 |
| Espectacle de llum Olot, 2023 |
Un recull de contes que tenen en comú la ràbia, la mort, el sexe... que poden esclatar en un crit rabiós.
Però comencem: Ens trobem a l'any 1986:
Tot comença a la consulta d’un
psicòleg. Res més banal, o més gris en tot cas.
(...)
El nen es diu Pau, és intel·ligent (o això diuen), té de tot i els professors
en canten les glòries, no molesta gens, té molta imaginació, juga amb soldadets
i fa unes coses... Té futur d’hipocondríac.
Estem coneixent, ni que sigui de manera un tant esbiaixada un dels protagonistes:
A mitjans dels vuitanta jo no
anava fent (...) La meva família, benestant com ningú, seguia les pautes
correctes de l’època ( o de totes les èpoques): feia diners, malbaratava diners,
s’apuntava a viatges programats a l’altra punta del món, comprava cotxes
immensos, portava el nen (jo) a l’escola...
(...)
Per l’època que em van portar
al psicòleg perquè no m’agradava l’escola ni res (...) vaig decidir no
pertànyer més al món.
Un episodi de violència de la que esclata contra un mateix. Un cinturó, una ideologia...:
Després de l’explosió s’imposa
un silenci que no ho és gens de silenciós.
(...)
El noi del cinturó bomba ha
desaparegut. Costa d’imaginar que un cos pugui desaparèixer sense deixar cap
rastre.
(...)
Els laments, pertot arreu.
(...) Una simple explosió i s’ho menja tot, el poc que tens i entens engolit
pel pou.
Desolació absoluta d'algú que ni tan sols té referència de la seva edat i s'ofereix, es dona, s'entrega, demanant a canvi... res no demana, ja no:
No sé on vaig néixer ni quina
edat tinc. Disset anys? Divuit potser? (...) He crescut aquí i allà, sobretot
al carrer.
(...)
Soc un home que només acumula
dies. Ella seia allà, a tocar de la porta posterior d’un pub infecte, entre dos
contenidors d’escombraries i envoltada de merda de cavall. Una deixalla.
(...)
Ella, la desconeguda,
l’expòsita, la composició maleïda, en contemplava des del seu racó de porqueria
sense fer res. Ni tan sols em va demanar almoina.
I fins aquí. Jo ho deixo, però vosaltres podeu seguir, només us cal fer-vos amb el llibre, on trobareu reflexions com aquestes que a mi m'han atrapat:
Corren tant com poden, amb els ulls desorbitats, buits de paraules. I quan corren, riuen.
I reprimeixen unes ganes salvatges de cridar.
Unes ganes salvatges
de cridar
Marc Vintró
213 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada