Sempre envejo amigablement aquelles persones que saben comunicar-nos coses quotidianes, intranscendents, sovint fent referència a algun aspecte de la seva vida que en qualsevol altre context el més segur és que no ens interessa gens, però en una publicació ens proporcionen unes estones entretingudes, o fins i tot, ens duen a rememorar altres situacions semblants de la nostra vida.
Aquest ha estat el cas del llibre que comento i que vaig triar a la biblioteca, fonamentalment pel seu títol i és que, com vaig néixer en la mateixa època, més d'un cop m'he dit aquesta mateixa frase.
 |
| Barcelona, Carrer del Carme Casa meva era aquí, on ara hi ha la Rambla del Raval |
Però ja us deixo amb les paraules d'en Josep Piera. I no espereu que tot plegat quedi en quatre vivències comptades amb la intenció (lloable, altrament) d'arrencar-nos un somriure, sinó que va més enllà. Ja ho veureu:
Vaig ser un fill esperat, i
vingut, com un llum d’esperança després d’un fosc encadenament de fatalitats. Vull
dir que vaig arribar a la vida en un ambient emporuguit per les moltes morts
anteriors, morts d’innocents, provocades per una guerra que, per sort, només he
conegut com a contalla.
(...)
No escollim els pares. Com no
triem el lloc ni el temps en què naixem. Som una xamba genètica. (...) Som
fills del desig. O del voler.
Els pares s'havien casat el 36. Mal any per qualsevol cosa, però van sobreviure a la guerra i el 30 de maig del 1947...:
El 30 de maig de 1947 a Miquel
Piera Carpi i Maria Rubio Polop els naixia l’hereu desitjat.
(...)
La vida se li presentava de
cara, al pare, la primavera del 47, després d’uns anys que no volia ni
recordar: la revolució, la guerra, la presó...
I ens parla de la seva infantesa, que en algunes coses té a veure amb la meva. I em refereixo als silencis:
El meu pare havia estat al front, però no en parlava mai. Callava seriós, i em mirava. (...) Qui més me’n parlava era la mare; la guerra, ella l’havia viscuda com una novençana d’una vintena d’anys, preocupada pels seus.
La mare contava:
-N’he vist de tots els colors. Recordo el dia que es declarà la República. Tenia quinze anys.
(...)
De colp la mare callava, resumint en silenci els cinc anys republicans, no tan joiosos com aquell 14 d’abril.
A casa meva hi havien patit morts molt properes, i no afegeixo que doloroses perquè entenc que totes ho són, però les circumstàncies sí que les varen fer encara més difícils:
Sovint parlaven de morts, i
dels morts, tant a casa com al carrer. O arreu es parlava més dels morts que no
dels vius. Els morts eren uns vius invisibles que ens acompanyaven.
(...)
Els morts casolans no feien
por. Les pors, tanmateix, eren reals, però no les provocaven els morts sinó els
vius, com ara els tísics.
Qüestions de llengua:
El valencià era la parla del
carrer i de casa només, o com a molt. I a escola ens educaven a fomentar-ne
vilment l’abandó o el menyspreu.
(...)
El món escolar d’aquella època
no tenia en compte per a res la llengua dels valencians. Però més que prohibit,
el valencià era menystingut.
(...)
El castellà era la llengua del poder, i qui en formava part o en volia accedir, sabia que l’havia de parlar... fins i tot als fills. Els catalans això ho consideraven humiliant, i amb raó. (...) la majoria dels valencians, més que humiliant ho trobaven natural.
L'escola mereixeria un llarg punt i apart, en Josep comparteix un record que hi té molt a veure amb el meu:
Que a casa la visió de la
guerra fora contrària a la que explicaven els mestres a les aules, em protegí
mentalment durant aquells anys. Vaig aprendre també a callar sobre les
històries pròximes de “la guerra” davant de forasters. “Els xiquets miren,
escolten, i callen. ¿Ho entens?”.
(...)
De política, ningú no en sabíem ni un borrall, o, millor, el que sabia alguna cosa la callava. La política, al col·legi, era una ridícula “maria”. En el cas de les nenes, ni això, nosaltres, amb prou feines, ens dedicàvem a fer "labors"
Recordeu la primera comunió? Jo força:
Del dia de la Comunió, en
recorde l’agonia d’estar en dejú el sant matí, el vestit de mariner, l’emoció
que no vaig sentir quan em posaren l’hòstia a la llengua, el desmai, el comboi,
els molts regals, el gran convit...
(...)
Havia quedat decebut de la comunió. N’esperava una experiència beatífica, i la meva consciencia religiosa trontollà. Per primera vegada.
I l'obligada visita de l'1 de novembre al cementiri?
De xiquet, la visita al
cementiri era doble. Primer, ens endinsàvem cap a la banda muntanyenca de
Beniopa a buscar el cementiri vell. (...) L’altre cementiri era el de Gandia,
on anàvem a visitar la tomba de la iaia Pepa.
(...)
Els xiquets setiem parlar de
la mort, com sentíem tocar les campanes, acompanyàvem els soterrars, vèiem
dones endolades... Els morts humans se’ls enduien entre plors al cementiri. Als
cementiris descansaven els cossos, mentre les ànimes marxaven a l’altra vida.
L'autor, com no podia ser d'altra manera també ens parla de la "mili". Tal com passava amb la política a les nenes ens estava prohibida, només es podia parlar de costura, de religió, de ser una "bona" mestressa de casa, de ser submisa.... Tot plegat un rotllo.
Jo ho deixo aquí, tot recollint unes idees que m'han fet detenir-me una bona estona, i que cadascú haurà de treure les pròpies conclusions:
(...)
Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, és pel que la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital. Sense records llunyans i propers, les persones ens animalitzem.
No oblidem.
Puta postguerra
Josep Piera
318 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada