dimecres, 28 de febrer del 2024

La muerte como espectáculo

Sierra Nevada
Març 2022

Fer del dolor un espectacle, a més de ser inhumà, és una forma de cercar repercussió en el terror per tal de fer publicitat de la suposada força per dominar.
El pitjor de tot plegat és que acostuma a funcionar, i és que de manera incomprensible al meu entendre, massa sovint les imatges de tortures, morts i devastacions atreuen i se'n fa difusió. Només cal veure com sembla un fet habitual, que hi hagi qui acudeix a llocs on ha passat qualsevol catàstrofe (com ara mateix l'incendi devastador d'un bloc de pisos a València) a fer-se"selfies" que compartiran a les xarxes socials i entre els seus amics, coneguts o seguidors segons els seus papers "d'influencers" en diuen.

En aquest llibre s'examinen tots els aspectes que fan referència als terroristes que des de fa anys empren imatges de mort com a publicitat:
A partir del momento en que se muestran individuos reducidos a “cosas”, de los que se puede disponer a placer, ¿qué nos impide deslizarnos de la ficción a la realidad?
En 2004, todo se trastorna. Es cuando aparecen los vídeos macabros, realizados por grupos islamistas.

La qüestió a plantejar potser fora oportú centrar-la també en els seguidors d'aquestes macabres imatges:
¿Qué razones, qué pulsiones conducen a un adolescente o a un adulto a contemplar o a discutir durante horas en un chat con desconocidos acerca de estos increíbles espectáculos?
(...)
La realización y la difusión de vídeos macabros se multiplican y pronto cambian de naturaleza cuando los islamistas se apropian de ellos para convertirlos en una herramienta de propaganda.

Però no només han estat els terroristes que han donat publicitat a aquests tipus d'imatges. Veiem:
El presidente estadounidense George W. Bush celebra la ejecución de Sadam Husein como una “etapa importante” en el camino hacia la democracia en Irak. (…) la transformación en “espectáculo” de la ejecución de Sadam Husein es lo que plantea problemas.

Tenir accés a aquests tipus d'imatges és un dret? N'hi ha que ho defensen com a tal:
En los sitios que propagan estos vídeos, se invoca el derecho de los ciudadanos a ser “informados”.
(...)
Es como si ya no existiera diferencia entre la ficción y la realidad: una vez que se ha adquirido la costumbre de mirar imágenes de extrema violencia, ¿por qué contentarse con la “ficción-horror?, ¿con un horror de ficción? ¿Por qué no acceder al horror real?

I visionar-les un cop i un altre, compartir-les, comentar-les, forma part també d'aquest suposat dret? O acaba sent un entreteniment? Perquè es tracta d'imatges reals, de persones reals, de morts reals. I això no produeix rebuig?:
Pero ¿es posible divertirse con el sufrimiento ajeno hasta convertirlo en objeto de fotos y vídeos? ¿No estaremos en presencia de una desviación evidente de la sociedad del espectáculo y del ocio?
(...)
Antaño, fotografiar la guerra formaba parte del ámbito de los reporteros y de los fotógrafos profesionales; hoy, los propios soldados son los que hacen las fotografías, se intercambian imágenes entre ellos y las envían por mail a sus amigos al otro extremo del mundo.
(...)
Están los que buscan en estos vídeos una forma de distracción; los que se muestran más bien indiferentes, como si la frecuentación regular de estas imágenes los hubiera “anestesiado”, y finalmente los que proclaman su admiración por la gente “que consigue mirar eso” sin verse afectada.

I avancem una mica més. És possible que la repetida visualització d'aquests tipus d'imatges, acabin produint indiferència entre els públic que ho mira?:
Desde siempre, a los hombres les gustan los espectáculos, quizá para apropiarse de una realidad que se les escapa.
(...)
¿Se pueden calificar la fabricación, la difusión y la visión repetida de vídeos de tortura, humillación y degollación como un retroceso de la civilización?.
(...)
Algunos pensadores contemporáneos hacen apología de la indiferencia.

Podem parlar de compassió? O parafrasejant una antiga pregària, estem utilitzant el molt "compassió" en va:
La compasión es un sentimiento que va hacia el otro y que nos obliga momentáneamente a olvidarnos de nosotros mismos.
(...)
La compasión tiende a eliminar la distancia entre el que la siente y el que es objeto de ella. Lo compasional, en cambio, no deja de instaurar esta distancia.
(...)
La compasión no es en absoluto un dato adquirido de una vez por todas; se puede perder o no adquirirla nunca. El espectáculo del mal y de la injusticia cometida contra los demás no es en todas partes y siempre instintivamente rechazado por los hombres. 

I arribats a aquest punt ens podem preguntar si es pot o cal visualitzar tot?
¿Se puede ver todo? ¿Se debe mostrar todo? En un país democrático, la libertad de expresión y la libertad de información constituyen derechos fundamentales.
(...)
Solamente que, cuando se habla de Internet, se sale del ámbito de la información y se entra en un mundo en el que se encuentra todo y su contrario.
(...)
Una censura sistemática aplicada a Internet sólo puede generar consecuencias peligrosas; cada vez que se invoca la censura, se corre el riesgo de atentar contra las propias bases de la democracia. 

I acabo:
Cuando, en una sociedad, la crueldad se vuelve en cierta manera “normalizada”, la propia compasión termina por sufrir las consecuencias. Y me parece que, en la actualidad, estamos asistiendo a este proceso.
(...)
El que está tumbado en el suelo, con los ojos vendados, esperando a ser degollado, ¿es un hombre? Sus verdugos, ¿son hombres? Y los que miran estos vídeos con indiferencia o con placer, ¿son hombres?  

 

La muerte como espectáculo
Estudio sobre la “realidad horror”
Michela Marzano
Traducción de Nuria Viver Barri
108 páginas

 

dilluns, 26 de febrer del 2024

L'Arc de la Perdiu



Volta de la Perdiu
Gener 2024


El pis de l’Arc de la Perdiu era de lloguer i calia buidar-lo. (...) Els mobles i els objectes, espectres del passat, parlaven de tota una vida: la dels meus pares, la d’una infantesa feliç i una adolescència amb les contradiccions pròpies de la recerca de la personalitat.
Així comença aquest relat en què la memòria de les dones ocuparà una part important de la història.

I és que les dones que es van quedar a les ciutats (ara  mateix penso en la mare parint i criat un infant a la Barcelona sota les bombes) tenien molt a contar, malgrat que la major part de les vegades, callaven per no incrementar el dolor dels qui lluitaven sovint patint també fam, quan no presó:
Barcelona, 1r de març de 1939:
Si sabessis el que he passat amb els bombardejos! Només de sentir la sirena, l’avi Albertí, que tenia molta por, s’emportava l’Adela al metro.
(...)
Després dels bombardejos sagnants del mes de març, a la Gran Via i amb una ciutat destrossada i contínuament assetjada pels avions, la Carmen ens va fer anar al passeig de Sant Joan, al pis que guardaven per un client del banc que havia fugit a França. (...) El 26 de gener ha estat un dia desmoralitzant: han entrat les tropes franquistes capitanejats pel general Yagüe per la Diagonal.

