dissabte, 19 de setembre del 2015

UN SEGUIT DE CONFUSIONS

Oliver Sacks, recentment mort, ens va deixar en aquest llibre un enfilall d'històries verídiques relacionades amb amb els seus anys d'experiència en el camp de la neurologia en el qual era una eminència.

Jo només en tenia referència per la pel·lícula "Despertar". La història, basada en fets autèntics i que es mou entre l'esperança i la decepció, em va commoure profundament.

Aquest recull d'històries comptades d'una forma amena i assequible l'autor les ha agrupat en quatre grans apartats:
  • Pèrdues
  • Excessos
  • Arravataments
  • El món dels simples
Oliver, que segons les seves pròpies paraules, se sentia metge i naturalista alhora, al llarg de la seva vida va seguir investigant i experimentant a l'entorn d'aquesta ciència que, val a dir, em sembla apassionant. 

No hi ha cap dubte que el cervell és una màquina i un ordinador: en aquest sentit, tot el que diu la neurologia clàssica és correcte. Però els processos mentals que constitueixen el nostre ésser i la nostra vida no són només abstractes i mecànics, sinó també personals; i, com a tals, no únicament ens permeten classificar i categoritzar, sinó també jutjar i sentir contínuament. Si falla això últim ens convertim en uns simples ordinadors (...) i reduïm la nostra capacitat de captar allò que és concret i real. 
(...)
Tenim cinc sentits i n’estem orgullosos, els reconeixem i els celebrem; són cinc sentits que constitueixen per a nosaltres el món sensible. Hi ha, però, uns altres sentits –uns sentits secrets, un sisens sentits, si voleu dir-ne així- que són igualment vitals, però no els reconeixem, no n’elogiem els mèrits. Aquests sentits inconscients, automàtics, calia descobrir-los. 

Ell mateix ens dona la clau de les seves inquietuds professionals i humanes:

Qualsevol tractament farmacològic o mèdic s’ha de complementar amb uns criteris “existencials”: una sensibilitat que permeti comprendre que l’acció, l’art i el joc són essencialment saludables i lliures,

Posa un especial èmfasi en la recuperació dels malalts mitjançant la música, la pintura i la jardineria, entre d'altres disciplines poc o gens tingudes en compte fins aleshores:

El poder de la música, la narrativa i el teatre té una enorme importància teòrica i pràctica. Això es pot comprovar fins i tot en el cas de deficients mentals amb un coeficient intel·lectual inferior a 20 i una extrema incompetència. 
(...)
L’ànima és “harmònica”, sigui quin sigui el coeficient intel·lectual de cadascú; i en alguns casos, com en el dels físics i els matemàtics, el sentit de l’harmonia és primordialment intel·lectual. 

Donat que una gran part de la meva història laboral l'he adreçat al camp de l'Educació Especial, m'he sentit doblement interessada en l'apartat que hi dedica a aquest tema i amb el que no hi puc estar més d'acord:

Els nostres tests, els nostres mètodes, les nostres “avaluacions” (...) Només ens mostren els dèficits, però no les capacitats.
(...)
El terme “retardat” suggereix una infància permanent, i el terme “deficient mental” suggereix un adult deficient; i tots dos termes, tots dos conceptes, contenen alhora una profunda veritat i una profunda falsedat. 
(...)
Els autistes, per naturalesa, rares vegades s'obren a influències exteriors. El seu “destí” és quedar aïllats, i per tant ser originals. 
(...)
Aquests nens no són forçosament indiferents a qualsevol ensenyament o atenció; senzillament, aquest ensenyament i aquesta atenció han de ser d’un tipus molt especial.

És molt i molt fascinant tot el que es comenta en les diverses històries, al mateix temps difícil de resumir. Només puc, modestament, recomanar-vos la seva seva lectura que de ben segur no us deixarà en absolut indiferents.

Aquest personatge sens dubte va ser un gran innovador i una persona inquieta i compromesa:

Em sento metge i naturalista alhora, i les malalties m'interessen tant com les persones; i potser també sóc, encara que de manera molt imperfecta, teòric i dramaturg, i m'interessen tant les qüestions científiques com les romàntiques. Veig constantment aquests dos aspectes en la condició humana, i sobretot en aquesta quinta essència de la condició humana que són les malalties: els animals contreuen malalties, però només l’home cau radicalment malalt.


Oliver Sacks

dissabte, 5 de setembre del 2015

MEL I METZINES

Una de les novel·les que composen el que s'ha donat a conèixer com a cicle del Pallars, lloc ben conegut per l'autora que va néixer a Tremp el 1949.

L'Agustí, el narrador-protagonista de la seva història, al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis tot cercant un futur, "el seu lloc al món", com ell mateix diu, i alhora la seva identitat com a fill segon, d'una casa amb migrats ingressos, que no té dret a gairebé res.

I vet aquí com se'ns presenta el protagonista:

Em dic Agustí. De xic i de jove era conegut a Olp com a fill de la Llucieta i del Simó; de gran, per uns quants, era a París el cuiner de l’hotel Durvan. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú.(...) Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui sóc i no tinc resposta. 

Ja ha quedat dit, que al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis, i per tenir una idea més ajustada, he volgut fer-ne un recull:

  • Va a la verema a França
  •  Fa de manobre per la família sense cobrar
  • Treballa un temps com a segador
  • Torna a França a veremar
  • El contracten com a mosso a casa Guerau.
  • Aprén l'ofici de Talpaire.
  • Després de la guerra i d'un temps al camp d'Adge, se les ingenia per trobar feina com a cambrer a l'Hotel Durvan a París.
  • Més endavant acabarà fent de cuiner al mateix hotel.
  • I finalment l'amo de l’Hotel Durvan on ha treballat diversos anys amb gran dedicació, donada la gran estima que li ha agafat, li deixa el negoci en herència. 
I encara enmig de tot plegat, li toca fer la mili, esclata la guerra i el destinen al front d'Aragó on serà fet presoner.

Durant la guerra van anar avall moltes antostes. Allò que semblava fet per sempre es tornava pols en una bufada.
(...)
Cada dia em despullava d’una clapa de pellofa tendra, perquè l’home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda.

En una de les primeres feines a Can Guerau, l'Agustí, encara adolescent, tastarà la duresa, la metzina, del tracte de l'amo que per mostrar-li menyspreu al seu gendre utilitza l'Agustí a la seva barroera conveniència.

Les mels que Guerau em demostrava davant del seu gendre es tornaven fel quan em trobava sol amb ell. Així com amb el seu jove era salvatge, a jo em barrejava les metzines amb una mica de sucre. 

Però la història va molt més enllà que el relat dels diversos oficis, també coneixem la difícil situació personal dels fills nascuts després de l'hereu fins i tot com en el cas de la novel·la quan es tracta d'una família sense massa recursos, humil i senzilla, però l'hereu té tots els drets del poc o molt que hi hagi i la resta de germans, si són mascles no els queda cap més remei que treballar com a jornalers, sovint poc o mal pagats, pel germà gran i en el cas de les noies tractar de fer un casament amb algun hereu o resignar-se a ser humils esposes de jornalers.

Així és que res no pot evitar que les relacions entre els germans se'n ressentin i apareguin els recels i les enveges.

Jo crec que els grans haurien de parar molt compte quan expliquen coses als xics perquè, moltes hores, aixequen sense maons parets d’enveja. 
(...)
Potser volent-nos fer un bé, els pares ens cusen la por al cos des de ben xics i si no es trenca el fil amb els anys, aquell recel creix i creix i fins i tot quan s’ha acabat el motiu, la por ens domina. 

I de la mateixa manera que de bon començament l'Agustí se'ns ha presentat, he volgut acabar amb una reflexió un tant amarga del protagonista i que fa referència a la difícil relació entre els dos germans:

Si vam néixer de la Llúcia dels Reis i vam ser criats per un igual, menjant els bocins d’un pa pastat per les mans d’ella i la vianda repartida d’una mateixa olla amb una sola llosa, com podem ser tan malavinguts el meu germà i jo?

dimecres, 2 de setembre del 2015

L'atzar pot ser un joc perillós.

En Nashe, que treballa com a bomber, rep una herència inesperada del seu pare i deixa la feina, es compra un cotxe i es dedica a conduir sense rumb ni cap pla establert, només conduir i conduir.

Se registraba en un motel de cualquier parte, cenaba, y luego volvía a su habitación y leía durante dos o tres horas. Antes de acostarse, se sentaba ante su mapa de carreteras y planeaba el itinerario del día siguiente, eligiendo un destino y trazando cuidadosamente la ruta. Sabía que no era más que un pretexto, que los lugares no significaban nada en sí mismos. 

Quan els diners comencen a esgotar-se i no sap per on sortir-se’n troba el que creu una solució i s'associa amb Pozzi, un jove que troba apallissat a la carretera i que li explica que és un gran jugador de cartes i que té aparaulada una partida privada que els pot reportar uns grans beneficis, amb un parell de milionaris excèntrics i un tant babaus, Flower i Stone, que viuen aïllats en un gran casalot envoltat d'una gran extensió de terreny.

Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. (…). Pozzi era simplemente un medio para lograr un fin, el agujero en el muro que le permitiría cruzar de un lado a otro

Bàsicament aquest és l'argument principal d'aquesta novel·la de'n Paul Auster, però és clar, només és un inici i a partir d'aquesta trobada casual, poc a poc, els fets que es van succeint ja ens dona prou elements per saber que tot plegat acabarà en un gran desastre.

Com ja he dit, la història es va embolicant fins a límits força insòlits i un tant kafquians amb els dos personatges que, com era de suposar perden la partida; envoltats de paisatge, treball en semi esclavitud, solitud i música, de tal manera que no se'n poden desfer del jou quasi invisible, però real que els envolta i que sabem que serà el seu final.

Nashe ya no sabía qué pensar. Al principio había tomado a Flower y Stone por un par de amables excéntricos –más bien tontos, quizá, pero esencialmente inofensivos-, pero cuanto más veía de ellos y escuchaba lo que decían, más inciertos se volvían sus sentimientos
(...)
Una diminuta semilla había sido plantada en la cabeza de Nashe, y antes incluso de que se percatara de su existencia, ya había brotado dentro de él, proliferando como una flor mutante, un retoñar extático que amenazaba con invadir todo el campo de su conciencia. 

Una nota curiosa en tot plegat és la llarga explicació referent als nombres, que fa un dels dos milionaris i als que sembla voler dotar d'un curiós animisme:

Yo he trabajado con números toda mi vida, claro está, y al cabo de algún tiempo empiezas a pensar que cada número tiene su propia personalidad. (…) El doce es honrado, concienzudo, inteligente, mientras que el trece es un solitario, un tipo turbio. (…) El once es duro, deportivo, le gusta caminar por los bosques; el diez es bastante bobo, un blando que siempre hace lo que le mandan; el nueve es profundo y místico, un Buda de la contemplación.

No cal cercar cap relació amb el desenvolupament de la història, perquè no n'hi ha, senzillament és un detall més que ens vol apropar un tant a l'ambient tan fora de la realitat que envolta tot el relat.