dissabte, 28 de març de 2015

TRILOGIA D'AUSCHWITZ

Primo Levi
Primo Levi ens dona la clau del per què d'aquests escrits, en aquest cas fa referència al seu primer llibre després de tornar d'Auschwitz: 

“escric allò que no sabria dir a ningú”
Vaig escriure el llibre així que vaig tornar, en pocs mesos: fins a tal punt aquells records em cremaven per dins.

He trobat una notable diferència entre els tres llibres que configuren la trilogia; a la primera "Si això és un home" que va ser escrita el 1947 poc temps després d'haver estat alliberat de l'infern del camp de concentració, fa un relat gairebé fred i distant on es limita a referir els fets i no s'hi pot intuir ni un bri d'odi.

En el segon "La Treva" al 1963 està ple del que permeteu-me que anomeni "anècdotes" referents als companys i l'exèrcit rus, responsable de l'efectiu, però desastrós alliberament del camp i el que ell anomena "Camp de Trànsit" i el posterior i complicat trasllat dels presoners cap els seus respectius llocs d'origen.  El to  m'ha semblat més amarg que quan parlava del camp. 

En el cas del tercer, "Els enfonsats i els salvats" del 1986, m'ha sobtat l'esperit de revenja vers el poble alemany, en part comprensible, però, i potser perquè jo no sóc una persona que cregui en les revenges, un tant injust.

El llibre ha fet el seu camí. S’ha traduït a vuit o nou llengües, s’ha adaptat per a la ràdio i per al teatre a Itàlia i fora d’Itàlia, s’ha comentat en innombrables escoles. (...) Recordi’s que des d’Auschwitz només havien passat quinze anys: els alemanys que em llegirien eren “aquells”, no els seus hereus. D’opressors, o d’espectadors indiferents, es convertirien en lectors: els hi obligaria, els lligaria davant d’un mirall. Havia arribat l’hora de passar comptes, d’ensenyar les cartes. 

Dels barracons dels camps de concentració, s'hi refereix com a Lager. Si ho cerquem a qualsevol enciclopèdia trobarem la definició com a "llocs d'emmagatzematge, o d'amuntegament". Simplificant un tant podríem definir-los com a immunds magatzems de persones.

Els Lager nazis van ser el cim, el coronament del feixisme a Europa, la seva manifestació més monstruosa; però el feixisme existia abans de Hitler i Mussolini, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la derrota de la Segona Guerra Mundial. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se.

M'ha sobtat la consideració que fa en referència a ser o no jueu. Ignoro la veracitat o no de les seves afirmacions, només ho recullo com quelcom, que m'ha cridat l'atenció. És clar, que ell mateix es considera un laic convençut:

Qui no ha nascut dins la tradició jueva no és un jueu, i difícilment pot arribar a ser-ho: per definició, una tradició s’hereta; és un producte de segles, no es fabrica a posteriori. 
(...)
Vaig entrar al Lager com a no creient, i com a no creient vaig ser alliberat i he viscut fins ara; més encara, l’experiència del Lager, la seva iniquitat espantosa, em fa confirmar en el meu laïcisme. 

Un cop retornat amb la família, el mateix Levi ens relata que, marcat pels temps de penúria, solia caminar amb la vista fixa al terra, cercant quelcom que es pogués menjar o amb el que d'alguna manera "comerciar".

Destruir l’home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys.

Si això és un home:

Aquí ningú no té temps, ningú no té paciència, ningú no t’escolta; els últims arribats ens apilotem instintivament als racons, contra las parets, com fan les ovelles, per sentir-nos les espatlles materialment cobertes. 
(...)

Avui, aquest veritable avui en què estic assegut en una taula i escric, jo mateix no estic convençut que aquestes coses hagin succeït realment. 
(...)
En efecte, nosaltres per als civils som els intocables. Els civils, més o menys explícitament i amb tot els matisos que hi ha entre el menyspreu i la commiseració, pensen que per haver estat condemnats a aquesta vida, per estar reduïts a aquesta condició nostra, devem estar tacats d’alguna misteriosa i gravíssima culpa. (...)
Igual com aquesta gana nostra no és la sensació de qui s’ha saltat un àpat, així la nostra manera de tenir fred exigiria un nom especial. Diem gana, diem cansament, por i dolor, diem hivern, i són altres coses. Són paraules lliures, creades i fetes servir per homes lliures que vivien, gaudint i patint, a casa seva. 
(...)
És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. 

La treva:

L’ofensa és una font inexhaurible de ma: destrossa el cos i l’ànima dels enfonsats, els apaga i els fa objectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com cansament, com a renúncia. 
(...)
En canvi havia passat una cosa que només poquíssims savis d’entre nosaltres havia previst. La llibertat, la improbable, impossible llibertat, tant llunyana d’Auschwitz que només gosàvem esperar-la en somnis, havia arribat; però no ens havia portat a la Terra Promesa. Era al nostre voltant, però en forma d’una despietada plana deserta. Ens esperaven més proves, més penes, més fam, més gel, més pors. 
(...)
La vida al camp de Bogucice, -camp de trànsit- dispensari i mercat, relacions humanes rudimentàries amb els russos, polonesos i d’altres, ràpides alternances de fam i de ventre ple, d’esperances de retorn i de desil·lusions, espera i incertesa, caserna i tripijocs, quasi una forma anacrònica de vida militar en un ambient provisional i estranger, suscitava en mi malestar, nostàlgia i, sobre tot, avorriment. 
(...)
8 de maig: Victòria i Pau. Va arribar el 8 de maig: dia d’exultació per als russos, de vetlla desconfiada per als polonesos, per a nosaltres de joia amarada de nostàlgia profunda. A partir d’aquest dia, en efecte, les nostres cases ja no ens eren prohibides, cap front de guerra ja no ens separava, cap obstacle concret, només papers i oficines; sentíem que la repatriació ens era ara deguda, i que cada hora passada a l’exili ens pesava com plom; encara més ens pesava l’absoluta manca de notícies d’Itàlia [de casa]
(...)
Durant els pocs dies que vam passar a Zhmerinka ens vam veure reduïts a demanar caritat; cosa que, en aquelles condicions, no tenia res d’especialment tràgic, davant de la perspectiva molt més greu de la partença imminent cap a una destinació desconeguda. 
(...)
Era inútil adreçar-se als russos del Commandament per saber per què no tornàvem, quan tornaríem, per quin camí, quin futur ens esperava: no en sabien més que nosaltres, o bé, amb candidesa amable, ens donaven respostes fantasioses, aterridores o insensates. 
(...)
Vaig arribar a Torí el 19 d’octubre, després de trenta-cinc dies de viatge: la casa encara hi era, tots els familiars vivien, ningú no m’esperava. Jo estava inflat, barbut i espellifat, i va costar que em reconeguessin. 

Els enfonsats i els salvats:

Fins la més perfecta de les organitzacions té defectes, i l’Alemanya de Hitler, sobretot en els últims mesos abans de la caiguda, era ben lluny de ser una màquina perfecta. Moltes de les proves materials dels exterminis massius van ser destruïdes, o es van intentar destruir més o menys hàbilment. 
(...)
Cada víctima és de plànyer, com cada supervivent és digne de rebre ajuda i commiseració, però no tots els seus comportaments es poden posar com a exemple. (...) No hi ha presoner que no ho recordi, i que no recordi el seu estupor d’aleshores; les primeres amenaces, els primers insults, els primers cops no procedien dels SS, sinó d’altres presoners, de “col·legues”, d’aquells misteriosos personatges que duien la mateixa roba ratllada que ells, els nouvinguts, acabaven de posar-se.
(...)
En qui llegeix ( om escriu) avui la història dels Lager és evident la tendència, més ben dit, la necessitat, de separar el mal del bé, de poder prendre partit (...)  “nosaltres” a dins i l’enemic a fora, separats per un límit clar, geogràfic.
(...)
Cada individu és un objecte tan complex que és inútil pretendre preveure’n el comportament, encara més en situacions extremes; ni tan sols és possible endevinar el comportament propi. 
(...)
La major part dels presoners que no coneixien l’alemany, per tant gairebé tots els italians, van morir durant els primers deu o quinze dies des de la seva arribada: a primera vista, de gana, fred, cansament, malaltia; si s’examina amb més atenció, per insuficiència d’informació.


Entrée du camp d'Auschwitz II Crédit : Musée d'Auschwitz-Birkenau

La memòria humana és un instrument meravellós, però fal·laç. (...) Aquest mateix llibre està amarat de memòria: a més d’una memòria llunyana. Prové, doncs, d’una font sospitosa, i ha de ser defensat contra ell mateix. Conté més consideracions que no records, s’atura més de bon grat en l’estat actual de les coses que no pas en la crònica retroactiva. 
(...)
La guerra mundial volguda pels nazis i pels japonesos va ser una guerra suïcida: totes les guerres haurien de ser temudes com a tals. 


dijous, 26 de març de 2015

MALTRACTADORS


















Massa sovint ens arriben notícies d'episodis de violència i maltractaments que més d'un cop tenen com a resultat víctimes innocents.

No necessàriament els maltractaments tenen un component físic: els insults, el dolor, la por, el rebuig... també pot ser psíquic i no per això menys lesiu.

De tots els maltractaments i les pors, sens dubte el més colpidor és el que s'esdevé en el sí de la pròpia família, en la privacitat de la llar i qui no ho ha patit d'una o altra manera és molt difícil que pugui arribar a comprendre el que pot suposar.

Potser arribats a aquest punt, n'hi haurà que es preguntarà, amb certa raó, per què es tolera, com no es denuncia o es pren la decisió d'abandonar aquesta persona que està causant el sofriment, però caldria analitzar cada un dels casos per poder formar-nos una opinió al respecte.

Possiblement hi ha una manera un tant arriscada i fins i tot remota d'afrontar aquesta difícil situació i és plantant cara. Sovint les persones mal-tractadores són covardes i no hi compten que les víctimes se'ls puguin rebel·lar, però com he dit, aquesta opció no tothom és capaç de prendre-la. D'això se'n valen, de la submissió, de la consciència equivocada que prenen les víctimes que potser són les responsables de les respostes irades dels seus botxins.

D'una forma casual he llegit gairebé al mateix temps dos llibres que d'una o altra manera tracten el tema que ara m'ocupa i m'ha semblat oportú recollir en un mateix escrit algunes de les reflexions que hi he recollit.

En primer lloc un relat escruixidor d'un pare que mata els seus dos fills davant la mare estesa a terra per una pallissa, per acabar després amb ella. I si comento el final, cosa que no acostumo a fer, és perquè tot just és així com comença el llibre.
Us en deixo un tast:

M – Lolita Bosch

Sens dubte un llibre pensat per ser llegit i comentat en els Instituts, però segons la meva opinió caldrà ser molt curosos a l'hora de conduir els comentaris amb el que es pot desfermar entre els alumnes, ja sigui real o imaginari, no sigui que ells hi hagi algun M o alguna ELLA.

El jove M, un adolescent conscient de tot el què està passant a casa seva, mai no ho ha comentat amb ningú; ell viu el seu dolor  en silenci perquè tampoc no sap a qui o com o quan adreçar-se:

Tot i que mentre se l’escolta, [Està parlant amb un bon amic] M pensa en el que de veritat voldria és interrompre el seu amic i dir- li:“J, tinc por, tinc ràbia, estic trist. Trist de veritat”
   Però no diu res.
   No explica al seu amic què és la impotència.
   (...)
   I demà la professora (...) pensarà que no es pot ajudar algú que  no demana ajut. 

  Entre les diferents pors que assalten a M, el nostre protagonista, hi ha la molt comprensible d'heretar d'alguna manera els gens del pare quan en una classe se'n parla del tema:

  -No es pot evitar l'herència genètica –està dient el professor-. Perquè l’ADN és com una cadena  d'informació que fa que, en part, siguem una reproducció exacte dels nostres pares. I que hàgim  rebut la mateixa informació genètica que ells, els nostres avis, els nostres besavis, i els besavis dels   nostres pares. I fins i tot de molt, molt temps enrere.
  I M es mareja una mica. 

I també ELLA, la germana petita, d'una manera un tant inconscient també sap que hi ha determinades coses  que és millor no fer-les ni dir-les davant de l'irascible pare:

[Ella juga a famílies]:
Parla xiuxiuejant, per no molestar el pare, però alça una mica la veu quan el pare ninot renya la nina petita [Avui el pare, una mica fora del seu costum l'ha renyada sense gaire motiu] Mai no ho fa: quan el pare és al davant, sempre juga a firetes i coses així. Però avui el pare ninot alça una mica la veu... 

Un cop ha passat tot, acabat l'estiu, se’n parla a l’institut, tracten de fer alguna mena de teràpia. Les següents reflexions són sens dubte molt significatives:

Alguns en parlaran amb els seus pares i els explicaran què ha passat sense entendre-ho del tot. Altres, no.
Altres tindran por. 


TOT EL QUE ET VULL DIR – Emili Bayo

En aquest cas es tracta de diversos relats amb un punt comú: Dir quelcom que fa temps que portem a dins.

I entre les diferents qüestions que es tracten: Diversos punts de vista, embolicades històries d'infidelitats, egos desmesurats que acaben quedant en evidència, secrets íntims d'una mort propera... n'hi ha una que és la que m'ha dut a establir un cert lligam amb la història anterior, on en una vetlla al tanatori, una filla es nega a considerar el seu pare com un exemple a seguir davant del deixeble fascinat per la figura del mestre desaparegut:

UN BARRET PER AL MORT Punts de vista en un enterrament: El difunt era un geni o una persona molt generosa amb els amics i deixebles, però un tirà i garrepa a casa. 
(...)
Creu-me, el meu va ser una merda de pare i com a tal no tenia dret a quasi res.

Si tornem a fer una ullada a la història precedent, no trobeu que és molt lícita la postura de la filla?Que el més segur és que sigui durament criticada, però no tots els difunts, pel sol fet de ser-ho mereixen que s'oblidi tot el mal que han pogut fer.

Fins i tot hi podem afegir uns breus fragments que d'alguna manera els hi podem trobar relació amb el tema que ens ocupa:

ESCORÇ D'HOME AMB BRI D’HERBA ALS PANTALONS
El passat és passat i millor deixar-lo tranquil. Només afirmo que el gust actual està massa refinat com per acceptar altes dosis d’insípida realitat. 

LA POTA DE L’ELEFANT
Històricament, el patiment sempre ha tingut bona premsa. Incomprensible, però cert. En canvi a mi no em mereix cap respecte. Fins i tot em fa fàstic. 

MAPA EMOCIONAL DE CARRETERES I CAMINS.
Feliç? Qui pot ser feliç? Et passes la vida forçant-te per aconseguir aquella cosa abstracta que et van dir que era la felicitat.
(...)
Una persona sàvia no aconsella a partir d’allò que és, sinó a partir del que podria haver sigut. 
(...)
Cal saber d’on venim, però no podem estar contínuament girant el cap per justificar-nos. 






dilluns, 23 de març de 2015

Guerres

Mai no havia llegit res relacionat amb la que es coneix com Primera Guerra Mundial o com l'anomenaven a casa "La Gran Guerra". Recordo que  aleshores jo pensava innocentment que potser  n'hi havien de petites, i feia temps que era un tema que tenia pendent.

Com ja he comentat en altres ocasions, vaig néixer en plena postguerra, en el sí d'una família dels derrotats republicans i algun cop a casa n'havia sentit parlar de les dures condicions de la guerra tant a les trinxeres com a la vida civil.

Al llarg dels segles, han canviat els mètodes, possiblement no les raons, però en llegir alguns comentaris dels obligats protagonistes de qualsevol batalla tots tenen els mateixos trets en comú: la por, la crueltat, la misèria, el dolor...

Es van arreplegar molt a poc a poc, patint, carregant-se a coll els ferits, enfrontant-se amb noves pèrdues pel camí. 
(...)
En general tothom es descuidava que aquells soldats eren marits, pares o fills, només s’hi veia la massa anònima.
(...)
Però què en trauràs, de resar? Si hi hagués alguna veritat a la religió, ¿hi hauria guerra, la permetria Déu?

Sovint també m'ha cridat l'atenció la diguem-ne l'absurda lògica militar, amb instruccions i moviments de tropes que no semblen conduir a res o que potser pretenen servir per mantenir la tropa ocupada i sempre alerta:

Ara bé, ¿quina és exactament la feina dels de l’estat major?. No pensen ni en tu ni en mi, en ningú en concret, ni tan sols en cap batalló o divisió particular. Per a un d’aquests, els soldats són una part del material amb què treballen; i se veiés les coses com tu o com jo, no podria fer la feina. 
(...)
A l’exèrcit, si hi ha manera de fer el que sigui a l’inrevés, així es fa. És la tradició. 

El protagonista d'aquest llibre de'n Frederic Manning és en Bourne, que segons alguns estudiosos és una mena d'alter ego del mateix autor que va viure en primera persona totes les vicissituds que relata,

L’abisme que s’obre entre els qui tornen del combat i els qui no s’hi ha acostat mai es tan gran com el que hi ha entre la sobrietat i la borratxera. 
(...)
L’home oblida, però tornarà a recordar més tard, ni que sigui en el son. 

Imatge manllevada de:
primera-guerra-mundial-generalidades-propaganda
www.guerraycombate.com

Són els homes qui fan les guerres, no pas els animals, ni els déus. Es tracta d’una activitat peculiarment humana. 

Això deia l'autor el 1929. Cal recordar que al 2015 res no ha canviat, res no ha evolucionat més que la manera de matar a més quantitat de persones i amb menys temps?

I també:

Justificada o no, però, la idea d’estar a la mercè d’algun poder inescrutable, que els utilitzava per als seus propis objectius i no els tenia gens en compte com a individus, potser era l’element més tràgic de la situació que vivien en aquells moments els soldats. No pagava la pena d’explicar-los que la guerra no era res més que el problema definitiu de tota la vida humana, que exigia una solució immediata. 

diumenge, 22 de març de 2015

El noi sense color

Deixant de banda l'originalitat de l'argument que està en la línia del que ens té acostumats l'autor, tot i que en aquest cas i segons la meva opinió no està del tot reeixit, l'estructura del relat és força curiosa. 

Al capítol final és quan coneixem la vida i gran part de la història del protagonista, Tsukuro de 36 anys, gairebé amb pels i senyals. Fins aleshores tot el relat s'anava movent entre el present, tot cercant una resposta a un episodi del passat, però sense aprofundir en la veritable arrel de la història.

De'n Tsukuro sabem el que ell mateix veu reflectit en el mirall:

Sovint, ell mateix s’observava al mirall i trobava que la seva cara era avorrida sense remei. (...) Més aviat era callat, es posava vermell fàcilment, no sabia relacionar-se gaire amb la gent i es neguitejava quan havia de parlar amb algú que no coneixia. 
(...)
Sens dubte, en ell hi havia algun problema bàsic, alguna cosa que desil·lusionava la gent. 

Un tret característic del protagonista és la seva fascinació pels trens i les estacions, que va molt més enllà de l'interès per la seva feina i també de la necessitat del transport que mai no ha fet servir:

Semblava un miracle que es pogués transportar d’una manera tan sistemàtica, com si fos la cosa més normal del món, tantíssima gent en tantíssims vagons, i que tota aquesta gent tingués un lloc per anar o per tornar. (reflexió feta en una estació de tren)

També sabem que fa uns pocs anys que va "festejar" amb la mort, és a dir, que sense prendre cap decisió definitiva o dràstica al respecte, senzillament es deixava morir doncs la vida li era estranya, absurda i poc desitjada. I ho sabem per algunes referències pròpies o en boca d'altres personatges secundaris, d'aquests que tant agraden en Murakami:

Però, al món, són incomptables les coses que et poden arribar a agradar. La vida és llarga i de vegades cruel. Hi ha casos en què exigeix víctimes. Bé hi ha d’haver algú que faci aquest paper. I el cos és fràgil, vulnerable, i quan el talles, sagna.
(...)
Sí, la veritat és que això de viure és una murga. No em fa absolutament res morir-me. Jo no tinc prou ànim per buscar la manera d’acabar amb la meva pròpia vida, però acceptaré tranquil·lament la mort sí, que ho puc fer.

D'alguna manera pot semblar que finalment troba una explicació més o menys raonable als seus interrogants, que a partir d'aleshores tot començarà a fluir amb naturalitat, però, també com de costum, ens quedem amb la incògnita:

Tots venien fins on era ell, comprovaven fins a quin punt estava buit i, un cop ho havien comprovat, se n’anaven a alguna altra banda. Després en Tsukuru es quedava buit, o més buit que abans, i altra vegada sol.
(...)
En Tsukuro va entendre què hi havia al fons de l’ànima. No solament l’harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. Ni hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l’arrel de l’autèntica harmonia. 


I tot plegat embolcallat amb la música de Franz Liszt "Le Mal du Pays"


Franz Liszt Le Mal du Pays

Pensar en coses que no pots saber, o que encara que les sàpigues no les pots comprovar, només serveix per perdre el temps. Al final, és com en les hipòtesis que deies, que quan les desenvolupes massa es tornen perilloses. 




dissabte, 21 de març de 2015

Dia Mundial de la Poesia








Ventura Gassol

L'any 1923 en Bonaventura Gassol i Rovira (6 d'octubre de 1893- 19 de setembre de 1980), que havia abandonat el sacerdoci, escrivia aquest poema.




Avui, Dia Mundial de la Poesia, m'ha semblat un bon moment per recordar-ho.

Gaudiu-ne:





LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.


                                                       Ventura i Gassol









Federico García Lorca


I tampoc no puc deixar de recordar un altre gran i admirat poeta, aquest en llengua castellana, en Federico García Lorca (5 de juny de 1898 - 18 d'agost de 1936),  amb un petit poema poc conegut:










El Amor Duerme En El Pecho Del Poeta

Tú nunca entenderás lo que te quiero 
porque duermes en mí y estás dormido.
Yo te oculto llorando, perseguido
por una voz de penetrante acero.

Norma que agita igual carne y lucero
traspasa ya mi pecho dolorido
y las turbias palabras han mordido
las alas de tu espíritu severo.

Grupo de gente salta en los jardines
esperando tu cuerpo y mi agonía
en caballos de luz y verdes crines.

Pero sigue durmiendo, vida mía.
¡Oye mi sangre rota en los violines!
¡Mira que nos acechan todavía!
                                                               
                                                          Federico García Lorca 









dissabte, 14 de març de 2015

En un futur no tant llunyà....

Val a dir que per a mi l'autor, en  David Castillo, m'era desconegut. Mai no havia llegit res ni tan sols n'havia sentit parlar, però el títol del llibre em va cridar l'atenció des del prestatge de la biblioteca.

Un relat breu, futurista, però d'un futur no tant llunyà com ens tenen acostumats les obres de ciència ficció. Els amants d'aquest gènere tampoc no hi cerqueu naus espacials ni visitants hostils d'altres galàxies o avançats sistemes de tele-transportació. Res de tot això, senzillament la decadència deguda a l'extorsió, el malbaratament dels recursos i una política nefasta.


La mateixa evolució de la societat s’havia fet a partir de la desvertebració del sistema, i les Milícies simplement n’havien heretat la desmemoria, tot i que veneraven una idea difusa de la cultura, cosa que no els impedia caure en una banalitat catastròfica.
(...)
El cinisme dels dirigents locals –acostumats als fastos del creixement desmesurat i del proteccionisme europeu- era proporcional a la incapacitat per solucionar res. Els fonaments d’argila del país es van dissoldre i l’edifici es va precipitar a l’abisme. 
(...)
La manca de moral, la prevaricació absoluta i la cobdícia exacerbada havien provocat no només una recessió econòmica sinó una regressió que es representava en una amalgama de conductes primitives, des dels controls parcials dels governamentals als desbocaments cavernícoles dels milicians. 

Sense tractar-se d'una gran obra, sí que és cert que en certa mesura ens pot ajudar a reflexionar respecte del mal ús què estem fent del Planeta en general i del nostre entorn més proper en particular. Ara que de forma sens dubte interessada, n'hi ha que proclamen que comencem a sortir de la crisi, es torna a posar l'èmfasi en la construcció. Sembla més que evident que no aprenem.

En la història, els resistents s'instal·len al subsòl de Barcelona, que com és sabut és molt extens; i no he pogut evitar pensar que mentre tota la política d'expansió s'adreça cada cop més amunt, amb blocs de pisos més i més alts per treure'n més profit (especular) amb el sòl, quan arriba el moment de crisi extrema, el refugi més natural que hi troben és sota terra, talment com alguns animalons.

Ningú s’havia imaginat que mentre els mercenaris i les restes de la policia controlaven la superfície del centre de Barcelona, els milicians es convertissin en amos dels subsòl, on dominaven la situació a través d’una xarxa d’antics plànols municipals del clavegueram, criptes, refugis de la guerra del 1936, soterranis, catacumbes,  mines i jaciments. Reconstruïren una ciutat subterrània on abans campaven rates i talps. 

I és clar, com sempre en temps de crisi i misèria, els qui treuen profit acostumen a ser els especuladors i els xarlatans. Només confio en què tot plegat no sigui una premonició.

A manca d’una sanitat pública mínima, hi havia infinitat de sanadors i xamans provinents de l’emigració del canvi de segle que traficaven amb substàncies prohibides. 


dimarts, 10 de març de 2015

El franquisme i l'holocaust

Eduardo Martín dePozuelo en la primera part del llibre fa un recorregut per un dels temes controvertits de la dictadura, com és el suposat suport que Franco va donar als jueus.

Interessants les aportacions en el que es refereix a aquest tema, altra cosa és la segona part del llibre (aquests "otros episodios desconocidos") que he trobat innecessària i amb una forta càrrega de propaganda vers el diari La Vanguardia, que encara que sigui el seu lloc de treball potser no hi calia ensabonar-lo tant. 

Vaja, en la meva opinió.

Però abans d'endinsar-nos en el que es refereix al suposat ajut per part de Franco als jueus perseguits, un petit apunt a tall de recordatori de l'arrel del problema:

La política antisemita nazi no distinguió entre los judíos alemanes y los que vivían en territorios ocupados, aunque procedieran de países amigos. 

És evident que entre els cercles franquistes, els "Reyes Católicos" eren presentats com a l'exemple a seguir, personatges endiosats pel règim fins el punt que als falsejats llibres d'història que s'ensenyava a les escoles al llarg de tota l'època de la dictadura, pràcticament es parlava dels Ibers, els Reis Catòlics, que van protegir Colom, fins el punt que la reina es va vendre les seves joies per poder finançar el viatge, (curiosa manera d'explicar la història) i gairebé a continuació fent un salt descomunal, hi apareixia Franco com "El hombre bueno que salvó a España de la barbarie del comunismo". I tot i que ho cito de memòria em sembla que poc m'aparto del text original.

Seguramente lo que más les costaba entender a los nazis es que, pese a la admiración que despertaban los Reyes Católico entre los falangistas y la intelectualidad triunfante de la Guerra Civil, el español de a pie no tenía nada contra los judíos, ni comprendía (o desconocía) el afán antisemita de los nazis, ya sea por lejanía ya sea por un escenario marcado por la postguerra, el hambre y el analfabetismo. 

Però Franco es posicionava obertament al costat de Hitler tant per ideals com per la inestimable ajuda que aquest li havia prestat al llarg de la guerra civil, i així feia costat a la seva política antisemita:

Según la historia aceptada, Franco se unió al alzamiento en el último momento y lo hizo cuando consideró, desde su punto de vista, que no había otro remedio mejor para España. Pero resulta que los datos que se desprenden de los documentos secretos apuntan a un Franco diferente, casi opuesto a la versión oficial.

A partir de les primeres informacions de l'avançament de les tropes aliades i de la definitiva derrota alemanya, va canviar ràpidament de posicionament i es va voler adjudicar uns mèrits que de cap manera li eren propis, sempre amb l'afany de congraciar-se amb els vencedors i d'anar-se mantenint al poder.

España, a través de un secretario de embajada, se interesó, tarde y mal, por la suerte de unos judíos que ya estaban siendo aniquilados. 
(...)
El régimen se atribuyó sin pudor la salvación de unos miles de judíos que en realidad evitaron la muerte gracias a las acciones individuales y contracorriente de un grupo de heroicos diplomáticos españoles que actuaron poniendo a riesgo sus vidas y desobedeciendo órdenes expresas de su Ministerio de Asuntos Exteriores. 

De tot això naturalment, el poble desconeixia cap detall, ja que la fèrria censura ho impossibilitava:

Para Franco y su Movimiento Nacional, la libertad de expresión –por supuesto inexistente- era un sinónimo de peligro y objeto de la más estricta vigilancia. 
(...)
Para ingresar en la Escuela del Periodismo en 1941 se exigía buena conducta, lo que significaba carecer de antecedentes penales y militar en FET y de las JONS. (…) Hay decenas de incidentes desagradables de los que fueron víctimas periodistas que simplemente dijeron algo que habían visto y que no agradó al censor de turno. 




dilluns, 2 de març de 2015

EN LA ORILLA

Rafael Chirbes ens presenta aquesta història, depriment, fosca i cruel en la qual un fill té cura del seu pare malalt terminal i tossudament tancat en un silenci i una apatia absolutes sense cap motiu físic aparent, i que serveix l'autor per repassar els esdeveniments viscuts personalment des de la participació en la guerra, fins a la situació política del país en els anys de la dictadura i encara més recent en la transició.

