dissabte, 5 de setembre de 2015

MEL I METZINES

Una de les novel·les que composen el que s'ha donat a conèixer com a cicle del Pallars, lloc ben conegut per l'autora que va néixer a Tremp el 1949.

L'Agustí, el narrador-protagonista de la seva història, al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis tot cercant un futur, "el seu lloc al món", com ell mateix diu, i alhora la seva identitat com a fill segon, d'una casa amb migrats ingressos, que no té dret a gairebé res.

I vet aquí com se'ns presenta el protagonista:

Em dic Agustí. De xic i de jove era conegut a Olp com a fill de la Llucieta i del Simó; de gran, per uns quants, era a París el cuiner de l’hotel Durvan. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú.(...) Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui sóc i no tinc resposta. 

Ja ha quedat dit, que al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis, i per tenir una idea més ajustada, he volgut fer-ne un recull:

  • Va a la verema a França
  •  Fa de manobre per la família sense cobrar
  • Treballa un temps com a segador
  • Torna a França a veremar
  • El contracten com a mosso a casa Guerau.
  • Aprén l'ofici de Talpaire.
  • Després de la guerra i d'un temps al camp d'Adge, se les ingenia per trobar feina com a cambrer a l'Hotel Durvan a París.
  • Més endavant acabarà fent de cuiner al mateix hotel.
  • I finalment l'amo de l’Hotel Durvan on ha treballat diversos anys amb gran dedicació, donada la gran estima que li ha agafat, li deixa el negoci en herència. 
I encara enmig de tot plegat, li toca fer la mili, esclata la guerra i el destinen al front d'Aragó on serà fet presoner.

Durant la guerra van anar avall moltes antostes. Allò que semblava fet per sempre es tornava pols en una bufada.
(...)
Cada dia em despullava d’una clapa de pellofa tendra, perquè l’home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda.

En una de les primeres feines a Can Guerau, l'Agustí, encara adolescent, tastarà la duresa, la metzina, del tracte de l'amo que per mostrar-li menyspreu al seu gendre utilitza l'Agustí a la seva barroera conveniència.

Les mels que Guerau em demostrava davant del seu gendre es tornaven fel quan em trobava sol amb ell. Així com amb el seu jove era salvatge, a jo em barrejava les metzines amb una mica de sucre. 

Però la història va molt més enllà que el relat dels diversos oficis, també coneixem la difícil situació personal dels fills nascuts després de l'hereu fins i tot com en el cas de la novel·la quan es tracta d'una família sense massa recursos, humil i senzilla, però l'hereu té tots els drets del poc o molt que hi hagi i la resta de germans, si són mascles no els queda cap més remei que treballar com a jornalers, sovint poc o mal pagats, pel germà gran i en el cas de les noies tractar de fer un casament amb algun hereu o resignar-se a ser humils esposes de jornalers.

Així és que res no pot evitar que les relacions entre els germans se'n ressentin i apareguin els recels i les enveges.

Jo crec que els grans haurien de parar molt compte quan expliquen coses als xics perquè, moltes hores, aixequen sense maons parets d’enveja. 
(...)
Potser volent-nos fer un bé, els pares ens cusen la por al cos des de ben xics i si no es trenca el fil amb els anys, aquell recel creix i creix i fins i tot quan s’ha acabat el motiu, la por ens domina. 

I de la mateixa manera que de bon començament l'Agustí se'ns ha presentat, he volgut acabar amb una reflexió un tant amarga del protagonista i que fa referència a la difícil relació entre els dos germans:

Si vam néixer de la Llúcia dels Reis i vam ser criats per un igual, menjant els bocins d’un pa pastat per les mans d’ella i la vianda repartida d’una mateixa olla amb una sola llosa, com podem ser tan malavinguts el meu germà i jo?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada