Sukkwan Island

Eren nous en aquell lloc, i en la manera de viure, i l’un per l’altre. En Roy tenia tretze anys -era l’estiu després de setè- i havia arribat des de casa la seva mare, a Santa Rosa, Califòrnia, on havia fet classes de trombó, jugat a futbol, anat al cinema i estudiat en una escola del centre.

(...)

Bàsicament viurien del que els donaria la terra. Aquell era el pla. (...) Havien dut dos rifles, una escopeta i una pistola.

(...)

És una bona cabana, va dir el seu pare. El vent no s’escolarà pas per aquestes parets, ja ho veuràs.

Pràcticament aquest és el començament d'aquesta estranya i confusa història que vol ser d'acostament i coneixement entre un pare i el seu fill, i acaba com una qüestió de supervivència i molt més. 

Molt pitjor.

En principi, en Roy ho intenta, vol ser positiu, vol acostar-se al seu pare, fins i tot tracta de trobar un al·licient a la situació, com una aventura, però tot serà en va, i és que si només començar el relat ens podem demanar, com pot haver accedit aquest menor, gairebé un nen encara, a acompanyar el seu pare a un lloc desert, envoltat d'ossos i altres perills evidents, tampoc podrem evitar pensar amb estranyesa que la seva mare, que s'ha quedat a casa, i de la qual no en sabrem res més, s'hagi avingut a que el noi acompanyi el pare a semblant despropòsit.

Ja només arribar, quan l'avioneta els ha deixat pràcticament perduts i incomunicats, (l'emissora de ràdio que els havia de mantenir en contacte amb el pilot no funciona) en Roy es malfia de la situació:

A en Roy li feia la impressió que no anaven gens preparats. (...) En Roy va experimentar una estranya sensació d’igualació entre ell i el seu pare: cap dels dos no tenia ni idea de què fer, i tots dos n’haurien d’aprendre.

(...)

Tot estava llardós i humit, i els racons eren plens de teranyines.

Tractant de trobar la part positiva, reflexiona, val a dir que poc convençut, de tot plegat:

No estava segur de quines serien les normes, ara, però feia l’efecte que totes les habituals, sobre els deures i l’hora d’anar a dormir, havien quedat anul·lades. No tindria mai feina, i no s’hauria de llevar mai d’hora per anar a escola. I no veuria mai  ningú més que el seu pare.

Aviat serà conscient, que la solitud, la brutícia i la desolació de la cabana serà el menor dels seus problemes. El seu pare, parla i plora en somnis:

No sé com he acabat així. Em sento tan malament. Estic bé durant el dia, però a la nit m’enfonso. I no sé què fer, va afegir, cosa que el va fer somicar un altre cop. Ho sento, Roy. De debò que ho intento, però no sé si puc aguantar.

(...)

Aquella nit, el seu pare li va tornar a parlar. En Roy es repetia. Un mes o dos i fotem el camp i no torno més.

A qui li podria estranyar que en Roy només pensi a marxar quan més aviat millor:

En Roy no desitjava que se solucionés res. El que volia era que la situació es tornés prou penosa perquè haguessin de tocar el dos d’aquella illa.

(...)

En Roy va tenir una vaga apercepció de la foscor de la nit, i després altra vegada del dia. (...) Quan es va tornar a despertar, era de dia, li arribava l’escalfor de la cuina i el seu pare el mirava assegut en una cadira.

Grafit a Sabadell

Tot i que la història continua amb un ritme cada cop més delirant, en realitat aquest serà gairebé el final, però em permetreu que ho deixi en la incertesa del qui o per què:

...va observar la pistola que tenia a la mà. El percussor estava aixecat i es veia la bala de coure dins del carregador. Va afluixar el percussor amb la pistola apuntant lluny d’ell i després el va tornar a tirar enrere, es va acostar el canó al cap i va disparar.  

 

Sukkwan Island

David Vann

Traducció de Francesc Rovira

169 pàgines