L'Arc de la Perdiu

Volta de la Perdiu
Gener 2024

El pis de l’Arc de la Perdiu era de lloguer i calia buidar-lo. (...) Els mobles i els objectes, espectres del passat, parlaven de tota una vida: la dels meus pares, la d’una infantesa feliç i una adolescència amb les contradiccions pròpies de la recerca de la personalitat.

Així comença aquest relat en què la memòria de les dones ocuparà una part important de la història.

I és que les dones que es van quedar a les ciutats (ara  mateix penso en la mare parint i criat un infant a la Barcelona sota les bombes) tenien molt a contar, malgrat que la major part de les vegades, callaven per no incrementar el dolor dels qui lluitaven sovint patint també fam, quan no presó:

Barcelona, 1r de març de 1939:

Si sabessis el que he passat amb els bombardejos! Només de sentir la sirena, l’avi Albertí, que tenia molta por, s’emportava l’Adela al metro.

(...)

Després dels bombardejos sagnants del mes de març, a la Gran Via i amb una ciutat destrossada i contínuament assetjada pels avions, la Carmen ens va fer anar al passeig de Sant Joan, al pis que guardaven per un client del banc que havia fugit a França. (...) El 26 de gener ha estat un dia desmoralitzant: han entrat les tropes franquistes capitanejats pel general Yagüe per la Diagonal.

El pare, presoner en un camp de concentració. La mare, sobrevivint amb prou feines en condicions precàries i patint constants bombardeigs:

Els carrers ofereixen un estat llastimós, hem estat molt castigats per les bombes en aquest barri: plaça Sant Roc, el mercat de Santa Caterina...

(...)

Les coses a Barcelona no són gens fàcils, des de l’entrada dels nacionals hi ha molt esverament i desconfiança. Ja no saps amb qui pots parlar i amb qui no.

La guerra es va acabar, però les dificultats, les angoixes i la precarietat van subsistir durant anys:

Segurament ja hauria d’estar acostumada després de tres anys de guerra... però ara no lluitem per una societat millor, lluitem per sobreviure en una societat instal·lada en la por.

(...)

Quin matí!, he passat molta estona a la cua del racionament, em feien mal els peus i el sol queia a plom, no podia respirar; per ser abril picava fort.

I la protagonista, segueix escrivint cartes que mai no es podran enviar, que només en el  millor dels casos, el destinatari, el seu espòs, les podrà llegir si aconsegueix recollir els avals suficients per tal que els seus captors accedeixin a deixar-lo en llibertat:

La ploma i el paper és la manera de treure tot allò que tenim a dins i expressar aquests sentiments que ens consumeixen. Cada carta és un retall del que et voldria dir i mentalment ressegueixo el teu rostre seriós però amb un somriure amable; les teves mans que parlen per elles soles; els ulls que canvien de color segons el teu estat d’ànim, entre el blau, el gris i el verd. Ara mateix deuen ser gris fosc de temor i enyorança.

(...)

Triguen tant les cartes que quan arriben ja hi ha altres notícies que se superposen a les comentades. 

Així era el dia a dia de les dones que es van quedar soles al front de la migrada família: 

El dia a dia se’m menja el temps, aconseguir tot el que cal per a la família demana espera i paciència; llargues cues i molts camins i tot i així mai n’hi ha prou. (...) Ens volen recordar a cada passa qui ha guanyat aquesta guerra i fer-nos sentir forasters a la nostra terra.

(...)

És veritat, hem perdut una guerra, però no podem perdre la dignitat.

A casa meva també es dolien dels canvis en l'ensenyament. No acostumaven a nomenar la República, però amb els mots "abans de la guerra", que els infants no enteníem, s'amagaven moltes enyorances mai explicitades :

Ha canviat tant l’ensenyament! Volen esborrar tot el que ha fet la República: els nens separats de les nenes, importància de l’ordre i la disciplina; ni se’n parla de com han d’aprendre els infants!

(...)

El terrat era el mirador d’aquella torre de vori, d’aquell isolament voluntari que vau bastir per no deixar traspuar el domini del franquisme i en el qual, envoltada d’estima, podia deixar anar la meva imaginació tot joguinejant.

En aquest cas, el pare aconsegueix tornar a casa, però de ben segur, com molts d'altres, marcat per tot el que ha patit:

Quan penso en la tornada del pare del camp de concentració, a la llum del que he llegit, devia ser prou dificultós.

(...)

Totes les cases tenen veus i remors, flaires i espais confegits de sentits amagats que t’arrabassen com un llamp la memòria.

L'autora, que ens ha narrat una història viscuda personalment, s'acomiada del relat, dels lectors:

L’Arc de la Perdiu va ser més que una llar, m’atreviria a dir que era una mena de pis franc, tothom hi cabia.

(...)

Rememorar és tornar a la vida totes aquelles persones que han estat importants en la pròpia vida.

(...)

La Barcelona que he conegut no tenia gust a runes ni pols, ni sons de sirenes que estremien tot el cos, tampoc bombardejos que et tallaven l’alè; quan vaig arribar tot això havia passat i es reconstruïa una ciutat que mai seria la mateixa, la societat es recobrava sota el pes del franquisme i omplir el cistell era dificultós, encara hi havia racionament. 

(...)

La mare sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.

(...)

He tancat el quadern i la meva mà descansava sobre la contracoberta. (...) Ara sentia que la sang corria rabent pel meu interior, bombejada per un cor alegre de conèixer, de saber. Tots necessitem esbrinar d’on venim per donar sentit a les passes decidides o temoroses que ens marquen el camí mentre fem via. 

 

 

L’arc de la Perdiu

Lola Abelló Planas

Pròleg d’Irene Yúfera i Sisco Farràs

137 pàgines