 1927. La seva família era benestant.
(...)
Va rodar “El sopar” un dia tan especial com el de l’execució de Salvador Puig Antich a la Model de Barcelona, el 2 de març de 1974.
(...)
Quan es va recuperar l’autonomia, el president Pujol va nomenar Miquel Sellarès primer director general de Seguretat Ciutadana, i va ser ell qui va desplegar els Mossos d’Esquadra, primera estructura d’Estat de Catalunya.
De la clandestinitat no se'n van escapar tampoc els estudiants i/o religiosos. Segur que molts de vosaltres recorden el que es va conèixer com la "Caputxinada":
Capellans i religiosos van haver de passar a la clandestinitat, van canviar els hàbits per vestits civils
(...)
Josep Benet va ser el principal actor del que seria l’enfrontament definitiu de Dom Aureli amb la dictadura, les declaracions que va fer al prestigiós diari “Le Monde”, d’amplíssim ressò internacional, publicades el 14 de novembre de 1963.
(...)
Una part d’aquestes visions de clandestinitat vestida de civil de l’abat Escarré les vaig saber per persones molt properes a ell, fora de la comunitat monàstica.
(...)
L’Església té un paper molt important en la història de la clandestinitat durant el franquisme. (...) L’Església catalana va aixoplugar clandestinitats, però també va tenir els seus clandestins, els clergues i feligresos que tenien activitat contra la dictadura.
(...)
La Caputxinada va ser un cop important al franquisme, que començava d’acostumar-se a contracor a les vagues obreres, que menystenia i reprimia sense miraments.
(...)
Antonio Creix va fer encerclar el convent, mentre els tancats organitzaven la intendència per poder menjar i passar com a mínim una o les dues nits que finalment van fer-hi. (...) No van servir de res els intents de diàleg de catedràtics i autoritats eclesiàstiques amb la policia.
(...)
Van entrar i van demanar tots els carnets, per anar citant a comissaria els tancats, un per un.
(...)
El dia 11 de maig de 1966, una manifestació de capellans protesta davant la prefectura de la Via Laietana pels maltractaments infligits a l’estudiant Joaquim Boix Lluch, i del seu cas concret el missatge s’estén contra la tortura.
I deixant enrere un munt de consideracions i exemples sens cap mena de dubte interesantíssims, però que farien massa feixuc aquest escrit, no puc deixar d'esmentar els infiltrats:
Els infiltrats eren les
millors fonts de la policia franquista per saber què passava a l’interior
d’aquella clandestinitat amagada i encriptada.
(...)
Era públic i bastant notori
que la policia tenia “xivatos”, delators estratègicament repartits a petits
llocs tanmateix de grans conjuncions socials.
(...)
Descobrir un infiltrat era
molt difícil; de fet, el bon infiltrat no deixa de ser “un dels nostres”, i
quan fan bé la seva feina poden durar anys, perquè la seva traïció és íntima.
I no pot mancar un record vers l'Assemblea de Catalunya, com una clandestinitat enorme i efectiva:
El dia 7 de novembre de 1971
es constituïa a l’església de Sant Agustí de Barcelona, l’Assemblea de
Catalunya. (...) L’Assemblea va aprovar un programa mínim per al restabliment
de la democràcia.
(...)
Va ser, sense cap mena de
dubte, la clandestinitat més gran jamai contada, que va necessitar d’un
operatiu d’enginyeria.
(...)
La sessió va durar cinc hores,
i s’hi van registrar trenta-dues intervencions de tonalitats ben diverses.
(...) La nit del mateix diumenge 7 de novembre de 1971, el primer que va fer l’operatiu
de seguretat va ser traslladar el document aprovat a un lloc segur, la casa de
Marina Curià, al Putget. Josep M. Montagut el va portar amb la seva Lambretta.
(...)
L’Assemblea va agafar la
policia en orsai.
(...)
La clandestinitat com a acte
social, persones de casa bona que es posaven els seus millors parracs per sopar
amb els proscrits, fins i tot seguint una normativa de seguretat de fireta d’entrades
i sortides esglaonades.
Clandestins
Antoni Batista
315 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada