dimecres, 2 de setembre de 2015

L'atzar pot ser un joc perillós.

En Nashe, que treballa com a bomber, rep una herència inesperada del seu pare i deixa la feina, es compra un cotxe i es dedica a conduir sense rumb ni cap pla establert, només conduir i conduir.

Se registraba en un motel de cualquier parte, cenaba, y luego volvía a su habitación y leía durante dos o tres horas. Antes de acostarse, se sentaba ante su mapa de carreteras y planeaba el itinerario del día siguiente, eligiendo un destino y trazando cuidadosamente la ruta. Sabía que no era más que un pretexto, que los lugares no significaban nada en sí mismos. 

Quan els diners comencen a esgotar-se i no sap per on sortir-se’n troba el que creu una solució i s'associa amb Pozzi, un jove que troba apallissat a la carretera i que li explica que és un gran jugador de cartes i que té aparaulada una partida privada que els pot reportar uns grans beneficis, amb un parell de milionaris excèntrics i un tant babaus, Flower i Stone, que viuen aïllats en un gran casalot envoltat d'una gran extensió de terreny.

Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. (…). Pozzi era simplemente un medio para lograr un fin, el agujero en el muro que le permitiría cruzar de un lado a otro

Bàsicament aquest és l'argument principal d'aquesta novel·la de'n Paul Auster, però és clar, només és un inici i a partir d'aquesta trobada casual, poc a poc, els fets que es van succeint ja ens dona prou elements per saber que tot plegat acabarà en un gran desastre.

Com ja he dit, la història es va embolicant fins a límits força insòlits i un tant kafquians amb els dos personatges que, com era de suposar perden la partida; envoltats de paisatge, treball en semi esclavitud, solitud i música, de tal manera que no se'n poden desfer del jou quasi invisible, però real que els envolta i que sabem que serà el seu final.

Nashe ya no sabía qué pensar. Al principio había tomado a Flower y Stone por un par de amables excéntricos –más bien tontos, quizá, pero esencialmente inofensivos-, pero cuanto más veía de ellos y escuchaba lo que decían, más inciertos se volvían sus sentimientos
(...)
Una diminuta semilla había sido plantada en la cabeza de Nashe, y antes incluso de que se percatara de su existencia, ya había brotado dentro de él, proliferando como una flor mutante, un retoñar extático que amenazaba con invadir todo el campo de su conciencia. 

Una nota curiosa en tot plegat és la llarga explicació referent als nombres, que fa un dels dos milionaris i als que sembla voler dotar d'un curiós animisme:

Yo he trabajado con números toda mi vida, claro está, y al cabo de algún tiempo empiezas a pensar que cada número tiene su propia personalidad. (…) El doce es honrado, concienzudo, inteligente, mientras que el trece es un solitario, un tipo turbio. (…) El once es duro, deportivo, le gusta caminar por los bosques; el diez es bastante bobo, un blando que siempre hace lo que le mandan; el nueve es profundo y místico, un Buda de la contemplación.

No cal cercar cap relació amb el desenvolupament de la història, perquè no n'hi ha, senzillament és un detall més que ens vol apropar un tant a l'ambient tan fora de la realitat que envolta tot el relat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada