Contra la nostàlgia

Tres filles i la relació amb la seva mare. Aquest és el fil conductor del relat, val a dir que confús i estrany o almenys aquesta ha estat la meva percepció.

I la història comença pel que podríem considerar el final:

Ha mort la mare. La tinta és blava. (...) Ha mort la mare i no soc capaç de recordar quina novel·la comença amb aquesta frase.

És evident, que amb la primera frase ens hem confós, no parla encara de la seva mare, (o potser sí) tot i que sembla que només fa referència a un record confús. En realitat, la narradora parla d'ella mateixa:

Perdre el temps. Acabo de descobrir que temps és una paraula que m’agrada escriure. (...) Suposo que la idea de silenci absolut m’aclapara i sempre busco els sons de qualsevol cosa.

(...)

Sempre m’he mossegat les ungles. Som tres germanes: Maite (els pares sempre li havien dit Maria Teresa), Meritxell (que soc jo, tot i que ja fa anys que em diuen Meri) i Imma (Immaculada a casa). La mare es deia Consol i va morir ahir i la meva germana gran s’ha sorprès que em sorprengués.

La Meritxell, que ha pres la veu, té una història complicada al seu darrere: un avortament, un canvi/fugida del domicili familiar... L'anirem coneixent:

Quan la Meri va arribar a Londres tenia dinou anys, deu mesos, tres setmanes i una cicatriu tendra al baix ventre. (...) La Meri era una noia resolutiva i tenia molt bona consideració d’ella mateixa.

(...)

Va trigar a fer amics. L’anglès la feia anar amb peus de plom.

(...)

Vint-i-tres anys. Quatre mesos. Escric amb tinta negra. Fa quatre mesos que el meu món s’ha fet, de cop i volta, petit del tot. He omplert el temps com he pogut. 

Arriba el torn de conèixer una mica millor la mare, la Consol. Amb una sola paraula sembla que se la pugui descriure: Controladora:

La Consol semblava que sempre tenia pressa.

(...) 

Si la Consol era ràpida, el Jaume era lent. (...) El Jaume vivia de puntetes a casa seva: entrava i sortia sense fer soroll, no s’implicava massa però tampoc posava més problemes del compte. Anava a treballar, sortia cada diumenge a fer fotografies i deixava fer.

(...)

La Meri havia aprés a fer mitja perquè era l’única labor que la mare no sabia fer. 

No sé si és molt habitual, però algun cop, en converses més o menys informals, quan apareix el tema de la mort i tot el que comporta de ritual, he notat que hi ha persones que ho volen deixar tot lligat; i em refereixo al relatiu a l'enterrament, el com i on.

Fa anys, vaig llegir l'Espinàs, que fins on recordo es reconeix creient, on comentava que no pensava deixar cap instrucció al respecte, que un cop mort, deixava la decisió a la família.

Val a dir que opino el mateix. Com a màxim, quatre indicacions en el sentit d'estalviar-los feina: el disgust difícilment se'ls pot evitar.

A raó del comentari de la narradora, no sembla que aquest fora el tarannà de la Consol:

Hi ha gent que és controladora fins i tot a través de la mort. 

(...)

La Meri pensava que voldria ser una mica més com la Maite, no prendre’s les coses tan seriosament, o una mica com l’Imma, fer sempre el que sentia sense pensar abans si servia d’alguna cosa.

I també queda molt clar quina serà la seva resposta, tot i que no és la filla gran, se la suposa obedient i organitzada:

Mai vaig qüestionar el que s’esperava de mi i, per tant, mai em vaig plantejar que podia actuar diferent. L’obediència, una d’aquestes virtuts de les quals tant t’agradava presumir. Em cago en l’obediència, mare. Em cago en l’obediència de merda i em cago en les roses blanques i vermelles! Tant dir-ho i no en tindràs, de roses. Et semblo una bona filla, ara?

 

Grafit a Sabadell

Voldria ser capaç d’escriure igual que crido. (...) Però de moment només sé inventar-me històries que s’obliden ràpid.

(...)

La Meri era una dona metòdica i conseqüent quan prenia determinacions. Va decidir fer un salt més gran que el de feia deu anys i es va disposar a organitzar-ho tot. 

 

Contra la nostàlgia

Martia Cenelles Trabal

253 pàgines

Tanit i les guerres púniques

L'Escala
Juliol del 2023

 

A en Xarim, l'he conegut no fa gaire com a compositor i cantant i, val a dir, que connecto amb el seu estil, les lletres de les cançons, la manera de presentar-les...

Vaig "descobrir" que també era l'autor del llibre que ara us comento, i em va faltar temps per llegir-lo. No m'ha decebut, tot i que, val a dir, que una mica complicat ho és.

En aquest relat abasta diferents històries, alguna certament confosa per mi, que he decidit centrar-me només en aquells aspectes en què parla de música:

Perquè quan soc la cançó, soc també la vall sencera i llavors ja m’és igual com de llarg sigui el camí, com d’humits tinc els ossos o com de congelats estan els meus peus. Un abric si és moll no abriga. Però la música t’abraça igual o més fort encara davant les inclemències.

I per conèixer el què comenta referent a la música, coneixerem primer el qui és el seu protagonista i la seva complicada història personal:

La meva mare va morir quan jo tenia tres anys. Ella en tenia vint-i-un. No li va dir mai a ningú qui l’havia deixat embarassada i em vaig passar tota la infància i l’adolescència pensant que el meu pare podria ser qualsevol persona.

Seguint amb la seva història personal, recordem que s'havia quedat orfe als tres anys,  coneixem els avis que se'n van fer càrrec gairebé obligats, i el que va ser la seva relació:

Sense la ràdio, sense el rellotge i sense la màquina de cosir, a casa els iaios el silenci només el trencaven les campanes de l’església i el cant dels ocells.

(...)

Era com si no hi fos, jo, allà. Ningú no sabia a què em dedicava exactament i tampoc els importava.

No és d'estranyar que amb la seva complicada infantesa, manifestés opinions dures també referides a la religió i els seus representants:

Mossèn Maturana no entrava mai als bars, però sovint se’l veia borratxo perdut.

(...)

Ningú anava a missa, ja. I els bebès, que arribaven amb comptagotes, ja no es batejaven. Mossèn Maturana es dedicava bàsicament al negoci de la mort.

(...)

Jesús, si va existir la persona, si no ere un col·lectiu, segur que no ere Déu. Ere un líder polític, potser; una idea, a fi de comptes, una llavor que alliberava consciències. (...) Però Jesús no ere esclau. Ere fuster. Lo primer cristianisme ere revolucionari perquè va abolir l’esclavisme. Ere feministe. Va alliberar les dones dels seus amos, pares, germans i marits. No se tratave de vèncer l’Imperi romà, això ere impossible; se tractava de no participar-hi....

I avançant en la seva història, sempre referida als aspectes musicals, el retrobem a Berlín:

Vaig estar força temps fent música. Com un esportista, primer. Com un soldat, després. Com un ionqui, al final.

(...)

La música em va fer entendre la vida. I quan vaig començar a entendre la música malament, vaig començar a entendre la vida malament, també.

Després de passar per diferents vicissituds, aconsegueix connectar-se de nou a la vida o potser fora millor dir-ne alliberar-se mitjançant la música:

Semblava com si alguna cosa s’hagués apoderat de mi. Però no. Era al revés. Havia estat jo qui s’havia alliberat d’alguna cosa. De què? De mi mateix, suposo. De qui em creia ser.

(...)

Jo no em sabia gaires cançons però podia improvisar. I el que sí tenia eren moltes peces gravades dins el meu cap que havia anat component al llarg de sempre. Anaven i venien dins meu.

(...)

I vaig començar a tocar; en realitat era una cosa nova que de sobte em va sortir, però que de seguida va agafar una forçada que ens va deixar a tots quatre traient el fetge pel melic. (...) Quan en Teo em va demanar que tornés a tocar allò mateix, era com que jo ja no ho sabia fer i vaig començar a equivocar-me i va ser una puta merda. 

La seva complexa actitud davant la vida, ens la resumeix ell mateix:

Així com improvisant amb la música sempre m’he sentit com un peix a l’aigua, a la vida he estat rígid. 

(...)

Qui no aprèn a morir no aprèn tampoc a viure. 

Jo, que ja em sentia desapegat del món, vaig començar a desapegar-me dels temps. 

Malgrat tot, segueix fent i pensant música:

Mai m’havia agradat dir-ne jazz, d’allò que fèiem amb la banda. Justament la música és música perquè les paraules no la poden capturar. Perquè les paraules són finites i estan a mercè del límit de cadascú. Però la música és absoluta i va directa a les vísceres.

(...)

La música era una illa allà al mig. Perquè el meu món interior i el de fora eren com el dia i la nit. Mai no s’entrellaçaven. 

I és que, la música...:

La música va aconseguir que, per un moment, el món fos la música i res més que això. Perquè dins la música hi cap la vida i hi cap l’amor. La música conté la incertesa necessària. Quan ets allà al mig, no saps mai què passarà al compàs següent. No saps res. 

(...)

No hem entès res de la música encara. I entendre-la ens obrirà les portes a una nova ciència més a prop de la font. 

I fins aquí, amb un parell de reflexions que, sens cap mena de dubte, reflecteix l'alt grau d'estima que l'autor professa per la música:

Fer música no és gaire diferent de fer l’amor. La música es cola fins a llocs molt íntims. La música ens despulla davant nosaltres mateixos.

Ser músic, actor, pintor... és una espècie de nudisme. Perquè mai es tracta de vestir. Sempre es tracta de despullar.

(...)

Al piano, la majoria de notes que sonen no se senten. Quan cau el martell, van apareixent totes encadenades com fades alades d’argent al voltant d’un arbre il·luminat. Aquestes notes transparents, que no naixen en el silenci, sinó dins la nota principal, els harmònics, són com el món oníric del piano. 

Si no l'heu escoltat mai, us deixo un enllaç a una de les seves cançons més conegudes, o si més no una de les que més m'agraden: Ja no hi ets

 

Tanit i les guerres púniques

Xarim Aresté

241 pàgines

 

Puta postguerra

Sempre envejo amigablement aquelles persones que saben comunicar-nos coses quotidianes, intranscendents, sovint  fent referència a algun aspecte de la seva vida que en qualsevol altre context el més segur és que no ens interessa gens, però en una publicació ens proporcionen unes estones entretingudes, o fins i tot, ens duen a rememorar altres situacions semblants de la nostra vida.

Aquest ha estat el cas del llibre que comento i que vaig triar a la biblioteca, fonamentalment pel seu títol i és que, com vaig néixer en la mateixa època, més d'un cop m'he dit aquesta mateixa frase.

Barcelona, Carrer del Carme
Casa meva era aquí, on ara hi ha la Rambla del Raval

Però ja us deixo amb les paraules d'en Josep Piera. I no espereu que tot plegat quedi en quatre vivències comptades amb la intenció (lloable, altrament) d'arrencar-nos un somriure, sinó que va més enllà. Ja ho veureu:

Vaig ser un fill esperat, i vingut, com un llum d’esperança després d’un fosc encadenament de fatalitats. Vull dir que vaig arribar a la vida en un ambient emporuguit per les moltes morts anteriors, morts d’innocents, provocades per una guerra que, per sort, només he conegut com a contalla.

(...)

No escollim els pares. Com no triem el lloc ni el temps en què naixem. Som una xamba genètica. (...) Som fills del desig. O del voler.

Els pares s'havien casat el 36. Mal any per qualsevol cosa, però van sobreviure a la guerra i el 30 de maig del 1947...:

El 30 de maig de 1947 a Miquel Piera Carpi i Maria Rubio Polop els naixia l’hereu desitjat.

(...)

La vida se li presentava de cara, al pare, la primavera del 47, després d’uns anys que no volia ni recordar: la revolució, la guerra, la presó...

I ens parla de la seva infantesa, que en algunes coses té a veure amb la meva. I em refereixo als silencis:

El meu pare havia estat al front, però no en parlava mai. Callava seriós, i em mirava. (...) Qui més me’n parlava era la mare; la guerra, ella l’havia viscuda com una novençana d’una vintena d’anys, preocupada pels seus. 

La mare contava:

-N’he vist de tots els colors. Recordo el dia que es declarà la República. Tenia quinze anys.

(...)

De colp la mare callava, resumint en silenci els cinc anys republicans, no tan joiosos com aquell 14 d’abril.

A casa meva hi havien patit morts molt properes, i no afegeixo que doloroses perquè entenc que totes ho són, però les circumstàncies sí que les varen fer encara més difícils:

Sovint parlaven de morts, i dels morts, tant a casa com al carrer. O arreu es parlava més dels morts que no dels vius. Els morts eren uns vius invisibles que ens acompanyaven.

(...)

Els morts casolans no feien por. Les pors, tanmateix, eren reals, però no les provocaven els morts sinó els vius, com ara els tísics.

Qüestions de llengua:

El valencià era la parla del carrer i de casa només, o com a molt. I a escola ens educaven a fomentar-ne vilment l’abandó o el menyspreu. 

(...)

El món escolar d’aquella època no tenia en compte per a res la llengua dels valencians. Però més que prohibit, el valencià era menystingut.

(...)

El castellà era la llengua del poder, i qui en formava part o en volia accedir, sabia que l’havia de parlar... fins i tot als fills. Els catalans això ho consideraven humiliant, i amb raó. (...) la majoria dels valencians, més que humiliant ho trobaven natural.

L'escola mereixeria un llarg punt i apart, en Josep comparteix un record que hi té molt a veure amb el meu:

Que a casa la visió de la guerra fora contrària a la que explicaven els mestres a les aules, em protegí mentalment durant aquells anys. Vaig aprendre també a callar sobre les històries pròximes de “la guerra” davant de forasters. “Els xiquets miren, escolten, i callen. ¿Ho entens?”.

(...)

De política, ningú no en sabíem ni un borrall, o, millor, el que sabia alguna cosa la callava. La política, al col·legi, era una ridícula “maria”. En el cas de les nenes, ni això, nosaltres, amb prou feines, ens dedicàvem a fer "labors" 

Recordeu la primera comunió? Jo força:

Del dia de la Comunió, en recorde l’agonia d’estar en dejú el sant matí, el vestit de mariner, l’emoció que no vaig sentir quan em posaren l’hòstia a la llengua, el desmai, el comboi, els molts regals, el gran convit...

(...)

Havia quedat decebut de la comunió. N’esperava una experiència beatífica, i la meva consciencia religiosa trontollà. Per primera vegada. 

I l'obligada visita de l'1 de novembre al cementiri? 

De xiquet, la visita al cementiri era doble. Primer, ens endinsàvem cap a la banda muntanyenca de Beniopa a buscar el cementiri vell. (...) L’altre cementiri era el de Gandia, on anàvem a visitar la tomba de la iaia Pepa.

(...)

Els xiquets setiem parlar de la mort, com sentíem tocar les campanes, acompanyàvem els soterrars, vèiem dones endolades... Els morts humans se’ls enduien entre plors al cementiri. Als cementiris descansaven els cossos, mentre les ànimes marxaven a l’altra vida.

L'autor, com no podia ser d'altra manera també ens parla de la "mili". Tal com passava amb la política a les nenes ens estava prohibida, només es podia parlar de costura, de religió, de ser una "bona" mestressa de casa, de ser submisa.... Tot plegat un rotllo.

Jo ho deixo aquí, tot recollint unes idees que m'han fet detenir-me una bona estona, i que cadascú haurà de treure les pròpies conclusions:

Aquests records sensitius, ¿són meus, o d’altres? ¿Són records de records? Diria que es tracta d’escenes instintivament recordades; també és cert, però, que les he anades recreant, refent, revivint, mitjançant altres veus que me n’han contat bocins. 

(...)

Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, és pel que la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital. Sense records llunyans i propers, les persones ens animalitzem. 

No oblidem.

 

Puta postguerra

Josep Piera

318 pàgines

Un país banyat en sang

Paul Auster, el reconegut autor, ens fa avinent de la importància de les imatges que acompanyen el text. Veieu:

Les imatges que acompanyen les paraules d’aquest llibre són fotografies del silenci. (...) Les fotografies destaquen per l’absència de figures humanes i pel fet que no s’hi veu cap arma o ni tan sols el rastre de cap arma.

Dit això, hi ha molt més. Més dolor, més incomprensió, més violència, més armes.

Incomprensible? Per a mi, sí, del tot.

Per a l'autor també, i ho podeu comprovar en el resum que us ofereixo a continuació, sempre recomanant que el millor és que us feu amb el llibre i en gaudiu a més del relat, de les imatges:

No he tingut mai cap arma. Una arma de veritat. 

(...)

Els nois que vivien al camp caçaven animals salvatges amb els seus pares, els nois durs i pobres de les grans ciutats es perseguien els uns als altres amb armes de fabricació casolana, guanyant-se l’etiqueta de “delinqüents juvenils”, però en el meu món residencial quasi sempre tranquil, on també hi havia uns quants delinqüents, les armes no eren un problema.

En els tirotejos n'ha molt més que els morts i l'atacant. Moltes víctimes, no només ferits per les armes, restaran d'alguna manera "tocades" pels fets que les han tocat viure:

Quan parlem de tirotejos en aquest país, sempre ens centrem en els morts, però gairebé mai no parlem dels ferits, dels que sobreviuen a les bales i continuen vivint. (...) Després hi ha les víctimes que no han rebut cap impacte, però que pateixen les ferides internes de la pèrdua.

Per què hi ha tanta profusió d'armes als Estats Units, per mi resulta incomprensible, però hi ha una història al darrere, de la que ja entendreu que només recullo alguns dels aspectes més rellevants, però que podeu consultar a qualsevol hemeroteca. 

I afegiré que també un negoci. Però això ja és una reflexió molt personal:

Aquest és un  país que va néixer en un ambient de violència però que també va néixer amb un passat, amb cent vuitanta anys de prehistòria que es van viure en un estat de guerra contínua amb els habitants de la terra que ens vam apropiar i de continus actes d’opressió contra una minoria esclavitzada. 

(...)

Actualment hi ha tres-cents noranta-tres milions d’armes que són propietat de ciutadans dels Estats Units, més d’una arma de foc per cada home, dona i infant del país.

(...)

Per tal d’entendre com hem arribat fins aquí, ens hem d’allunyar del present i anar fins al principi, fins a l’època en què els Estats Units encara no s’havien inventat i Amèrica no era més que un conjunt d’assentaments blancs escassament poblats entre tretze distants posts militars de l’Imperi Britànic.

(...)

El control d’armes, o “les prohibicions sobre la possessió d’armes de foc” (fent servir l’expressió de Scalia), ha format part de la vida nord-americana des del segle XVII. 

També n'hi ha que utilitzen les armes per treure's la vida, però sempre el més cridaner seran els tirotejos massius:

Una altra cosa que distingeix els assassinats massius d’altres tipus d’assassinats és l’alt grau de planificació que comporta organitzar un d’aquests atacs. 

(...)

En total, els últims deu anys s’han produït dos-cents vint-i-vuit episodis de violència amb armes de foc a les escoles i les universitats d’arreu del país. 

Dediquem ni que sigui uns segons a reflexionar respecte la frase que recullo a continuació. Personalment la trobo molt il·lustrativa: 

A Berlín, hi ha un museu dedicat a les víctimes de l’Holocaust. A Washington, no hi ha cap museu dedicat a les víctimes de l’esclavitud. (...) Cal tenir en compte que les polítiques racials de Hitler estaven directament inspirades per les lleis de segregació nord-americanes. 

Cementiri de Sabadell

I acabo. I ho faig amb dues reflexions molt oportunes de l'autor:

Un home no prou bo s’angunieja pel fet que no ha pogut fer, fins i tot quan (sobretot quan) ha aconseguit més del que qualsevol altre hauria cregut possible,

(...)

Si el problema és que hi ha massa homes dolents amb armes, no seria més prudent prendre’ls les armes que no pas armar els suposats homes bons, a qui en molts casos, si no en la majoria, els falta molt per ser bons. (...) Si els homes dolents no tinguessin armes, per què en necessitaríem d’homes bons? 

Un país banyat en sang

Paul Auster

I Spencer Ostrander

Traducció d’Albert Nolla

177 pàgines 

Tornem a parlar de Bruixes

Tot i que tornarem a parlar de bruixes, aquest cop es tracta de pedres màgiques, relacionades amb els suposats poders de les bruixes i bruixots, i també del poder de les aigües.

En realitat, dos elements que em són estimats i agradosos i que d'alguna manera, només que hi posem una mica d'imaginació, és fàcil de donar-los una certa versemblança, i és que: En els orígens de la humanitat, les pedres, i altres elements naturals com l’aigua o el vent, eren considerades éssers vius i es creien dotades d’esperit o ànima, i per això eren venerades.

D'entre les pedres "bruixes" o encantades no podem deixar de banda els dòlmens, i a casa nostra en tenim diversos:

El dolmen de Puig Rodó. Moià, Moianès.

El Dolmen de la Pedra Gentil. Vallgorguina, Vallès Oriental.

Saldes. Setembre 2017
Dolmen de Molers

I de pedres? Un munt també. De ben segur que si sou amants de fer camí, alguna haureu conegut:

La Roca de la Bruixeta, Roca Badada o Roca del Cap del Pla. Vinebre, Ribera d’Ebre.

La Pedra dels Sacrificis de Savassona i altres pedres gravades. Tavèrnoles, Espai Natural de les Guilleries-Savassona, Osona:

La Pedra Dreta de Sant Sadurní de l’Heura. Les Gavarres, Baix Empordà:

I ara entrem en l'apartat de pedres que simulen algunes parts del cos:

El Queixal de la Bruixa. Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà:

El Cap de Mort. Montserrat:

I deixem les pedres per centrar-nos en les aigües i els seus suposats (o no) poders:

El Gord Negre de Gualba. Parc Natural del Montseny, Vallès Occidental:

El Gorg Embruixat o Gorg de les Bruixes de Malatosca. Sant Joan de les >Abadesses, Ripollès:

El Gorg Negre de Santa Cecília de Voltregà. Riera de Sorreigs, Osona:

El Gorg de Llitons. Folgueroles, Osona:

Les Bruixes D’Usall. Porqueres, Pla de l’Estany:

Les Bruixes de la Barroca. Sant Aniol de Finestrelles, Garrotxa:

La Bruixeta de Belver i l’Estany de Malniu. Meranges, Cerdanya:

La Bruixa del riu Llobregat. Naixement del riu Llobregat, Castellar de n’Hug, Berguedà:

El Torrent de l'Infern
Agost del 2015

Per concloure, només em resta afegir que ha estat una lectura entretinguda i agradosa que, per qui tingui curiositat, queda rematada amb una àmplia biografia.

 

 

Pedres Bruixes

I Gorgs embruixats

De Catalunya

Cristina puig: Text

Xavier Pinas: Il·lustracions

58 pàgines

Auschwitz un cop més

Malgrat el nom que li he donat a aquesta publicació, en el Pròleg trobaren una explicació al respecte que em contradiu:

L’autora no escriu un llibre més sobre el genocidi dels jueus, insereix els seus coneixements d’historiadora i la seva condició de neta de deportats en un camí de compromís.

(...)

No solament els jueus, sinó també resistents de totes les nacionalitats, republicans espanyols, gitanos, homosexuals, objectors de consciència, presos comuns, etc., van omplir els camps i damunt d’ells van recaure dues afliccions que sintetitzen la perversitat qualitativa i la magnitud de l’extermini: la identificació grupal i l’ús de la tecnologia.

(...)

Aquells qui no vam viure els fets tenim l’obligació moral de no deixar apagar les veus de la generació protagonista, la d’aquells que aconseguiren sortir de l’abisme i les dels que hi restaren. 

Far de Sant Sebastià
Gener 2015

I en el relat hi trobem el per què d'aquestes paraules del pròleg, i és que l'autora s'hi veu en la necessitat d'haver d'explicar-li a la seva filla, encara petita, el què va ser l'Holocaust.

Sens cap mena de dubte, aquesta és una qüestió no gens fàcil, com moltes d'altres en què ens situen les preguntes dels nostres infants, sovint de manera inesperada, quan no tenim temps per elaborar una resposta, mentre que ells es queden plantats al nostre davant, mirant-nos fixament tot reclamant una resposta. 

Si no us ha passat mai, us ben asseguro que et trobes desarmada, insegura, mentre fas anar el cap a tota velocitat, tractant de no decebre al nen o la nena, que en aquests casos tant li fa:

Quan Mathilde acabava la primària, ara fa uns quants anys, va haver de confeccionar el seu arbre genealògic.

(...)

A casa, hi ha molts llibres i revistes que evoquen aquests temes. (...) Malgrat tot, mai no havia fet preguntes de veritat. Jo mai no m’havia vist obligada a “explicar”.

A partir d'aquest punt assistim a un interessant diàleg que s'allarga uns dies  i del que en faig un breu recull:

Per saber qui era jueu, va caldre que l’estat alemany definís de bon començament què considerava com a jueu. No va ser fàcil.

(...)

A la regió del Sena, que llavors englobava París i alguns municipis de la perifèria, es van empadronar 149.734 persones (85.664 francesos i 64.070 estrangers).

Els fills no sempre queden satisfets amb les nostres respostes i les qüestionen, com és el cas de la Mathilde, que requereix més aclariments:

Et descric un procediment tècnic. Com et puc fer entendre que allò era insòlit?

(...)

Nosaltres coneixem el final de la història i n’interpretem cada element en funció d’aquest final. Però els que vivien en aquella època no la coneixien! Dia rere dia havien d’imaginar-se com seria el demà, sense informació, sense diaris i sense ràdio, a la mercè dels rumors més contradictoris. 

(...)

Sovint, quan una persona és una víctima, caiem en l’error de preguntar-nos què ha fet, perquè sobreentenem que ha fet alguna cosa malament. 

A tall de resum, un llarg paràgraf que d'alguna manera podria ser el que jo mateixa hauria escrit per concloure:

Per què estudiar més a fons aquesta història? Alguns pensen que fer saber el que va passar a Auschwitz impedirà que es torni a repetir., una mica com els que pensaven que la guerra del 14-18 seria el “punt final”, que ja no passaria “mai més allò”.  (...) Per part meva, em mantinc escèptica davant d’aquestes proclamacions. No crec que un relat històric basat només en els sentiments pugui tenir efectes duradors.

 

Auschwitz explicat a la meva filla

Annette Wieviorka

Pròleg de Rosa Toran

(Amical Mauthausen)

Traducció de Carolina Badia

75 pàgines

 

La Felicitat

2013, Barcelona, Carrer del Carme 
En aquesta escala hi havia la meva escola.

Quatre reflexions del que va ser la "meva" escola.

Ubicada en un edifici rònec, estava distribuïda en quatre espais, en cadascun d'ells hi havia dues classes, si no més. Sé que alguna cosa pagaven els pares, tot i que desconec la quantitat. N'hi havia d'altres gratuïtes al barri, però eren religioses i a casa aquest fet era suficient per ni acostar-s'hi. 

A l'escola no hi havia els pobres i els altres, donat que, la majoria pertanyíem potser no als pobres, però sí als obrers que sobrevivien amb feines explotades i mal pagades i sovint fins i tot miserables:

A l’escola hi havia els pobres i els altres. Els de la beneficència, com jo, a les onze rebien un pa amb codonyat, que portava el bidell. (...) Una altra diferència era que els de la beneficència a la primavera portaven el cap al zero pels polls, els altres conservaven els cabells.

No hi havia pati a l'escola, o sigui que a l'hora d'esbarjo, el màxim desori era "jugar" al rebedor del pis; com a molt, de tant en tant, pel dia d'enterrar la sardina, ens dibuixaven uns arbres a la pissarra i ens fèiem la il·lusió (érem ben beneites totes plegades) que anàvem al camp:

Al pati, els nens jugaven entre el passat remot dels segles. La ciutat era  molt vella, perforada, farcida de coves i amagatalls.

(...)

Més avall del mateix carreró on vivia hi havia les botigues dels llibreters que venien textos als estudiants. (...) Vaig començar a anar-hi, a agafar un llibre i a posar-me a llegir assegut a terra. Un em va fer fora, vaig anar a un altre i aquell m’hi va deixar quedar. Un bon home don Raimondo, un que entenia les coses sense explicacions.

Al meu barri, al carrer de l'Hospital, hi havia un parell de llibreries de segona ma on sovint s'hi bescanviaven novel·les "roses" o de "l'oest", segons si es tractava de dones o homes.

Sort en vaig tenir quan van obrir la primera biblioteca pública que estava farcida de llibres que en aquell moment em van semblar interessants.

2013 Carrer del Carme
Biblioteca 

Aquí s'acaben les semblances o potser fora millor dit, les evocacions de la meva infantesa, però el relat segueix, amb el nostre protagonista cercant la felicitat: quelcom molt abstracte que cadascú entenem de manera diferent i canviant segons les nostres circumstàncies personals també evolucionen.

En comú amb el protagonista  segueix sent la seva passió per la lectura, sovint indiscriminada:

-Don Gaetano, un estiu de fa deu anys, em ficava allà sota, a la cova on hi havia les caixes.

-Ja ho sé. 

-Què hi anaves a fer?

-M’agradava la foscor i hi havia llibres. Allà sota vaig agafar el vici de llegir.

M'han resultat interessant les seves reflexions vers la bondat i confesso que m'he detingut a pensar-hi, encara no n'estic del tot segura si coincideixo amb ell:

Hi ha les persones que fan alguna cosa bona i moltes de dolentes. Per fer-ne una de bona tots els moments van bé, però per fer-ne de dolentes cal trobar les ocasions, la comoditat.

(...)

Els alemanys i els feixistes eren més bèsties perquè a la guerra els anaven maldades. El desembarcament de Salern havia anat bé. Volaven les fàbriques, saquejaven les botigues per deixar-ho tot buit.

Va haver una època de la meva vida que també estudiava de nits, fins i tot m'hi havia arribat a prendre algunes pastilles (cap record de què es tractava) per no adormir-me. No vaig trigar gaire a "descobrir" que el millor per mantenir-me desperta era la Coca-Cola (que trobo fastigosa, tot sigui dit de pas...):

Jo estudiava de nits, l’escola era fàcil, entenia les assignatures. Eren caixes, totes les coses que hi posava, les trobava. A disset anys no coneixia cap noia. 

(...)

Havia començat la tardor de l’últim curs d’escola. Estudiava de nits i a la tarda m’estava a la porteria per fer la partida i per substituir don Gaetano.

I així arribo al punt més encantador de tot el relat. Poesia pura quan retroba la nena que havia estimat des de la finestra i amb la que mai no havia parlat:

Se’m va ficar al nas una olor de pluja, robada a la seva esquena. El temps s’havia posat aquella olor per fer-se reconèixer.

(...)

No els va passar res més als nostres cossos. En vam tenir prou amb el ple dels llavis, i l’aire empassat pel nas, barrejat amb els pensaments. Era el deute pagat a la infantesa. Havíem exaurit el desig dels nens, el ball a l’amagatall secret i el petó.

I la seva estimada, es defineix així. Jo no goso afegir res més:

Vaig ser una nena tancada, de dins. Incapaç de plorar ni amb bufetades. Avui es diuen autistes els que són així. Soc boja, costat meu, dono ordres als somnis i als desitjos. Soc reina de sang de les bruixes, de les que cremen a la plaça.

(...)

A divuit anys vaig sortir de la clínica i vaig tornar aquí. No recordava on era l’edifici. Visc en una pensió. Fa un any que busco el lloc de la finestra. Volia recordar tot el que veia. I en canvi he recordat una cosa que no havia sentit mai, el meu nom als teus llavis.

(...)

M’agraden els vidres de les finestres. Hi veia els colzes que t’aguantaven el cap. Els vidres del pati portaven de rebot la teva cara fins al meu recambró.

Com podeu suposar, hi ha més, hi ha molt més, però jo em quedo amb el què he comentat i amb aquestes reflexions per acabar:

La llibertat cadascú se l’ha de guanyar i l’ha de defensar. La felicitat no, la felicitat és un regal, no depèn de si fas bé de porter i pares els penals.

(...)

El dia després de la felicitat jo era un alpinista que trontollava muntanya avall. 

El dia abans de la felicitat

Erri De Luca

Traducció d’Anna Casassas

118 pàgines