La Felicitat

2013, Barcelona, Carrer del Carme 
En aquesta escala hi havia la meva escola.

Quatre reflexions del que va ser la "meva" escola.

Ubicada en un edifici rònec, estava distribuïda en quatre espais, en cadascun d'ells hi havia dues classes, si no més. Sé que alguna cosa pagaven els pares, tot i que desconec la quantitat. N'hi havia d'altres gratuïtes al barri, però eren religioses i a casa aquest fet era suficient per ni acostar-s'hi. 

A l'escola no hi havia els pobres i els altres, donat que, la majoria pertanyíem potser no als pobres, però sí als obrers que sobrevivien amb feines explotades i mal pagades i sovint fins i tot miserables:

A l’escola hi havia els pobres i els altres. Els de la beneficència, com jo, a les onze rebien un pa amb codonyat, que portava el bidell. (...) Una altra diferència era que els de la beneficència a la primavera portaven el cap al zero pels polls, els altres conservaven els cabells.

No hi havia pati a l'escola, o sigui que a l'hora d'esbarjo, el màxim desori era "jugar" al rebedor del pis; com a molt, de tant en tant, pel dia d'enterrar la sardina, ens dibuixaven uns arbres a la pissarra i ens fèiem la il·lusió (érem ben beneites totes plegades) que anàvem al camp:

Al pati, els nens jugaven entre el passat remot dels segles. La ciutat era  molt vella, perforada, farcida de coves i amagatalls.

(...)

Més avall del mateix carreró on vivia hi havia les botigues dels llibreters que venien textos als estudiants. (...) Vaig començar a anar-hi, a agafar un llibre i a posar-me a llegir assegut a terra. Un em va fer fora, vaig anar a un altre i aquell m’hi va deixar quedar. Un bon home don Raimondo, un que entenia les coses sense explicacions.

Al meu barri, al carrer de l'Hospital, hi havia un parell de llibreries de segona ma on sovint s'hi bescanviaven novel·les "roses" o de "l'oest", segons si es tractava de dones o homes.

Sort en vaig tenir quan van obrir la primera biblioteca pública que estava farcida de llibres que en aquell moment em van semblar interessants.

2013 Carrer del Carme
Biblioteca 

Aquí s'acaben les semblances o potser fora millor dit, les evocacions de la meva infantesa, però el relat segueix, amb el nostre protagonista cercant la felicitat: quelcom molt abstracte que cadascú entenem de manera diferent i canviant segons les nostres circumstàncies personals també evolucionen.

En comú amb el protagonista  segueix sent la seva passió per la lectura, sovint indiscriminada:

-Don Gaetano, un estiu de fa deu anys, em ficava allà sota, a la cova on hi havia les caixes.

-Ja ho sé. 

-Què hi anaves a fer?

-M’agradava la foscor i hi havia llibres. Allà sota vaig agafar el vici de llegir.

M'han resultat interessant les seves reflexions vers la bondat i confesso que m'he detingut a pensar-hi, encara no n'estic del tot segura si coincideixo amb ell:

Hi ha les persones que fan alguna cosa bona i moltes de dolentes. Per fer-ne una de bona tots els moments van bé, però per fer-ne de dolentes cal trobar les ocasions, la comoditat.

(...)

Els alemanys i els feixistes eren més bèsties perquè a la guerra els anaven maldades. El desembarcament de Salern havia anat bé. Volaven les fàbriques, saquejaven les botigues per deixar-ho tot buit.

Va haver una època de la meva vida que també estudiava de nits, fins i tot m'hi havia arribat a prendre algunes pastilles (cap record de què es tractava) per no adormir-me. No vaig trigar gaire a "descobrir" que el millor per mantenir-me desperta era la Coca-Cola (que trobo fastigosa, tot sigui dit de pas...):

Jo estudiava de nits, l’escola era fàcil, entenia les assignatures. Eren caixes, totes les coses que hi posava, les trobava. A disset anys no coneixia cap noia. 

(...)

Havia començat la tardor de l’últim curs d’escola. Estudiava de nits i a la tarda m’estava a la porteria per fer la partida i per substituir don Gaetano.

I així arribo al punt més encantador de tot el relat. Poesia pura quan retroba la nena que havia estimat des de la finestra i amb la que mai no havia parlat:

Se’m va ficar al nas una olor de pluja, robada a la seva esquena. El temps s’havia posat aquella olor per fer-se reconèixer.

(...)

No els va passar res més als nostres cossos. En vam tenir prou amb el ple dels llavis, i l’aire empassat pel nas, barrejat amb els pensaments. Era el deute pagat a la infantesa. Havíem exaurit el desig dels nens, el ball a l’amagatall secret i el petó.

I la seva estimada, es defineix així. Jo no goso afegir res més:

Vaig ser una nena tancada, de dins. Incapaç de plorar ni amb bufetades. Avui es diuen autistes els que són així. Soc boja, costat meu, dono ordres als somnis i als desitjos. Soc reina de sang de les bruixes, de les que cremen a la plaça.

(...)

A divuit anys vaig sortir de la clínica i vaig tornar aquí. No recordava on era l’edifici. Visc en una pensió. Fa un any que busco el lloc de la finestra. Volia recordar tot el que veia. I en canvi he recordat una cosa que no havia sentit mai, el meu nom als teus llavis.

(...)

M’agraden els vidres de les finestres. Hi veia els colzes que t’aguantaven el cap. Els vidres del pati portaven de rebot la teva cara fins al meu recambró.

Com podeu suposar, hi ha més, hi ha molt més, però jo em quedo amb el què he comentat i amb aquestes reflexions per acabar:

La llibertat cadascú se l’ha de guanyar i l’ha de defensar. La felicitat no, la felicitat és un regal, no depèn de si fas bé de porter i pares els penals.

(...)

El dia després de la felicitat jo era un alpinista que trontollava muntanya avall. 

El dia abans de la felicitat

Erri De Luca

Traducció d’Anna Casassas

118 pàgines