El pare, presoner en un camp de concentració. La mare, sobrevivint amb prou feines en condicions precàries i patint constants bombardeigs:
Els carrers ofereixen un estat llastimós, hem estat molt castigats per les bombes en aquest barri: plaça Sant Roc, el mercat de Santa Caterina...
(...)
Les coses a Barcelona no són gens fàcils, des de l’entrada dels nacionals hi ha molt esverament i desconfiança. Ja no saps amb qui pots parlar i amb qui no.

La guerra es va acabar, però les dificultats, les angoixes i la precarietat van subsistir durant anys:
Segurament ja hauria d’estar acostumada després de tres anys de guerra... però ara no lluitem per una societat millor, lluitem per sobreviure en una societat instal·lada en la por.
(...)
Quin matí!, he passat molta estona a la cua del racionament, em feien mal els peus i el sol queia a plom, no podia respirar; per ser abril picava fort.

I la protagonista, segueix escrivint cartes que mai no es podran enviar, que només en el  millor dels casos, el destinatari, el seu espòs, les podrà llegir si aconsegueix recollir els avals suficients per tal que els seus captors accedeixin a deixar-lo en llibertat:
La ploma i el paper és la manera de treure tot allò que tenim a dins i expressar aquests sentiments que ens consumeixen. Cada carta és un retall del que et voldria dir i mentalment ressegueixo el teu rostre seriós però amb un somriure amable; les teves mans que parlen per elles soles; els ulls que canvien de color segons el teu estat d’ànim, entre el blau, el gris i el verd. Ara mateix deuen ser gris fosc de temor i enyorança.
(...)
Triguen tant les cartes que quan arriben ja hi ha altres notícies que se superposen a les comentades. 

Així era el dia a dia de les dones que es van quedar soles al front de la migrada família: 
El dia a dia se’m menja el temps, aconseguir tot el que cal per a la família demana espera i paciència; llargues cues i molts camins i tot i així mai n’hi ha prou. (...) Ens volen recordar a cada passa qui ha guanyat aquesta guerra i fer-nos sentir forasters a la nostra terra.
(...)
És veritat, hem perdut una guerra, però no podem perdre la dignitat.

A casa meva també es dolien dels canvis en l'ensenyament. No acostumaven a nomenar la República, però amb els mots "abans de la guerra", que els infants no enteníem, s'amagaven moltes enyorances mai explicitades :
Ha canviat tant l’ensenyament! Volen esborrar tot el que ha fet la República: els nens separats de les nenes, importància de l’ordre i la disciplina; ni se’n parla de com han d’aprendre els infants!
(...)
El terrat era el mirador d’aquella torre de vori, d’aquell isolament voluntari que vau bastir per no deixar traspuar el domini del franquisme i en el qual, envoltada d’estima, podia deixar anar la meva imaginació tot joguinejant.

En aquest cas, el pare aconsegueix tornar a casa, però de ben segur, com molts d'altres, marcat per tot el que ha patit:
Quan penso en la tornada del pare del camp de concentració, a la llum del que he llegit, devia ser prou dificultós.
(...)
Totes les cases tenen veus i remors, flaires i espais confegits de sentits amagats que t’arrabassen com un llamp la memòria.

L'autora, que ens ha narrat una història viscuda personalment, s'acomiada del relat, dels lectors:
L’Arc de la Perdiu va ser més que una llar, m’atreviria a dir que era una mena de pis franc, tothom hi cabia.
(...)
Rememorar és tornar a la vida totes aquelles persones que han estat importants en la pròpia vida.
(...)
La Barcelona que he conegut no tenia gust a runes ni pols, ni sons de sirenes que estremien tot el cos, tampoc bombardejos que et tallaven l’alè; quan vaig arribar tot això havia passat i es reconstruïa una ciutat que mai seria la mateixa, la societat es recobrava sota el pes del franquisme i omplir el cistell era dificultós, encara hi havia racionament. 
(...)
La mare sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.
(...)
He tancat el quadern i la meva mà descansava sobre la contracoberta. (...) Ara sentia que la sang corria rabent pel meu interior, bombejada per un cor alegre de conèixer, de saber. Tots necessitem esbrinar d’on venim per donar sentit a les passes decidides o temoroses que ens marquen el camí mentre fem via. 

 

 

L’arc de la Perdiu
Lola Abelló Planas
Pròleg d’Irene Yúfera i Sisco Farràs
137 pàgines 

diumenge, 25 de febrer del 2024

D13 Crònica judicial



Va ser el 2015 a París, un divendres tretze de novembre.
Van ser uns atemptats gihadistes que van deixar més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits.
Va ser molt comentat; tots els mitjans de comunicació en van informar.
No hi ha paraules per comentar, o si més no, jo no les he trobades, no hi ha disculpa possible.
Entre el setembre del 2021 i el juny de 2022, es va celebrar el judici a 14 dels terroristes que van ser detinguts d'entre els implicats en l'entramat dels atacs a la sala de festes Bataclan i la resta d'atemptats. Un d'ells és l'únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que hi van participar directament. 
Duia, com la resta dels atacants, un cinturó d'explosius que havia de fer esclatar. De manera incomprensible no ho va fer, mai no es va saber si havia fallat el mecanisme o bé, en el darrer moment, ell no es va atrevir a accionar-lo.
En Emmanuel Carrere va assistir al judici com a informador de  L’Obs.
Aquest llibre va néixer de les cròniques que diàriament hi escrivia.

El millor serà remetre'ns als seus comentaris:
A finals de juliol se’ns va dir que el procés no duraria sis mesos, sinó nou. (...) Els atemptats no em van afectar, no van afectar ningú del meu entorn. Ara bé, la justícia m’interessa.
(...)
Dia rere dia, escoltarem experiències extremes de mort i de vida, i em penso que, entre el moment d’entrar a la sala d’audiències i el de sortir-ne, alguna cosa s’haurà mogut dintre nostre. No sabem què n’esperem, no sabem què passarà. Som-hi.
S’ha repetit moltes vegades que serà el procés del segle, un procés per a la Història, un procés exemplar. 

I així, dia rere dia, l'escriptor, ara cronista, remetrà un informe acurat del que passava i sentia en la sala:
El segon dia, mentre continuaven passant llista de les acusacions particulars, es va parlar de la declaració de les víctimes. 
(...)
Aquest procés té una ambició desmesurada, la de desplegar, durant nou mesos, des de tots els angles i amb el punt de vista de tots els actors, el que va succeir aquella nit.

S'hi recullen les declaracions de les víctimes que van sobreviure aquella nit diabòlica. Elles fan referència a les seves vivències, amb un record emocionat per aquells que van morir, sovint al seu costat:
La sala Bataclan té capacitat per a 1.498 persones, aquella nit era plena. (...) Dels que en van sortir amb vida, una dona ha dit que per a ella el pitjor havia sigut això: que la trepitgessin. Altres diuen que el pitjor, per a ells, és haver trepitjat. 
(...)
La Lamia ha deixat aquest món de la manera més violenta que pugui imaginar-se. (...) Pensar que els que la van matar tenien la seva edat. Tots entre els vint-i-cinc i els trenta.
(...)
(Els terroristes) Eren molt joves, estaven tranquils.

I mentre passen els dies, el judici no sabem si avança, perquè tots els presents estan tan commoguts que sembla que les declaracions són una repetició de por, dolor i incomprensió:
Avui és el tretze dia dedicat als supervivents i les víctimes del Bataclan, encara en queden cinc. Hem escoltat gairebé dos-cents testimonis.
(...)
Tots ens projectem en els relats que sentim, però cadascú d’una manera diferent. Sovint és una qüestió d’edat.
(...)
Una emoció rere una altra, un concentrat d’humanisme rere un altre, una cara rere una altra: la immensa psicoteràpia de les cinc setmanes que ara s’acaben ha tingut la bellesa d’un relat col·lectiu i la crueltat d’un càstig.

I arribem a una part de forta tensió, de sentiments confusos de ràbia, odi, incomprensió i molt dolor. Fins i tot potser volem entendre:
Hem passat cinc setmanes escoltant els relats esfereïdors i dolorosos d’unes dues-centes cinquanta víctimes, i algun cop hem girat la mirada cap al box pensant què devien sentir els catorze homes en xandall que es miraven les vambes rere el reflex del vidre, m’imagino que esperant que s’acabés. (...) El procés és tan llarg, el material és tan abundant, que s’ha decidit, com una novel·la, dividir-lo en capítols: personalitat, radicalització, Síria, preparació dels atemptats, fuga...
(...)
S’ha de confessar: als que els agraden els judicis, als redactors de cròniques judicials, ja sigui per ofici o de manera esporàdica, com jo, el que ens fascina son més els culpables que no pas les víctimes. Les víctimes les compadim, però la personalitat que provem d’entendre és la dels culpables.
(...)
Com que els autors de la matança són tots morts, els acusats, per definició, només poden ser còmplices, però amb graus de complicitat molt diferents.

Inevitablement establim la diferenciació entre "ells" i "nosaltres". Veiem, com ho explica l'autor:
És, en estat pur la lògica d’”ells i nosaltres”. Nosaltres, pacífics demòcrates, gent honrada per a qui el D13 ha estat una poderosa màquina de construir comunitat, vincles, identificacions. Ens assemblem, ens entenem, ens reconeixem. I davant, ells. Ells, que no s’assemblen, que no coneixem, que no entenem. Joves opacs, “individus sortits d’enlloc, que emeten senyals febles”, tal com els va definir el procurador general de la República, François Molins; l’únic que ens pensem que en sabem, vagament, és que ens volen morts, i que fins i tot per a si mateixos s’estimen més la mort que la vida.

D'alguna manera, sembla que els acusats malden per  presentar-se com a protagonistes principals del judici, pel seu moment de glòria?. 
La impressió que fan, últimament, és sobretot que es barallen per ser l’estrella del judici.

Un primer resum de les llargues jornades:
Hem sentit les víctimes, s’ha interrogat els acusats, s’han reconstruït els fets. El D13 entra en l’última fase. (...) Les acusacions particulars participen en el procés per fer sentir el seu patiment i obtenir un reconfort moral, no una reparació financera.
(...)
L’ajuda jurídica és el mecanisme que permet que tothom que no tingui els mitjans per pagar-se’l ell mateix pugui disposar d’un advocat pagat per l’Estat. En els casos de terrorisme, s’aplica independentment dels ingressos.

I ara sí. Com a conclusió: 
Què han aportat, aquests nou mesos d’audiències? Molt poca cosa, de fet: en termes d’informació potser un 10% o un 15% més. Pel cantó de les víctimes ha sigut una cosa enorme, escoltant-les hem après enormement sobre la condició humana. Però, pel cantó del box? Ens hem interrogat fins a la nàusea, tant jo com els altres, sobre els possibles escrúpols de consciència d’en Salah Abdeslam. 
(...)
Les peticions de penes. Són dures i matisades.

No poc deixar de manifestar la meva admiració per aquest pare que va ser capaç de dirigir-se als acusats en els termes següents: 
 “Estimar el malvat no és pas estimar la malignitat, seria una perversitat diabòlica. És només estimar l’home en ell mateix, l’home més difícil d’estimar”. (Georges Salinas pare d’una de les víctimes de Bataclan.) 
Jo no en seria capaç.


 

D13
Crònica judicial
Emmanuel Carrère
Postfaci de Grégoire Leménager
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
259 pàgines 

divendres, 23 de febrer del 2024

Vivir en dictadura

Algun cop he pensat quanta gent ha nascut i viscut en una dictadura! I quanta ho ha ignorat? I tracto d'explicar-me:
Deixant de banda les persones de més edat, que aleshores tampoc no acostumaven a explicar massa coses, en una època en què la informació estava més restringida, en què tot, i no només el cinema o els cotxes, era blanc, negre i molt gris, només els més privilegiats tenien accés a determinats llibres o articles que, per descomptat, a la gran majoria els estaven prohibits. 
Enguany sembla que ha de ser més difícil viure desconnectat d'aquesta realitat, però segueixo tenint seriosos dubtes.
Cercant ampliar el que es comenta al llibre que ara m'ocupa, he topat amb un interessant article, del que adjunto l'enllaç per si és del vostre interès.

Bé, deixaré parlar l'autor només afegint que el llibre està publicat e 23/03/2021.

Quin és el propòsit de la publicació?:
Hoy el Franquismo ha muerto, pero su memoria no. Como régimen político la dictadura del general Franco forma parte ya de la historia española y europea del siglo XX.
(...)
Nuestro propósito y lo que pueda aportar este libro tiene que ver con la idea de que la historia como disciplina nos dota de herramientas para ofrecer un análisis de esa memoria persistente del franquismo con la que se nos ofrece una determinada imagen del pasado.
(...)
Nuestra opción ha sido la construcción de una genealogía desde el punto de vista histórico de lo que representó la dictadura franquista porque, en nuestra opinión, puede ofrecer algunos argumentos útiles de cara a desvelar tópicos y zarandear mitos resistentes al paso del tiempo.
(...)
El recuerdo como el olvido son dos estrategias para sobrevivir. (…) Las siguientes páginas son el resultado de una obra escrita a cuatro manos. Son fruto de la confianza mutua y de unas inquietudes comunes. 

Qui va ser el Dictador?
“Centinela de Occidente” fue uno de los lemas recurrentes del franquismo, acuñado por Luis de Galinsoga.
(...)
Entre 1953 y 1963 el gobierno español recibió unos 1.500 millones de dólares, destinado a la compra de productos estadounidenses y de material de guerra. (…) Se pusieron en funcionamiento las bases aéreas de Marón de la Frontera, Zaragoza y Torrejón de Ardoz y la naval de Rota, otras instalaciones complementarias y escuadrones de vigilancia, a cargo de 7.000 militares estadounidenses.
(...)
Franco y su régimen nacieron y murieron de la misma manera, matando.

Odi, venjança, menysteniment:
Los vencedores de la guerra, cargados de odio y espíritu de revancha, tiñeron la sociedad de miedo y humillación a través de los amplios e implacables mecanismos represivos. 

Per damunt de tot: REPRESSIÓ:
Sin olvidar la gravedad de las pérdidas de población activa durante el conflicto por la dura represión posterior, las consecuencias del hambre y el exilio, y el agotamiento de las reservas de oro y divisas, fue sobre todo la política económica autárquica la que determinó la dura realidad de las primeras décadas de la posguerra.

I arriba el torn de les "Institucions":
La Falange:
Unos meses después de que el general Franco fuera nombrado Generalísimo y Jefe de un Estado inexistente todavía, el 19 de abril de 1937 se decidió la creación de un partido único.
(...)
A partir de 1937 Falange pasaría a ser un partido “capturado” por el Franquismo. 

Les FAS i els "americanos":
Las Fuerzas Armadas (FAS) durante la dictadura del general Franco de configuraron como un poder autónomo dentro del Estado y respondían en exclusiva y directamente ante el Jefe del Estado.
(...)
A partir de la década de los años cincuenta, la dictadura española tuvo en el apoyo del gobierno de los Estados Unidos un elemento clave para su propia evolución y supervivencia. 

L'església catòlica i el "Congreso Eucarístico":
En nombre del orden, la patria y la religión los rojos debían ser exterminados, borrados de raíz de la tierra, incluso dando consignas para la ocultación de los lugares del enterramiento de sus restos.
(...)
Como vencidos, sobre los curas fieles a la República recayó la represión política del régimen y también la eclesiástica, y el silencio y el olvido. Esta seria una prueba de que los religiosos no sólo eran perseguidos en la zona republicana.
(...)
Bajo el lema “La Eucaristía y la Paz”, el acontecimiento (Congreso Eucarístico) tenía lugar a los pocos meses de las ejecuciones de cinco anarquistas en el parapeto del Campo de la Bota. (…) Este alarde de fervor religioso dio sus frutos, con la admisión en la UNESCO, pocos meses después, el 18 de septiembre, y la firma del Concordato con la Santa Sede, al año siguiente.

El paper que se li va reservar a la dona:
Durante el franquismo las libertades de la mujer fueron atacadas con una intensidad sin precedentes en el marco de los países de Occidente.
(...)
Ellas fueron las víctimas directas de la represión franquista, no sólo por la pérdida de padres, hijos y compañeros, sino por su actuación durante la guerra y como militantes antifranquistas. (…) El estigma de la “mujer roja” o “mujer de rojo” llevó a una represión diferencia, activa y de larga duración. 

L'ensenyament, la cultura, els mestres...:
La escuela fue el primer eslabón de una larga carrera de aculturización en todos los segmentos de la sociedad, desde la Universidad a los medios de comunicación y a las formas de ocio populares.

La repressió no podrà esborrar la memòria:
Franco prolongó la guerra una vez conseguido el triunfo por las armas. En 1939 no llegó la paz, llegó la victoria.
(...)
El 26 de enero de 1939, las nuevas autoridades franquistas ocuparon Barcelona, iniciándose una etapa caracterizada por las detenciones masivas de ciudadanos. 
(...)
Las personas en cautiverio en 1939 pudieron alcanzar casi la cifra del millón.
(...)
En Badajoz y Huelva se instalaron cárceles destinadas al internamiento y reeducación de los homosexuales.

La vergonya del Valle de los Caídos:
A finales de octubre del 2019 se pondría punto y final a quince años de disputa sobre cuál debía ser el destino de los restos mortales del dictador.
(...)
Se crearon al menos 72 campos de concentración en toda España a los que se destinaron “Batallones de trabajadores” (BBTT) formados por prisioneros republicanos, denominados posteriormente “Batallones de Soldados Trabajadores” (BDST) a partir de la primavera de 1940.
(...)
El monumento fue construido con el objetivo de ser un lugar de memoria de los héroes y mártires de una patria defendida por la dictadura, por eso, su pervivencia es esencialmente una derrota para una sociedad democrática.


Cementiri de Barcelona
Ni oblit ni perdó



Transició? Ha existit mai?:
En conclusión, lo que se ha llamado “Transición” -como si no hubiera habido en la Historia otra más que ella- no constituye en sí misma ningún modelo. No fue el resultado de una inteligente y habilidosa planificación. Por el contrario, y en buena medida, fue el producto de la improvisación y el tanteo entre las fuerzas en presencia. Pero tampoco constituye “el pozo de todos los males” de nuestra sociedad actual.
(...)
Es una historia de la que las jóvenes generaciones, aunque no sólo, tienen un profundo desconocimiento aunque hayan nacido en democracia, entre otras razones por el escaso espacio que ocupa en sus planes de estudio. 

  

 

Vivir en dictadura
Javier Tébar Hurtado/Rosa Toran Belver
298 páginas

dimarts, 20 de febrer del 2024

Torturades

No és un llibre per comentar, o si més no, jo no m'hi veig amb cor de comentar res. I és que deixant pas a un recull de les paraules de les persones que hi varen ser víctimes, considero que n'hi ha d'haver-hi prou.
Jo vaig néixer relativament a prop de la Via Laietana, al Carrer del Carme, i encara més, en els anys a què es refereixen algunes de les protagonistes, hi havia passat amb els meus fills menuts, gairebé pel davant d'aquest edifici. I dic gairebé, perquè sempre he evitat fer-ho de massa a la vora. Hi passava ignorant que potser en aquells mateixos moments, algú estava sent torturat. Ara mateix al pensar-hi m'esgarrifo. 
De molt jove, vaig tenir amistats que varen ser detingudes en qualsevol simulacre de manifestació, vaig estar front les portes de la comissaria del barri demanant la llibertat d'algun amic o conegut detingut, però sortosament mai no vaig patir personalment cap agressió. 
Tampoc no conec personalment ningú que patís empresonament, o si més no, no en servo cap record al respecte.

I dit això, que ja és massa, deixo la veu a les veritables protagonistes, no sense afegir unes línies del pròleg que considero imprescindibles:
Aquestes pàgines són un acte contra l’oblit. Teniu a les mans una píndola que ens recorda que darrere dels grans esdeveniments compartits hi ha històries menudes que expliquen com hem aconseguit el dia a dia que gaudim.
(...)
Les pàgines que venen sorprendran el lector perquè parlen, també, dels nostres temps, i de dones joves que han denunciat fa molt poc episodis de tortura que s’assembla massa als que denuncien algunes dones molts anys enrere.


Grafit a Caldes


Les parets de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, a Via Laietana, han estat testimonis silenciosos d’una pràctica sistemàtica de maltractaments i tortures, amb total impunitat i vulneració dels drets fonamentals.
(...)
És impossible saber del cert quantes persones han estat torturades a la Jefatura de Policía de Via Laietana. (...) En tot cas, alguns investigadors parlen de milers de persones; majoritàriament homes, però també moltes dones, de tot l’espectre ideològic i perfil social.
(...)
Al llarg del llibre es pot comprovar que hi ha alguns punts comuns en els casos més greus de tortura i maltractaments, tots sens dubte experiències traumàtiques.

