Un cop més...

Malgrat el nom que li he donat a aquesta publicació, en el Pròleg trobaren una explicació al respecte que em contradiu:

L’autora no escriu un llibre més sobre el genocidi dels jueus, insereix els seus coneixements d’historiadora i la seva condició de neta de deportats en un camí de compromís.

(...)

No solament els jueus, sinó també resistents de totes les nacionalitats, republicans espanyols, gitanos, homosexuals, objectors de consciència, presos comuns, etc., van omplir els camps i damunt d’ells van recaure dues afliccions que sintetitzen la perversitat qualitativa i la magnitud de l’extermini: la identificació grupal i l’ús de la tecnologia.

(...)

Aquells qui no vam viure els fets tenim l’obligació moral de no deixar apagar les veus de la generació protagonista, la d’aquells que aconseguiren sortir de l’abisme i les dels que hi restaren. 

Far de Sant Sebastià
Gener 2015

I en el relat hi trobem el per què d'aquestes paraules del pròleg, i és que l'autora s'hi veu en la necessitat d'haver d'explicar-li a la seva filla, encara petita, el què va ser l'Holocaust.

Sens cap mena de dubte, aquesta és una qüestió no gens fàcil, com moltes d'altres en què ens situen les preguntes dels nostres infants, sovint de manera inesperada, quan no tenim temps per elaborar una resposta, mentre que ells es queden plantats al nostre davant, mirant-nos fixament tot reclamant una resposta. 

Si no us ha passat mai, us ben asseguro que et trobes desarmada, insegura, mentre fas anar el cap a tota velocitat, tractant de no decebre al nen o la nena, que en aquests casos tant li fa:

Quan Mathilde acabava la primària, ara fa uns quants anys, va haver de confeccionar el seu arbre genealògic.

(...)

A casa, hi ha molts llibres i revistes que evoquen aquests temes. (...) Malgrat tot, mai no havia fet preguntes de veritat. Jo mai no m’havia vist obligada a “explicar”.

A partir d'aquest punt assistim a un interessant diàleg que s'allarga uns dies  i del que en faig un breu recull:

Per saber qui era jueu, va caldre que l’estat alemany definís de bon començament què considerava com a jueu. No va ser fàcil.

(...)

A la regió del Sena, que llavors englobava París i alguns municipis de la perifèria, es van empadronar 149.734 persones (85.664 francesos i 64.070 estrangers).

Els fills no sempre queden satisfets amb les nostres respostes i les qüestionen, com és el cas de la Mathilde, que requereix més aclariments:

Et descric un procediment tècnic. Com et puc fer entendre que allò era insòlit?

(...)

Nosaltres coneixem el final de la història i n’interpretem cada element en funció d’aquest final. Però els que vivien en aquella època no la coneixien! Dia rere dia havien d’imaginar-se com seria el demà, sense informació, sense diaris i sense ràdio, a la mercè dels rumors més contradictoris. 

(...)

Sovint, quan una persona és una víctima, caiem en l’error de preguntar-nos què ha fet, perquè sobreentenem que ha fet alguna cosa malament. 

A tall de resum, un llarg paràgraf que d'alguna manera podria ser el que jo mateixa hauria escrit per concloure:

Per què estudiar més a fons aquesta història? Alguns pensen que fer saber el que va passar a Auschwitz impedirà que es torni a repetir., una mica com els que pensaven que la guerra del 14-18 seria el “punt final”, que ja no passaria “mai més allò”.  (...) Per part meva, em mantinc escèptica davant d’aquestes proclamacions. No crec que un relat històric basat només en els sentiments pugui tenir efectes duradors.

 

Auschwitz explicat a la meva filla

Annette Wieviorka

Pròleg de Rosa Toran

(Amical Mauthausen)

Traducció de Carolina Badia

75 pàgines