Contra la nostàlgia

Tres filles i la relació amb la seva mare. Aquest és el fil conductor del relat, val a dir que confús i estrany o almenys aquesta ha estat la meva percepció.

I la història comença pel que podríem considerar el final:

Ha mort la mare. La tinta és blava. (...) Ha mort la mare i no soc capaç de recordar quina novel·la comença amb aquesta frase.

És evident, que amb la primera frase ens hem confós, no parla encara de la seva mare, (o potser sí) tot i que sembla que només fa referència a un record confús. En realitat, la narradora parla d'ella mateixa:

Perdre el temps. Acabo de descobrir que temps és una paraula que m’agrada escriure. (...) Suposo que la idea de silenci absolut m’aclapara i sempre busco els sons de qualsevol cosa.

(...)

Sempre m’he mossegat les ungles. Som tres germanes: Maite (els pares sempre li havien dit Maria Teresa), Meritxell (que soc jo, tot i que ja fa anys que em diuen Meri) i Imma (Immaculada a casa). La mare es deia Consol i va morir ahir i la meva germana gran s’ha sorprès que em sorprengués.

La Meritxell, que ha pres la veu, té una història complicada al seu darrere: un avortament, un canvi/fugida del domicili familiar... L'anirem coneixent:

Quan la Meri va arribar a Londres tenia dinou anys, deu mesos, tres setmanes i una cicatriu tendra al baix ventre. (...) La Meri era una noia resolutiva i tenia molt bona consideració d’ella mateixa.

(...)

Va trigar a fer amics. L’anglès la feia anar amb peus de plom.

(...)

Vint-i-tres anys. Quatre mesos. Escric amb tinta negra. Fa quatre mesos que el meu món s’ha fet, de cop i volta, petit del tot. He omplert el temps com he pogut. 

Arriba el torn de conèixer una mica millor la mare, la Consol. Amb una sola paraula sembla que se la pugui descriure: Controladora:

La Consol semblava que sempre tenia pressa.

(...) 

Si la Consol era ràpida, el Jaume era lent. (...) El Jaume vivia de puntetes a casa seva: entrava i sortia sense fer soroll, no s’implicava massa però tampoc posava més problemes del compte. Anava a treballar, sortia cada diumenge a fer fotografies i deixava fer.

(...)

La Meri havia aprés a fer mitja perquè era l’única labor que la mare no sabia fer. 

No sé si és molt habitual, però algun cop, en converses més o menys informals, quan apareix el tema de la mort i tot el que comporta de ritual, he notat que hi ha persones que ho volen deixar tot lligat; i em refereixo al relatiu a l'enterrament, el com i on.

Fa anys, vaig llegir l'Espinàs, que fins on recordo es reconeix creient, on comentava que no pensava deixar cap instrucció al respecte, que un cop mort, deixava la decisió a la família.

Val a dir que opino el mateix. Com a màxim, quatre indicacions en el sentit d'estalviar-los feina: el disgust difícilment se'ls pot evitar.

A raó del comentari de la narradora, no sembla que aquest fora el tarannà de la Consol:

Hi ha gent que és controladora fins i tot a través de la mort. 

(...)

La Meri pensava que voldria ser una mica més com la Maite, no prendre’s les coses tan seriosament, o una mica com l’Imma, fer sempre el que sentia sense pensar abans si servia d’alguna cosa.

I també queda molt clar quina serà la seva resposta, tot i que no és la filla gran, se la suposa obedient i organitzada:

Mai vaig qüestionar el que s’esperava de mi i, per tant, mai em vaig plantejar que podia actuar diferent. L’obediència, una d’aquestes virtuts de les quals tant t’agradava presumir. Em cago en l’obediència, mare. Em cago en l’obediència de merda i em cago en les roses blanques i vermelles! Tant dir-ho i no en tindràs, de roses. Et semblo una bona filla, ara?

 

Grafit a Sabadell

Voldria ser capaç d’escriure igual que crido. (...) Però de moment només sé inventar-me històries que s’obliden ràpid.

(...)

La Meri era una dona metòdica i conseqüent quan prenia determinacions. Va decidir fer un salt més gran que el de feia deu anys i es va disposar a organitzar-ho tot. 

 

Contra la nostàlgia

Martia Cenelles Trabal

253 pàgines