Els anys quaranta
La repressió franquista contra les dones:
A les republicanes se’ls feia empassar oli de ricí, les rapaven, en reeducaven els fills, les van castigar per ser companyes, vídues o mares de vençuts, les van humiliar públicament i les van torturar, violar i vexar a les presons i a les comissaries. Elles representaven l’antítesi del model de la nova dona que el patriarcat franquista volia imposar: una dona submisa i sacrificada. 
Soledad Real
Detinguda el 23 d’agost del 1941:
El 1933, amb setze anys, va conèixer en Rafael García i se’n van enamorar, ell la va iniciar en el comunisme.
(...)
La van condemnar a trenta anys de presó, acusada d’actes contra la seguretat de l’Estat. (...) Fins als anys vuitanta, el seu veí, que era guàrdia civil, i els fills d’aquest, li cridaven “puta” una i altra vegada per humiliar-la. 
(...)
Després de vint-i-vuit dies a la comissaria de Via Laietana, vaig ingressar a la presó de les dones de les Corts. Em trobava molt malament, el meu cos expulsava uns coàguls enormes de sang. (...) Em van negar qualsevol assistència mèdica. 
Tomasa Cuevas Gutiérrez
Detinguda el 4 d’abril del 1945:
El pla per acabar amb tota oposició del règim franquista era perfecte, una vegada sortíem de pla presó ens desterraven, lluny dels nostres familiars i amics.

Els anys cinquanta i seixanta
Maia Rosa Borràs
Detinguda el 27 de maig del 1959:
No són monstres, ni éssers trasbalsats, sinó homes ordinaris en posició de poder, els que cometen aquestes pràctiques criminals contra éssers humans. 

Transsexuals, homosexuals, LGTBI:
El 1954 la Ley de Vagos y Maleantes va patir una petita però important modificació: els homosexuals es van considerar subjectes perillosos i sobre ells havia de recaure un control institucional.
(...)
No va ser fins al 1996 quan definitivament va quedar derogada mitjançant una Ley Orgánica del Código Penal. 

Els anys setanta
La detenció dels 113. L’Assemblea de Catalunya:
La policia franquista va irrompre a quarts d’onze. Un policia vestit de civil va donar una puntada de peu a la porta.
La Caputxinada:
La Caputxinada va significar un punt d’inflexió considerable. Els fets de març van precipitar la creació de la Taula Rodona Democràtica, que seria el nucli germinal des del qual s’articularia l’Assemblea de Catalunya, el 1971.

Pilar Rebaque Mas
Detinguda el desembre del 1970:
El patiment no només era físic, sinó també emocional. Per a ells, una dona dissident era pitjor que un home. 
Carme Travesset, la Petita
Detinguda el 26 d’octubre del 1975:
L’any 1975 parlàvem de presos polítics i d’amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i d’amnistia. El 1977 es va proclamar una amnistia. Molt oportuna, ja que alhora que s’alliberaven molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de tota responsabilitat l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris... Tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una Constitució tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’Estat. 

La repressió contra l’ètnia gitana:
La comunitat gitana va ser durament perseguida i oprimida per la dictadura franquista, per mitjà d’una fèrria legislació: La Ley de Vagos y Maleantes, la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social i el Reglamento de la Guardia Civil, pel qual el poble romaní estava sotmès a una vigilància especial. 

Anys vuitanta
La violència sexuada es tradueix en la sexualització, per exemple a partir de comentaris sexuals, o bé en la infantilització de les dones.
(...)
Quan t’interroguen sobre una cosa que desconeixes del tot, primer penses que és positiu perquè així no els podràs dir res. Però el problema és que qui t’interroga creu que sí que ho saps, i no s’aturarà fins a arrencar-te’n la declaració. 

Anys noranta
Repressió contra el moviment independentista:
El 29 de juny del 1992 va començar l’anomenada operació Garzón contra persones relacionades amb el moviment independentista, per presumpta pertinença a Terra Lliure.
Vulneració del dret a la llibertat d’informació:
En els últims anys, a Catalunya també cal destacar alguns casos de periodistes que s’han vist immersos en procediments penals a conseqüència de la seva activitat professional en contextos de protesta. 
Sabadell, 20 de novembre del 1998
La fotoperiodista Mireia Comas tenia vint-i-un anys. Feia un treball sobre okupació i moviments socials per a l’Institut d’Estudis Fotogràfics, on estudiava.
(...)
El seu delicte: fotografiar la repressió policial. 

Anys 2000
2019. les darreres detencions:
El 18 d’octubre del 2019 ha quedat gravat per sempre més a la memòria de la Xènia Garcia. Aleshores tenia vint-i-dos anys. (...) Una persona no valora la llibertat fins que no és a la presó.
Repressió contra els moviments socials:
Sovint la por esdevé una eina repressiva fonamental perquè no es volen o no es poden assumir els possibles càstigs derivats de la repressió. (...) s’espera que l’aplicació de càstigs o la mateixa amenaça del càstig tinguin un efecte de desmobilització en els col·lectius i en el teixit social. 

  
Grafit a Caldes

Tancament
Punt i final a la casa del terror:
La brigada de investigación social, la brigada de información. El grupo VI:
La Jefatura Superior de Policia es va ubicar a la coneguda com a Casa Rubió i Balaguer.
(...)
L’informe d’Amnistia Internacional publicat l’any 1973 afirma que la tortura a l’Estat espanyol era una pràctica “extensa, comuna i pràcticament autoritzada”, d’intensitat desigual al llarg del temps: els períodes d’estat d’excepció eren els més àlgids.
(...)
Les tortures de BPS tenien un protocol propi. Als cops durant la detenció i el trasllat en vehicle policial el seguien el tancament i l’aïllament. 

 

Torturades
Gemma Pascual i Escrivà
Pròleg de Carla Vall i Duran
315 pàgines

dilluns, 19 de febrer del 2024

La drecera

El narrador és un adolescent. Viu en un petit poble de l'Empordà on els seus pares estan contractats com a masovers en la luxosa residència d'una família benestant.
Les dates no m'han acabat de quedar clares, però crec que es poden situar en els seixanta, tot i que, encara que ens pugui semblar difícil podria ser intemporal.
Els propietaris s'instal·len els caps de setmana i durant el període vacances. No sembla que tractin de manera dèspota els masovers, però sí que queda palès que s'hi dirigeixen amb un posat de condescendència d'aquells que es creuen superiors.

Mollerussa, la Vila Perduda

El narrador ens parla de la seva infantesa i fixeu-vos que es refereix als propietaris com als "senyors":
M’agradava fixar-me en la roba que portaven perquè sabia que algun dia un d’aquells jerseis o un d’aquells abrics serien meus i la mare me l’apedaçaria o m’hi afegiria colzeres, i, és clar, me n’arrencaria el nom que havien cosit per dins juntament amb un escut. 
(...)
El senyor sempre parlava amb el pare tot just arribar i a mi em deia que m’havia estirat. (...) La senyora no em deia gran cosa, els pares sempre comentaven que era més eixuta. (...) La mare i ella es trobaven a la cuina i feien una llista de tot el que s’havia de fer i de comprar, però moltes vegades la senyora es queixava que tenia mal de cap o que estava molt cansada i acabava dient, vostè mateixa, Antònia, vostè mateixa, faci, faci. Jo no entenia de què podia estar tan cansada.

Aquí, pràcticament, acabava la relació entre ells, tret és clar, de les frases de cortesia o les indicacions (no goso a dir-ne ordres, tot i que segurament ho eren) del que calia fer o preparar:
L’endemà d’arribar s’aixecaven tard i baixaven a esmorzar amb batí i sabatilles.
(...)
Sempre dinaven molt tard i, havent dinat, feien una migdiada llarguíssima. Tot s’aturava i no se sentia ni una mosca.
(...)
Quan els senyors marxaven a navegar amb el iot, la mare s’aixecava encara més aviat per preparar-los el dinar i a vegades em despertava perquè li fes algun encàrrec. 

Com la majoria d'infants ell observa i va fent les seves cabòries i arriba a conclusions que, tot i semblar agosarades, sovint s'acosten força a la realitat que l'envolta.
Veient-me uns exemples:
A vegades pensava que era una mica difícil això de ser un nen , tot el dia et deien què havies de fer, t’agradés o no; i encara era més difícil ser fill i saber què volien i què pensaven els teus pares, quant a vegades ni ells mateixos s’hi aclarien.
(...)
A vegades (El senyor) arribava una mica calent d’orelles i es discutien amb la senyora. (...) Els pares també es discutien, encara que d’una altra manera. (...) Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prou cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien masses.
(...)
Un dia de finals d’estiu, quan la mare ja tenia el sopar enllestit, la senyora va entrar a la cuina com si s’hagués calat foc a la casa i, sense donar cap explicació, va dir que se’n tornaven tots cap a Barcelona.
(...)
La senyora va estar molts de caps de setmana sense venir. (...) Quan la senyora va tornar, feia més bona cara. (...) Llavors va ser el senyor, que va marxar a l’estranger.
(...)
El senyor i la senyora havien fet una mica les paus, just per mantenir les aparences. 

I aquell nen que hem conegut al principi del relat, va creixent. Ara ja és un adolescent i com a tal...:
I una nit, que no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. (...) I, de cop, vaig sentir com si tot el meu cos se sacsegés per dins, com un formigueig que m’arribava fins a la punta dels dits i a cada pèl i als granets aquells de la llengua, i vaig tenir la sensació que em moria. 
(...)
Sense ni adonar-me’n, vaig començar a fer una mica el dròpol a l’escola i j no treia tan bones notes com abans. (...) Només tenia ganes de tocar-me o d’estirar-me al llit i no fer res de res.

De vegades créixer és dur i difícil. Tot agrada i alhora sembla que tot repel, i és que fer-se adult és complicat:
Era com si cada dia m’hagués d’aixecar només per barallar-me amb tot i amb tothom. 

 

 

La drecera
Miquel Martín i Serra
Epíleg de Josep M. Fonalleras
148 pàgines


dissabte, 17 de febrer del 2024

Els supervivents dels camps nazis

Olot, 2024

Diu la Viquipèdia: 
"La síndrome del supervivent (també anomenada síndrome de supervivència o culpa del supervivent) és una condició mental que ocorre quan una persona percep que ha fet malament en sobreviure un esdeveniment traumàtic quan uns altres no ho han aconseguit. "

Per arribar a aquest estat hi ha diversos factors a tenir en compte. Aspectes que l'autor, en David Serrano, ens mostra detalladament en aquest llibre.
Veient-ne primer com defineix el concepte de "supervivent":
El concepte de supervivent designa l’ésser que es manté en vida malgrat la situació adversa que ha sofert i que ha dut altres a la mort.
(...)
L’objectiu de la Xoà (Holocaust), com dels genocidis diversos en general, és la inexistència del concepte “supervivent”, perquè se centra en la seva aniquilació total i absoluta.
(...)
Aquí no hi ha atzar entès com en el cas del supervivent d’un accident de trànsit, per exemple. El supervivent de la Xoà ho és malgrat la Xoà.

A partir d'aquest punt, desgranarà pràcticament de manera minuciosa, les diferents categories de presoners, segons els criteris que van emprar els dirigents nazis responsables dels camps:
Els nazis classifiquen els camps, des del primer, Dachau, construït ja el mateix 1933, en tres categories.
(...)
En la primera categoria situaven tots els presos preventius, considerats poc perillosos, i encara amb possibilitats de reinserció social.
(...)
En segon lloc hi havia els camps destinats a presos preventius molt perillosos, però que són vistos encara com a reeducables.
(...)
Finalment, els nazis establiren una tercera categoria: la destinada als presoners considerats molt perillosos i amb escasses o nul·les possibilitats de reeducació.

No tots els individus reaccionaran i evolucionaran a l'empresonament de la mateixa manera. Recullo les diferents característiques que es consideren en l'estudi:
Els sentimentals:
Els desesperats i els pessimistes:
Els destinats a sobreviure:
Els salvats i els enfonsats:

Però entrem de ple en el contingut del tema i que no és altra que els supervivents.
Quina pot ser la seva missió?:
Els referents ètics deixen orfes els supervivents. (...) El supervivent s’ha de recuperar inicialment de l’estigma de la seva deshumanització des del moment que s’ha cercat la seva alienació, mitjançant la depilació i uniformització, i s’ha animalitzat, amb la pèrdua d’identitat associada a un nom per a passar a ser una xifra, un número.
(...)
Els relats que es fan dels “enfonsats”, els veritables protagonistes dels relats dels supervivents, neixen i moren dintre dels camps nazis, res de significatiu no en sabrem habitualment de l’abans, de les seves vides quotidianes en el “món dels homes”, res o gairebé res de les seves famílies, trajectòries, pensaments, aficions. Gairebé res no en sabrem en general de la vida al camp, tret del progressiu i ràpid deteriorament.
(...)
Assassinat, supervivent i lector, als quals hauríem d’afegir les segones i terceres generacions, formen una cadena de transmissió i necessitat per tal de preservar la memòria de l’horror.

Els investigadors han elaborat un estudi referent a les diferents tipologies dels supervivents:
El primer tipus de sobrevivents estan marcats per la síndrome de Filomela. Princesa atenenca.
(...)
El segon tipus de supervivents, els anomenarem amb la tipologia de Sísif, o el tornar a començar continu (...) Supervivents com Primo Levi serien dignes representants d’aquest col·lectiu, que no és ni de bon tros el més nombrós.
(...)
El tercer i últim tipus de supervivents està marcat per la síndrome de Penèlope. (...) és la intel·ligència emocional de qui es manté pacient davant l’absència. (...) Són perfectament conscients de la necessitat personal i social del seu testimoniatge.

He llegit diversos relats de supervivents. Lectures dures d'experiències encara més dures i sovint difícils de comentar:
Els supervivents han viscut una experiència traumàtica continuada que els ha deixat pèrdues en el camí, sofriments impensables i marques profundes en el seu interior.
(...)
Hi ha qui inicia el relat des de dintre dels camps precisament perquè la memòria dels que es van quedar dintre no es perdi.

I és que:
El supervivent passa d’estar sotmès a l’estrès de l’horror de manera constant i mantinguda als guetos, a les deportacions, els camps de concentració, els camps d’extermini, a l’alliberament sense cap procés, cap progressió. (...) De gestionar l’horror a gestionar la llibertat.
(...)
El supervivent ha de tornar a aprendre a viure en societat, a conviure amb l’entorn. 

De la mateixa manera que es publica una relació de les diferents tipologies de presoners, també s'hi afegeix una referent a les famílies que suposadament en poden resultar de la unió entre parelles de supervivents.
Entenc que es tracta d'una relació, que pot resultar molt discutible i opinable, però és la que ens ofereix l'autor:
La família víctima:
La família lluitadora:
La família atordida:
Les famílies que ho aconsegueixen:
La segona generació.
L’explicació epigenètica de l’estigma:


Febrer, 2024
Aïnsa


Una de les diferents lectures que tracten algun aspecte referent a l'Holocaust, que no ens deixarà indiferents.

 

 

Els supervivents dels camps nazis
David Serrano Blanquer
143 pàgines

dimecres, 14 de febrer del 2024

Un grill a l'autopista

Vagi per endavant que em considero una admiradora de Bernardo Atxaga. Només lamento no ser capaç de llegir-lo en la seva llengua i és que amb l'euskera no aconsegueixo ni remotament aproximar-m'hi.
En el llibre que avui m'ocupa, no hi ha cap relat extens, es tracta d'un recull de diferents programes de ràdio. Però millor que ens ho expliqui ell mateix:
“Un grill a l’autopista” va començar a existir l’estiu del 2016, un dia que la periodista Maite Artola em va proposar participar en el programa matinal que dirigia a la ràdio basca Euskadi Irratia.
(...)
Així mateix, en vaig decidir el to: no seria mai agre, sinó neutre o humorístic.
(...)
En els gairebé tres anys que van transcórrer fins a la meva última col·laboració, sempre em vaig atenir a la mateixa pauta de treball.

I ja, a partir d'aquest punt, faig un recull de les seves intervencions, començant, és clar per la primera:
Començo avui, 12 de setembre del 2016, dilluns, la sèrie de reflexions que, cedint a les circumstàncies, al que vagin portant els dies, llegiré una setmana rere l’altra davant d’aquest micròfon.
I com podreu observar, és un inici potent, opinant vers els polítics. Unes reflexions que modestament podria fer meves:
Els polítics influeixen directament en la vida pública, conformen un poder fàctic i les seves obres són els seus amors; les obres públiques i les que no ho són tant. Doncs bé: tant ells com els seus desinteressats o interessats seguidors es comporten com si el món s’hagués creat ahir.

Gernika:
S’afirma, amb raó, que Gernika és un símbol. Però no oblidem que ho és per partida doble. D’una banda, representa la manera nazi de fer la guerra.
(...)
Però, d’altra banda, Gernika també és símbol de la pugna que es lliura entre la veritat i la mentida. Més exactament, de la pugna que es lliura entre la veritat i la mentida en tot conflicte bèl·lic. 

Gernika. Sala de Juntas
Octubre 2023

Seguim. Ara amb una definició de la diversitat del Planeta, prenent com a exemple un petit espai de terra, potser més propera, potser considerada més pròpia?:
Per apreciar la complexitat del planeta, del món físic, de la naturalesa, potser n’hi ha prou amb examinar una petita franja de terreny. Només cal anar al bosc, delimitar-hi un metre quadrat, i després visitar-lo cada dia, observar diàriament el que hi va passant, quina herba hi ha brotat, quin insecte s’ha acostat, quin fong treu el cap entre la fullaraca, quina planta hi ha florit.
(...)
En privat, la gent parla del que s’esdevé al seu voltant; està preocupada pel que està passant a la seva porció de bosc.

D'en Bernardo Atxaga també coneixem la seva aportació (brillant al meu entendre) com a poeta. L'Art, així en majúscules, no li és aliè:
L’art arriba als llocs més recòndits del nostre interior. Procura una alegria d’una mena que cap altra cosa és capaç de procurar. Si una educació equivocada sostreu aquesta alegria a les pròximes generacions, la pèrdua serà enorme.

I per descomptat, no podia mancar una defensa aferrissada i crítica de la llengua:
Les celebracions al voltant de la llengua, els pomposos “dies de l’eusquera” o les campanyes publicitàries que pretenen promocionar-la, no n’afecten gens ni mica l’esdevenir. (...) a què cal dedicar els diners, les idees, l’esforç, la crítica?
(...)
Si volem que la nostra llengua arribi a la seva utopia ens hem de centrar en un punt, concretament en la traducció.
(...)
Com més es repeteixi una paraula o una frase, més forta serà, més potent. 
(...)
Si es continua convertint el que és difícil en molt difícil, i el que és molt difícil en impossible, la nostra llengua no té sortida. 

Com deia en Raimon, un altre poeta conegut i estimat: "Qui perd els orígens, perd la identitat":
Als bascos se’ns retreu sovint la nostra afició pel passat, que ens sentim més còmodes a les prades pretèrites. Jo, en canvi, veig que vivim en el futur. És curiós, perquè la vida, la vida pròpiament dita, resideix en el present. 
(...)
Les interpretacions del que va succeir al País Basc des del 1965 fins pràcticament ahir es contraposaran sense parar com en un joc de cartes sinistre: davant d’una carta, una altra; davant d’un assassinat, un altre; davant d’una tortura, una altra.
(...)
“Els vells camins ajuden a pensar.” (...) Al cap i a la fi, pensar, per als qui anem sumant anys, sovint es parlar amb els qui són a l’altre món, deixar-se acompanyar pels morts.



País Basc
Octubre, 2023

Una bona lectura, de les que fan rumiar i tornar i retornar a rellegir alguna frase, algun comentari, algun pensament, algun suggeriment...:
El monstre nia en nosaltres (...) Els éssers que duen el pus a dins en tenen prou amb qualsevol excusa per fer grup, i l’odi és el seu guia: s’internen al bosc com llops que busquen una presa.
(...)
Malgrat els avenços, malgrat les sepultures, la vida tira endavant, la papallona continua volant, i la nostra atenció l’hem de dirigir a aquest moviment. Qui sap el què ens portarà el futur. Perquè la vida, igual que les papallones, avança a poc a poc, com si titubegés, mai en línia recta, amunt i avall, de vegades a l’esquerra i de vegades a la dreta, acostant-se, allunyant-se. A on es dirigeix la papallona, la vida? Ai, no ho sé. (7 de maig de 2018) 
(...)
En una societat sense igualtat, la llibertat d’expressió és un instrument més dels poderosos (...) Una brotxa per emblanquinar les parets del sistema.

