La mentida més bonica... Aquell procés...

Aquell 1-O

Els qui d'alguna manera vàrem participar d'aquella nit i aquell dia, difícilment l'esborrarem mai de la memòria.

Varen ser unes hores precioses, algunes amb angúnies, nervis, por també. I alguna bona notícia que corria de mòbil en mòbil.

El recompte final es va fer llarg, hi havia nervis pel què pogués passar, però sortosament, almenys on jo hi era, tot va anar bé.

I ara sí que ja m'endinso en el relat que comença amb una doble jubilació. Val a dir que ja m'ha atrapat:

Aquesta història comença el 17 de desembre de 2021, a les 5.23 de la matinada, l’hora en què la Marina s’ha despertat, s’ha girat i s’ha tornat a adormir. (...) Les històries petites són les que ocupen més temps i necessiten més energia, les que consumeixen més pensaments i gasten més vides, més dies, més nits. Tot és minúscul, però a través del microscopi s’amplia el camp de visió fins a l’infinit.

I aquesta continuació... Reflexionar sempre és positiu. Per cert, jo tampoc no ho sé:

Què estaríeu disposats a perdre per la independència? No ho sé...

(...)

Com quan cau un got a terra i es trenca en mil bocins, així va sonar la pregunta. 

Semblarà que la llarga reflexió inicial no hi té a veure gaire amb la història que ens proposa en Francesc Serés, però ja veureu com sí. 

El moment de la jubilació ens duu a una reflexió dels darrers anys de la nostra vida. Possiblement en especial referits a la vida laborable, però per extensió acostumem a anar una mica més enllà. 

I segueixo:

No tenen classe fins a les onze. (...) Repassen coses que han de fer.

(...)

La Marina sempre va estar més disposada a perdre que en Carles. (...) Per a ell ara la mentida sobrepassa qualsevol límit moral acceptable. 

I ja comencem a intuir l'abast de la reflexió:

Hi ha la història particular i personal del Procés, que ha quedat soterrada i que cadascú carrega com pot.

(...)

Hi ha dies que contenen tots els dies i avui n’és un. Ni la Marina ni en Carles tornaran a treballar a l’institut. 

Comparteixo en tota la seva extensió la següent reflexió. I això que ja fa anys que em vaig jubilar:

És la pregunta que més l’amoïna, que la feina hagi servit per a alguna cosa, que cap dels dos governs es carregui tanta feina de tanta gent.

I de la mateixa manera que en el punt anterior, també comparteixo els que segueixen:

Tots dos han esperat alguna declaració, algun raonament convincent que els expliqui per què van prometre el que no podien complir, però el temps s’ha esgotat i no ha passat res que justifiqués l’energia malbaratada de tants anys i tanta gent. (...) Si un dia s’haguessin llevat i els haguessin dit que tot era un malson, s’ho haurien volgut creure.

(...)

Va arribar, finalment, el moment d’acceptar que no hi havia res preparat i que els dos dies decisius, el 3 d’octubre i el dia de l’aeroport, es van desactivar des de dins.

(...)

No, no hi havia res preparat. Els uns continuaven inflant el globus mentre els altres deien, després d’haver-lo inflat com ningú, que els que l’inflaven eren uns irresponsables. 

I així, entre reflexions i treball s'acaba el darrer dia de feina:

S’acaben les darreres classes, en Carles espera que tornin els alumnes mentre la Marina tanca els llums quan ha acabat de sortir tothom, encara falten cinc minuts, però tant és. 

Aquell 1-O

I aquí estem encara. Però no defallim:

S’ha passat de la moral de victòria a les jugades mestres, i dels plans secrets a la desfeta de l’obediència sense passar mai per admetre la derrota i sense dir mai cap veritat.

(...)

Hi eren a l’aeroport. Un dels grans avantatges de tot el que ha passat és que ha creat un diari exhaustiu, notarial, amb milers de fotografies i desenes de vídeos. (...) Tot mentida , una mentida bonica, però mentida, al cap i a la fi. 

 

 La mentida més bonica

Francesc Serés

286 pàgines