Va ser el 2015 a París, un divendres tretze de novembre.
Van ser uns atemptats gihadistes que van deixar més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits.
Va ser molt comentat; tots els mitjans de comunicació en van informar.
No hi ha paraules per comentar, o si més no, jo no les he trobades, no hi ha disculpa possible.
Entre el setembre del 2021 i el juny de 2022, es va celebrar el judici a 14 dels terroristes que van ser detinguts d'entre els implicats en l'entramat dels atacs a la sala de festes Bataclan i la resta d'atemptats. Un d'ells és l'únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que hi van participar directament.
Duia, com la resta dels atacants, un cinturó d'explosius que havia de fer esclatar. De manera incomprensible no ho va fer, mai no es va saber si havia fallat el mecanisme o bé, en el darrer moment, ell no es va atrevir a accionar-lo.
En Emmanuel Carrere va assistir al judici com a informador de L’Obs.
Aquest llibre va néixer de les cròniques que diàriament hi escrivia.
El millor serà remetre'ns als seus comentaris:
A finals de juliol se’ns va
dir que el procés no duraria sis mesos, sinó nou. (...) Els atemptats no em van
afectar, no van afectar ningú del meu entorn. Ara bé, la justícia m’interessa.
(...)
Dia rere dia, escoltarem
experiències extremes de mort i de vida, i em penso que, entre el moment
d’entrar a la sala d’audiències i el de sortir-ne, alguna cosa s’haurà mogut
dintre nostre. No sabem què n’esperem, no sabem què passarà. Som-hi.
S’ha repetit moltes vegades
que serà el procés del segle, un procés per a la Història, un procés exemplar.
I així, dia rere dia, l'escriptor, ara cronista, remetrà un informe acurat del que passava i sentia en la sala:
El segon dia, mentre
continuaven passant llista de les acusacions particulars, es va parlar de la
declaració de les víctimes.
(...)
Aquest procés té una ambició
desmesurada, la de desplegar, durant nou mesos, des de tots els angles i amb el
punt de vista de tots els actors, el que va succeir aquella nit.
S'hi recullen les declaracions de les víctimes que van sobreviure aquella nit diabòlica. Elles fan referència a les seves vivències, amb un record emocionat per aquells que van morir, sovint al seu costat:
La sala Bataclan té capacitat per a 1.498 persones, aquella nit era plena. (...) Dels que en van sortir amb vida, una dona ha dit que per a ella el pitjor havia sigut això: que la trepitgessin. Altres diuen que el pitjor, per a ells, és haver trepitjat.
(...)
La Lamia ha deixat aquest món
de la manera més violenta que pugui imaginar-se. (...) Pensar que els que la
van matar tenien la seva edat. Tots entre els vint-i-cinc i els trenta.
(...)
(Els terroristes) Eren molt joves, estaven
tranquils.
I mentre passen els dies, el judici no sabem si avança, perquè tots els presents estan tan commoguts que sembla que les declaracions són una repetició de por, dolor i incomprensió:
Avui és el tretze dia dedicat
als supervivents i les víctimes del Bataclan, encara en queden cinc. Hem
escoltat gairebé dos-cents testimonis.
(...)
Tots ens projectem en els
relats que sentim, però cadascú d’una manera diferent. Sovint és una qüestió
d’edat.
(...)
Una emoció rere una altra, un concentrat
d’humanisme rere un altre, una cara rere una altra: la immensa psicoteràpia de
les cinc setmanes que ara s’acaben ha tingut la bellesa d’un relat col·lectiu i
la crueltat d’un càstig.
I arribem a una part de forta tensió, de sentiments confusos de ràbia, odi, incomprensió i molt dolor. Fins i tot potser volem entendre:
Hem passat cinc setmanes
escoltant els relats esfereïdors i dolorosos d’unes dues-centes cinquanta
víctimes, i algun cop hem girat la mirada cap al box pensant què devien sentir
els catorze homes en xandall que es miraven les vambes rere el reflex del vidre,
m’imagino que esperant que s’acabés. (...) El procés és tan llarg, el material
és tan abundant, que s’ha decidit, com una novel·la, dividir-lo en capítols:
personalitat, radicalització, Síria, preparació dels atemptats, fuga...
(...)
S’ha de confessar: als que els agraden els judicis, als redactors de cròniques judicials, ja sigui per ofici o de manera esporàdica, com jo, el que ens fascina son més els culpables que no pas les víctimes. Les víctimes les compadim, però la personalitat que provem d’entendre és la dels culpables.
(...)
Com que els autors de la
matança són tots morts, els acusats, per definició, només poden ser còmplices,
però amb graus de complicitat molt diferents.
Inevitablement establim la diferenciació entre "ells" i "nosaltres". Veiem, com ho explica l'autor:
És, en estat pur la lògica
d’”ells i nosaltres”. Nosaltres, pacífics demòcrates, gent honrada per a qui el
D13 ha estat una poderosa màquina de construir comunitat, vincles,
identificacions. Ens assemblem, ens entenem, ens reconeixem. I davant, ells. Ells,
que no s’assemblen, que no coneixem, que no entenem. Joves opacs, “individus
sortits d’enlloc, que emeten senyals febles”, tal com els va definir el
procurador general de la República, François Molins; l’únic que ens pensem que
en sabem, vagament, és que ens volen morts, i que fins i tot per a si mateixos
s’estimen més la mort que la vida.
D'alguna manera, sembla que els acusats malden per presentar-se com a protagonistes principals del judici, pel seu moment de glòria?.
La impressió que fan,
últimament, és sobretot que es barallen per ser l’estrella del judici.
Un primer resum de les llargues jornades:
Hem sentit les víctimes, s’ha
interrogat els acusats, s’han reconstruït els fets. El D13 entra en l’última
fase. (...) Les acusacions particulars participen en el procés per fer sentir
el seu patiment i obtenir un reconfort moral, no una reparació financera.
(...)
L’ajuda jurídica és el
mecanisme que permet que tothom que no tingui els mitjans per pagar-se’l ell
mateix pugui disposar d’un advocat pagat per l’Estat. En els casos de
terrorisme, s’aplica independentment dels ingressos.
I ara sí. Com a conclusió:
Què han aportat, aquests nou
mesos d’audiències? Molt poca cosa, de fet: en termes d’informació potser un
10% o un 15% més. Pel cantó de les víctimes ha sigut una cosa enorme,
escoltant-les hem après enormement sobre la condició humana. Però, pel cantó
del box? Ens hem interrogat fins a la nàusea, tant jo com els altres, sobre els
possibles escrúpols de consciència d’en Salah Abdeslam.
(...)
Les peticions de penes. Són dures
i matisades.
Jo no en seria capaç.
D13
Crònica judicial
Emmanuel Carrère
Postfaci de Grégoire
Leménager
Traducció de Ferran
Ràfols Gesa
259 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada