La drecera

El narrador és un adolescent. Viu en un petit poble de l'Empordà on els seus pares estan contractats com a masovers en la luxosa residència d'una família benestant.

Les dates no m'han acabat de quedar clares, però crec que es poden situar en els seixanta, tot i que, encara que ens pugui semblar difícil podria ser intemporal.

Els propietaris s'instal·len els caps de setmana i durant el període vacances. No sembla que tractin de manera dèspota els masovers, però sí que queda palès que s'hi dirigeixen amb un posat de condescendència d'aquells que es creuen superiors.

Mollerussa, la Vila Perduda

El narrador ens parla de la seva infantesa i fixeu-vos que es refereix als propietaris com als "senyors":

M’agradava fixar-me en la roba que portaven perquè sabia que algun dia un d’aquells jerseis o un d’aquells abrics serien meus i la mare me l’apedaçaria o m’hi afegiria colzeres, i, és clar, me n’arrencaria el nom que havien cosit per dins juntament amb un escut. 

(...)

El senyor sempre parlava amb el pare tot just arribar i a mi em deia que m’havia estirat. (...) La senyora no em deia gran cosa, els pares sempre comentaven que era més eixuta. (...) La mare i ella es trobaven a la cuina i feien una llista de tot el que s’havia de fer i de comprar, però moltes vegades la senyora es queixava que tenia mal de cap o que estava molt cansada i acabava dient, vostè mateixa, Antònia, vostè mateixa, faci, faci. Jo no entenia de què podia estar tan cansada.

Aquí, pràcticament, acabava la relació entre ells, tret és clar, de les frases de cortesia o les indicacions (no goso a dir-ne ordres, tot i que segurament ho eren) del que calia fer o preparar:

L’endemà d’arribar s’aixecaven tard i baixaven a esmorzar amb batí i sabatilles.

(...)

Sempre dinaven molt tard i, havent dinat, feien una migdiada llarguíssima. Tot s’aturava i no se sentia ni una mosca.

(...)

Quan els senyors marxaven a navegar amb el iot, la mare s’aixecava encara més aviat per preparar-los el dinar i a vegades em despertava perquè li fes algun encàrrec. 

Com la majoria d'infants ell observa i va fent les seves cabòries i arriba a conclusions que, tot i semblar agosarades, sovint s'acosten força a la realitat que l'envolta.

Veient-me uns exemples:

A vegades pensava que era una mica difícil això de ser un nen , tot el dia et deien què havies de fer, t’agradés o no; i encara era més difícil ser fill i saber què volien i què pensaven els teus pares, quant a vegades ni ells mateixos s’hi aclarien.

(...)

A vegades (El senyor) arribava una mica calent d’orelles i es discutien amb la senyora. (...) Els pares també es discutien, encara que d’una altra manera. (...) Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prou cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien masses.

(...)

Un dia de finals d’estiu, quan la mare ja tenia el sopar enllestit, la senyora va entrar a la cuina com si s’hagués calat foc a la casa i, sense donar cap explicació, va dir que se’n tornaven tots cap a Barcelona.

(...)

La senyora va estar molts de caps de setmana sense venir. (...) Quan la senyora va tornar, feia més bona cara. (...) Llavors va ser el senyor, que va marxar a l’estranger.

(...)

El senyor i la senyora havien fet una mica les paus, just per mantenir les aparences. 

I aquell nen que hem conegut al principi del relat, va creixent. Ara ja és un adolescent i com a tal...:

I una nit, que no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. (...) I, de cop, vaig sentir com si tot el meu cos se sacsegés per dins, com un formigueig que m’arribava fins a la punta dels dits i a cada pèl i als granets aquells de la llengua, i vaig tenir la sensació que em moria. 

(...)

Sense ni adonar-me’n, vaig començar a fer una mica el dròpol a l’escola i j no treia tan bones notes com abans. (...) Només tenia ganes de tocar-me o d’estirar-me al llit i no fer res de res.

De vegades créixer és dur i difícil. Tot agrada i alhora sembla que tot repel, i és que fer-se adult és complicat:

Era com si cada dia m’hagués d’aixecar només per barallar-me amb tot i amb tothom. 

 

 

La drecera

Miquel Martín i Serra

Epíleg de Josep M. Fonalleras

148 pàgines