 


Un grill a l’autopista
Bernardo Atxaga
Traducció de Marta Hernández Pibernat
434 pàgines

dilluns, 12 de febrer del 2024

Qui no ha sentit mai unes ganes salvatges de cridar?

Espectacle de llum
Olot, 2023


Un recull de contes que tenen en comú la ràbia, la mort, el sexe... que poden esclatar en un crit rabiós.

Però comencem: Ens trobem a l'any 1986:
Tot comença a la consulta d’un psicòleg. Res més banal, o més gris en tot cas.
(...)
El nen es diu Pau, és intel·ligent (o això diuen), té de tot i els professors en canten les glòries, no molesta gens, té molta imaginació, juga amb soldadets i fa unes coses... Té futur d’hipocondríac.

Estem coneixent, ni que sigui de manera un tant esbiaixada un dels protagonistes:
A mitjans dels vuitanta jo no anava fent (...) La meva família, benestant com ningú, seguia les pautes correctes de l’època ( o de totes les èpoques): feia diners, malbaratava diners, s’apuntava a viatges programats a l’altra punta del món, comprava cotxes immensos, portava el nen (jo) a l’escola...
(...)
Per l’època que em van portar al psicòleg perquè no m’agradava l’escola ni res (...) vaig decidir no pertànyer més al món.

Un episodi de violència de la que esclata contra un mateix. Un cinturó, una ideologia...:
Després de l’explosió s’imposa un silenci que no ho és gens de silenciós. 
(...)
El noi del cinturó bomba ha desaparegut. Costa d’imaginar que un cos pugui desaparèixer sense deixar cap rastre. 
(...)
Els laments, pertot arreu. (...) Una simple explosió i s’ho menja tot, el poc que tens i entens engolit pel pou.

Desolació absoluta d'algú que ni tan sols té referència de la seva edat i s'ofereix, es dona, s'entrega, demanant a canvi... res no demana, ja no:
No sé on vaig néixer ni quina edat tinc. Disset anys? Divuit potser? (...) He crescut aquí i allà, sobretot al carrer.
(...)
Soc un home que només acumula dies. Ella seia allà, a tocar de la porta posterior d’un pub infecte, entre dos contenidors d’escombraries i envoltada de merda de cavall. Una deixalla.
(...)
Ella, la desconeguda, l’expòsita, la composició maleïda, en contemplava des del seu racó de porqueria sense fer res. Ni tan sols em va demanar almoina. 

I fins aquí. Jo ho deixo, però vosaltres podeu seguir, només us cal fer-vos amb el llibre, on trobareu reflexions com aquestes que a mi m'han atrapat:
Corren tant com poden, amb els ulls desorbitats, buits de paraules. I quan corren, riuen.
I reprimeixen unes ganes salvatges de cridar. 




Unes ganes salvatges de cridar
Marc Vintró
213 pàgines

dimarts, 6 de febrer del 2024

Alternatives a la presó?

Barcelona, Juliol del 2017
Visita a La Model


Vaig començar aquesta lectura, convençuda que en Folcault, que sempre s'ha mostrat molt crític a amb les presons hauria deixat unes pautes clares al respecte, tot i que ningú no les havia recollit, però, val a dir, que m'ha sorprès comprovar que en les seves reflexions no sembla aportar cap conclusió que ofereixi alguna alternativa a la presó.

De bon començament a la seva pregunta: "Realment cal ser castigat?", algunes de les reflexions que aporta, són:
Si admetem que la presó serveix per a dues coses: en primer lloc, garantir de manera segura i contínua la reclusió dels individus. (...) En segon lloc, el fet que, a penes escapats d’aquesta presó tan meravellosament model, reincidissin deixava clar que la funció correctiva de la presó, l’objectiu d’esmena que se’ns proposa a la detenció, també havia fracassat. 

Perquè, en realitat, quina és la funció de les presons?:
L’autopunició com a principi de la correcció, la família com a agent de la correcció i com a agent de la legalitat, el treball com a instrument essencial de la penalitat: aquests tres grans mecanismes que van caracteritzar el funcionament de la presó al llarg del segle XIX els veieu funcionar ara, encara i més que mai, en els centres anomenats alternatius a la presó. (...) En qualsevol cas, les velles funcions carceràries són el que ara s’intenta fer funcionar a partir de centres que ja no s’assemblen exactament a la presó.
(...)
Imposar un deute a un individu, suprimir-li un cert nombre de llibertats, com la de desplaçar-se, torna a ser una altra vegada una certa manera de subjectar-lo. (...) Un individu en llibertat condicional, aleshores, és un individu que està vigilat.

I acaba la relació amb unes afirmacions contundents:
La presó, en el fons, és un focus permanent d’il·legalismes intensos.
(...)
És un lloc de violència física i sexual, que és exercida sobre els reclusos pels mateixos reclusos i els guàrdies.
(...)
La presó ha estat una fàbrica de delinqüents; la fabricació de la delinqüència a través de la presó no és un fracàs de la presó, és el seu èxit, perquè estava feta per a això.

I arribem al nus de la qüestió, l'esperada resposta a l'enunciat del llibre: Alternatives?:
No hi ha alternatives a la presó, o més aviat les alternatives a la presó que es proposen són precisament maneres de fer garantir per altres i sobre una escala de població molt més àmplia les velles funcions que es demanaven a la parella rústica i arcaica “presó i delinqüència”.
(...)
Fer retrocedir la presó no és, doncs, ni revolucionari ni potser ni tan sols progressista.
(...)
Només es pot plantejar, la qüestió de la presó, i del seu paper, i de la seva desaparició possible, en els termes d’una economia i d’una política, si voleu, d’una economia política dels il·legalismes. 

I, en el mateix volum, hi trobem un seguit de comentaris de diferents autors, que es refereixen al mateix tema i a la visió de Foulcault.

En faig un petit recull:
Pensar la nostra actualitat penal amb Michel Foucault
Sylvain Lafleur
És important recordar que Foucault no s’oposa a l’existència de sancions, ja que no troba res d’escandalós” al fet que uns individus siguin castigats si infringeixen unes regles.
(...)
Recordem que la reclusió ha de complir dues funcions:
Una funció preventiva
Una funció punitiva
(...)
En conseqüència, la reclusió no tindria en absolut com a paper suprimir les infraccions, sinó més aviat tornar dòcils alguns individus obligats a cometre incivilitats. 

“Què és un il·legalisme?”
Conversa amb Anthony Amicelle (Professor)
Existeixen tres distincions relatives als il·legalismes en Foucault.
La primera  sobre les accions posades en relació amb una pertinença de classe.
(...)
La segona distinció tracta del tipus de sanció.
(...)
La tercera distinció tracta de les instàncies i els processos de sanció dels il·legalismes. 



I adjunto l'enllaç que us durà a una interessant entrevista del 17/01/2019 al aleshores Síndic de Greuges, en Rafael Ribó. 


 

Alternatives a la presó?
Michel Foucault
Traducció d’Oriol Valls
114 pàgines