Molt tancat en ell mateix, envoltat d'un paisatge aspre, reflexiona profundament i possiblement com a conseqüència de tot plegat, es veu abocat a prendre una decisió difícil i dràstica que m'estimo més no desvetllar.

Però tractaré de destriar-ho tot plegat. En el que es refereix al pare, ens comenta:

No muestra el menor interés en comunicarse. Los médicos le han hecho pruebas, escáneres, y dicen que no tiene el cerebro dañado, no se explican lo que puede ocurrirle. La edad. Los noventa y pico años. 

El protagonista, Esteban, reflexiona, com se sol dir "respecte tot l'humà i el diví"

Val a dir que històries com les que ens presenta l'autor també es poden trobar avui dia, persones que semblen trobar alguna satisfacció en mostrar quan desgraciats que són o el que pateixen, naturalment posant sempre l'accent en què els responsables són els altres (sigui qui siguin aquests).

No me gusta la gente que quiere dar pena. Los mendigos que, en vez de pedir dignamente limosna, se arrodillan y ponen los brazos en cruz a la puerta de la iglesia, y se cuelgan una estampa religiosa y gimotean padrenuestros y jaculatorias. No repugna que sean pobres, sino moralmente indeseables. Farsantes.
(...)
La gente está muy ligera para pedir responsabilidades a los demás, tiene mucha desenvoltura para marcar las obligaciones ajenas y se muestra muy poco dispuesta a asumir las propias.  

Jo vaig néixer en temps difícils, en un barri de gent humil i treballadora. Mai no vaig gaudir de cap luxe i malgrat que mai em va mancar el plat a taula, sempre eren menjars senzills, comprats gràcies al sou del pare i l'esforç de la meva mare que es passava el dia i moltes hores de la nit cosint per senyores que es podien permetre el relatiu luxe d'encarregar-li els vestits fets a mida, i que li pagaven gasivament sempre exigint i regatejant.

Això sí, mai no la vaig sentir queixar-se, ni sortir al carrer de tal manera que pogués despertar commiseració. Ella sabia treure'n profit de qualsevol retall de tela, i també que de res servia lamentar-se. Potser n'hi haurà que creguin que aquesta actitud era només mostra d'un fals orgull, però d'alguna manera el seu lema era tirar endavant amb la major dignitat possible.

Lo que pelearon nuestras madres intentando disimular una miseria que no había manera de ocultar y, por lo demás, todo el mundo conocía. (...) Y ahora es al revés, si no padeces una miseria espantosa, no eres nadie; si no tienes una tragedia en casa, un marido que te pega, un hijo con enfermedad rara, un deshaucio, no eres nadie. Es la única manera que tiene la gente para que alguien se fije en ella.

I no s'hi estalvia les referències a la política tant de l'etapa de la post guerra com de l'anomenada transició:

Cuando capturaban a uno de los evadidos, los guardiacviles exhibían su cadàver paseándolo en carro o en la caja de alguna camioneta por las calles del pueblo. Los vecinos se sentían orgullosos de fotografiarse de pie detrás de los cuerpos putrefactos. 
(...)
Los pecados de los pistoleros –los que llenaron las cunetas de fosas y aclibillaron las tapias de los cementerios, los que nutrieron a los peces mar adentro- los absolvió la Transición, al parecer eran pecados veniales, mientras que los pecados contra el medio ambiente no prescriben, no hay juez que pueda absolverlos. No nos engañemos, un hombre no es gran cosa. De hecho, hay tantos que los gobiernos no saben qué hacer con ellos.  

I amb tot el referit no és ges estrany el menyspreu i la indiferència que mostra davant la mort:

Qué es lo serio en esta vida. ¿Morir es algo serio? Pero si hasta los recién nacidos saben hacerlo. Si mueren los animales más estúpidos. 

En definitiva, la seva percepció de la condició humana no pot ser més amarga:

Los hombres somos animales extraños, pensamos con lógica distinta a como sentimos y demasiadas veces lo que sentimos se opone a lo que necesitamos, el amor, la pasión, ésos son los sentimientos, o, por qué no, el odio, pueden llegar a ser nuestra ruina, y avanzamos hacia ella a sabiendas, pero necesitamos seguir haciéndolo, y nadie sabe explicar por qué eso es así. 
(..)
El hombre, digan lo que digan curas, políticos y filósofos, no es portador de luz, es siniestro reproductor de sombras. Incapaz de dar vida (...) es capaz de matar a destajo.